La política, una relació (corrompuda) d’alta confiança

La situació que estem vivint actualmet de corrupció em permet parlar avui (i perdoneu el meu retard en la publicació) en termes sociològics d’una cosa molt interessant: la relació fiduciària de la política. No faré una dissertació filosòfica sobre el tema, cosa que, però, potser faré algun altre dia, sinó que em centraré només en la conceptualització que s’ha fet des de la sociologia política i les ciències polítiques de la relació entre Estat i ciutadania i, en especial, de la corrupció emergent en aquest sistema de relació, que interpretaré personalment.

Una variable molt important per detectar el tipus de sistema polític i el paper de governants i governats és la relació de distribució de poder existent entre ells. El nostre sistema polític, la democràcia liberal, es caracteritza per una delegació de poder cap a dalt. Això vol dir que la ciutadania faculta uns representants i unes institucions polítiques que s’estableixen per exercir la capacitat governativa i hi diposita el poder (és el principi de la sobirania popular). La delegació de poder, a més, és fiduciària, és a dir, es fonamenta en la confiança que té la ciutadania en els representants i les institucions com a capaços de retenir en la seva execució el poder últim del poble i representar els seus interessos. De tal forma és així que el sistema polític s’institucionalitza sense controls de la ciutadania en la delegació de poder, que, en certa forma, es dóna per descomptada i, quan els representants i les institucions actuen, ho fan sent dipositaris de la confiança popular.

En termes tècnics, es diu que, pel que fa a aquesta delegació de poder, la relació és d’alta confiança. Per “relació” ens referim justament a la delegació de poder, a la relació existent dins d’un sistema entre dos agents socials, un dels quals ha traspassat a l’altre la potestat en l’execució d’una cosa. I per “confiança” no hem d’entendre realment el que un individu arriba a confiar en un altre, sinó que s’utilitza per caracteritzar aquesta forma relacional respecte si hi ha controls o no en la delegació del poder, amb el benentès que la confiança entre els agents globals, i no tant els individus, queda institucionalitzada. Sabent això, es distingeixen la relació d’alta confiança, que és aquella en la qual no s’estableixen controls entre els agents, i la relació de baixa confiança, que és aquella en la qual sí que s’hi estableixen controls. Del primer cas, tenim com a exemple el sistema polític (la relació entre ciutadania i Estat), com ja he esmentat. I del segon cas tenim com a exemple el sistema actualment dominant en els estats de benestar pel qual l’Estat escull empreses o entitats per la concessió d’uns serveis, o també a l’hora de decidir els pressupostos a les empreses públiques, a través de mecanismes rigorosos de controls i criteris fixos.

La relació d’alta confiança implica, com es pot deduir, una gran discreció de l’agent al qual s’ha delegat per fer i desfer. La confiança de la ciutadania vol dir que s’espera que, dins del marc institucional, l’agent farà el que ha de fer, el que li toca, i mai de manera contrària als interessos de la ciutadania, però precisament perquè aquesta confiança es dóna per descomptada, la relació permet llibertat: l’alta confiança és en certa forma carta blanca per fer el que vulguin, a més de complir el que se suposa que han de complir. Amb un exemple molt clar es veu: Artur Mas ha promès de fer un referèndum el 2014, i aquest és un dels motius pels quals la ciutadania hi confia per les tasques polítiques. Però, si al final no el vol celebrar, no hi ha manera de respondre al seu incompliment (i això pot provocar frustració i/o desencant). D’altra banda, com que té el poder polític, amb la confiança de la ciutadania no només durà a terme allò en la qual cosa la ciutadania hi confia més conscientment, sinó que també pot aplicar qualsevol política que vulgui.

Quin és el control del sistema polític? Hom diria les eleccions. I sí, en efecte aquest és un mecanisme de control, quasi l’exclusiu. Però no n’hi ha en el temps entre elecció i elecció, durant el qual els poders polítics actuen amb la confiança dipositada. Si hom no té la capacitat ni per retirar-ne la confiança ni per assegurar-se que actuïn conforme allò que se suposa que han de fer (i aquest és el motiu pel qual s’hi confia: perquè hom espera que faran el que toca), doncs aquests poders polítics tenen carta blanca per fer el que vulguin. Aprofiten la confiança, aprofiten que la representativitat els suposa decisió quasi absoluta en l’execusió i legislació, per dur a terme altres coses. Pot ser bo, pot ser dolent, però la qüestió és que funciona així, però, insisteixo, s’entén que la carta blanca es dóna perquè tothom, la societat en el seu conjunt, confia que en faran un bon ús. De la mateixa manera, no només no es pot controlar el que fan, sinó que difícilment poden passar comptes.

És així per naturalesa la relació d’alta confiança, i funciona mentre la confiança no es traeixi, i quan es traeix la confiança apareixen problemes en el sistema polític. És aquí on podem posar l’exemple de la corrupció. Els dipositaris de la confiança deixen d’estar legitimats quan la ciutadania veu que no fan el que han de fer, quan les funcions per les quals són representants no es duen a terme, quan hom s’adona que, en el cas de la corrupció, els polítics s’aprofiten del càrrec per enriquir-se, quan hom percep que està molt estesa i quan el repartiment en les quotes de poder sobrepassa el sentit de la delegació. Ara bé, jo tinc la teoria que no es percep la corrupció com un especial problema, llevat que sigui molt exagerada, mentre els poders polítics continuïn fent el que se suposa que han de fer, ja que és això darrer en la qual cosa s’hi ha confiat: la corrupció dins del sistema polític pot existir de sempre, però mentre els poders polítics continuïn desenvolupant les seves funcions, mentre no es vegin alterades per la forta corrupció, doncs la ciutadania encara hi confiarà.

Si la confiança així institucionalitzada es traeix, el capital social es trenca i s’esberla la cohesió social, per això el sistema política deixa d’acomplir les seves funcions. Vet aquí com el sistema polític deixa de ser funcional, trontolla amb l’emergència de dues problemàtiques pròpies de la relació d’alta confiança: l’absència de controls, com hem dit, i la generalizació del comportament indecent.

1. Sense controls, el funcionament indecent del sistema polític entra en un cercle viciós i corromp tota la societat. De fet, el sistema perd la seva credibilitat quan el 92,8% dels ciutadans de Catalunya considera que la corrupció és un problema molt o bastant greu, vint punts per sobre que el 2010, la mateixa diferència percentual entre si es pensa que hi ha molta corrupció o poca (actualment el 80% pensa que n’hi ha molta o bastant). I no només això, sinó que el 2011 el 73% dels ciutadans espanyols creia que en els darrers tres anys la corrupció havia augmentat. La confiança que institucionalment es recull, per tant, no té materialització real. Si individualment no es té confiança, llavors en global no es pot institucionalitzar.
Les eleccions no són solució per controlar això, com poden defensar els polítics liberals, i menys si els partits polítics són a Espanya i Catalunya la institució que es considera més corrupta (Espanya, a més, és el cinquè estat de 100 en valoració negativa dels partits polítics), de l’ordre del 90%, i, d’altra banda, en un 60% es consideren corruptes administració pública i Parlament. Però, d’altra banda, és curiós que també es pensa que les entitats polítiques són les màximes responsables en la lluita contra la corrupció. Si ja d’entrada es perceben com a corruptes i a sobre se les considera responsables de la lluita per evitar-ho, la seva inacció o la mala percepció que se’n té multipliquen la desconfiança com dins d’un cercle viciós.

2. Una de les afirmacions més sentides de sempre, però cada cop més en voga, és que tots els polítics són iguals. Observi’s que les diferències en la corrupció que hi ha entre el PP i ICV, per exemple, són enormes; però, tanmateix, la gent està farta dels “polítics”: pràcticament el 80% de ciutadans de Catalunya creu que els polítics no són honestos. Com que en la relació d’alta confiança no hi ha controls que permetin dirimir les males pràctiques ni focalitzar-ho en l’acció dels individus, aquestes accions són més fàcilment generalitzables (i en política segurament més).
De fet, s’ha demostrat que la confiança social correlaciona negativament molt fortament amb la corrupció política, en el sentit que a partir d’un sol individu que faci el que no toca, la desconfiança se sent per allò que aquell individu representa (que és el sistema polític): si un sol individu personal deixa de fer el que se suposa que ha de fer, precisament perquè la relació és d’alta confiança i no es pot controlar el que fa, doncs fàcilment el poble atribuirà de manera generalitzada tal comportament reprovable a tot el sistema. Si fos una relació de baixa confiança, els controls fixen molt bé la interacció i les atribucions.

Amb tot això, el sistema polític s’acaba deslegitimant mentre continuï funcionant igual. De fet, a partir del trencament de la confiança, el que emergeix és un sentiment contrari: el sistema polític, en comptes d’assegurar el que ha d’assegurar, inverteix les seves funcions.
Això és difícil de canviar si el 84% dels ciutadans catalans pensa que ni els parlamentaris ni els partits no estan compromesos amb la lluita contra la corrupció, ni si Espanya és l’onzè estat del món en el qual es considera (74%) que el govern és inefectiu en la lluita contra la corrupció. És més, el 34% dels espanyols no confia en cap institució per lluitar contra la corrupció. Aquesta xifra és la que està en primer lloc de la llista, i en segon lloc un 18% d’espanyols confien tant en els mitjans de comunicació com en els organismes internacionals. El paper de la ciutadania hauria de ser, en aquest cas, més actiu, per fer canviar actituds, per reclamanar participació directa i per oposar-se a les males pràctiques. Precisament el 79% d’espanyols creu que certament el ciutadà corrent pot marcar la diferència en la lluita contra la corrupció

Certament, vista l’experiència del sistema polític, hauríem de tendir a establir una relació més pròpia de baixa confiança, en la mesura que les pràctiques polítiques fossin més obertes i hi pogués haver participació ciutadana directa que controlés les accions d’aquells a qui s’ha delegat el poder. Més del 90% de la ciutadania pensa que la transparència és una solució per allunyar la corrupció, i certament així és, a la vegada que la democràcia directa permetria reorientar les pràctiques polítiques i marginar del sistema els indecents. No obstant, tingui’s en compte que, per naturalesa, la política (en majúscula) és una relació fiduciària, per això la relació d’alta confiança no sempre es pot reorientar vers una relació de baixa confiança, i tampoc no es pot pretendre, ni molt menys, com algun cop hem sentit amb demandes de convertir les promeses electorals en contractes, transformar la relació entre governants i governats en una relació contractual, perquè això seria una absoluta corrupció de l’esperit i les formes de la democràcia, igual com ho seria fer codis legals d’ètica. Però sense ampliar la baixa confiança a tot el sistema polític, sí que és més fàcil d’establir controls pel que fa a la corrupció, que és el cas que aquí volia tractar.


Fonts:

Les dades citades estan extretes de dues enquestes sobre corrupció: el baròmetre 2012 de l’Oficina Antifrau de Catalunya i el baròmetre global 2010/2011 de Transparència Internacional.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 17 Febrer 2013, in Divulgació, Sociologia and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. No podria estar més d’acord amb el teu article!! Es un problema de confiança que pot derivar en una antipolítica molt perillosa!

    • Certament: si per una banda les institucions estan corrompudes, i per altra banda l’antipolítica emergeix de manera generalitzada, ja hem begut oli! Jo suposo que hauríem de mostrar, hauríem de moure’ns envers això, que la política sí que és la solució, però no la política que oficialment se’ns presenta.

  1. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

  2. Retroenllaç: Les parets parlen / 5 | El principi de...

  3. Retroenllaç: El que els neoliberals pensen, 2 | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: