Dia de la Dona: treballadora o “sexy”?

El dia 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona. Encara que hi ha discussions per saber exactament quin és el fet que va portar les persones i les institucions a commemorar aquest dia, el que sí que està clar és que va néixer de la lluita obrera de principis del segle XX i que va tenir un important impuls de part dels sectors socialistes i comunistes. És més, el seu nom originari era Dia Internacional de la Dona Treballadora, fins i tot en alguns llocs directament es deia Dia Internacional de la Treballadora. Actualment, però, que jo sàpiga oficialment no està recollit l’adjectiu “treballadora”, suposo que per fer encabir més fàcilment aquesta celebració dins de l’impuls de la globalització hegemònica, per bé que encara es diu. Sigui com sigui, en realitat no és propòsit d’aquest article ni fer una explicació històrica del seu origen, ni discutir sobre la transcendència d’aquesta data (i, de retruc, dels dies internacionals), però això ho faré en un altre moment, sinó fer una petita reflexió i exposar una situació real en la qual ens transmeten uns valors de la dona molt particulars.

Com deureu saber, aquest dia serveix per commemorar la lluita de les dones per aconseguir la igualtat laboral, en un primer moment, i social, alhora que ho reivindica. Com que els drets estaven fets a mida dels homes, la lluita del feminisme ha estat encaminada a expandir tots els drets a tots els membres de la societat, masculins i femenins, amb les mateixes condicions. Com que ara la societat ha canviat, la lluita per les condicions laborals ja no és el nucli de la reivindicació, de manera que tot sovint hom pretén reclamar, commemorar o protestar per qualsevol situació que en la nostra societat es considera discriminatòria envers les dones. Per exemple, actualment l’ONU focalitza el Dia Internacional de la Dona com a símbol de la lluita contra la violència que pateixen dones i nenes. Però no només això, sinó que també, com és obvi, té un sentit simbòlic, en la mesura que serveix perquè es pugui expressar la feminitat i es lluita contra el masclisme imperant.

És en aquest darrer sentit que vull emmarcar aquesta breu mig opinió i mig comentari crític. Amb el Dia de la Dona, les associacions feministes pretenen reclamar l’emancipació de la dona (que encara no sé què vol dir exactament, però…) i les dones que se sentin al·ludides expressen públicament o interioritzen uns valors o pràctiques que pretenen ser model de feminitat diferents als hegemònics. És per això que no és gens estrany que hi hagi grups de lesbianes, per exemple, a les manifestacions del Dia. De fet, a la de Barcelona, com que hi vaig passar pel davant, en vaig veure algunes amb un cartell que deia “Dona i lesbiana, doble retallada“.
Com podeu veure, les reclamacions actuals, més properes al postmaterialisme, són diferents de les dels inicis històrics d’aquesta jornada i de les lluites feministes. El Dia de la Dona és l’expressió més visible de la lluita contra certs valors masclistes, també heterosexistes, fins i tot contra el patriarcat, dirien alguns, i d’autonomia per construir la pròpia identitat col·lectiva.

En altres entrades en les quals he tractat el tema, ja he expressat que tot sovint la postulació de feminitat no deixa de ser sinó una acceptació conscient dels valors masclistes, de tal manera que molt sovint són les dones les que es tornen masclistes, sobretot quan es tracta de qüestions purament sexuals, eròtiques o estètiques. Vaig posar com a exemple el retrat de les dones que es feia a la sèrie Sexe a Nova YorkMalgrat això, una cosa és que siguin els mateixos subjectes els qui hagin de prendre uns valors de referència, i una altra cosa és que públicament es defensi una imatge de la dona particular. I això és justament el que va passar amb la celebració del Dia de la Dona a Madrid: és ben curiós que el govern de Madrid ho celebrés regalant llenceria i oferint classes d’aeròbic.

Encara que a mi no sempre m’agraden aquesta mena de reivindicacions com la del Dia de la Dona i tot sovint critico el que considero ser un feminisme histèric, menys m’agrada que allò que pretén ser una reivindicació personal, però expressada col·lectivament, i una crítica als valors i prejudicis dominants que per a alguns són negatius, es desvirtuï totalment precisament perquè es buida el contingut reivindicatiu i se l’omple d’una projecció preparada d’una imatge determinada que fa retornar la idea de “feminitat” dins d’uns cercles que anul·len la crítica. La gràcia de l’esdeveniment, i acceptem que ha tombat cap a una reivindicació postmaterialista, és contrastar, criticar, l’assumpció generalitzada de feminintat, i a ser possible des de les bases. Les institucions han d’oferir els mitjans perquè això es pugui realitzar i, en tot cas, haurien de defensar allò que fa que les dones es desfacin de les cadenes que sempre les han tingudes lligades, però no oferir “propaganda oficial” sobre com ha de ser una dona.

En efecte, en l’expressió Dia de la Dona, aquesta “la Dona” és una categoria absoluta, que es presta, però, a ser omplerta a partir de les reivindicacions socials. Si un govern celebra el dia regalant certs productes, és òbvia, llavors, la relació significativa entre la dona i els objectes que se li associen, de tal manera que aquella “la Dona” té sentit en funció d’aquells objectes vinculats, per tant aquest acte transmet un missatge particular sobre els valors i el rol que tenen les dones. Si se suposa que l’acte insitucional era el, diguem-ne, mitjà de reivindicació, jo veig que justament perquè és una jornada reivindicativa aquells mitjans, gràcies a l’associació significativa, esdevenen com els fins simbòlics que expressen la feminitat. Vet aquí que si Madrid regala llenceria i aeròbic vol dir no només que “la Dona” en nom de la qual ho celebra és aquella que comparteixi aquelles mateixes pràctiques, sinó que “la Dona” (la imatge de dona) per la qual cal lluitar és aquella que pot sentir-se realitzada amb llenceria atractiva i que vol fer aeròbic i qualsevol cosa semblant. Això és la condició per esdevenir una dona emancipada, ens diu el govern de Madrid. Si és condició, vol dir que un cop assolida s’aconsegueix el desitjat. És per això que dic que aquells suposats mitjans esdevenen fins: és objectiu de la dona, per ser dona (i alliberada, és clar, perquè aquest és l’objectiu de la jornada, tant si se celebra des de les bases com si es fa des del govern), expressar-se a través d’aquells objectes i valors associats. I així també és com es desvirtua o, pitjor, es perverteix tant la jornada reivindicativa com la idea de feminitat en si, perquè no recorre a res de nou, sinó a l’exaltació de la feminitat sensual.

Per descomptat, valgui la pena recordar que aquesta idea tan conservadora del que ha de ser la feminitat és també projectada més subtilment a través d’altres vies, per exemple els mitjans de comunicació. Clar estar, no podem deslligar això del món simbòlic del capitalisme: aquesta imatge de dona ven, entreté el personal i promou una superficialitat presa per aquells subjectes que se la creuen com la cosa més profunda que hi ha. De nou, aquí hi ha la contradicció amb el que podem considerar masclisme i dona alliberada, ja que lliurement i sent conscient del que fa alguna dona pot optar per crear la seva identitat a partir d’aquestes imatges tan estereotipades i altament sexualitzades, i certament està en el seu “dret”, diguem-ho així, però consti que no deixa de ser una construcció de feminitat que positivitza els valors masclistes (ja vaig tractar lleugerament aquesta idea aquí).

Finalment, penso que ja he dit el que volia dir sobre l’exemple de la promoció que fa el govern de Madrid del que ha de ser una dona. Si seguís desenvolupant la darrera idea, cosa summament interessant i que em portaria a expressar la paradoxa inherent (ho faré un altre dia), m’allargaria molt i me n’aniria per altres assumptes una mica més llunyans del fet en si que volia comentar, fet aquest que també porta a reflexionar sobre el desvirtuament mateix d’aquestes celebracions internacionals, en la mesura que entren en el cercle de consum de masses.
El missatge de fons, per altra banda, que vull transmetre -i que ara dic explícitament- és el següent: convé que recuperem la lluita social des de les bases, de manera crítica, com a subjectes històrics i sense caure en els paranys simbòlics del capitalisme, pel que fa a l’emancipació social de tots els individus, en condicions d’igualtat i llibertat. No podem seguir creient, especialment les dones no poden seguir creient, que una dona emancipada és allò que hom li diu que ha de ser, i que per això arribarà a ser ben femenina. Feu una prova: busqueu, en castellà, “mujer femenina” a les imatges de Google, a veure què us surt i si us agrada el que veieu, aleshores entendreu per què la postura del govern de Madrid anul·la la crítica, com deia més amunt: el que ells promouen ja és el que s’entén de manera generalitzada i el que s’ofereix públicament, per tant no es reivindica res, simplement s’aferma la idea prèvia, ni tampoc no es defensa un nou marc de relacions socials, però s’enforteix la conducta que és la materialització d’aquella idea bana sense rerefons de lluita política, només d’orientació vers el consumisme.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 10 Març 2013, in Masclisme i feminisme, Opinió and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: