Sobre el pacte de CiU i ERC

Avui no vull fer una opinió del pacte entre aquests dos partits en el sentit de comentar-ho segons els paràmetres propis de l’ordre institucional i el joc de poder, sinó que pretenc fer una ràpida reflexió crítica sobre tres aspectes més transcendents que emergeixen de l’acord i que intentaré comentar segons uns paràmetres més ideològics i estructurals.

1. L’acord desacredita més el neoliberalisme. Ens han bombardejat contínuament per totes bandes que no hi ha alternatives, que no es poden fer altres coses que no siguin retallades, que si s’apugen impostos l’economia es contraurà més, que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, etcètera i etcètera. Però mireu vés per on que només amb uns dies negociant Convergència ja s’ha compromès a crear ni més ni menys que 10 impostos. Com és possible, si no hi havia alternativa? És evident que la legitimació que es buscava per justificar les polítiques neoliberals és totalment oposada a acceptar apujar impostos. El president Mas s’ha contradit així en els seus propis discursos de negar les alternatives i seguir el camí que fan a Europa, per exemple ho va expressar fa un any, quan jo vaig comentar la seva sentència lapidària “res no tornarà a ser exactament igual com ho havíem conegut”.

El suposat pragmatisme que deriva de l’acord és fals, perquè només es fa pels imperatius del govern; o, dit en altres termes, és un pragmatisme hipòcrita per necessitats pròpies de l’ànsia de governar, vici aquest del qual també peca, per cert, Esquerra. No és estrany, llavors, que Mas s’hagi fet seus els requeriments dels nous tributs, per exemple per evitar que sempre paguin els mateixos. Tornem-hi: i fins a dia d’avui, no ha passat res si sempre pagaven els mateixos? Fixem-nos-hi bé: si teòricament ara és això el que cal fer, llavors la mateixa CiU reconeix indirectament que durant el seu govern en solitari ha fet recaure el pes de la crisi deliberadament sobre els més desafavorits, per tant ha actuat injustament. Com podeu comprovar, és una lògica oposada, pròpia, d’una banda, del pragmateisme més purament instrumental i, d’altra banda, de la burda demagògia que deriva de presentar-se com a defensor d’uns valors que mai no ha defensat i que els fets materials contradiuen. Això últim queda encara més clar quan, certament, les retallades no pararan i quan les polítiques econòmiques, per més que es posin impostos, continuen seguint la mateixa línia estructural.

2. CiU no són “els bons”. Per raó del gir discursiu que, de manera demagògica, ha fet Convergència i Unió, em sembla entendre de l’opinió pública (ja sabeu, el que diuen els diaris que la gent repeteix) que aquest partit intentarà pal·liar els efectes de la crisi i està bé que s’hagi posat d’acord amb Esquerra perquè, clar, el país ho necessita. Però, hi insisteixo, ha estat així per la pressió d’ERC, però no entengueu que llavors és aquest el partit “bo”, perquè si s’ha de vendre només per fer un referèndum, malament rai.

El cas més exagerat és el de La Vanguardia, evidentment. Presentava CiU com un partit que, en el cas de CDC, recupera el seu esperit tradicional de centreesquerra liberal, i, en el cas d’UDC, l’esperit de la democràcia cristiana. De nou, quantes fal·làcies!
Dues coses es poden extreure d’això: a) És evident la importància dels mitjans de comunicació per, a partir de la semantització del conflicte polític, donar valor i significat a les paraules, valors i significats que, però, es poden mal·lear, i, a partir de l’etiqueta donada, se’n pressuposa que en el món material i no del discurs el fet es correspondrà al que hom entén d’aquella etiqueta; b) d’altra banda, es reafirma el punt 1: si allò positiu és recuperar una certa socialdemocràcia moderada, per què caram durant el passat na parava de repetir-se que no era aquesta la manera de sortir de la crisi? I per què encara ara CiU no s’hi posa de ple? A més a més, parlant ara amb termes propis del sistema institucional, sembla que de manera indirecta s’estigui donant la raó a ERC per, justament, defensar la necessitat de minimitzar les retallades amb altres mesures, tot i que això, lògicament, continuaria entrant dins dels cercles estructurals del neoliberalisme.

I encara n’hi ha més: més clar veiem el que significa el punt “a)”, de construir una imatge d’un partit i que aquesta no es correspongui amb els fets, i també ens adonem més clarament de com encara, en realitat, primen les polítiques neoliberals, quan podem llegir a tots els diaris, també a la mateixa La Vanguardia, que UDC ha exposat el seu malestar i desacord amb les imposicions fiscals que exigia ERC. Llavors, com pot ser que en una pàgina de La Vanguardia es digui que Unió recupera l’esperit democristià, però en unes pàgines més enllà  se’ns informa que, en realitat, no vol implantar aquestes mesures fiscals que l’acostarien una mica a aquell esperit? Enteneu la contradicció i l’elogi que es fa ara d’una etiqueta que s’atribueix fal·laciosament a CiU, oi?

3. “La il·lusió compensa”. Els dos partits, més ERC que CiU han defensat el referèndum, aparentment. De manera exagerada, CiU no ha parat d’apel·lar durant els últims mesos a les emocions i sentiments nacionals. Aquest acord entre els dos partits és una materialització, després que les eleccions es presentessin com un plebiscit, d’aquella “il·lusió” per enfilar el camí cap a la independència. Per tant, tenint en compte això, el poble estarà pendent de l’efectivitat del pacte per arribar al referèndum, esperarà que l’acord sigui la catarsi dels seus sentiments nacionalistes o, per contra, una hecatombe. Esquerra ha pretés justament oferir la via segura al referèndum, però la il·lusió per aconseguir-lo no justifica políticament les mesures neoliberals que de ben segur es duran a terme i ERC, per això, camuflarà darrera del sentiment nacionalista el seu consentiment a les mesures que voldrà tirar endavant CiU. S’escau bastant recuperar aquí el que vaig dir no fa gaire sobre usar la il·lusió com si fos un argument polític.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 23 Desembre 2012, in Dins les nostres fronteres, Opinió and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. l’únic paper que li queda al nou executiu és el de recaptador a través dels impostos de tot allò que alguns agents privats no són capaços d’aconseguir per les bones. Per tant el nou govern havia de tenir aquest carácter d’inventor de nous impostos o bé realizar agressives retallades.

  2. Per mi, la jugada de CiU i del PP és obvia: estirar la corda de l’independentisme per amagar les retallades que es faran tant aquí com a la resta de l’Estat. I finalment, carregar les culpes a Artur Mas i a ERC. Serà similar al tema de Batasuna i ETA, amb el PP com a garant d’Espanya i Mas, amb Junqueras, com el patriota defensor de Catalunya: amb l’argument de que les retallades ens venen imposades per Madrid.

    Aquest 2013 serà brutal. Jo, a aquest govern no li dono ni un any de vida, massa tensió entre tres partits de cultures polítiques diferents, amb la brunete madrilenya matxacant CiU i un compte de Godó que es malfia del seu propi enfant terrible (Junqueras). En tot cas, espero que almenys l’enfrontament de CiU i PP posi sobre la taula molts dels escàndols que CiU te amagats a l’armari.
    En tot cas, ERC potser ens servira per rebaixar una mica el fonamentalisme neoliberal d’extrema dreta de CiU, almenys diuen que intentaran recaptar una miqueta i no només retallar.

    Si jo fos en Mas, m’enfrontaria a l’Estat i me’n sortiria; hi ha molt a retallar en empreses privades que treballen per a l’administració i molt diner a recaptar entre l’alta burgesia catalana i la gran empresa. Els concerts educatius, les residències concertades, la sanitat concertada, etc. Seria molt agressiu. I probablement, i per motius polítics (Fer polítiques d’esquerres municipalitzant serveis i perjudicar els interessos del capital) m’acabarien intervenint. Però provocaria un terratrèmol similar al que fa provocar Francesc Macià, però d’una altra manera, la gent del carrer m’adoraria.

    Finalment, critiques “la il·lusió” i l’irracionalisme. Home, és molt difícil entendre les coses amb racionalitat, la nostra és una societat complexa, hom es pensa que perquè té una carrera universitària tothom la té. I no és cert, jo no la tinc, el 70% dels catalans no la té. Et recomano un llibre que es pot trobar a Internet fàcilment: l’autor opina a l’inrevés que tu, probablement ja l’hauràs llegit:

    Lakoff, George – No pienses en un elefante.

    • He, he, m’ha fet gràcia això de si tu fossis Mas. Està clar que ell no farà el que proposes… En canvi, ja ho has ben dit: fer retallades. Però, al contrari del que diu en Dani, crec que igualment faran les retallades agressives, malgrat els nous impostos. Només eren una condició del pacte. Em fa la impressió, d’altra banda, que els dos partits estan molt, però que molt interessats a mantenir l’estabilitat, no només perquè ells puguin dur a terme els seus programes, sinó perquè ara que s’hi han ficat, si no ho fan bé potser els dos acabarien perdent credibilitat. Jo crec, per això, que el nou govern aguantarà com a minim més o menys bé (sempre i quan no h hagi també crítica i oposició ciutadana) fins al moment del referèndum.

      Sobre el llibre de Lakoff, el conec i fins i tot me n’han parlat a la universitat, però he de confessar que encara no l’he llegit, el tinc pendent. Però sí que tens raó en una cosa: sempre ens acabem guiant en alguna cosa o altra per la irracionalitat. Per exemple, qualsevol pot estar convençut de votar un partit un cop ha fet una “anàlisi racional”, tant que potser no serà capaç després de replantejar-s’ho o ser crític amb ell mateix, per tant no aprofundirà en la racionalitat que el porten a destriar els motius pel quals cal votar tal partit.
      El problema amb això és quan es crea el marc conceptual purament fal·laciós, en què tot té referència en els sentiments, i punt. L’acord dels partits l’han anomenat “Pacte de la Llibertat”. I el realisme, on és? I les condicions materials efectives? És una manera corprenedora de fer primar uns valors típicament postmaterialistes com a interès de la població. Justament el que jo pretenia, de fet pretenc molts cops amb els articles, és fer advertir d’aquesta situació per tal que siguem conscients de com les emocions ens poden dominar en política a fi de controlar-ho una mica. Per exemple, actualment està estudiat que els joves s’acaben inclinant pel vot cada cop en moments més avançats de la campanya electoral i decideixen el seu vot en funció, simplement, de si el candidat els agrada o no. I punt. La gràcia és que aquests joves se n’adonessin per tal que reflexionessin una mica més, per no deixar-se enduar tant fàcilment per l’estètica ni acceptessin tant fàcilment els marc de referència prèviament creats.

      La veritat és que pensava que, pel que m’havien explicat, jo tenia una concepció semblant a la de Lakoff. En quin sentit dius que opinio diferent d’ell? Si acabo de precisar el que volia dir és per si d’un cas no m’havia explicat bé, o potser és que barrejo moltes coses.

  3. No passa res, el teu text sobre la il·lusió va ser el que em va fer interessar pel teu blog. La meva crítica anava en el sentit de que en el fons som tots animals, i no és estrany que els polítics provin d’enganyar-nos apel·lant als nostres sentiments i manipulant el discurs.

    • Efectivament, és normal que els polítics ens enganyin amb l’emotivitat. O, millor dit, no és una qüestió dels polítics, és que realmnt és natural que això passi. La cosa és intentar posar filtres a aquests biaixos.
      D’altra banda, m’alegro molt que t’acabessis interessant pel bloc🙂

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: