Monthly Archives: Desembre 2012

Infobloc: repàs de 2012 i vacances d’any nou

Benvolguts lectors i seguidors,

Per tenir una entrada d’any tranquil·leta, avui publico aquest resum d’any com a última entrada i em prendré tot seguit almenys quinze dies de “vacances”, potser fins i tot un mes, perquè tinc força feina i vaig prou atrafegat ja com per de dedicar un temps al bloc. Fixeu-vos fins i tot que he deixat un article al tinter, sobre la fi del món i els maies, que volia publicar abans del dia 21, però no he pogut elaborar-lo definitivament. Però vull deixar ben clar que no abandonaré mai el bloc, no ho podria fer això: què faríeu vosaltres sense llegir els meus textos?! Altrament, només és un període de descans, com ja n’he fet algun, i en aquest cas el faig coincidir amb el final del semestre a la universitat i l’inici d’una feina que m’ha sorgit.

Així doncs, avisats ja que no tornaré a publicar en unes setmanes, us passo a fer una repàs estadístic del bloc, per si us fa gràcia o us interessa. Sapigueu d’entrada que el WordPress ha canviat el procediment de comptar visitants, i ara ofereix la possibilitat de comptabilitzar, a més de les vistes, també les visites estrictament, i això era l’important, si bé  em sembla igualment que el càlcul de les visites no sempre és exacte, però almenys certament es refereix a usuaris i/o visitants, i no a planes del bloc vistes, per tant és perfectament vàlid.
Sabent això, puc dir que en aquest darrer mes, en el qual han disminuït les visites al bloc, hi ha hagut un màxim de 63 visitants per setmana i un mínim de 27. Abans d’aquest mes, no estaven disponibles encara els càlculs de visitants, només de vistes, però puc dir que el novembre ha estat de llarg el mes en què més gent ha entrat al bloc, després que durant el setembre i l’octubre anés augment el nombre de lectors. Així, al novembre hi ha hagut 667 vistes. M’aventuro a dir que els visitants reals han estat la meitat d’aquesta xifra, per tant uns 330, segons una estimació que faig extrapolant el càlcul de desembre a novembre, segons el qual al desembre cada visitant havia visualitzat de mitjana dues pàgines del bloc, amb un total de 160 visitants.
Abans de continuar, deixeu-me indicar una cosa: que hagin augmentat els visitants des dels últims mesos (ara em falta saber en quina xifra més o menys s’estabilitzarà) es nota perquè apareixen anuncis comercials al bloc, anuncis que no puc controlar i que surten sols quan el servidor o qui sigui detecta que hi ha prou gent que potencialment ho pot veure. És una de les contrapartides, suposo, de tenir un lloc per blocs gratuït. Així que si veieu anuncis, sapigueu que no m’agrada que hi siguin però no depèn de mi.

Seguint amb el que deia, si el mes de novembre ha rebut tantes visites, ha estat gràcies sobretot a l’article sobre la meva experiència amb l’aturada de Renfe a Vilassar a causa del temporal, que vaig titular “L’odissea amb Renfe d’ahir a la nit” (a la llista de sota està enllaçat). Precisament aquell 1 de novembre quan ho vaig publicar va ser el dia amb més visitants de la història del bloc: 110 vistes i, calculo, uns 85 visitants reals. Certament, aquella entrada va tenir prou èxit i la gent espontània que arribava al bloc l’anava compartint, fins al punt que té 19 “M’agrada” al Facebook!

No és aquest mateix article, però, el més vist ni durant l’any ni durant tot el temps de vida del bloc, sinó el segon. Els 5 articles més vistos d’aquest any 2012 han estat:
1r. 8 motius pels quals no em posiciono en favor de la independència.
2n. L’odissea amb Renfe d’ahir a la nit
3r. Faré una entrevista a Artur Mas
4t. Premi Liebster Blog
5è. El dret universal a l’educació en perill

Els tres primers articles, a més, ocupen també els tres primers llocs del rànquing total, des del primer dia de posada en marxa del bloc. Però després el quart lloc és per a “Partits petits (1): Escons en Blanc”, que l’únic que fa es córrer avall el 4t i 5è una posició.

Parlant d’articles, heu de saber que aquest any 2012 n’he publicat 74, la qual cosa fa una mitjana d’un article cada 5 dies. He assolit 126 articles en total, però tingueu  present que només 118 són “vàlids”, com si diguéssim, en la mesura que els altres són del tipus Infobloc, com aquest que us esteu llegint ara mateix. Però, vaja, respecte dels 126 totals, els 74 articles representen ben bé el 60%. Si porto exactament 18 mesos amb el bloc, això vol dir que els articles restants els vaig escriure durant la segona meitat del 2011. Durant aquell any, el ritme de publicació era d’un article cada 3 o 4 dies, per tant això significa que aquest any el ritme ha disminuït, tal i com, de fet, jo ja vaig dir que faria. Suposo que seguiré amb aquet ritme a partir d’ara.

De manera paral·lela als articles, ens hem de referir als comentaris: ha estat també l’article sobre la independència el que, en total, és el més comentat, seguit de l'”Anàlisi de les eleccions” i “Primavera Valenciana”.
En total, hi ha 193 comentaris, descomptats els retroenllaços del meu propi bloc. En total, també han arribat a comentar em sembla que 10 persones i hi ha retroenllaços de diria 2 altres blocs. Però aquestes 10 persones no comenten sempre i contínuament, sinó que només 3 lectors de vosaltres heu estat els més actius: al capdamunt de comentaris fets al meu bloc hi ha en dani…él, en segon lloc l’Arqueòleg i en tercer lloc en pchl1970. En realitat, qui comenta més de tots sóc jo mateix, però lògicament no em poso en aquest rànguing per no treure’s mèrit 🙂

Finalment, per acabar el repàs i les dades, no puc deixar de referir-me als lectors assidus. Des de l’últim cop que vaig fer el repàs, que va ser al juliol, hi ha dos subscriptors més, fins als 12 (vaig dir 9 al juliol, però ho vaig comptar malament: n’eren 10). D’altra banda, el que sí que he notat que ha augmentat més són aquells de vosaltres que visiteu el bloc amb freqüència venint-hi expressament, sense estar-hi subscrits. Si al juliol calculava que n’éreu 4 o 5, ara estic bastant segur que aquest nombre s’ha doblat.

Per descomptat, no puc acomiadar-me de vosaltres sense desitjar-vos unes bones festes i un feliç any nou i, més important encara, sense deixar-vos la llista d’alguns articles seleccionats que ja he publicat. Ja ho sabeu: són els que trobo interessants i en negreta els que encara poden ser més rellevants. Si sou nous o us avorriu, ja teniu material per llegir:

Responsabilitat democràtica: comentari de les declaracions del síndic i crítica a la gestió de Puig, a propòsit del desallotjament de Pl. Catalunya.
El tricolor: petita explicació i assaig històric sobre la simbologia liberal de les banderes tricolors.
-[El principi de]… la presumpció d’innocència: comentari i reflexió sobre aquest principi polític.
En pro de la igualtat sexual: comentari a favor dels drets dels homosexuals a partir de tres situacions d’actualitat.
Reflexions sobre els aldarulls del Regne Unit: comentari i reflexions sociològiques d’aquest fenomen.
El papa (el de Roma) i el laïcisme: comentari sobre la postura de l’Església i el laïcisme a Espanya.
Indignes, indignats i indignants: comentari del moviment dels indignats a partir d’una certa valoració simbòlica.
Ideologies i utopies: explicació pròpia sociològica detallada però no perfecta, clar està, d’aquests conceptes.
Ens ho diuen a la cara: la meva opinió i comentari d’aquella aparició d’un trader a la BBC que va dir que s’ho passava pipa fent diners a costa d’altres. Parteixo de la paraula anglesa trader.
El 15-O a Barcelona: crònica de la gran manifestació indignada.
Els Mossos “passegen” per la cafeteria de la Ciutat de la Justícia: crítica a l’actuació policial de principis d’octubre quan els Mossos van irrompre a la Ciutat de la Justícia, i valoro com això perverteix la democràcia.
Prohibició de burques i nicabs: especialment interessants els dos primers articles del tema, on fonamento la noció de llibertat democràtica i comento les implicacions sociopolítiques d’una potencial prohibició. Van acompanyats per una entrevista a una musulmana.
Partits petits: per als interessats en política, vaig comentar i intentar explicar la ideologia de 4 partits polítics petits en quatre entregues: Escons en Blanc, UPyD, Partit Pirata i Partit Humanista.
Drets (per a homosexuals) universals: valoració de la consideració que han de tenir els drets per a homosexuals, de la igualtat i de l’homofòbia.
El dret universal a la salut en perill: exposició de com les polítiques neoliberals violen els drets humans, a partir del cas de la sanitat.
Retorn al masclisme?: comentari valoratiu d’alguns aspectes masclistes i del feminisme.
Descàrregues (i la seva prohibició) per internet: comentari sobre les implicacions de les lleis prohibitives de descàrregues.
El dret universal a l’educació en perill: exposició de com les polítiques neoliberals violen els drets humans, a partir del cas de l’educació.
Retorn al passat: el (neo)liberalisme a l’Espanya popular: comentari crític que fa un esbós del neoliberalisme i marca la tendenciositat de les polítiques dels governs espanyol i català.
Primavera Valenciana: relació de fets de les protestes estudiantils de València de febrer i anàlisi de les implicacions polítiques, com a paradigma de comportaments autoritaris.
Se’n va la Quaresma i arriba la confessionalitat: opinió entorn de l’etern conflicte de la suposada aconfessionalitat d’Espanya, a propòsit de la prohibició d’una manifestació atea que s’havia de celebrar en Dijous Sant.
El 29-M i la policia: forta crítica a l’actuació policial durant la vaga. Enllaçat un vídeo d’un expolicia local que parlava molt clarament i es dirigia directament al conseller Puig.
4 models de dona. Qui és la més masclista?: vaig utilitzar els personatges de Sexe a Nova York per comentar i reflexionar sobre les actituds masclistes i intentar esbrinar qui d’elles era més masclista.
Més limitacions a les llibertats civils: anàlisi detallat de les implicacions efectives i ideològiques de les mesures polítiques i jurídiques per combatre, aparentment, la violència urbana.
Armes antidisturbis, repressió i brutalitat policial: sobre la base de l’exposició de dues noves armes antidisturbis, comento com la violència de l’Estat porta a la brutalitat policial com a mètode repressiu.
Educació, plusvàlua i alienació: breu anàlisi sobre la plusvàlua que s’aconsegueix del sistema universitari i de la situació d’alienació a la qual es estudiants es veuen abocats.
Partitocràcia, perversió democràtica i desgovern: parlo d’aquests termes, però no en faig una valoració pròpia, sinó que resumeixo la intervenció d’Alejandro Nieto al programa Singulars.
Treballar sense cobrar, última fase de l’explotació: crítica i breu anàlisi del que signifiquen unes paraules reals d’una empresa de recursos humans: recomanava als joves acceptar una feina sense cobrar.
Una cançó justificadora del masclisme: faig un comentari sobre el masclisme a partir de la lletra d’una cançó que transmet un clar missatge sexista.
Economia verda (si som daltònics): en la meva primera entrada que tracta directament d’ecologisme presento una crítica a la pretesa sostenibilitat i al creixement sostenible, coses tan pròpies del discurs oficial i que vam poder sentit, per exemple, a la Conferència Rio+20.
Regalar escons al parlament. D’on ve aquesta pràctica?: faig una breu exposició històrica d’una llei electoral majoritària que té 90 anys que sembla que encara condiciona alguns sistemes electorals contemporanis, com el grec, on el partit guanyador obté 50 escons extres al parlament.
Recensió: El fin de la expansión: primera recensió que faig d’un llibre (que tracta de sostenibilitat), però no originàriament per al bloc, sinó que em va ser publicada a la revista Mientras Tanto.
El Bundestag aprova vendre dades personals: informo i reflexiono sobre una notícia sorprenent: el parlament alemany va aprovar vendre les dades personals dels ciutadans a empreses privades.
Militarització de Londres: dos articles sobre el gran desplegament militar a Londres durant el JJOO. Especialment interessant el segon article, un dels més llargs que he escrit, en què analitzo què podem extreure sociològicament de la militarització.
Empúries i “Les darreres hores de Pompeia i Herculà”: simplement una novetat: vaig fer una petita crítica a una exposició.
Zeitgeist (documental): us poso un documental de 3 pel·lícules molt interessant, crític i també original.
Atendre o no atendre irregulars, aquesta no és la qüestió: faig una crítica sobre aquesta decisió del govern i explico que es carrega el principi d’igualtat davant de la sanitat.
Deontologia política: a propòsit de la publicació acadèmica d’un codi ètic per a polítics, critico com de mal enfocada està l’ètica des d’aquest punt de vista: des de quan han de ser uns professors d’universitat els que diguin què és ètic?
Ressenya: Algo va mal: un nou tipus d’article en què presento una mena de fitxa breu sobre allò de què tracta un llibre, en aquest primer article sobre Algo va mal de T. Judt. No és el mateix que la recensió clàssica com la que vaig publicar temps enrera.
8 motius pels quals no em posiciono a favor de la independència: en aquest llarg article (dels més llargs) faig una reflexió crítica general sobre la independència i, sobretot, l’independentisme.
Legalitzar la repressió: una valoració no gaire detallada de com una proposta de CiU d’introduir canvis legals per endurir la repressió i donar cobertura legal a l’abús policial significa la directa introducció de l’autoritarisme en els mecanismes del dret.
Cop d’estat?: valoració i anàlisi de la repressió en la jornada de “Rodeja el Congrés”, en la línia d’altres articles que he fet sobre drets i llibertats democràtics i repressió.
Discurs alternatiu del president Mas (2012): reproducció irònica i crítica de les paraules del president durant l’11-S. Si ho poso aquí no és perquè sigui una meravella, sinó perquè la revista Mientras Tanto em va publicar aquest escrit.
Limitar el dret de reunió i manifestació: una altra anàlisi de les que jo sempre faig i m’agraden molt sobre el com s’hauria d’entendre el dret de reunió i què significa limitar-lo, com demanen alguns.
L’odissea amb Renfe ahir a la nit: vivència en primera persona de la desorganització que vaig viure en tallar-se la línia de Rodalies pel temporal el 31 d’octubre.
Contra l’argument de la il·lusió: advertència sobre l’ús de llenguatge polític fal·laciós i referenciat en emocions, en al·lusió a la il·lusió de la independència, com si això hagués de ser un argument.
L’extremisme feixistoide: comentari sobre l’auge del feixisme a Europa i opinió sobre el que podem fer per frenar-ho.
El nen amb el trau al cap i en Puig amb serrill al cap: anàlisi particular del discurs polític del conseller respecte el fet “fortuït” que un agent obrís el cap a un jove durant la vaga general.
Ja he fet l’entrevista a Artur Mas: enllaço la plana del diari on surt el vídeo de l’entrevista que vaig fer conjuntament amb altres estudiants al president de la Generalitat. En aquest article també hi ha enllaçats altre articles que hi tenen a veure i expliquen l’experiència.
Anàlisi de les eleccions: el seu nom ja ho diu tot.
24 hores vs. 23 anys: un interval molt curiós: faig un comentari no detallat de caire sociològic sobre les diferències d’assassinats a Nova York i Dinamarca, un cop es va informar que NY va viure una jornada sencera sense crims i que a les Fèroe s’encausava un assassí per primer cop des de feia 23 anys.

Sobre el pacte de CiU i ERC

Avui no vull fer una opinió del pacte entre aquests dos partits en el sentit de comentar-ho segons els paràmetres propis de l’ordre institucional i el joc de poder, sinó que pretenc fer una ràpida reflexió crítica sobre tres aspectes més transcendents que emergeixen de l’acord i que intentaré comentar segons uns paràmetres més ideològics i estructurals.

1. L’acord desacredita més el neoliberalisme. Ens han bombardejat contínuament per totes bandes que no hi ha alternatives, que no es poden fer altres coses que no siguin retallades, que si s’apugen impostos l’economia es contraurà més, que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, etcètera i etcètera. Però mireu vés per on que només amb uns dies negociant Convergència ja s’ha compromès a crear ni més ni menys que 10 impostos. Com és possible, si no hi havia alternativa? És evident que la legitimació que es buscava per justificar les polítiques neoliberals és totalment oposada a acceptar apujar impostos. El president Mas s’ha contradit així en els seus propis discursos de negar les alternatives i seguir el camí que fan a Europa, per exemple ho va expressar fa un any, quan jo vaig comentar la seva sentència lapidària “res no tornarà a ser exactament igual com ho havíem conegut”.

El suposat pragmatisme que deriva de l’acord és fals, perquè només es fa pels imperatius del govern; o, dit en altres termes, és un pragmatisme hipòcrita per necessitats pròpies de l’ànsia de governar, vici aquest del qual també peca, per cert, Esquerra. No és estrany, llavors, que Mas s’hagi fet seus els requeriments dels nous tributs, per exemple per evitar que sempre paguin els mateixos. Tornem-hi: i fins a dia d’avui, no ha passat res si sempre pagaven els mateixos? Fixem-nos-hi bé: si teòricament ara és això el que cal fer, llavors la mateixa CiU reconeix indirectament que durant el seu govern en solitari ha fet recaure el pes de la crisi deliberadament sobre els més desafavorits, per tant ha actuat injustament. Com podeu comprovar, és una lògica oposada, pròpia, d’una banda, del pragmateisme més purament instrumental i, d’altra banda, de la burda demagògia que deriva de presentar-se com a defensor d’uns valors que mai no ha defensat i que els fets materials contradiuen. Això últim queda encara més clar quan, certament, les retallades no pararan i quan les polítiques econòmiques, per més que es posin impostos, continuen seguint la mateixa línia estructural.

2. CiU no són “els bons”. Per raó del gir discursiu que, de manera demagògica, ha fet Convergència i Unió, em sembla entendre de l’opinió pública (ja sabeu, el que diuen els diaris que la gent repeteix) que aquest partit intentarà pal·liar els efectes de la crisi i està bé que s’hagi posat d’acord amb Esquerra perquè, clar, el país ho necessita. Però, hi insisteixo, ha estat així per la pressió d’ERC, però no entengueu que llavors és aquest el partit “bo”, perquè si s’ha de vendre només per fer un referèndum, malament rai.

El cas més exagerat és el de La Vanguardia, evidentment. Presentava CiU com un partit que, en el cas de CDC, recupera el seu esperit tradicional de centreesquerra liberal, i, en el cas d’UDC, l’esperit de la democràcia cristiana. De nou, quantes fal·làcies!
Dues coses es poden extreure d’això: a) És evident la importància dels mitjans de comunicació per, a partir de la semantització del conflicte polític, donar valor i significat a les paraules, valors i significats que, però, es poden mal·lear, i, a partir de l’etiqueta donada, se’n pressuposa que en el món material i no del discurs el fet es correspondrà al que hom entén d’aquella etiqueta; b) d’altra banda, es reafirma el punt 1: si allò positiu és recuperar una certa socialdemocràcia moderada, per què caram durant el passat na parava de repetir-se que no era aquesta la manera de sortir de la crisi? I per què encara ara CiU no s’hi posa de ple? A més a més, parlant ara amb termes propis del sistema institucional, sembla que de manera indirecta s’estigui donant la raó a ERC per, justament, defensar la necessitat de minimitzar les retallades amb altres mesures, tot i que això, lògicament, continuaria entrant dins dels cercles estructurals del neoliberalisme.

I encara n’hi ha més: més clar veiem el que significa el punt “a)”, de construir una imatge d’un partit i que aquesta no es correspongui amb els fets, i també ens adonem més clarament de com encara, en realitat, primen les polítiques neoliberals, quan podem llegir a tots els diaris, també a la mateixa La Vanguardia, que UDC ha exposat el seu malestar i desacord amb les imposicions fiscals que exigia ERC. Llavors, com pot ser que en una pàgina de La Vanguardia es digui que Unió recupera l’esperit democristià, però en unes pàgines més enllà  se’ns informa que, en realitat, no vol implantar aquestes mesures fiscals que l’acostarien una mica a aquell esperit? Enteneu la contradicció i l’elogi que es fa ara d’una etiqueta que s’atribueix fal·laciosament a CiU, oi?

3. “La il·lusió compensa”. Els dos partits, més ERC que CiU han defensat el referèndum, aparentment. De manera exagerada, CiU no ha parat d’apel·lar durant els últims mesos a les emocions i sentiments nacionals. Aquest acord entre els dos partits és una materialització, després que les eleccions es presentessin com un plebiscit, d’aquella “il·lusió” per enfilar el camí cap a la independència. Per tant, tenint en compte això, el poble estarà pendent de l’efectivitat del pacte per arribar al referèndum, esperarà que l’acord sigui la catarsi dels seus sentiments nacionalistes o, per contra, una hecatombe. Esquerra ha pretés justament oferir la via segura al referèndum, però la il·lusió per aconseguir-lo no justifica políticament les mesures neoliberals que de ben segur es duran a terme i ERC, per això, camuflarà darrera del sentiment nacionalista el seu consentiment a les mesures que voldrà tirar endavant CiU. S’escau bastant recuperar aquí el que vaig dir no fa gaire sobre usar la il·lusió com si fos un argument polític.

En Puig volia dimitir i plega un comissari

Sembla que Interior està patint una crisi bastant forta (de “credibilitat”, segons els diaris), abans que es conformi el nou govern. Tots sabem de què es tracta: errors de coordinació en la cadena de comandament respecte d’un informe sobre els trets de pilotes de goma en ocasió de la pèrdua d’un ull d’Ester Quintana el dia de la vaga general, quan també un mosso va provocar un trau al cap a un adolescent. En les declaracions posteriors de Puig, ben bé feia la impressió que mentís descaradament. Però resulta que no, ja que no tenia la informació necessària i completa de l’assumpte: sembla, i jo m’ho crec, que en realitat es va produir alguna mena de “disfunció” per la qual Puig va donar informació errònia. És més, fins i tot el conseller ha volgut dimitir, cosa aquesta que jo no m’esperava i que potser es materialitzarà finalment quan el govern no estigui en funcions.

Bé, simplement volia donar la meva opinió sobre la qüestió, ja que acostumo a parlar d’aquestes coses i sempre he expressat que en Puig ha de dimitir. La meva opinió d’ara, en realitat, no la faig amb la intenció de tirar encara més trastos al cap del conseller, sinó per criticar el mal funcionament dels Mossos. I és que jo considero molt més greu que no hagi arribat al conseller la informació necessària sobre la qüestió, que no pas que el conseller mateix pogués haver mentit. I més greu encara si la informació se li va amagar deliberadament.
No sé exactament com va anar, però segons sembla llegint els diaris puc entendre que el comissari destituït, Sergi Pla, no va considerar rellevant l’informe sobre els trets i no l’hi va donar al conseller. Ara bé, els diaris ho enfoquen de dues maneres diferents: o bé que la tramitació de l’informe va ser aturat pel comissari per vés a saber quin motiu quan sí que es referia als trets efectuats, o bé que es va donar a Puig la informació estricta que va requerir, per la qual cosa senzillament hi va haver un problema de disfunció dels comandaments, res més. Aquesta versió més neutra, però, em sembla que entra en contradicció amb la primera i és estranya de creure quan l’informe tampoc no va sortir a la llum quan Puig va dir al Parlament dades falses.

Vaja, no em vull posar en aquestes qüestions sobre les versions i què va passar perquè lògicament jo no ho sé exactament. Però sí que és sobre això sobre el que vull donar la meva opinió, en base a l’afirmació que he fet més amunt, aplicable a qualsevol de les dues versions: el comissari no va transmetre l’informe. En la primera possible versió, perquè ell, de manera interessada, no volia perjudicar el seu cap; en la segona possible explicació, perquè va ser incapaç d’assessorar en Puig i, d’acord amb les seves funcions, “donar compte a la superioritat de qualsevol assumpte que hagi de conèixer” (com indica la Llei dels Mossos d’Esquadra). Potser és que jo sóc excessivament rigorós, però jo entenc, segons això, que el comissari va cometre falta en el compliment de les seves obligacions.
Aquesta exposició tindria potser més sentit si no haguessin rodat caps, però així i tot volia deixar-ne constància, també perquè ara és quan puc explicar perquè és més greu que no arribés la informació, que no que Puig pogués mentir: perquè un funcionari, encara que escollit a dit, ha pres una decisió a discreció, relativament, sobre una informació que, per interès social, calia fer-se pública. I perquè això indica que la maquinària burocràtica té molta força i quasi, quasi funciona per si sola, de manera que cohibeix l’acció dels individus: o bé perquè s’autoconvencen que cal mantenir els assumptes tèrbols amagats (seria el primer cas, i si fos cert podria afirmar que no hi ha poder més eficaç que aquell que aconsegueix l’obediència sense necessitat d’ordenar), o bé perquè actuen de manera excessivament “tècnica”, només fixant-se en les particularitats que són requerides (seria el segon cas) o les condicions del seu càrrec, sense possibilitat de raciocini individual.

Finalment, aprofito l’article, ja que he esmentat l’Ester Quintana, per informar-vos d’una xerrada que preparen els professors de la meva facultat d’Economia i Empresa per dimecres, per si us pot interessar, ja que convidaran una amiga de l’Ester per explicar el seu cas. Podeu trobar més informació aquí.