Geopolítica i armes nuclears

No us vull preocupar, però sabeu que les tensions al sud-est asiàtic han incrementat enormement últimament i que els estats implicats en aquest joc sembla que es disposen a preparar una guerra. Espero i desitjo que no s’hi arribi, espero i desitjo que al final es calmin arribant a alguna mena d’acord o amb dissuasió mútua, com és propi del joc de la “diplomàcia” mundial capitalista. Però, jo, la veritat, estic preocupat, i fa una mica de por. Si no s’ataquen ara, s’atacaran, o ells o algú altre -és totalment indiferent-, algun altre any. I si és un xoc entre forts interessos neoimperialistes i entre dues potències que es creuen de debò aquest joc i que el consideren objectiu, com si no s’adonessin que és la seva pròpia actitud el que fa augmentar les tensions i el que arrossega tota la regió (i, de retruc, tot el planeta) a una guerra, el conflicte que esclatarà serà nuclear. Jo tinc esperança en el progrés de la humanitat, però no tinc confiança, he de dir, en el funcionament de les regles actuals, en l’ordenació globalitzada i globalitzadora de la geopolítica mundial. Algun dia ja comentaré com és aquesta ordenació del món, què implica el funcionament polític actual. Però, de moment, avui només volia “informar” de quatre coses sobre les armes nuclears, perquè ho sapiguem millor i perquè, potser, ens prepari per a un eventual conflicte, o, millor, ens inspiri per combatre l’arrogància dels estats i aconseguim trencar el cercle viciós de l’autoalimentació del sistema geopolític.

Doncs bé, per començar cal que sapiguem com està la distribució de les armes nuclears al planeta. Partim d’una cosa que segurament molta gent coneix: el Tractat de No-Proliferació Nuclear, signat el 1968. No obstant, segur que no tothom sap en què consisteix i de ben segur que es deixen enganyar pel nom. No és, en cap cas, un tractat en què els estats del món, pel bé de la democràcia i la pau mundial, decideixin deixar d’utilitzar armes nuclears; no, no. Sinó que és un tractat pel qual les potències nuclears existents en aquell any de la signatura del tractat (que, vés per on, quina casualitat, són els mateixos cinc estats permanents del Consell de Seguretat de l’ONU), van atribuir-se la capacitat de ser els únics estats amb dret de posseir i tenir a l’arsenal armes nuclears, fossin atòmiques o d’hidrogen. I el més divertit de tot és que això ho van fer justament en nom de la pau mundial, perquè, com més armes nuclears, més risc de devastació. I, per descomptat, tenien raó, però, de nou, és una manera de procedir típica de la dissuasió i de l’amenaça, del porder i la presumpció de força, característica d’un funcionament mecànic: el problema no són les armes nuclears estrictament, sinó el fet que la política hagi de funcionar (és a dir, que aquells que fan política vulguin que funcioni així) com una dimensió tancada, autoreferenciada i extrapolant un cert antropomorfisme a les actuacions dels estats.

A tall d’exemple, i perquè vegeu que això de les armes nuclears és molt seriós, però per als estats unes joguines que disposen damunt del tauler de la geopolítica mundial, us poso aquest vídeo que és una seqüència de totes les proves nuclears que s’han realitzat al món fins el 1998. És molt interessant d’observar, almenys a mi m’ho sembla veure, la relació entre EUA i la URSS: quan un fa proves nuclears, l’altre també en fa, sobretot es nota a principis dels 60, que és justament una època en què la tensió entre els blocs es va disparar (és quan es va construir el Mur de Berlín). En aquest mig segle que la seqüència mostra hi ha hagut, atenció, 2053 explosions nuclears a tot el planeta en forma de proves!

Si aquesta xifra us ha semblat elevada, això és perquè encara no sabeu el total d’armes nuclears que hi ha al món: es calcula que hi ha aproximadament uns 20.000 caps nuclears, la qual cosa, òbviament, és una barbaritat. I no són només els estats reconeguts pel tractat citat els qui posseeixen armes nuclears. En efecte, el tractat dividia el món entre les potències que sí que podien tenir armes i les que no, i si alguna d’aquestes darreres ja en disposava, havia de desmantellar-les; però actualment, no obstant, hi ha set estats en total que tenen potencial nuclear reconegut i publicat, que són aquests cinc més l’Índia i el Paquistan. A més, altres que probablement hagin desenvolupat aquest potencial són Israel, Sud-àfrica, Iran i, justament, Corea del Nord. Poso a continuació dues gràfiques per veure la distribució de les armes, ambdues amb dades diferents, perquè són càlculs estimats, i perquè la primera és de 2004 i la segona de 2011.

El més preocupant de tot és el fort potencial destructiu de les armes: un cop vaig llegir que amb totes aquestes armes es podria destruir la Terra fins a 30 vegades!! Sento no haver trobat la referència, fa temps que ho vaig llegir i no recoro on, i potser és una dada falsa, per tant si voleu no la prengueu seriosament, però ho vaig trobar en un lloc fiable. Això sí, per “destruir el planeta” cal entendre millor “matar tota la humanitat”. Òbviament, es tracta de tenir en compte tots els efectes de totes les armes, la radiació, l’hivern nuclear i totes aquestes coses. I és una dada que contrasta amb un altre càlcul que he trobat per internet (ho poso a la imatge dreta), que estima la superfície habitada per les persones i la quantitat d’armes nuclears que caldrien per arrassar aquella superfície, ja que en aquest cas no hi hauria prou armes.

Sigui com sigui, tampoc no té gaire importància quants cops es podria destruir la Terra (tot i que seria una dada ben interessant i, si això dels 30 cops és cert, doncs és ben impactant), ja que en tots els casos es tracta d’un sistema estúpid i l’ús de les armes i el fet de recórrer a les guerres és ben nefast per a tota la humanitat. Certament, com ja he dit, caure en la inèrcia d’aquest sistema de relacions polítiques no és sinó una forma estúpida de la política mundial i demostra la poca capacitat d’abstracció dels estatas per allunyar-se d’unes pautes mecàniques que ells mateixos han creat i que els arrosseguen.

En definitiva, si dic això, si exposo tot això amb intenció mig d’informar i mig de crear opinió crítica, és perquè sapiguem com està muntat el món i per convèncer-vos almenys a vosaltres, estimats lectors, si no ho esteu ja, de no entrar al seu joc: no acceptem allò de dir “ah, si són enemics, doncs els hem d’atacar” o “és que l’altre ens ha agredit, llavors el meu país, per honor patri, ha de respondre, i amb més força!”. No, així no aconseguirem mai la pau, així no progressarà la humanitat, així repetirem els mateixos errors i perpetuem un sistema de relacions socials i polítiques podrit, nefast i fatal. Certament, la geopolítica mundial està muntada de tal manera que els estats participen d’un joc de suma no nul·la, i actualment sembla que és el torn de les dues Corees i d’Estats Units, un jugador privilegiat que no es perd cap oportunitat. Com he dit en començar l’article, en una altra ocasió us exposaré la situació de la geopolítica mundial a partir d’aquesta teoria. De moment, el que hem de saber és que les peces del joc són armes nuclears, i els efectes del joc no són només qüestions de prestigi internacional (propis del joc mateix), sinó que també es produeixen efectes materials reals i negatius per a la població general, que, molt sovint, no té ni idea del joc que es porten entre mans els seus governants, no sap de què va la cosa i voldrà seguir la seva vida en pau, potser en un món ja patidor de les seqüeles d’una guerra atòmica (com els protagonistes de la genial pel·lícula Cuando el viento sopla). És important, per això, que lluitem ja no pels nostres drets més elements, sinó per la supervivència i pel manteniment de la pau mundial, perquè els polítics dels estats jugadors podran parlar de la bondat de la dissuasió, de la necessitat de defensa i totes aquestes coses, però tots sabem que les armes nuclears tenen una capacitat destructiva que no es pot anul·lar amb simple retòrica, sinó que és ben real.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 31 Març 2013, in Consideracions polítiques, Opinió and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: