Monthly Archives: Novembre 2012

Ja he fet l’entrevista a Artur Mas

Com suposo que ja deureu saber, vaig fer una entrevista al president de la Generalitat. Si no ho sabeu, clicant aquest enllaç us en podreu informar, ja vaig explicar per què i com va ser l’experiència de la reunió preparatòria amb altres estudiants. Doncs bé, tal com tocava, avui ha sortit publicada en el diari El Punt/Avui. Podeu trobar-la a la seva plana digital, tant escrita com en vídeo. Anava a posar-vos el vídeo directament, però no surt: o bé no sé fer-ho, o bé el WordPress no accepta aquest tipus de vídeo, per tant haureu d’anar a l’enllaç del diari i mirar-ho allà. En tot cas, jo surto al minut 35.
Podeu veure també tots els vídeos de les entrevistes a la resta de candidats seguint aquest enllaç.

 

Foto: Andreu Puig, El Punt/Avui

Actualització: amb posterioritat a l’entrevista, el diari ens va dir que també intentarien concertar una trobada amb tots els líders polítics i els estudiants al Parlament. Podeu saber com va anar aquesta trobada, que lògicament va tenir lloc després de publicar aquest article, aquí.

El nen amb el trau al cap i en Puig amb serrill al cap

El dia de la vaga a Tarragona un noi de 13 anys va acabar amb un trau al cap per culpa d’un cop de porra (d’un Mosso d’Esquadra, per si no queda clar). No us faré un comentari general de l’aspecte repressiu de la càrrega policial, perquè això és ben sabut i ho tracto molt sovint, sinó que analitzaré breument les paraules del conseller Felip Puig (tal i com han estat difoses pels mitjans de comunicació) del dia que va admetre “excessos” policials i va demanar perdó.

Comencem pel començament: hi havia voluntat d’agredir el pobre menor? Diuen des d’Interior que el policia, un sergent, no va actuar amb intencionalitat. Ens hem d’adonar que això en part és fals, en part és cert. Fals perquè la feina del policia antidisturbis té per objecte pegar, la seva intenció inherent és aquesta, i si aixeca la mà amb la porra perseguint algú no és perquè estigui practicant alguna mena de dansa contemporània, sinó perquè busca fotre un cop a algú. Però també és una afirmació certa en la mesura que el policia individual no pot pensar exactament per si mateix, sinó que la seva capacitat intencional queda subjugada a les decisions i ordres dels de dalt. No se li pot imputar a l’agent capacitat intencional dins d’un marc relacional entre dos actors individuals. Però llavors són els de dalt els que sí que tenen la voluntat de fer mal, voluntat aquesta que potser no es pot concretar en un “objectiu” individual concret, perquè per definició les càrregues es dirigeixen contra tumults que als ulls dels agents antiavalots no tenen individualitat, però no per això deixa de ser una voluntat inherent de qui la pot expressar.

En efecte, d’aquesta manera, com que l’acte s’ha produït en el context de relacions socials que per pròpia naturalesa són intencionals, algú ha d’haver tingut la intenció d’actuar, i per tant de racionalitzar mitjans i fins, en aquella situació. Si no ha estat el policia en qüestió, llavors qui tenia intenció de voler agredir el personal és qui ha donat ordre de carregar, per la senzilla raó que carregar per definició vol dir buscar, fins i tot perseguir, i colpejar qui es posi al davant, acció aquesta que lògicament, repeteixo per enèsima vegada, només pot passar amb intenció de fer-ho. Llavors l’excusa que ha estat sense voler no serveix: com pot una persona armada, protegida, amb posat violent i gestos agressius que denoten superioritat respecte dels altres agredir sense voler una altra persona?

Dit ras i curt: Interior vol reduir la situació, sempre que hi ha problemes amb els Mossos, a una mera qüestió individual com si d’una relació personal entre el policia i l’agredit es tractés. Però no és això, perquè com hem dit l’agent no té capacitat intencional expressa, llavors per trobar l’autèntica causa hem de remuntar-nos a qui sí que la té i no deixar-nos enganyar per les paraules del conseller. Fixem-nos com pretén canviar el significat de les paraules i atrinxerar-se: es tracta de dir que l’ocorregut ha estat un accident. Perdoneu que us ho digui, però si això és cert, voldrà dir que les càrregues policies sempre crearan aquesta mena d'”accidents”. El conseller Puig, a més, ha anat un pas més enllà: resulta simplement que el noi va quedar ferit a causa d’una “situació fortuïta”, expressió aquesta que denota més presència de l’atzar que no l'”accident”. I això per què? Doncs perquè segons ell, i això és el més graciós, l’accident s’ha produït en un moment de “tensió”, com si la tensió no vingués produïda justament per la càrrega i, a més, justificant que el Mosso també està tens. Però hem de saber que el policia en particular i la policia en general no han d’estar en tensió, això per començar. I si no ho poden evitar, més val que deixin de carregar perquè sempre s’acabaran produint “situacions fortuïtes”. Aquí és quan cal detenir-nos i examinar les implicacions de les seves paraules:

1. Si és fortuïta, vol dir que ningú no participa, insideix o intervé en la situació.
2. Conseqüentment, aquesta no té causa coneguda, sinó que ve donada per la mà de Déu sense que hi hagi hagut cap mena d’actor que la creés.
3. Per tant, si no hi podem participar perquè és una situació que ningú no buscava i es produeix atzarosament, vol dir també que és inevitable.

Vet-ho aquí com arribem a la nostra conclusió: el conseller d’Interior té el cap buit i és un irresponsable i un inepte. Irresponsable justament perquè pretén dir que ningú no és responsable de l’accident i es mostra prepotent davant dels mals causats. I inepte per permetre que els seus Mossos carreguin enmig del carrer entre civils que no són ni manifestants, ni criminals ni violents. Això és mala praxis policial, un ús irresponsable de la càrrega policial. Teòricament, la prioritat és protegir els ciutadans, evitar mals i no portar la violència entre la congregació pacífica de ciutadans.

L’extremisme feixistoide

L’únic necessari pel triomf del mal és que els homes bons no facin res. (Edmund Burke)

En èpoques tumultuoses, el poble pot perdre la raó i deixar-se endur per instints i fòbies, les quals tot sovint canalitzen, instrumentalitzen i inciten alguns individus agrupats en partits. No és gens difícil caure en les temptacions de la ideologia feixista, que pot estar directament presentada i defensada. Però els extrems no són mai majoritaris, sinó que també hi pot haver en la societat una tendència més lleugera cap a aquells focus feixistes en tant que, primer, precisament per les fòbies de la gent, aquesta buscarà una “protecció” en la qual sentir-se segura; i, segon, qui té el poder sempre procurarà atrinxerar-se davant de les situacions complexes de descontentament. Aquestes tres formes d’acostar-se al feixisme tenen els seus exemples: en primer lloc, els partits neonazis, com Albada Daurada a Grècia; en segon lloc, la seducció que pateixen les masses i la preferència a la seguretat en lloc de la llibertat; i, en tercer lloc, la manipulació dels símbols polítics típicament democràtics i l’impuls de mesures polítiques totalment allunyades de la voluntat del poble acompanyades per l’aplicació i institucionalització de l’autoritarisme.

En tot els casos, però, hi ha un element ideològic comú, fill de les circumstàncies socials: els mites polítics contemporanis que obnubilen la raó i porten implícita la idea d’una “descarrega de les responsabilitats” dels ciutadans. És més fàcil que això passi, a més, si la moderació, com defensen alguns pensadors, acaba portant a l’extremisme (en parlaré en algun altre moment). En tot cas, què podem fer-hi? Doncs, per començar, no renunciar mai a la llibertat quan veiem que les circumstàncies se’ns volen imposar i quan hi ha qui les aprofita per negar tot allò que ja teníem. Us poso una recensió d’un llibre a veure si percebeu si s’adequa bastant a la realitat d’avui dia:

Quan milions de persones d’una nació pateixen la inseguretat, la pobresa i la humiliació que els arriba per una crisi econòmica llarga i continuada, i no s’hi fa res, això és una invitació al feixisme que no serà rebutjada. Aquest llibre ressalta aquells factors de l’escena nord-americana que són perillosament similars a les causes històriques de l’arribada del feixisme a Itàlia i Alemanya. Nosaltres també tenim un exèrcit format per aturats, un moviment obrer dividit, intolerància a les minories, passat violent, joventut sense futur, els nostres duces i Führers. Si la nostra democràcia ha de sobreviure davant d’això, no pot quedar-se de braços creuats. Ha de de blindar les seves llibertats civils i avançar ràpidament a l’atac de les causes econòmiques de la crisi. Fins aquest punt, l’anàlisi de Raushenbush és clara i contundent. Quan clama per una unitat nacional per preservar i estendre la democràcia, apel·la igualment a les víctimes d’un capital monopolitzador decadent i als seus defensors acèrrims. Malgrat les diferències, el llibre és una advertència molt útil per a EUA en un moment quan el nostre problema més gran és protegir la Bill of Rights [Declaració de Drets] i ampliar les mesures socials que són la millor defensa de la nostra seguretat nacional.

És un article que data de 10 d’octubre de 1939, publicat a la revista nord-americana socialista The New Masses, escrit per un tal M. M. amb el títol “Avís contra el feixisme”, que podeu trobar aquí. És una recensió sobre un llibre clàssic de Raushenbush intitulat The March of Fascism. Llegint-ho, ens adonem d’una cosa (i, de fet, sense llegir-ho ja ho sabíem també): la història es repeteix, pot acabar succeint igual. Sabem quines són les condicions socials, sabem com entra en la mentalitat i sabem quines en són les conseqüències nefastes: el totalitarisme. Però el text citat ens brinda també la solució, que ha pogut ser contrastada per la història: defensar el nucli dels drets polítics i les llibertats civils. I això és així perquè són elements estructurals i estructuradors de la societat, per tant és evident que si es perden la nostra societat deixarà de tenir la forma que tenia i caurà en el despotisme. Hi ha moltes qüestions aquí, de fet, de les quals es poden parlar, i ho aniré fent amb altres articles, ja que és evident que l’impuls del totalitarisme no té perquè ser conscient i volgut, sinó que penetra un cop la societat s’ha estancat i ha perdut el seu sentit de virtuositat política. Tanmateix, ara em volia centrar en l’impuls polític exprés, en aquelles idees i accions que intencionadament propugnen canviar aquells elements estructuradors, a vegades sota l’aparença d'”innovació” o “modernització” (vet aquí, de nou, l’efecte del mite de què parlava Cassirer).

A Europa actualment hi ha una onada d’auge de partits extremistes. Els partits feixistes tenen un bon caldo de cultiu i tot sovint la dreta general, com que cada cop s’ha tornat més reaccionària, els fa el  joc. Dos exemples ens poden il·lustrar: la forta implementació de l’autoritarisme a Hongria i la voluntat de trencar amb el constitucionalisme, i la irrupció d’Albada Daurada, que compta amb cert suport social i vincles amb les forces de l’ordre de l’Estat, cosa gens casual. En efecte, ho veiem: partits que no es camuflen de demòcrates, sinó que són directament feixistes: el programa electoral amb el qual Albada Daurada es va presentar a les eleccions passades no té perdició.

Sobre aquest partit, suposo que coneixeu quan en un debat televisiu a inicis de juny, el representant d’Albada Daura va agredir una representant comunista, que fou defensada per una altra política d’esquerres. Doncs resulta que l’agressos denuncia la comunista per haver provacat l’incident. Això és un exemple de com encara usen el joc del dret del constitucionalisme actual per donar-se legitmitat, i és també l’exemple del fet de veure les coses al revés i ser un absolutista moral: com pot haver provcat ella l’accident? Com no sigui amb la simple presència…. Exactament el mateix que diuen els capellans pederastes: és que els nens inciten al pecat.

Però el més greu de tot és el que la seva presència i la creació d’un clima de por, enrarit, caòtic i paramilitar és ben real: es dediquen a apallissar immigrants a Grècia (que té, segons estimacions, un 10% de població estrangera) o perseguir-los pel carrer (aquí un vídeo de TV3 de quan van desmutnar paradetes de venedors d’immigrants). El líder del partit va dir, després de les darreres eleccions, que es dedicarien a passar per hospitals i edificis públics per fotre fora els immigrants a puntades de peu. Aquest sol fet ja representa la negació dels drets de les persones, la inacceptació del dret com a institució rectora, l’atribució de competències especials per damunt de la resta d’iguals, i la interiorització d’un sentiment patri que és posat a disposició d’un líder.
I, per descomptat, el relaxament de la població és general, com si no passés res: és un efecte de l’aïlladament dels ciutadans els uns dels altres. Repeteixo: això ja ha passat. Mica en mica, Albada Daurada anirà traient més diputats i tindrà més simpatia entre la població: actualment els sondejos li atribueixen fins a un 15% dels vots.

Grècia no és l’únic lloc, està clar. També a Rússia fa temps que el neonazisme ressorgeix, íntimament lligat al nacionalisme rus exacerbat aparegut després del derruïment de l’URSS. Per exemple a Moscú va tenir lloc el passat dia 3 de novembre l’anomenada “Marxa Russa”, amb miler d’ultranacionalistes xenòfobs. I, més encara, fora d’Europa també passa: el llibre de Raushenbush advertia de com l’Amèrica Llatina és també un indret ideal pel triomf del feixisme. De fet, a Xile, el país més desigual del planeta, fa uns mesos hi va haver un homenatge a Pinochet que va acabar amb enfrontaments.

En definitiva, en situació d’indignació i desesperació, o bé hom s’inclina pels populismes feixistoides o bé troba que la situació el supera i prefereix abstenir-se: si el pràcticament 35% dels grecs que vol abstenir-se votés, els d’Albada Daurada no tindrien ni molt menys tant de pes, encara que votessin als conservadors. Ho hem de tenir ben present. Això és el primer que hem de fer: que no assoleixin quotes de poder i mai no ajudar a enrarir més el clima. El segon que hem de fer: sensibilitzar la gent, remarcar la lògica política que hi ha al darrera dels fets socials i fer veure que les coses no són innòcues, sinó que votar algú que defensa fer fora els immigrans i es dedica a apallissar-los pel carrer no es quedarà només en això. Hi ha organitzacions, com Unitat contra el Feixisme i el Racisme, que es dediquen a fer aquesta tasca i que en el cas d’Anglaterra ja ha demostrat la seva eficàcia. Molt sovint, a més, els nazis actuen sense raonaments, només moguts per instints i foteses que els omplen de ràbia i canalitzen d’una manera determinada.

Però hem de tenir present també que un germen del feixisme sempre existeix a les institucions, i és per això que l’important és no deixar fer, no deixar passar com si res, no pensar “ui, el govern s’està posant dur impedint de gravar la policia i fent lleis que legalitzin l’abús policial, doncs jo em mantindré al marge perquè no em passi res.” No senyors. Rellegim la cita de l’encapçalament: L’únic necessari perquè el mal triomfi és que els homes bons no facin res. Sap greu treure-ho de boca d’un reaccionari, però l’important és la síntesi moral que transmet l’aforisme.
En certa forma, és el mateix sistema actual el que sosté les estructures del feixisme incipient. Suposo que en part és inevitable, però si com a mínim la gent no caigués a les urpes del feixisme, doncs no passaria res. Pot ser el cas d’Europa: els partits minoritaris feixistes s’alien i formen aliances per rebre rebre subvencions de la UE. A més d’aquests, hi ha els altres partits sospitosos que encara aguanten les formes demòcrates. En qualsevol cas, el grup del parlament europeu que fa un tuf més fort a feixisme és “Europa de la Llibertat i la Democràcia“, i també és altament sospitós els “Conservadors i Reformistes Europeus“. Tots ells, perillosos. A més, el perill també ens ve dels partits majoritaris tradicionals: ells representen aquest tercer camí que pot obrir la porta al feixisme que esmentava en començar el text. Però això no ho vull tractar aquí, ja hi reflexionaré. Només hem de saber de moment que renuncien a brindar-nos aquella solució de la qual hem parlat més amunt.