Contra l’argument de la il·lusió

Potser perquè els temps són molt agitats i perquè s’acosten eleccions, un cop més parlaré de la política de casa, del que passa aquí i del president Mas (que últimament s’està convertint quasi en protagonista dels meus articles, si seguiu el bloc potser ho haureu notat…). Avui em centraré en un aspecte concret de la política en general però que veiem molt clarament a casa nostra.

Que l’independentisme està creixent, sembla clar, però les raons per les quals hom s’inclina més per la independència, no ho són tant. És més, no sempre s’addueixen raons argumentades i políticament positives. Vet aquí com ens trobem amb la famosa il·lusió del president Mas.
Aquest és el motiu de l’entrada: des de quan la il·lusió és un argument polític? Des de quan la il·lusió, pot justificar el que passa en el món de la pràctica, l’oposat al dels sentiments? Si aquest sentiment s’utilitza com a “argument”, llavors està al mateix nivell que qualsevol altre sentiment: l’odi també pot ser, per tant, font de justificació política. La política, teòricament, no ha de ser emotiva, sinó racional. Que a dins hi entren les emocions concretes de cadascú i dels polítics, és obvi; però això no és el mateix que pretendre institucionalitzar en el sistema polític normal l’emotivitat.

Per entendre i explicar tot això, cal que em refereixi a l’ús del llenguatge i a la comunicació política. El principal que cal destacar és que le missatge en si esdevé realitat política: precisament per això cala en la gent que la il·lusió pugui ser argument. I no és missatge referent a la realitat fàctica, que també podria ser-ho, sinó missatge que es dirigeix als sentiments de la gent. El polític simplement pretén seduir, i precisament l’oient (i votant, i consumidor) queda meravellat de sentir il·lusió i creure que està il·lusionat. Hom recolza aquella política per vinculació afectiva, i és així més fàcilment controlat per mitjà de la funció conativa del llenguatge polític. No és estrany que qui més bona retòrica tingui, més “bon polític” sigui. I ens hauríem de vacunar una mica contra això.
Fixem-nos que també d’aquesta manera tot el discurs polític, en general, és autojustificat, i recórrer a la il·lusió ho permet fer: és una màxima inqüestionable amb la qual, de fet, tothom pot entendre el que vulgui entendre. I no és una màxima qualsevol, com dir que és necessari retallar, sinó una màxima d’emoció que es projecta envers un suposat projecte polític.

La política, d’aquesta forma, esdevé una eina de simulació en què es barregen esferes de la realitat i es tergiversen les paraules per conformar nous o diferents símbols (allò amb la qual cosa donem significat) que substitueixen el referent real:  hom parla de la il·lusió, no té referent objectiu, sinó que la mateixa il·lusió permet parlar de la il·lusió. Sentiment aquest, d’altra banda, que no seria tal si no tingués al darrera tota la projecció a través dels mitjans de comunicació, que són els que creen l’opinió pública.
Una de les formes de simulació bàsiques és la de situar valors inferiors darrera de valors superiors, com diu Duverger, un dels clàssics de la politologia. Això és tan senzill com emmascarar un objectiu, unes intencions o un concepte per uns altres objectius, unes altres intencions o uns altres conceptes més acceptats i que semblen més bons pel significat usual que el receptor els atorga. Això passa sempre en la política i, al meu entendre, és bastant exagerat quan ho fa la dreta política en haver-se apropiat de la paraula “llibertat”.
En el cas del terme que ens ocupa, la il·lusió es presta molt fàcilment a allò que Leech anomena “enginyeria associativa“, això és, encobrir les associacions de significats inconvenients i remarcar les interessants, sobretot a través de l’afectisme, que fa, a més, que hom s’adhereixi a una causa.

Amb tot això vull dir que no hem de caure tan fàcilment a dir que sí, que ens fa molta il·lusió i “pugem al carro” de les majories (creades, d’altra banda). Però el pitjor és quan els polítics expressament diuen que si quelcom fa il·lusió, s’ha de fer, o que la il·lusió és una variable també a tenir en compte (i, com deia més amunt per qüestions d’enginyeria conceptual, la posen al mateix nivell que altres coses, malgrat que no tingui el mateix efecte), llavors el ciutadà es veu reconfortat i és més fàcilment instrumentalitzat per aquells que poden manipular símbols i signes.
D’això, en tenim un exemple a l’entrevista a Salvados al president Mas. Ell diu que davant de les desgràcies que recauen sobre la població, la il·lusió “compensa”. Potser compensa, sí, però no soluciona res i no pot substituir la realitat de la vida quotidiana. Dient això és com pretén fer veure a l’altre que té il·lusió, i per això no s’ha de sentir desgraciat; que sí, no té el millor benestar, però la realitat significativa és el fet que senti il·lusió i s’oblidi dels mals, cosa que “comparteix” el president, així es motra empàtic, quan en realitat només simula.

El que vull deixar clar és que emprar la il·lusió s’allunya molt del que racionalment es condiera un argument, per tant no s’addueix en el llenguatge com a raó o justificació basada en la racionalitat positiva, i la seva caracterització com a referent de la realitat és fal·laciosa i no independent.
Això pot quedar molt més clar si som conscients que la tècnica argumental de la comunicació política es caracteritza per, entre altres, fer previsions aventurades sobre el futur basades en la intenció de l’emissor, i per l’ús d’analogies i metàfores. Això darrer és l’element lingüístic més important per manipular símbols i és com es pot suplantar la realitat, a més permeten penetrar en l’emotivitat del receptor. Són ben conegudes, a aquest respecte, les metàfores marítimes de Mas: que si Catalunya té rumb, que si agafarà fort el timó, etcètera.

Doncs bé, sabent que els signes i símbols propis de la comunicació política que es llencen en l’esfera social general substitueixen la realitat objectiva, respecte de la il·lusió puc dir quatres coses:

1a: l’esfera de les polítiques socials no forma part, ni molt menys, del mateix ordre que l’esfera de l’emotivitat de la il·lusió, per tant és impossible que hom “destrueixi” la il·Lusió quan critica les retallades, com a vegades es pretén fer creure (per una associació interessada).
2a: si fossin ordres de coses iguals, al final caldria decidir quin està a un nivell superior i quin no (com a criteri per prendre decisions a la vida pràctica, l’única en la qual els homes poden actuar) i ja veiem que la il·lusió se sobreposaria a la resta.
3a: de manera consegüent, tot sovint ens adonem que hom ignora l’ús i instrumentalizació que fa el poder en l’esfera real de la vida i mostra desdeny, com si no l’afectés, envers aquesta manipulació. Precisament no és estrany que hom digui que, així i tot, té il·lusió, i potser aquest hom també vol la independència (perquè això és el ell que entén del discurs polític predominant, però recordo que l’ambigüitat és encara molt patent, vet aquí com es demostra l’adscripció d’aquest hom no per reflexivitat racional, sinó per afectisme), llavors el seu fi últim serà això, la qual cosa, sense ser un fet, es considera més important que la resta.
4a: però, com que no formen part del mateix ordre lògic, els dos punts anterior no són vàlids, però si es troben a la realitat és per la manipulació de símbols lingüístics. Hem de tenir present que una cosa no pot substituir l’altra, ni tampoc una no pot considerar-se més important que l’altra perquè les seves esferes on tenen efecte i on es materialitzen són diferents (de fet, una és l’esfera material i l’altra no). És estúpid pretendre autoconvèncer-se (o, millor, autoenganyar-se) dient-se: “bé, com que estic il·lusionat i encantat de la vida, doncs no passa res si retallen serveis socials”, per exemple.

No m’agrada posar comparacions que poden ser estúpides, però en aquest cas en posaré una, i la poso no perquè es pugui comparar la situació, sinó perquè es pot comprar la lògica que hi ha al darrera. Imaginem-nos que tinc un accident de cotxe: vaig conduint i algú em topa per darrera i em trenca els llums. Llavors baixem els dos conductors i em diu “Ui, perdona, és que avui estic deprimit”. Evidentment, jo no li diré “Ah, bé, doncs així no passa res”. Que ell estigui deprimit, pel motiu que sigui, perfectament normal a nivell emocional, no vol dir que justifiqui ni condoni el que a mi m’ha fet en l’esfera de la vida material on valen els diners i els informes de trànsit. Puc, empàticament, entendre el que li ha passat, però una cosa no treu l’altra i no hi ha cap mena de lligam racional entre l’una i l’altra.

 

Per si potser ha estat una mica abstracte el que he explicat, torno a posar un exemple molt clar de com es materialitza tota aquesta manipulació de símbols i com el missatge acaba substituint la realitat fàctica. L’exemple és ben real: la possible pregunta sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya: “Vol vostè que Catalunya sigui un estat independent dins de la Unió Europea?”
El desig de voler una Catalunya independent es presenta lligat necessàriament a la pertinença a la UE. Pot semblar lògic en termes de desig polític, perquè hom també pot preferir estar la UE (i les últimes enquestes així ho confirmaven). Fixem-nos-hi: en certa forma, són com dues preguntes en una, i en tots dos casos es tracta d’un desig, el segon associat al primer. Està clar que normalment en els referèndums es pregunta sobre què vol el poble, i el poble no està informat de tot i molt sovint vota per impuls (d’aquí que sigui important que siguem agents polítics el màxim de conscients possible), però en uns referèndums teòricament s’hauria d’optar per una resposta dicotòmica (sí o no) que pugui expressar la voluntat política del poble sobirà.
Així, mirem-ho fredament: la sobirania del poble sí que s’expressa en autoconstituir-se com a nació independent, però que Catalunya sigui o no un estat de la Unió Europea no depèn dels catalans. Oferir-ho així en el discurs polític és lligar una cosa amb una altra que aparentment és bona. Però això no és il·lusió, és estafa.
Això també em porta a considerar, per rematar el tema de com darrera la il·lusió i altres sentiments es pot amagar qualsevol cosa, com s’expressa la màxima maquiavèl·lica de simular o aparentar una cosa, i fer-ne una altra: en realitat, el president Mas no ha associat el seu “objectiu nacional” amb qualsevol eufemisme que vulgui dir sobre un aparent estat propi (sinó que això és el que nosaltres ens volem creure), però el seu “objectiu nacional” podria ser perfectament celebrar el referèndum, i punt.

No entengueu que critico l’independentisme (això ja ho vaig fer, en part), sinó que he pretès fer un assaig de com la irracionalitat ha pres el terreny a la racionalitat política. En tot cas, puc criticar l’associació que algú creu indestriable enre la il·lusió de ser independents i l’independentisme en si: precisament el que he volgut expressar és que no són coses lligades ni consegüents perquè no formen part del mateix ordre de coses del món, i no hem de deixar que hom, amb l’ús del llenguatge, pretengui substituir la realitat empírica pel sentiment immaterial.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 4 Novembre 2012, in Consideracions polítiques, Valoració and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 7 comentaris.

  1. Assumpte complicat i estès per altres àmbits. La mateixa il.lusió que ens pot impulsar a consumir ens pot portar a prendre ¿decisions? electorals

    • Sí, tens raó, és complicat. Ara m’ho estava rellegint i no estic segur si ha quedat clar el camp específic en el qual emmarcava la il·lusió i el que es vehicula darrera seu.
      És cert que aquest sentiment de consum és el mateix que pot portar a prendre decisions polítiques, però és que tampoc no són diferents: nosaltres som actualment consumidors dels màrqueting polític. Igual com una empresa en oferir un perfum qualsevol t’està venent una sensació o desig (per exemple, que tindràs èxit en la teva vida sexual), doncs també el polític actual t’està “venent” una emoció.

  1. Retroenllaç: Sobre el pacte de CiU i ERC « El principi de…

  2. Retroenllaç: Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou « El principi de…

  3. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

  4. Retroenllaç: Discurs alternatiu del president Mas (2013) | El principi de...

  5. Retroenllaç: El 9-N: “efectes polítics”, “plebiscitàries” i declaració unilateral | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: