Funcionament i lleis de l’elit política

Després d’aquest llarg descans d’Any Nou, torno a les meves obligacions presentant-vos un nou tema: la teoria de l’elit extractiva, a partir d’aquesta entrevista de Singulars de fa uns dies a César Molinas. Per ser més exactes, parlaré de més que això: l’utilitzaré l’entrevista com a excusa, de fet, per fer una primera aproximació des de l’òptica de la sociologia política al comportament de les elits, en termes de funcionament del sistema social.

Convé, per correcció, presentar igualment l’entrevistat. César Molinas és doctor en Economia i llicenciat en Matemàtiques per la UB i es va treure un màster a la London Schoof of Economics. Ha treballat per la consultura financera Merrill Lynch, ha estat conseller de la Comissió Nacional del Mercat de Valors i director general de Planificació del Ministeri d’Economia i Finances durant l’època Solbes, si no m’equivoco. És articulista a El País i ha estat entrevistat a propòsit d’aquest l’article en què defineix la classe política a partir de la teoria d’Acemoglu i Robinson exposada al seu darrer i nou llibre Por qué fracasan los países.

Convé també, d’altra banda, que tinguem una idea del que ell exposa i del que és una elit extractiva (primera aproximació, aquí). Doncs bé, aquesta teoria defensa que els qui ocupen certs càrrecs de poder polítics, financers o altres s’apropien del càrrec per treure’n benefici individual a costa dels recursos de tothom i sense mai tenir intenció de deixar els llocs de decisió. Ell, però, sembla que acota la teoria a la “classe” política sobretot als càrrecs poc útils i designats a dit. Si bé defineix “classe” política en aquest sentit, és una designació errònia, no encertada amb l’estructura social, i ofereix una generalització improvable i esbiaixada. No passaré ara a fer una definició de classe social, que inclou, com va observar per exemple E. O. Wright, altres variables que no només la capacitat econòmica (cosa que defensen, per exemple, aquesta crítica a l’article de Molinas i aquesta altra, més lligada amb el seu perfil personal), simplement convé que tinguem en ment que en realitat el comportament de l’elit extractiva és propi dels individus, que acostumen a formar part d’un mateix estrat social, que tenen posicions de poder i d’influència social, lligada a la capacitat de dominació econòmica, i que utilitzen els mateixos recursos que el sistema els ofereix per enfortir-se, eludir responsabilitats del seu lloc de poder i enriquir-se. En aquest sentit, aquest titular a mode d’exemple ens farà veure clarament com és un individu de l’elit extractiva: “Bárcenas amenaza con publicar los cobros en negro del PP si no le ayudan a eludir la cárcel“.
De fet, aquesta constatació, presa de manera generalitzada, serveix a Molinas per, en la seva intervenció, poder presentar una patologia que certament sembla correspondre’s a la realitat, però analitzada poc sòlidament. Després presenta la simptomatologia d’aquesta patologia només a partir de manifestacions econòmiques visibles; i finalment ofereix una cura bastant deslligada dels assumptes presentats a la diagnosi: no veig la relació, per exemple, entre la poca ocupació dels joves i el sistema electoral majoritari.

Arribats a aquest punt, canviaré ara el sentit del text. Fins aquí he fet una petita presentació i breu comentari de l’entrevista; ara pretenc introduir al costat de la teoria de l’elit extractiva altres consideracions que ens poden servir per entendre el funcionament de les elits.

En primer lloc, doncs, tenim l’aportació de la teoria de les elits extractives: en el fons de la definició donada més amunt figura la idea que les tendències de desenvolupament d’una societat vénen determinades per les accions polítiques, i aquestes no són sinó decisions preses pels governants. No és res de nou, de fet: en el món de les ciències socials tothom sap que es pot intervenir políticament i econòmicament en els fenòmens socials, que la forma i desenvolupament polític i econòmic d’una societat està influït, però no determinadament, per les pràctiques que aquells que tenen influència i poder duen a terme. La novetat de la teoria, com jo ho entenc, almenys, és que vincula el desenvolupament o la prosperitat únicament a l’economia, i l’economia la vinculen amb les elits extractives, ja que amb el seu comportament paràsit i tenint capacitat d’influència fan anar la societat cap a una banda o una altra.
Un senzill exemple pot ser claríssim: l’economia nord-americana canviaria molt si el president decidís taxar les rendes altes amb un 75%. Una simple decisió com aquesta, que, tanmateix, no s’ha d’entendre com a merament individual sinó circumscrita en el possible context social en què fos presa (cosa que -diria, ja que no m’he llegit el llibre citat- aquesta teoria ignora), pot fer canviar la distribució de la riquesa i induir altres comportaments i altres accions politicoeconòmiques (a saber, crear un sistema nacional de salut). Problema: tal decisió, i les subseqüents, no seran preses, perquè l’elit extractiva funciona com un grup de pressió i, com que prendre-les aniria en contra dels seus interessos particulars i del seu desig de preservació de l’statu quo, s’hi mouen en contra. Aquesta actitud deixa la petja en el desenvolupament econòmic de drenar recursos, augmentar desigualtats i anar en contra del bé comú.

Insisteixo en el fet que aquesta diagnosi és molt encertada del funcionament actual del sistema social i el subsistema polític i econòmic. Però perquè no ens confonguem i siguem capaços de conceptualitzar-ho correctament, permeteu-me que faci un parell d’aclariments. D’una banda, quedi clar que l’enfocament de la teoria de les elits extractives em fa la impressió que no només pretén explicar la societat, sinó que sembla que ja pressuposa un component normatiu de com ha de ser o, millor dir, de cap a on hauria de tendir, en la mesura que les elits extractives “desvien” el bon funcionament de l’economia en particular; per això es diu, i s’entén de les paraules de Molinas, que van en contra del que necessita tota la societat. En termes sociològics diríem que la teoria comparteix l’univers simbòlic de l’economia del “creixement”.
D’altra banda, tingui’s present que la política econòmica seguida, que hem dit, amb l’exemple que he posat, que marca el desenvolupament d’un país, sempre estarà emmarcada encara dins del mateix ordre institucional que s’hagi ligitimat. És a dir, l’acció presa es vehicularà per unes institucions socials ja existents i continuarà basant-se en el mateix univers simbòlic preeminent.

En segon lloc, convé apreciar la teoria de les elits extractives en el conjunt del funcionament del sistema polític. La consideració del sistema com a partitocràcia és el que ens permet integrar-ho. La partitocràcia es refereix a la divisió del poder social i polític i la relació entre ciutadà i polític i, més important encara, té en compte la tendència a la concentració de poder i la pèrdua efectiva de mecanismes de control democràtic, malgrat el discurs legitimador. Ja vaig caracteritzar més bé la partitocràcia aprofitant, igual com ara, una entrevista al mateix programa Singulars, en una altra ocasió, que podeu rellegir seguint aquest enllaç.

Però això no és tot, ja que s’entremescla amb la partitocràcia, i l’explica en part, la circulació de les elits de V. Pareto, que, a més, penso que permet donar al tema una dimensió més global i no només circumscrita a les formes polítiques contemporànies de les societats avançades. Aquesta teoria postula allò que popularment sempre es diu i es considera obvi: “sempre ens governen els mateixos”. En termes tècnics explica que l’elit, en no ser hereditària, es va conformant incessantment per l’ascenció de noves elits de les masses als llocs de poder. De fet per circulació d’elit ell es referia a la successió d'”aristocràcies”, a les noves elits sorgides de les masses; però en qualsevol cas, esperant no malinterpretar-lo, es pot entendre que la circulació es refereix a les capes socials des d’on sorgeixen els nous membres que conformaran l’elit. Si no provenen de les masses, per la perversió de la partitocràcia i per la forta distinció entre aquells que tenen mitjans per influir socialment i els que no, llavors provenen d’un altre estrat social.

És en aquest punt on convé afegir nova informació: segons semblen indicar algunes tendències de les societats democràtiques actuals, els qui governen i ocupen alts càrrecs no només provenen de les classes socials posseïdores de mitjans de producció (no ens hem d’oblidar de Marx per complementar la circulació de les elits en la mesura que es refereix als qui tenen més capacitat per constituir-se com a elit), sinó també del mateix aparell governamental ja constituït per mantenir l’estructura de poder o de posicions rellevants d’altres institucions influents. A Espanya mateix, durant aquestes dècades que han transcorregut de democràcia, ben bé tres quartes parts dels polítics que han ocupat càrrecs influents han provingut de l’administració o del funcionariat, i també de l’advocacia.
Les noves elits, doncs, avui dia no provenen de les masses, sinó d’aquests estrats socials. És a dir, de l’aparell burocràtic, que és annex a l’aparell de poder (i filtrades per unes mateixes característiques, com la classe social, tal com esmentava més amunt, però també l’ascendència familiar) i també de llocs administratius d’institucions amb influència social. El mateix Pareto ja va distingir entre les elits no governamentals i les governamentals, però afirmava que la circulació es produïa entre les masses i les elits. Jo interpreto que la circulació es produeix dins mateix de les elits, entre les governamentals i les no governamentals. Cada cop l’elit s’ha tancat més en si mateixa, per això mateix la circulació d’elit sembla que s’ha estès des de l’evident circulació per accedir als llocs governamentals, fins a la circulació per sortir d’aquests llocs i anar a altres posicions dins de les institucions que conformen l’estructura de poder de la societat. L’exemple d’això és el ministre que en deixar el càrrec es torna consultor o directiu d’alguna empresa, que generalment té a veure amb la matèria de la cartera que ocupava.

Existint de manera paral·lela a la partitocràcia i incidint en la qüestió del tancament de les elits que esmentava Pareto (i que jo he reinterpretat una mica), cal considerar la llei de ferro de l’oligarquia, segons ho va postular R. Michels. Segons això, qui dirigeix i governa és sempre una minoria social que controla les masses, és una elit que monopolitza el poder sorgida de qualsevol organització: aquells individus que tenen més coneixements, més capacitat d’acció, més influència, més informació… inevitablement es configuraran en elit. No només això, sinó que també es refereix a una altra obvietat quotidiana, diguem-ho així: l’elit sempre s’aferrarà al poder i mai no el deixarà. En efecte, l’elit qualsevol, que es torna conservadora un cop assolit el lideratge, busca amb les seves accions només augmentar o mantenir el seu poder. És més, els líders diversos configuren una casta que, igual com deia Pareto, es tanca per no ser expulsada i té com a únic fi el manteniment del seu poder.

Cal afegir, finalment, a la llei de ferro de l’oligarquia la potència que li atorga la dominació legal per mantenir-se en el poder, exercida a través de l’aparell burocràtic. La idea de la burocràcia weberiana, de fet, també la recollia Michels per parlar de com, gràcies a ella, la finalitat dels líders (mantenir el poder) es trasllada a tota l’organització que dirigeixen, per tant no només el poder és un fi, sinó l’organització també. D’aquesta manera, i anant més enllà, aquests conceptes weberians permeten, interpreto, lligar tots els punts que hem esmentat i, en últim terme, es refereixen a l’estructura de poder de l’Estat, que busca l’eficiència en detriment de la democràcia.

Encara no s’ha acabat la introducció de teories i arguments que ens ajudin a explicar el funcionament polític. Fins ara, sembla que tot quedava tancat en l’aparell estatal o supraestatal, però hi ha també aquells qui marquen tendències en les posicions econòmiques mundials. Es tracta de la superclasse, tal i com ho va qualificar D. Rothkopf, si bé se li podrien fer algunes crítiques. Es tracta d’aquells 6.000 individus en tot el món que configuren la classe capitalista transnacional, que es mouen entre els circuits de la globalltizació, no deuen lleialtat a cap país i no tenen perquè ocupar posicions de poder polític, sinó que amb les seves decisicions i influència dins de l’esfera econòmica globalitzada poden marcar tendències i forçar decisions posteriors.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 27 gener 2013, in Divulgació, Sociologia and tagged , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: