Monthly Archives: Març 2013

Geopolítica i armes nuclears

No us vull preocupar, però sabeu que les tensions al sud-est asiàtic han incrementat enormement últimament i que els estats implicats en aquest joc sembla que es disposen a preparar una guerra. Espero i desitjo que no s’hi arribi, espero i desitjo que al final es calmin arribant a alguna mena d’acord o amb dissuasió mútua, com és propi del joc de la “diplomàcia” mundial capitalista. Però, jo, la veritat, estic preocupat, i fa una mica de por. Si no s’ataquen ara, s’atacaran, o ells o algú altre -és totalment indiferent-, algun altre any. I si és un xoc entre forts interessos neoimperialistes i entre dues potències que es creuen de debò aquest joc i que el consideren objectiu, com si no s’adonessin que és la seva pròpia actitud el que fa augmentar les tensions i el que arrossega tota la regió (i, de retruc, tot el planeta) a una guerra, el conflicte que esclatarà serà nuclear. Jo tinc esperança en el progrés de la humanitat, però no tinc confiança, he de dir, en el funcionament de les regles actuals, en l’ordenació globalitzada i globalitzadora de la geopolítica mundial. Algun dia ja comentaré com és aquesta ordenació del món, què implica el funcionament polític actual. Però, de moment, avui només volia “informar” de quatre coses sobre les armes nuclears, perquè ho sapiguem millor i perquè, potser, ens prepari per a un eventual conflicte, o, millor, ens inspiri per combatre l’arrogància dels estats i aconseguim trencar el cercle viciós de l’autoalimentació del sistema geopolític.

Doncs bé, per començar cal que sapiguem com està la distribució de les armes nuclears al planeta. Partim d’una cosa que segurament molta gent coneix: el Tractat de No-Proliferació Nuclear, signat el 1968. No obstant, segur que no tothom sap en què consisteix i de ben segur que es deixen enganyar pel nom. No és, en cap cas, un tractat en què els estats del món, pel bé de la democràcia i la pau mundial, decideixin deixar d’utilitzar armes nuclears; no, no. Sinó que és un tractat pel qual les potències nuclears existents en aquell any de la signatura del tractat (que, vés per on, quina casualitat, són els mateixos cinc estats permanents del Consell de Seguretat de l’ONU), van atribuir-se la capacitat de ser els únics estats amb dret de posseir i tenir a l’arsenal armes nuclears, fossin atòmiques o d’hidrogen. I el més divertit de tot és que això ho van fer justament en nom de la pau mundial, perquè, com més armes nuclears, més risc de devastació. I, per descomptat, tenien raó, però, de nou, és una manera de procedir típica de la dissuasió i de l’amenaça, del porder i la presumpció de força, característica d’un funcionament mecànic: el problema no són les armes nuclears estrictament, sinó el fet que la política hagi de funcionar (és a dir, que aquells que fan política vulguin que funcioni així) com una dimensió tancada, autoreferenciada i extrapolant un cert antropomorfisme a les actuacions dels estats.

A tall d’exemple, i perquè vegeu que això de les armes nuclears és molt seriós, però per als estats unes joguines que disposen damunt del tauler de la geopolítica mundial, us poso aquest vídeo que és una seqüència de totes les proves nuclears que s’han realitzat al món fins el 1998. És molt interessant d’observar, almenys a mi m’ho sembla veure, la relació entre EUA i la URSS: quan un fa proves nuclears, l’altre també en fa, sobretot es nota a principis dels 60, que és justament una època en què la tensió entre els blocs es va disparar (és quan es va construir el Mur de Berlín). En aquest mig segle que la seqüència mostra hi ha hagut, atenció, 2053 explosions nuclears a tot el planeta en forma de proves!

Si aquesta xifra us ha semblat elevada, això és perquè encara no sabeu el total d’armes nuclears que hi ha al món: es calcula que hi ha aproximadament uns 20.000 caps nuclears, la qual cosa, òbviament, és una barbaritat. I no són només els estats reconeguts pel tractat citat els qui posseeixen armes nuclears. En efecte, el tractat dividia el món entre les potències que sí que podien tenir armes i les que no, i si alguna d’aquestes darreres ja en disposava, havia de desmantellar-les; però actualment, no obstant, hi ha set estats en total que tenen potencial nuclear reconegut i publicat, que són aquests cinc més l’Índia i el Paquistan. A més, altres que probablement hagin desenvolupat aquest potencial són Israel, Sud-àfrica, Iran i, justament, Corea del Nord. Poso a continuació dues gràfiques per veure la distribució de les armes, ambdues amb dades diferents, perquè són càlculs estimats, i perquè la primera és de 2004 i la segona de 2011.

El més preocupant de tot és el fort potencial destructiu de les armes: un cop vaig llegir que amb totes aquestes armes es podria destruir la Terra fins a 30 vegades!! Sento no haver trobat la referència, fa temps que ho vaig llegir i no recoro on, i potser és una dada falsa, per tant si voleu no la prengueu seriosament, però ho vaig trobar en un lloc fiable. Això sí, per “destruir el planeta” cal entendre millor “matar tota la humanitat”. Òbviament, es tracta de tenir en compte tots els efectes de totes les armes, la radiació, l’hivern nuclear i totes aquestes coses. I és una dada que contrasta amb un altre càlcul que he trobat per internet (ho poso a la imatge dreta), que estima la superfície habitada per les persones i la quantitat d’armes nuclears que caldrien per arrassar aquella superfície, ja que en aquest cas no hi hauria prou armes.

Sigui com sigui, tampoc no té gaire importància quants cops es podria destruir la Terra (tot i que seria una dada ben interessant i, si això dels 30 cops és cert, doncs és ben impactant), ja que en tots els casos es tracta d’un sistema estúpid i l’ús de les armes i el fet de recórrer a les guerres és ben nefast per a tota la humanitat. Certament, com ja he dit, caure en la inèrcia d’aquest sistema de relacions polítiques no és sinó una forma estúpida de la política mundial i demostra la poca capacitat d’abstracció dels estatas per allunyar-se d’unes pautes mecàniques que ells mateixos han creat i que els arrosseguen.

En definitiva, si dic això, si exposo tot això amb intenció mig d’informar i mig de crear opinió crítica, és perquè sapiguem com està muntat el món i per convèncer-vos almenys a vosaltres, estimats lectors, si no ho esteu ja, de no entrar al seu joc: no acceptem allò de dir “ah, si són enemics, doncs els hem d’atacar” o “és que l’altre ens ha agredit, llavors el meu país, per honor patri, ha de respondre, i amb més força!”. No, així no aconseguirem mai la pau, així no progressarà la humanitat, així repetirem els mateixos errors i perpetuem un sistema de relacions socials i polítiques podrit, nefast i fatal. Certament, la geopolítica mundial està muntada de tal manera que els estats participen d’un joc de suma no nul·la, i actualment sembla que és el torn de les dues Corees i d’Estats Units, un jugador privilegiat que no es perd cap oportunitat. Com he dit en començar l’article, en una altra ocasió us exposaré la situació de la geopolítica mundial a partir d’aquesta teoria. De moment, el que hem de saber és que les peces del joc són armes nuclears, i els efectes del joc no són només qüestions de prestigi internacional (propis del joc mateix), sinó que també es produeixen efectes materials reals i negatius per a la població general, que, molt sovint, no té ni idea del joc que es porten entre mans els seus governants, no sap de què va la cosa i voldrà seguir la seva vida en pau, potser en un món ja patidor de les seqüeles d’una guerra atòmica (com els protagonistes de la genial pel·lícula Cuando el viento sopla). És important, per això, que lluitem ja no pels nostres drets més elements, sinó per la supervivència i pel manteniment de la pau mundial, perquè els polítics dels estats jugadors podran parlar de la bondat de la dissuasió, de la necessitat de defensa i totes aquestes coses, però tots sabem que les armes nuclears tenen una capacitat destructiva que no es pot anul·lar amb simple retòrica, sinó que és ben real.

Anuncis

El món no es va acabar el 21-12-2012

Deien els maies que el món acabaria el 21 de desembre d’aquest any passat, cosa aquesta que es difonia àmpliament per les xarxes socials i que genera en alguns, ben convençuts, molt de temor. Sí, ha passat ja molt de temps, és que no vaig tenir temps de publicar-ho abans, però en tot cas el que aqui diré continua vigent perquè ens servirà per entendre una mica el temps maia i per fer una introspecció de nosaltres mateixos. Perquè això de “deien els maies” no sembla gaire convenient: segur que ho deien?? Doncs resulta que no, no ho deien. Vet aquí l’objectiu primer d’aquest article: deixar ben clar que això de la fi del món és una interpretació occidentalitzada del calendari maia, una interpretació que parteix de la visió pròpia del calendari i del temps, però que no s’adequa al que els maies volien dir amb “fi del món”, si és que de debò usaven aquesta expressió. No desenvoluparé, però, aquesta afirmació en aquest article. N’hi ha prou que tinguem present que nosaltres ho estem entenent com volem, i a més (a sobre, millor dit), la interpretació entra dins dels canals normals de difusió de la nostra societat de masses i es barreja amb valors i fenòmens socials típicament postmoderns, com l’espectacularització.
La falsa interpretació que es fa de les “profecies” maies no vol dir, tampoc, però, que els maies no parlessin de la fi de res. Una correcta interpretació històrica ens farà adonar que precisament el que Occident s’ha tret de la màniga és aquesta visió apocalíptica, ben allunyada de la interpretació rigorosament científica. Per això, cal que coneguem com era el calendari maia i com entenien ells el temps, per saber què volen dir exactament aquestes “profecies”. Aquest és el segon objectiu de l’article: intentaré fer una exposició del temps maia, fer entendre la cosmologia maia i interpretar-ho tot històricament i a partir de les observacions sociològiques del temps -com jo les entenc- de Norbert Elias, un dels grans estudiosos dels processos de civilització.

En primer lloc, cal que sapiguem que els maies (i les cultures mesoamericanes), l’inici històric dels quals usaualment es fixa entorn de l’any 1000 de la nostra era, és una de les civilitzacions que ha desenvolupat un sistema calendàric més complex. Tenien un gran control i coneixement del calendari solar, segurament substrat cultural d’origen olmeca (la primera civilització mesoamericana). La seva unitat de temps bàsica, però, no era l’any, com ho és per a nosaltres, sinó el dia. Això vol dir que, si bé tenien una unitat de temps equivalent al cicle solar anual, ells comptabilitzaven el temps a partir del cicle solar més “bàsic” i directe per la seva experiència: el naixement, mort i renaixement del sol (les 24 hores del dia). Les seves unitats de temps equivalien a 20 unitats de l’anterior, i així comptaven. Les unitats bàsiques són que les llisto a continuació, però no tenien perquè formar per si mateixes el calendari, ja que aquest es basava en referents diferents (lunar o solar) en funció del tipus de calendari (religiós i civil), de tal manera que el calendari (una imatge de les rodes de comptar del qual poso més a baix) incloïa cicles diversos, perquè tenien diverses manera de comptar (la manera llarga i la curta).

1 kin= 1 dia
1 uimal= 20 dies
1 tun=18 uimals= 360 dies (és la roda 1, que correspon al calendari haab, que inclou 5 dies més)
1 katun= 20 tuns= 7.200 dies= 20 anys
1 baktun= 20 katuns= 144.000 dies= 394 anys aprox.
1 pictun= 20 baktuns= 2.880.000 dies= 7.780 anys aprox.

Aquest calendari no és sinó un símbol social, diria Elias, per plasmar i materialitzar la concepció del temps, de tal manera que exercia coerció social perquè la societat es mantingués cohesionada. Però és una concepció molt particular del temps, perquè no és lineal com el nostre. I això és perquè en aquelles civilizacions mesoamericanes, la cosmogonia era, com és lògic, mítica i fonamentada en els processos naturals, aquells vivenciats i experimentats en les activitats socials elementals d’aquella societat. Aquests processos marquen uns cicles regulars i pauten el mode de vida social, perquè l’organització social depèn del medi en el qual es viu. Això ho podem veure perfectament amb l’agricultura, que era el seu fonamenta econòmic, i que mereix un reconeixement especial en l’elaboració religiosa de la realitat. De fet, la mitologia maia diu que els homes es van crear del blat de moro: Teotihuacan era la ciutat santa on es van crear els homes, i també el sol. Aquesta ciutat ritual (i és que hi havia ciutats “especialitzades”, per exemple Xochicalco era una ciutat astronòmica) tenia com a funcionalitat una clara manifestació ideològica, un lloc on es concentrés i es pogués identificar la cosmovisió de la societat.

Això ho dic perquè, de nou, ens recorda la concepció del temps: si les ciutats rituals servien per instituir i simbolitzar una cosmovisió divina conforme de l’organització social és perquè en aquella societat no es realitzava un domini de les forces naturals, simplement quedava regulat el seu procés, institucionalitzada i formalitzada la dependència de la naturalesa par tal de reduir la inseguretat. Aquest és un model de temps repetible, i no finit, com el nostre: no són els fets de l’home exactament el que cal simbolitzar amb el temps, sinó els processos còsmics en els quals, dins dels quals, es desenvolupa l’home. No és vàlida llavors la concepció de “l’home i la naturalesa”, sinó més aviat “l’home en la naturalesa”. Òbviament, com que la regulació del temps és diferent, implicaria una consciència personal del temps també ben diferent, potser molt més religiosa i no angoixada a nivell personal sobre l’edat, per exemple. No obstant, segurament els maies no deurien ser conscients del caràcter simbòlic del temps, no s’adonaven de la síntesi conscient que el temps suposava.

És el matís religiós el que funcionava com a calç aglutinant de les dinàmiques socials i la seva representació simbòlica. De fet, el temps per als maies ja tenia un prou elevat nivell de síntesi, com diria Elias. El nivell de síntesi vol dir que és un “símbol d’un ampli entramat de relacions, on s’intercalen els processos de nivells diversos: l’individual, el social, el natural inhumà” (pròleg de Sobre el tiempo).
La relació entre el nivell simbòlic del temps i les plasmacions socials no suposava una tant forta interiorització personal com en les nostres societats, ja que la coacció del temps (la força de la regulació social a partir del calendari) es feia per mitjà de representacions fantasioses i no d’acord amb una realitat. Així, a la cultura maia, el temps no reprodueix el que es produeix a la realitat, sinó que la realitat (mítica) és recreada per la concepció del temps, aquesta regulació de les dinàmques socials que acaba suposant una forta interdependència. Això difereix del nostre temps actual, si bé és cert que tampoc no té perquè recrear la realitat; és més, “quan els símbols en el curs del seu desenvolupament han adquirit un altíssim grau d’adequació amb la realitat, els homes s’enfronten a una dificultat especial per distingir entre símbol i realitat”, com ens passa avui dia (ho diu Elias també al pròleg de la mateixa obra).

El temps cíclic implica que, si bé és una referència (tot recurs simbòlic de l’home són referències per categoritzar la realitat) amb la qual ordenar les interdependències humanes, no és tant “autònoma” com ho podria ser el temps per a nosaltres. A més, com que la cosmovisió és religiosa i més pròpia d’una societat amb solidaritat mecànica, en paraules de Durkheim, doncs la identitat personal que es crea no respon a una autoubicació en la línia temporal (perquè no hi ha línia, és cíclic, recordem-ho, i perquè la ubicació depèn del grup), sinó que la consciència individual prové d’aquella acceptació i interiorització de les representacions col·lectives fantasioses. És com si l’home no tingués consciència per se (que la té, però), sinó que els esperits i les forces divines l’hi han induït.
Per altra banda, sobre les persones el que hi afecta són les forces sobrenaturals i el que els déus han estipulat, d’acord amb la pauta temporal repetida, que suposa una autoubicació col·lectiva de la comunitat, d’una manera tal que no preocupa el futur, perquè serà una repetició del passat. Per això el temps era potser més com una freqüència que no com una referència, en termes cosmològics. Això és, una pauta d’ordenació natural, un model harmònic i sintonitzat del cosmos, en el qual la persona es trobava en la seva vida quotidiana, sense possiblitat d’intervenir-hi (ni voluntat) i sense cap més transcendència que no fos viure en l’estat terrenal ritualitzant socialment la successió i esdeveniment de les pautes concretes, que en el seu conjunt formen cicles pels quals el cosmos “reinicia” la vida. No és tan complicat d’entendre (si és que jo ho interpreto bé, és clar), sinó que en certa forma ve a ser el mateix que passa amb el dia, procés natural que sí que era experimentat per les persones, però a un nivell superior i fantasiós, justificat míticament però llunyà de l’experiència humana.

Per acabar, recupero el comentari de la significació de la profecia. De moment espero que sigui més o menys clar el que fins ara he dit, i espero no haver fet cap error greu d’interpretació, però no he volgut entrar en les característiques de la religió per no complicar-ho, tot i que una cosa bàsica que pot ajudar a entendre els cicles és el fet que el temps suposa anada i vinguda dels déus al món dels homes i efectes en el destí humà de la complementarietat dual (per exemple, nit i dia, bé i mal…) de les divinitats.

Sabent tot això, la cosmologia maia va “predir” (però no en el sentit de mirar el futur, sinó de fixar el que s’havia de traslladar cap al futur per l’ordenació natural del temps cícilic) el final d’una era. El final del món és una idea construïda damunt d’això, segurament conseqüència d’una interpretaciór ràpida i de la translació de la visió nostra del temps. És a dir, la fi del món (donem per vàlida aquesta expressió per entendre’ns) per als maies no era la seva destrucció, ni molt menys, sinó la incorporació de noves pautes, noves eres d’influència còsmica o el que fos que estigués dibuixat en el mapa còsmic, perquè el món no era pas independent, sinó que entra totalment en aquests mapes.
De fet, fins i tot si sí que hagués suposat la fi del món, sospito que els maies ho haurien acceptat com un fet propi d’aquella ordenació còsmica, un fet ineluctable que va més enllà de la mera existència de la societat. Deixeu-me que ho compliqui més: imaginem efectivament això, que sí que els maies entenien que era la destrucció absoluta del planeta, i imaginem també que la seva civilització encara perdurés; podem suposar que de ben segur, si el món no s’hagués destruït, com ha passat ara, llavors sí que s’haurien espantat, sí que seria una gran desgràcia cultural, perquè el succeït s’hauria escapat del seu plànol d’interpretació de la realitat, i el “xoc” hauria estat el que potser faria a partir d’aquell moment que la seva civilització desaparegués. Bé, si he fet aquesta mena d’hipòtesi i suposició aventurada d’història-ficció era per fer més clara la significació de la consciència col·lectiva i la força d’aquest univers simbòlic: per a ells no hauria suposat cap problema que el món es destruís, però sí que no hagués passat res quan se suposava que sí, llavors es derruiria totalment la seva concepció de temps.

Finalment, per complementar tot plegat, us poso un breu vídeo de la NASA que havia de ser publicat el dia 22 però es veu que es va filtrar per internet, on justament explica per què el món no va acabar el dia 21, desmuntant els diversos finals còsmics que podria patir la Terra:

Black Mirror

Avui, una cosa senzilla: us vull recomanar fervosament i animadament que mireu la genial sèrie de televisió Black Mirror. Es tracta d’una sèrie d’aquelles “rares” però contundents, curtes i sense que els capítols tinguin relació entre ells. Cada capítol (només 3 per les dues temporades que té) és una història diferent, una situació social distòpica que vol retratar com si fos un negatiu la nostra societat o el que pot representar.
En realitat, penso que és una sèrie que cal mirar sense saber-ne res, només que és un drama punyent, potser amb un to satíric -és l’única paraula que se m’acut-, però no en el sentit de ridiculització còmica, sinó de crítica càustica, fins i tot visceral, i reflexió profunda, és una recreació, diferent en cada capítol, d’una realitat distòpica confrontada a la nostra realitat actual.

Per si us pot servir més per orientar-vos, tot i que és difícil d’especificar les característiques de la sèrie i no us especificaré concretament de què van els capítols perquè perdria la gràcia, sapigueu que aquesta sèrie britànica ha estat creada per Charlie Brooker, que va ser també guionista de la sèrie de zombis “Dead Set” o, traduïda al castellà “Muerte en directo”. Ho dic per si a algú potser li sonava.

Penso que aquest tipus de sèrie no es populitza tant, diria jo, malgrat que poden guanyar premis, a banda que no tothom està disposat a mirar-les o no agrada el vernís crític que les pinta. Jo la conec perquè me la van projectar (la primera temoprada) a una assignatura de la carrera.
Sigui com sigui, mireu-la, és molt interessant i pot fer pensar molt, sovint deixa amb un regust estrany. Es pot trobar fàcilment per internet. A més, la segona temporada just acaba de sortir del forn. Jo he de dir, però, que la primera temporada em va agradar més (tot i que encara em ronda pel cap, encara vaig reflexonant sobre els capítols de la segona temporada), perquè és com si tingués més fons. Però això no vol dir que la segona no tingui contingut, sinó que és com si el capítol transmetés més visiblement, una mica més desencriptat, el missatge i la representació de la societat que en fa. A banda que també vaig trobar els capítols de la primera temporada més impressionants, diguem-ho així.

Normalment diuen, per les crítiques que conec, que el capítol més bo de la primera temporada, en el sentit de més impacte i que fa veure, per aquell reflex en el mirall de les distopies, moltes coses de la nostra societat, és el tercer i últim capítol. A mi, tanmateix, em va agradar més el primer, i el segon és un dels més complexos i conforma una representació i uns fons simbòlics totalment paral·lels als nostres. De la segona temporada, el primer el vaig veure una mica simple, el segon és el més profund i que focalitza una visió antropològica de l’ésser humà i la seva institucionalització social, i el tercer el més polític i amb més paral·lelismes “directes” amb la nostra societat, de manera semblant al primer de la primera temporada. Almenys, així segons els meus gustos.
Però, vaja, si voleu un bon comentari i crítica, en general i de cada un dels 3 capítols de la primera temporada, podeu trobar-ho aquí, però, hi insisteixo, aquesta mateixa crítica comença dient el que he dit al principi: millor mirar la sèrie sense desvelar-ne res. El millor per saber de què va, però, és, evidentment, que la mireu vosaltres. Ja veureu com us agradarà, i podem extreure moltes conclusions de la nostra societat i de nosaltres mateixos. De fet, si arxivo aquesta entrada dins de “Sociologia”, malgrat que estic difonent una sèrie televisiva, és per la seva importància i transcendència, perquè la sèrie no és simple entreteniment, sinó que ens ensenya, d’una manera molt particular, les entranyes de la societat i els mecanismes de control social, les nostres pautes i els nostres valors.