Monthly Archives: febrer 2013

Què diu la LOMCE?

El proper dijous 28 de febrer hi ha convocada una vaga estudiantil a Catalunya a nivell universitari, protesta a la qual de ben segur s’uniran altres sectors de l’educació, sota el paraigües de la PUDUP, en tant que afectats tots per l’atac neoliberal a la universitat i educació públiques. En ocasió d’aquest esdeveniment, pretenc exposar-vos quin és el marc ideològic que hi ha el darrera de la proposta de la nova LOMCE, la “Llei Wert”, en la mesura que és un dels objectes que motiven la protesta estudiantil, junt amb l’oposició a la pujada de taxes, la crítica a les retallades i, sobretot, el fet que es vulgui saldar el deute de l’Estat a costa dels seveis públics.

Feta pública el 21 de setembre, la Llei Orgànica de Millorament de la Qualitat Educativa sobretot afecta l’educació secundària i també l’accés a la universitat. Segur que us sona, se’n parla molt, perquè, si bé estem acostumats a patir una llei educativa diferent cada cop que entra un nou govern, aquest cop el PP, que cada cop mostra més la seva faceta reaccionària, presenta un projecte autènticament desastrós que no només té plantejaments de dubtosa qualitat de manera “tècnica”, sinó que, anant més enllà, ataca totalment de forma explícita allò que fins a dia d’avui s’havia considerat educació.
En termes polítics, heu de saber que el projecte de llei està en el tercer redactat i sembla el definitiu (el que he enllaçat més amunt), i el marc ideològic en el qual es mou el redactat és molt clar. També heu de saber que la Generalitat ha mostrat el seu rebuig a aquells articles que vulneren el marc competencial de l’Estatut. És a dir, només s’hi oposa, doncs, en la mesura que dins de l’ordre institucional hi ha alguna vulneració a les seves atribucions de poder, i punt. Bé, i també han criticat que ataqui el català a l’escola, però en canvi el partit que ocupa la Generalitat no ha atacat les bases fonamentals del projecte perquè tots sabem que, per descomptat, sempre s’ha posat al costat de les idees que afavoreixen la mercantilització de l’educació, com per exemple un nou model de governança en les universitats, que en termes estructurals estaria exactament en la mateixa línia que la LOMCE, però una referida a les universitats i una altra a l’educació secundària. Ho podem comprovar amb la “Proposició no de llei per la qual s’insta el govern a la revisió de la política de governança en la Universitat” (pàg. 12 en aquest BOCG), que va ser aprovada en la Comissió d’Educació i Esport del 10 d’octubre passat.

Doncs bé, jo no em dedicaré a analitzar la llei amb detall ni defensar la immersió lingüística (això ja ho vaig fer), ni explicar la situació de l’educació superior a partir d’aquest projecte de llei i, sobretot, el Reial decret llei 14/2012 de racionalització de despesa en educació (que marca les línies mestres del neoliberalisme en aquest àmbit), sinó que vull valorar el fons del marc de referència conceptual. Si voleu conèixer les implicacions sociopolítiques i pedagògiques pràctiques, podeu consultar anàlisis en detall de les proposicions de la LOMCE: recomano aquesta de Soy Pública i aquesta anàlisi comparativa entre LOGSE i LOMCE que ha fet Comissions Obreres. I més destacat encara és aquesta exposició de motius contraris a l’avantprojecte i el que significa, feta pel Marc Unitari de la Comunitat Educativa. Si som observadors perspicaços, ens adonarem que les noves tendències no vénen del no-res, sinó que, com ja va avançar Miguel Ángel Quintanilla a mitjan any passat, entren dins d’una “agenda oculta de la política universitària“.

Dit això, ara sí centrem-nos en el que ens interessa: el greu canvi de paradigma d’interpretació de l’educació. En aquest sentit, cal que ens llegim l’exposició de motius de la llei, Jo, en tot cas, per si no us ho voleu llegir tot, copio aquí només el primer article introductori de l’avantprojecte en la seva primera versió de setembre, i, de fet, ja és suficient per poder treure molt de suc a la qüestió.

La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y el nivel de prosperidad de un país. El nivel educativo de un país determina su capacidad de competir con éxito en la arena internacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Mejorar el nivel educativo de los ciudadanos supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global.

Suposo que us haureu alarmat de llegir una exposició tan explícitament clara i transparent. Certament, el mateix govern també es deuria haver adonat del despropòsit que això podria semblar a la població (perquè, de fet, realment és un autèntic despropòsit), per això en el darrer avantprojecte de desembre, més llarg, aquest paràgraf ha estat substituït, dins una exposició de motius més detallada. Malgrat que hi ha fins a quatre paràgrafs que donen definicions semblants començades per “la educación es”, jo copio el més exacte a l’anterior:

La educación es el motor que promueve el bienestar de un país; el nivel educativo de los ciudadanos determina su capacidad de competir con éxito en el ámbito el panorama internacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por un futuro mejor.

Podem observar que la diferència entre aquests plantejaments (en realitat, aquest, ja que és el mateix, però un dic més bruscament i un altre amb paraules més maques) i la visió clàssica humanista és abismal. Si bé tots sabem que igualment el plantejament humanista s’ha anat desintegrant en els últims anys, la definició oficial de l’educació recollia aquells ideals i l’educació quedava legitimada en aquell sentit. No obstant, ara s’abandona totalment i completament aquella visió, fins al punt que el govern pretén legitimar la seva definició amb uns altres criteris. Només per veure el contrast entre aquestes definicions que dóna la LOMCE i la definició que dóna la LOGSE, us copio també només un paràgraf del preàmbul d’aquesta darrera.

En la educación se transmiten y ejercitan los valores que hacen posible la vida ensociedad, singularmente el respeto a todos los derechos y libertades fundamentales, se adquierenlos hábitos de convivencia democrática y de respeto mutuo, se prepara para la participación responsable en las distintas actividades e instancias social es. La madurez de las sociedades se deriva, en muy buena medida, de su capacidad para integrar, a partir de la educación y con el concurso de la misma, las dimensiones individual y comunitaria.


Així doncs, vegem les idees de fons que ens transmet aquesta definició d’educació de la LOMCE:

Educació totalment instrumental.
En tant que això, fixa objectius, centrats en el curt termini.
La legitimació de l’educació prové de criteris externs al que intrínsecament és educació, de manera que aquesta queda buidada de tot sentit i depèn, justament, de la instrumentalització que la “societat” en pugui fer.
A conseqüència de tot això, el que és més interessant és que l’educació no té objectius personificats i s’entén únicament com una abstracció que pot ser controlada. És a dir, l’educació  no es dirigeix a l’alumne, sinó, segons aquest paradigma instrumental dominat per criteris econòmics, al mercat. La individualització que podria mostrar l’educació queda arraconada i totalment difuminada: en comptes d’estar focalitzada en la persona en concret i entesa com a subjecte actiu, digne i susceptible de desenvolupament individual, la persona és considerada com a objecte la individualitat de la qual queda fosa dins dels plantejaments “estratègics” a gran escala.
D’aquesta manera, si en el món sencer el que regeix és la competitivitat i, més encara, la competició mateixa, també en l’educació hi regirà, però no només en el sentit organitzatiu -diguem-ho així-, sinó que també l’educació mateixa és una eina de competició. En tant que abstracció instrumental, és considerada una peça del joc polític: l’educació mou cossos sencers, serveix per assolir números i per fer quadrar conscientment, gràcies a l’acció del poder governamental, idees i peces de l’entremat social. En comptes de dirigir l’educació a les persones perquè aquestes entrin en la societat i creïn les dinàmiques oportunes, s’entén la societat tal i com ja està i, doncs, es vol que l’educació, com si tota ella fos un paquet, ajudi a enfortir i sigui un element primordial d’aquesta constitució actual de la societat, de tal manera que l’educació es mercantilitza, tant en les dinàmiques internes com tota ella en tant que abstracció  instrumental.
Aleshores, no enforteix tota la societat, com potser transmeten els valors de la LOGSE, sinó només un sol subsistema de la societat, que, a més, no pot estar sota control dels agents principals participants de l’educació. Fins i tot els valors que se suposa que han de legitimar el nostre sistema social, tals com els derivats de la democràcia, deixen de tenir importància: certament, l’educació no serveix per formar persones i ciutadans, per aconseguir crear teixit social, sinó preparar els individus per al mercat laboral. L’educació així deixa de ser la base de la socialització general, deixa de pretendre crear cohesió social en base a principis socials generals i valuosos per si mateixos, però en canvi, com que queda mercantilitzada i continua sent un sistema de socialització primordial, obre la porta perquè siguin els criteris d’utilitat i la mateixa competitivitat els que acabin agafant el relleu als valors democràtics com a sustentadors de la societat.
Si tota l’educació és eina de competivitat, ho és en favor d’algú, que és “l’ecnomia del país”, una altra abstracció  lluny d’aquest control, com deia, dels agents. Si el país entra en “l’arena internacional”, també ho fan involuntàriament els objectes de l’educació. Això vol dir que aquells que són capaços de fer anar l’economia del país i que dins del ring se situen en més bona posició, són els que es beneficiaran de manera material de la despersonalització i instrumentalització que pateix l’educació. De tal manera és així que, si l’educació no es dirigeix a la persona, sinó al mercat, tot el sistema educatiu acaba esdevenint un gran mecanisme d’alienació. En efecte, l’acció de l’estudiant, el seu interès, la seva motivació i el seu propi aprenentatge queden despersonificats i no tenen sentit per si mateixos, però en canvi entren dins de l’abstracció instrumental de l’educació en la mesura que  es valora aquests elements segons la utilitat. Convindria, en aquest punt, rellegir-se l’entrada que vaig fer sobre alienació i plusvàlua en l’educació.

La política, una relació (corrompuda) d’alta confiança

La situació que estem vivint actualmet de corrupció em permet parlar avui (i perdoneu el meu retard en la publicació) en termes sociològics d’una cosa molt interessant: la relació fiduciària de la política. No faré una dissertació filosòfica sobre el tema, cosa que, però, potser faré algun altre dia, sinó que em centraré només en la conceptualització que s’ha fet des de la sociologia política i les ciències polítiques de la relació entre Estat i ciutadania i, en especial, de la corrupció emergent en aquest sistema de relació, que interpretaré personalment.

Una variable molt important per detectar el tipus de sistema polític i el paper de governants i governats és la relació de distribució de poder existent entre ells. El nostre sistema polític, la democràcia liberal, es caracteritza per una delegació de poder cap a dalt. Això vol dir que la ciutadania faculta uns representants i unes institucions polítiques que s’estableixen per exercir la capacitat governativa i hi diposita el poder (és el principi de la sobirania popular). La delegació de poder, a més, és fiduciària, és a dir, es fonamenta en la confiança que té la ciutadania en els representants i les institucions com a capaços de retenir en la seva execució el poder últim del poble i representar els seus interessos. De tal forma és així que el sistema polític s’institucionalitza sense controls de la ciutadania en la delegació de poder, que, en certa forma, es dóna per descomptada i, quan els representants i les institucions actuen, ho fan sent dipositaris de la confiança popular.

En termes tècnics, es diu que, pel que fa a aquesta delegació de poder, la relació és d’alta confiança. Per “relació” ens referim justament a la delegació de poder, a la relació existent dins d’un sistema entre dos agents socials, un dels quals ha traspassat a l’altre la potestat en l’execució d’una cosa. I per “confiança” no hem d’entendre realment el que un individu arriba a confiar en un altre, sinó que s’utilitza per caracteritzar aquesta forma relacional respecte si hi ha controls o no en la delegació del poder, amb el benentès que la confiança entre els agents globals, i no tant els individus, queda institucionalitzada. Sabent això, es distingeixen la relació d’alta confiança, que és aquella en la qual no s’estableixen controls entre els agents, i la relació de baixa confiança, que és aquella en la qual sí que s’hi estableixen controls. Del primer cas, tenim com a exemple el sistema polític (la relació entre ciutadania i Estat), com ja he esmentat. I del segon cas tenim com a exemple el sistema actualment dominant en els estats de benestar pel qual l’Estat escull empreses o entitats per la concessió d’uns serveis, o també a l’hora de decidir els pressupostos a les empreses públiques, a través de mecanismes rigorosos de controls i criteris fixos.

La relació d’alta confiança implica, com es pot deduir, una gran discreció de l’agent al qual s’ha delegat per fer i desfer. La confiança de la ciutadania vol dir que s’espera que, dins del marc institucional, l’agent farà el que ha de fer, el que li toca, i mai de manera contrària als interessos de la ciutadania, però precisament perquè aquesta confiança es dóna per descomptada, la relació permet llibertat: l’alta confiança és en certa forma carta blanca per fer el que vulguin, a més de complir el que se suposa que han de complir. Amb un exemple molt clar es veu: Artur Mas ha promès de fer un referèndum el 2014, i aquest és un dels motius pels quals la ciutadania hi confia per les tasques polítiques. Però, si al final no el vol celebrar, no hi ha manera de respondre al seu incompliment (i això pot provocar frustració i/o desencant). D’altra banda, com que té el poder polític, amb la confiança de la ciutadania no només durà a terme allò en la qual cosa la ciutadania hi confia més conscientment, sinó que també pot aplicar qualsevol política que vulgui.

Quin és el control del sistema polític? Hom diria les eleccions. I sí, en efecte aquest és un mecanisme de control, quasi l’exclusiu. Però no n’hi ha en el temps entre elecció i elecció, durant el qual els poders polítics actuen amb la confiança dipositada. Si hom no té la capacitat ni per retirar-ne la confiança ni per assegurar-se que actuïn conforme allò que se suposa que han de fer (i aquest és el motiu pel qual s’hi confia: perquè hom espera que faran el que toca), doncs aquests poders polítics tenen carta blanca per fer el que vulguin. Aprofiten la confiança, aprofiten que la representativitat els suposa decisió quasi absoluta en l’execusió i legislació, per dur a terme altres coses. Pot ser bo, pot ser dolent, però la qüestió és que funciona així, però, insisteixo, s’entén que la carta blanca es dóna perquè tothom, la societat en el seu conjunt, confia que en faran un bon ús. De la mateixa manera, no només no es pot controlar el que fan, sinó que difícilment poden passar comptes.

És així per naturalesa la relació d’alta confiança, i funciona mentre la confiança no es traeixi, i quan es traeix la confiança apareixen problemes en el sistema polític. És aquí on podem posar l’exemple de la corrupció. Els dipositaris de la confiança deixen d’estar legitimats quan la ciutadania veu que no fan el que han de fer, quan les funcions per les quals són representants no es duen a terme, quan hom s’adona que, en el cas de la corrupció, els polítics s’aprofiten del càrrec per enriquir-se, quan hom percep que està molt estesa i quan el repartiment en les quotes de poder sobrepassa el sentit de la delegació. Ara bé, jo tinc la teoria que no es percep la corrupció com un especial problema, llevat que sigui molt exagerada, mentre els poders polítics continuïn fent el que se suposa que han de fer, ja que és això darrer en la qual cosa s’hi ha confiat: la corrupció dins del sistema polític pot existir de sempre, però mentre els poders polítics continuïn desenvolupant les seves funcions, mentre no es vegin alterades per la forta corrupció, doncs la ciutadania encara hi confiarà.

Si la confiança així institucionalitzada es traeix, el capital social es trenca i s’esberla la cohesió social, per això el sistema política deixa d’acomplir les seves funcions. Vet aquí com el sistema polític deixa de ser funcional, trontolla amb l’emergència de dues problemàtiques pròpies de la relació d’alta confiança: l’absència de controls, com hem dit, i la generalizació del comportament indecent.

1. Sense controls, el funcionament indecent del sistema polític entra en un cercle viciós i corromp tota la societat. De fet, el sistema perd la seva credibilitat quan el 92,8% dels ciutadans de Catalunya considera que la corrupció és un problema molt o bastant greu, vint punts per sobre que el 2010, la mateixa diferència percentual entre si es pensa que hi ha molta corrupció o poca (actualment el 80% pensa que n’hi ha molta o bastant). I no només això, sinó que el 2011 el 73% dels ciutadans espanyols creia que en els darrers tres anys la corrupció havia augmentat. La confiança que institucionalment es recull, per tant, no té materialització real. Si individualment no es té confiança, llavors en global no es pot institucionalitzar.
Les eleccions no són solució per controlar això, com poden defensar els polítics liberals, i menys si els partits polítics són a Espanya i Catalunya la institució que es considera més corrupta (Espanya, a més, és el cinquè estat de 100 en valoració negativa dels partits polítics), de l’ordre del 90%, i, d’altra banda, en un 60% es consideren corruptes administració pública i Parlament. Però, d’altra banda, és curiós que també es pensa que les entitats polítiques són les màximes responsables en la lluita contra la corrupció. Si ja d’entrada es perceben com a corruptes i a sobre se les considera responsables de la lluita per evitar-ho, la seva inacció o la mala percepció que se’n té multipliquen la desconfiança com dins d’un cercle viciós.

2. Una de les afirmacions més sentides de sempre, però cada cop més en voga, és que tots els polítics són iguals. Observi’s que les diferències en la corrupció que hi ha entre el PP i ICV, per exemple, són enormes; però, tanmateix, la gent està farta dels “polítics”: pràcticament el 80% de ciutadans de Catalunya creu que els polítics no són honestos. Com que en la relació d’alta confiança no hi ha controls que permetin dirimir les males pràctiques ni focalitzar-ho en l’acció dels individus, aquestes accions són més fàcilment generalitzables (i en política segurament més).
De fet, s’ha demostrat que la confiança social correlaciona negativament molt fortament amb la corrupció política, en el sentit que a partir d’un sol individu que faci el que no toca, la desconfiança se sent per allò que aquell individu representa (que és el sistema polític): si un sol individu personal deixa de fer el que se suposa que ha de fer, precisament perquè la relació és d’alta confiança i no es pot controlar el que fa, doncs fàcilment el poble atribuirà de manera generalitzada tal comportament reprovable a tot el sistema. Si fos una relació de baixa confiança, els controls fixen molt bé la interacció i les atribucions.

Amb tot això, el sistema polític s’acaba deslegitimant mentre continuï funcionant igual. De fet, a partir del trencament de la confiança, el que emergeix és un sentiment contrari: el sistema polític, en comptes d’assegurar el que ha d’assegurar, inverteix les seves funcions.
Això és difícil de canviar si el 84% dels ciutadans catalans pensa que ni els parlamentaris ni els partits no estan compromesos amb la lluita contra la corrupció, ni si Espanya és l’onzè estat del món en el qual es considera (74%) que el govern és inefectiu en la lluita contra la corrupció. És més, el 34% dels espanyols no confia en cap institució per lluitar contra la corrupció. Aquesta xifra és la que està en primer lloc de la llista, i en segon lloc un 18% d’espanyols confien tant en els mitjans de comunicació com en els organismes internacionals. El paper de la ciutadania hauria de ser, en aquest cas, més actiu, per fer canviar actituds, per reclamanar participació directa i per oposar-se a les males pràctiques. Precisament el 79% d’espanyols creu que certament el ciutadà corrent pot marcar la diferència en la lluita contra la corrupció

Certament, vista l’experiència del sistema polític, hauríem de tendir a establir una relació més pròpia de baixa confiança, en la mesura que les pràctiques polítiques fossin més obertes i hi pogués haver participació ciutadana directa que controlés les accions d’aquells a qui s’ha delegat el poder. Més del 90% de la ciutadania pensa que la transparència és una solució per allunyar la corrupció, i certament així és, a la vegada que la democràcia directa permetria reorientar les pràctiques polítiques i marginar del sistema els indecents. No obstant, tingui’s en compte que, per naturalesa, la política (en majúscula) és una relació fiduciària, per això la relació d’alta confiança no sempre es pot reorientar vers una relació de baixa confiança, i tampoc no es pot pretendre, ni molt menys, com algun cop hem sentit amb demandes de convertir les promeses electorals en contractes, transformar la relació entre governants i governats en una relació contractual, perquè això seria una absoluta corrupció de l’esperit i les formes de la democràcia, igual com ho seria fer codis legals d’ètica. Però sense ampliar la baixa confiança a tot el sistema polític, sí que és més fàcil d’establir controls pel que fa a la corrupció, que és el cas que aquí volia tractar.


Fonts:

Les dades citades estan extretes de dues enquestes sobre corrupció: el baròmetre 2012 de l’Oficina Antifrau de Catalunya i el baròmetre global 2010/2011 de Transparència Internacional.

Diccionari rajoyà-castellà del ciutadà corrent

Mariano Rajoy, l’individu que el dia 2 de febrer de 2013 va deixar el món de pasta de boniato en parlar una nova llengua desconeguda fins al moment i quasi impossible de comprendre.

Diuen que al món hi ha unes 6.000 llengües (són els càlculs més optimistes), però en perill el 80% de desaparèixer en les properes dècades. No obstant, abans-d’ahir vam ser testimonis d’un fet meravellós i quasi miraculós, molt rar de succeir: vam descobrir una nova llengua, un nou individu que ha estat capaç de parlar (quasi a partir del buit) una nova llengua, si bé els més atrevits ja creien que existia un grup cavernícula amb un parlar estrany. Els lingüistes ja li han posat nom: rajoyà, en honor al parlant recent aparegut i descobert, amb el qual tot intent de comunicació va ser infructuós. No obstant, no sembla l’únic parlant: s’ha descobert que hi ha multitud d’idiomes derivats d’aquesta llengua mare, tots ells parlats per una mateixa no només família lingüística, sinó comunitat cohesionada i estable de persones amb forts vincles comercials que es fa dir “populars“. Els lingüistes i antropòlegs s’afanyen a estudiar aquest nou poble quasi primitiu i la nova llengua.
Per l’intrès que desperta, jo em sumo a aquest fort ímpetu científic: per als primers que vulguin tenir un coneixement de les expressions bàsiques de rajoyà, he recopilat un diccionari, que pot ser molt útil per al ciutadà, a partir del discurs públic amb el qual el tal individu en qüestió va deixar el món bocabadat en pronunciar aquest nou parlar fins ara desconegut. He fet el diccionari bilingüe en castellà, perquè, en ser la tercera llengua més parlada al món, serà més fàcil de difondre la nova troballa, amb el propòsit d’aconseguir que entre tots puguem desxifrar el codi de fons que amaga aquesta llengua tan curiosa.

Querer operar en un asunto con la máxima transparencia, con el máximo rigor y la máxima diligencia [40”]: (locución) No querer que uno diga lo que no debe, que se muestre ético ni accesible.

Todos los españoles (…) tienen el derecho a recibir la seguridad de que les gobiernan personas honradas e íntegras [1′ 20”]: (modismo) Aparentar y seguir aparentando lo que no se es, aunque sea conocido por todos lo que de verdad es.

Comprometerse personalmente y comprometer a todo el partido a desplegar la máxima transparencia [2′ 5”]: (locución) Incluir una acción individual ficticia en el conjunto de la inacción del colectivo de “populares”.

Resplandecer la verdad [2′ 20”]: (locución) No ensuciar ni enturbiar la inverdad.

Poner de la parte de uno para que no quede sobre una cuestión la menor sombra de duda [2′ 25”]: (locución) Poner mucho esfuerzo, especialment con retórica, en “hacer resplandecer la verdad”.

No extenderse en los hechos que motivan una convocatoria [3′ 5”](locución) Hablar mucho de lo que no es el tema de una reunión o convención cualquiera de interés público.

No tener algo nada que ver con el Partido Popular, pero atribuirselo alguien intencionadament a él [3′ 25”]: (locución) Confirmar negando la implicación propia que algo tiene relación con la colectividad “popular”.

Confirmarse algo por la administración de Justicia [4′ 5”]: (locución) Negar algo, incluso si de demostrara la contrario.

Ahora la infamias se disfrazan de presuntas [4′ 35”]: (frase hecha) Frase de uso común entre el colectivo “popular” utilitzada cuando, ante acusaciones o críticas, uno las ignora pero dice sentirse deshonrado.

Quienes tienen algo que ganar en este río revuelto [5′]: (modismo) Expresión sin sentido propio que se refiere a un tercero figurado como culpable de los problemas que uno sufre, usada para distraer al personal.

No saber las intenciones de quien hace algo ni saber quién manipula ni filtra datos, ni querer hacer especulaciones sobre el tema [5′ 20”]: (modismo) Expresión usada para decir disimuladamente que, mientras no se especula sobre las intenciones ni la identidad de alguien en concreto, se escpecula sobre ello a lo largo de todo un discurso cualquiera, difuminando lo que a uno afecta.

Es falso. Nunca he recibido ni he repartido dinero negro ni en este partido ni en ninguna parte [5′ 58”]: (frase hecha) Frase de uso común entre las personas significadas del colectivo “popular” usada en contextos rituales para decir metafóricamente que el ideal guía la actitud, de tal forma que simbólicamente se fortalece el liderazgo dentro del colectivo.

No venir a la política ni a ganar dinero ni a engañar a Hacienda [6′ 45”]: (locución propia) Entrar en política para aprovecharse de los beneficios que se puedan sacar.

No quisiera tener que decirlo, pero me están obligando: yo sé ganarme la vida [7′ 5”]: (frase hecha) Expresión de uso común que alguien pronuncia públicamente sin que se le haya pedido para confirmar su ineptitud.

(No) Abandonar la tarea que los españoles han encomendado a alguien [8′ 18”]: (modismo) Se usa cuando alguien puede dejar de hacer (o no) lo que particularmente e individualmente quiere, entendiéndolo como lo mismo que la sociedad le ha dicho, aunque si efectivamente se deja de hacer, sólo se abandona lo que ésta ha encomendado, pero no lo que individualmente y particularmente se quiere hacer.

Si los frutos no se ven, ya se verán, porque están sembrados [8′ 50”]: (refrán) Dicho que expresa la idea que algo hace daño, incluso después de que se haya creído que debe ser bueno.

No ser cierto que alguien haya percibido dinero en metálico que haya ocultado al fisco [9′ 38”]: (locución) No ser falso que alguien haya percibido dinero no metálico que no haya registrado al fisco ni anunciado a todo el mundo.

Cuando el partido detecta alguna irregularidad, actúa, y lo hace con un alto nivel de exigencia que nadie iguala [10′ 30”]: (modismo) Expresión que denota la voluntad de la cúspide de la colectividad “popular” para hacer todo lo posible por devolver a los desviados a las exigencias reales del partido o para neutralizar los que lo amenazan desde dentro, con objetivo de mantener lo que no se debe decir en público fuera de los oídos de los otros. Una expresión aplicable al caso del exmilitante denunciante del caso Gürtel J. L. Peñas.

Técnicas de agitación [10′ 45”]: (nombre) Dícese de las investigaciones por corrupción que son vistas por aquel engreído a quien se dirigen como supuestos métodos de amedrentamiento que, en vez de provocar agitación, provocan suprema soberbia.

Ni poder impedir que se conozca la verdad, ni poder torcer el compromiso “popular” [11′ 20”]: (locución) Por mar y montañas, con nieve, lluvia o viento, seguir haciendo lo que al colectivo “popular” de verdad le viene en gana.

Manifestar algo con claridad [11′ 30”]: (locución) Hablar mucho y no decir nada, especialmente con locuciones y modismos propios de la lengua rajoyana.

Crear situación de zozobra e inestabilidad [11′ 45”]: (locución) Crear una situación de zozobra e inestabilidad real al querer aparentemente evitar lo que uno dice ser un intento de creación de zozobra e inestabilidad.

Trabajar para vivir en un país en el que sean necesarias pruebas y tribunales para juzgar, sentenciar y condenar [12′ 25”]: (locución) Esforzarse para, en el país en que se vive, negar las pruebas inculpatorias, impedir un poder judicial independiente y evitar la prisión cuando sea el caso.

La sombra de la sombra de un indicio manipulado no puede servir para que cualquier español pierda la presunción de inocencia [12′ 40”]: (frase hecha) Se usa en respuesta a críticas o acusaciones graves dirigidas a alguien de la élite queriendo decir que va a hacer oídos sordos.

Creer que la política es una actividad noble y digna [13′ 25”]: (locución) Estar seguro que en política no entran los que no tengan un talante aristócrata y dinero para ennoblecerse.

No permitir el partido que se lo aparte de su tarea: representar a muchos españoles y defender los intereses de todos los españoles [14′ 15”]: (modismo) Expresión que se usa en conjunción con otras que también se refieren a la colectividad “popular” para decir que el partido seguirá actuando libremente como quiera, representando a algunos españoles y protegiendo y fortaleciendo los intereses de ninguno de ellos.

La lucha para sacar a España de la crisis [14′ 55”]: (modismo) Expresión introducida en cualquier frase, incluso en su versión reducida “hay crisis” o parecidas, como equiavalente al hombre del saco para inducir miedo al personal y justificar lo que uno quiere hacer.

Muchas gracias y a vuestra disposición [15′ 5”]: (frase hecha) Se emplea comúnmente al final de un discurso cualquiera para decir que no se aceptarán preguntas ni interpelaciones.