Monthly Archives: Abril 2013

Trobada Social per l’Educació (i 2)

En l’última entrada vaig explicar que aquest cap de setmana vaig ser a Bilbao present a la II Trobada Social per l’Educació (o també en diuen Trobada de la Comunitat Educativa). Si en aquella entrada vaig resumir directament la ponència inicial per tal que tinguéssim recollides aquelles impressions i per tal d’informar a través de les paraules del ponent de la situació de l’educació, en aquesta altra entrada canvio el registre i faré un breu comentari sobre la trobada, amb un doble objectiu: primer, exposar breument les meves impressions i, segon, explicar una mica què és i com van aquestes coses d’activisme, perquè ho sapigueu.

En primer lloc, cal saber de què es tracta. Doncs, pel que jo sé, és una iniciativa que va néixer l’any passat (al novembre va tenir lloc la primera edició d’aquesta trobada a Barcelona) des de diverses organitzacions estudiantils de base, implicades en el moviment estudiantil, iniciativa que es va obrir al personal docent i de serveis i que, si no m’equivoco, ha estat muntada per Estudiantes en Movimiento, que no estic segur si és un sindicat o una plataforma d’estudiants. L’objectiu d’aquest trobada (ho explico, això i tot, una mica per impressió, perquè jo no formo part de cap organització) és compartir experiències de mobilitzacions, discutir sobre temes rellevants que afectin l’educació i informar-nos-en, crear xarxes i vincles entre tots els sectors i buscar unes línies de lluita compartides per tot l’Estat, que serien dutes a terme per les organitzacions i assemblees estudiantils.

Aquesta trobada s’havia de celebrar a la universitat de Bilbao, però al final es va fer enrera i no va cedir els espais. Pel que tinc entès, des d’aquesta universitat van posar-se en contacte amb la Universitat de Barcelona per saber com ho van gestionar l’any passat. La UB va dir que no va cedir els espais, només que va posar-hi diners, i per això la Universitat del País Basc també va decidir no només no deixar que se celebrés a les seves instal·lacions, sinó que tampoc no va donar fons a l’organització, simplement d’alguna manera van traslladar les jornades a les instal·lacions municipals de Galdakao, un poble d’uns 30.000 habitants a deu quilòmetres de la capital.

Sigui com sigui, divendres al vespre va tenir lloc la rebuda i coneixença de tots al frontó municipal. Dissabte va ser el dia més potent: al matí el professor Uncetabarrenechea ens va il·lustrar explicant-nos una mica el marc polític internacional en el qual podem entendre les reformes educatives (que és el que vaig resumir l’altre dia) i després els assistents ens vam separar per quatre taules de treball: PAS i PDI, governança, plurilingüisme i pluriculturalitat i LOMCE. Jo vaig anar a aquesta darrera. No van pas informar-nos detalladament del que diu la llei (per cert, jo ja vaig fer un comentari en el blog sobre el seu rerefons ideològic) ni ens van posar en situació ni vam intentar esbrinar implicacions pel que fa al dret, la política i el fons cultural, sinó que vam fer comentaris sobre el que sabíem, com afectarà els estudiants, quin plantejament té de l’educació i quines propostes podem fer-hi per combatre-ho. He de dir, tenint en compte això, que em fa la impressió que jo anava, en general a la Trobada, em refereixo, amb una disposició una mica més “acadèmica”, diguem-ho així, en canvi els altres més política, que no estrictament partidista, sinó política més àmplia, però sense entrar en discussions de fons.

Un cop fet això, després es va tornar a reunir el plenari i uns portaveus de cada un dels quatre grups exposaven breument el que havia discutit el grup, conclusions i propostes, i s’obria un torn de paraules perquè tothom pogués precisar el que volgués o expressar la seva opinió. En la ronda de la taula de plurilingüisme jo vaig intervenir. Vaig aprofitar aquell tema per proposar, així de cop, que el moviment estudiantil podria apropar-se a l’esperanto, la llengua internacional, que podríem aprofitar aquesta plataforma per promoure la pluralitat de llengües i cultures i combatre l’imperialisme lingüístic, que el moviment estudiantil potser podria córrer en paral·lel a l’esperantisme. Uspodeu imaginar que aquesta idea no va ser acceptada. Bé, jo no volia que fos acceptada, a més primer caldria discutir-ho, simplement volia introduir el tema i fer interessar-hi la gent, que hi poguéssim reflexionar i que de cara al futur podem des de la nostra lluita estudiantil promoure l’ideal de l’esperantisme. Òbviament, la proposta va aixecar rialles i també suspicàcies, i algú ho va veure com una cosa rara, però és que també em sembla que no es va acabar d’entendre. Però, bé, és igual, no em vull estendre sobre aquest punt. Simplement deixeu-me que expressi també la meva sorpresa pel fet que no em va semblar veure ningú que no conegués de què parlava, per tant a tothom semblava sonar-li això de l’esperanto, mentre que, per contra, si preguntéssim a la gent del carrer ben pocs en sabrien alguna cosa.

A la tarda es va parlar una mica sobre calendari de mobilitzacions i propostes de lluita i es va redactar el manifest. Va passar una cosa molt curiosa, d’aquell tipus de coses de les quals hom ja té la idea preconcebuda que passen en aquesta mena de trobades entre gent d’esquerres i que discuteixen de política: ens vam passar com unes dues hores o més decidint quin havia de ser el lema general per la propera manifestació de la propera vaga educativa del dia 9 (em sembla que és aquest dia, vaja). Amb això, el dia va quedar tancat i tots els assumptes resolts, ja que diumenge al matí estava pensat pràcticament només per celebrar la roda de premsa.

Finalment, per acabar el comentari, diré un parell de coses més sobre la Trobada en general. En primer lloc, hi havia unes 80 persones en total, no crec que arribéssim a 100. Òbviament, la presència estudiantil era quasi absoluta, només hi havia alguns representants de PAS i PDI. Era menys gent que a la trobada anterior a Barcelona, quan hi deuria haver 150 persones, i també menys variada, però no obstant, dins del marc general (no cal que digui que és progressista) era diversa. El cert és que, si ja de per si és gent mobilitzada, no tothom forma part d’organtizacions, sindicats o joventuts (sobretot comunistes o d’esquerra independentista), sinó que també hi havia gent independent -com jo- o d’assemblees, i fins i tot hi havia un grup d’estudiants que venia de la concertada.
En segon lloc, i sent honest, he de dir que, malgrat que és lògic que és un esdeveniment polític, vaig trobar que es tractava força d’autoalimentació. No em malentengueu: a risc de semblar prejudicial, deixeu-me que us digui que es nota la qualitat, diguem-ho així, de l’esdeveniment quan el munten i quan hi participen persones que ja estan organitzades i més o menys saben el que es fan i el que es diuen, és cert; però, no obstant això, també faltava profunditat política i tot sovint observo que la crítica és com si entrés dins d’uns mateixos paràmetres. Això podria haver-se evitat, i s’hauria d’intentar evitar en celebracions posteriors, si la Trobada hagués estat més formativa i si no només s’haguessin discutit accions polítiques pressuposant el que tothom suposa, sinó també si haguéssim reflexionat sobre la societat en general i sobre el nostre propi paper, individual i col·lectiu, en la societat i en la lluita política. En part és per aquest motiu que a vegades se sentien algunes estupideses, però no seria adequat dir-les aquí, a més d’altra banda podria ser que a algú també li semblés una estupidesa la meva proposta de vincular d’alguna manera el moviment estudiantil a l’esperantisme…

Anuncis

Trobada Social per l’Educació (1)

Aquest cop també esrcic tard, fora del cap de setmana. Però tinc una excusa: he estat a Bilbao (Galdakao, de fet) participant en el que s’ha anomenat Trobada Social per l’Educació, una trobada, no àmpliament estesa, en realitat, de la comunitat educativa de tot Espanya. Aprofitant aquest esdeveniment, escriuré parlant de la qüestió, però avui no explicaré tant més o menys de què va aquesta iniciativa (ho faré en una segona entrada sobre el mateix esdeveniment, que espero publicar abans del cap de setmana vinent), sinó que avui us exposaré resumida la ponència d’inici de les jornades, que va anar a càrrec del doctor en Ciències Polítiques Internacionals per la Universitat del País Basc Javier Uncetabarrenechea.

En aquesta conferència inaugural de dissabte al matí el ponent va voler establir un marc de reflexió i contextualització política de la situació de l’educació . Va començar plantejant, molt breument, la forma com caldria entendre l’educació, tres dimensions inherents que formen part de l’educació: la transmissió de valors ciutadans, el vessant emancipador i la preparació laboral. Ja va indicar que la instrumentalitat econòmica colonitza les altres dues dimensions, i això no vol dir que desapareguin, sinó que es posen al servei d’uns principis no generalitzadors de l’educació i, justament, no emancipadors. A més, també hi ha problemes amb la difusió del coneixement en el món acadèmic per culpa de la propietat intel·lectual.
Tot seguit, el doctor Uncetabarrenechea va esbossar l’origen històric de l’educació i des de quan aquelles tres dimensions estan presents. Cal situar-nos a l’escolarització de masses, cosa que té el seu origen en la Revolució Francesa. En aquella època, es va arribar a l’intent més acabat de fer una política educativa, una educació que en principi era per emancipar la ciutadania. El model es va expandir arreu perquè era funcional per la instrucció militar i per formar en els coneixements necessaris pel funcionament de la industrialització. És en aquest punt quan es pot observar una contradicció entre educació i adoctrinament: la majoria dels estats van fer servir les polítiques educatives per adoctrinament, perquè l’Estat donava les armes al poble per interès politicomilitar, però si el poble no estava adoctrinat podria girar-se-li en contra amb aquelles mateixes armes. Certament, els estats europeus transmetien el missatge amb l’educació d’una llengua, una cultura, una nació i un exèrcit.

Javier Uncetabarrenechea fent la seva ponència a la II Trobada Social per l’Educació al frontó municipal de Galdakao (Bilbao) el 20-4-2013. Foto pròpia

En el moment quan els estats europeus van perdre rellevància internacional, va prosseguir el ponent, van voler impulsar un organisme internacional per controlar l’educació, la UNESCO, i d’acord a uns principis universalistes forjats després de la Segona Guerra Mundial. Actualment, però, aquesta entitat no és la que destaca en la promoció de l’educació, sinó el Banc Mundial, l’OCDE i l’Organització Mundial del Comerç. Sens dubte, una situació ben peculiar, que entitats no culturals a la pràctica i amb reconeixement polític orientin les polítiques educatives.
Caldria preguntar-se per què això és així, i la resposta és evidentment clara: pels interessos econòmics, cada cop més potents amb la globalització, perquè aquestes organismes exerceixen la seva influència sobre els estats per orientar una política instrumental. Ho podem veure amb un exemple molt clar, que demostra també la reconversió del llenguatge referent a l’educació: l’OMC inclou dins dels seus postulats de serveis (els objectius de l’organització pel que fa a l’àmbit dels serveis) l’educació. Tenint en compte que és una institució mercantil, això vol dir que és obrir l’educació a la competència, en tant que objecte de comerç. A més, aquest plantejament es pot lligar perfectament amb el que defensa el Banc Mundial, que en el seu moment es va posicionar per l’accés a l’educació, a diferència de la UNESCO, que ho va fer pel dret a l’educació. El significat dels termes sembla el mateix, però lògicament no és el mateix: el primer té a veure amb proveïdors d’educació (d’aquí que actualment un tercer actor entre en el joc de l’educació: l’empresa privada amb ànim de lucre). Vet aquí com ens trobem en un context de pressions perquè l’educació estigui menys regularitzada, perquè és el que va millor pels negocis, i més en un sector tan lucratiu com l’educació.

El ponent va fer especial èmfasi, amb això, en el fet que els processos de privatització i desregulació van començar abans de Bolonya, van començar als anys 50 des de les accions i projectes d’aquelles tres institucions internacionals. Bolonya va ser un pacte europeu per establir-nos en un context d’eterna reforma i adaptabilitat al merccat, cosa que cada estat pot fer com vulgui, amb els plaços i termes que necessiti. Bolonya, doncs, no és exactament el que hom generalment es pensa: és només un mitjà; Bolonya no diu com han de ser les coses (per exemple, aquest pla no impedeix que l’Estat pugui invertir més en educació), sinó que el quid de la qüestió és que tot queda marcat per una mateixa línia ideològica i pràctica, amb idea que tots els estats avancin poc a poc en aquell context d’adaptabilitat constant cap al mercat. I això ho podem veure pel fet que és “curiós” que el pla Bolonya acabés el 2010, però tanmateix encara continua, a més està lligat a altres processos, com el pla 2020. En aquest sentit, pot ser interessant d’enllaçar un treball del mateix doctor Uncetabarrenechea i altres sobre justament l’Estratègia Europa 2020; en el seu apartat, ell analitza i comenta la política educativa.

Finalment, no podia acabar sense fer una crida a l’acció i la necessitat d’orientar la lluita política vers Europa, alhora que hauria d’expandir-se a tota la societat, fer visible el conflicte i informar i formar. En aquest sentit, va citar també l’Informe Gulbenkian, dirigit per Wallerstein, que es va publicar en el llibre Abrir las ciencias sociales (el podeu descarregar aquí), en el qual es va dedicar un apartat a l’educació, amb el missatge de democratitzar-la i ampliar-ne el vessant humanista, plantejaments aquests que sens dubte no van agradar a les grans potències. En canvi, actualment ens trobem en un procés que va anomenar de “deseducació”, procés aquest, conforme a l’explicat, que hauria de ser objecte de la nostra lluita i que desvirtua totalment l’educació. Per això va concloure en favor d’un canvi radical, sabent que Si el sistema tiene poco o nada que ofrecer, cada vez habrá más gente que no tendrá nada que perder.

Thatcher vs. Sampedro

Fa uns dies van morir dues personalitats ben interessants i que tenien unes idees polítiques i econòmiques ben diferents, oposades, directament: Margaret Thatcher, la, podríem dir-ne, impulsora de la revolució neoconservadora, i José Luis Sampedro, que penso que puc qualificar com un dels pares de l’economia crítica a Espanya.  Avui, després d’una setmana sense escriure, us presento un recull de frases d’aquestes dues persones referents a qüestions diferents de la societat, l’economia i la política. No conec la biografia completa de Thatcher ni sóc expert en l’obra de Sampedro, òbviament, però simplement he classificat algunes frases que no només he trobat en pàgines web d’aquelles que són reculls d’aforismes, sinó que també les he tretes d’alguns dels molts discursos i moltes entrevistes que he anat revisant a l’atzar d’aquesta base de dades, en el cas de Thatcher, i d’alguns articles i algunes entrevistes, en el cas de Sampedro.

La societat i la civilització:

Thatcher: No existeix la societat: hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies.

Thatcher: Només la civilització que posa la ciència, la tecnologia i la lliure empresa a treballar en benefici de la gent corrent […] ha creat creixement econòmic. I el creixement sostingut sol és el que ens permet esperar i confiar en un millor sistema de vida.

Thatcher: L’imperi de la llei, i les institucions de la democràcia representativa que el fan possible, és el que hi ha entre la civilització i la barbàrie.

Sampedro: Nuestro tiempo es para mí, esencialmente, un tiempo de barbarie. Y no me refiero solo a violencia, sino a una civilización que ha degradado los valores que integraban su naturaleza. Un valor era la justicia.

Sampedro: Doble estrategia [lluitar per la pluralitat dels estils de vida i contra la uniformitat planetària], en suma, para aprovechar la crisis como transición hacia el desarrollo integral del hombre, que no es sólo homo oeconomicus (mero productor y consumidor), sino también hombre estético, ético, religioso y, simplemente, vividor y gozador de sí mismo, en un empleo sensato de la vida.

La política:

Thatcher: La política només existeix en la mesura que es recolzi amb economia i amb lleis adequades.

Sampedro: Cuenta Salvador de Madariaga […] que un jornalero andaluz contestó así a quien le ofrecía dinero por su voto en unas elecciones: «En mi hambre mando yo.» En eso consiste para mí la dignidad verdadera y no en sentarme en una esquina de la mesa de los poderosos, que no me añaden libertad. pues empiezan por encadenarme. [Ho deia per reclamar que s’informés el poble espanyol dels avantatges, si és que n’hi havia, d’entrar a l’OTAN]

Sampedro: La política, tras montar la representación parlamentaria a raíz de la Revolución Francesa, está viciada. Mandan unas oligarquías que controlan la creación de opinión.

Sampedro: Mi interés por la política es en el sentido original del término, como ciudadano preocupado por los asuntos de la polis, pero no sirvo para la práctica de la política activa, para estar sujeto a una disciplina de partido, supeditar mis palabras en función de lo que da o resta votos. [parla de la seva biografia, de per què no acceptava càrrecs polítics]

La llibertat i la democràcia:

Thatcher: No hi ha llibertat sense llibertat econòmica.

Thatcher: El capitalisme de lliure empresa és democràcia econòmica. […] El capitalisme de lliure empresa és una condició necessària, però no suficient, per a la mateixa democràcia política.

Thatcher: El dret d’un home a treballar com vulgui, a gastar-se el que guanya en propietat privada, a tenir l’Estat com a servent i no com a amo […]. Aquesta és l’essència de l’economia lliure, i d’aquesta llibertat depenen totes les nostres altres llibertats.

Sampedro: La enseñanza religiosa crea un pensamiento dogmático, se establece un dogma y ya no se puede discutir, se acaba con el pensamiento libre. Sin él no hay ni ciudadanía, ni democracia.

Sampedro: Pero la libertad es como una cometa. Vuela porque está atada y la cuerda es la responsabilidad.

Sampedro: La democracia representativa creada en el XVII se ve desvirtuada por completo con las técnicas de poder que tienen los medios y que inculcan a la opinión pública, o la desfiguran, o la deforman, o la incumplen… […] Las democracias representativas ya no funcionan: es una oligarquía que dispone de unos medios de influencia que imponen su voluntad.

Sampedro: Nos educan para ser productores y consumidores, no para ser hombres libres

Individualisme:

Thatcher: L’individualisme ha estat objecte de gran quanitat de crítiques al llarg dels anys. Encara ho és. Està àmpliament assumit que és sinònim d’egoisme, però la raó principal per la qual tanta gent en el poder ha detestat sempre l’individualisme és perquè els individualistes són més proclius a prevenir l’abús de poder.

Sampedro: Estamos divididos deliberadamente para que seamos menos eficaces. La civilización moderna trata de individualizarnos y decirnos: usted es un individuo, usted es el rey de la creación, usted elija, usted tiene derecho, usted tiene libertad. Si aquí se reunieran todos los jóvenes, pero todos, podrían hacerse grandes cambios.

Economia:

Thatcher: L’economia és el mètode. La finalitat és canviar el cor i l’ànima.

Thatcher: Els problemes econòmics no comencen mai en l’economia. Tenen arrels més profundes, en la naturalesa humana i la política.

Sampedro: Abundancia de medios, gracias a los prodigios técnicos, pero pobreza de fines. ¿Acaso se ofrece de verdad otro que no sea la riqueza material? [criticava la crisi del model industrial, 1983]

Sampedro: Hay dos tipos de economistas: los que trabajan para hacer más ricos a los ricos y los que trabajamos para hacer menos pobres a los pobres

Riquesa:

Thatcher: L’acumulació de riquesa és en si mateixa un procés moralment neutre. Certament, com ensenya el cristianisme, la riquesa comporta temptacions. Però també la pobresa.

Thatcher: No tenir diners pot ser un avantatge, perquè llavors generalment has de lluitar per fer-te camí. [Ho deia respecte de la seva pròpia experiència vital]

Sampedro: Empieza a difundirse la idea de que más no es sinónimo de mejor, y de que ser es más importante que tener.

Sampedro: Somos naturaleza. Poner al dinero como bien supremo nos conduce a la catástrofe

Lliure mercat i empresa privada:

Thatcher: En un sistema de lliure comerç i lliure mercat, els països pobres -i la gent pobra- no són pobres perquè altres siguin rics. Si els altres fossin menys rics, els pobres serien, amb tota probabilitat, encara més pobres.

Thatcher: Llibertat, dignitat humana i estàndards de vida més elevats són coses fonamentals. I, cada cop més, crec, la gent s’està començant a adonar que no s’aconsegueixen aquestes coses si no hi ha un sector d’empresa privada prou ampli.

Thatcher: Una de les raons per les quals cal retallar la despesa pública és per recuperar els diners del sector públic i posar-los a l’industrial i al comercial, per tal que aquests, de fet, puguin invertir, millorar i expandir-se, perquè allà és on hi ha feina segura. És molt complicat.

Sampedro: El mercado está en manos de los poderosos. Dicen que el mercado es la libertad, pero a mí me gustaría saber qué libertad tiene en el mercado quien va sin un céntimo. Cuando se habla de la libertad hay que preguntarse inmediatamente: ¿la libertad de quién?

Sampedro: No estoy contra la economía de mercado, sino contra la sociedad de mercado, es decir, contra una sociedad en la que se pretende que las decisiones económicas determinen todo lo demás, que a lo que no cotiza en el mercado no le atribuye ningún valor.

Sampedro: Sólo los ingenuos y algún premio Nobel de economía llegan a creer que nuestro mercado encarna la libertad de elegir, olvidando algo tan obvio como que sin dinero no es posible elegir nada.

Govern i impostos:

Thatcher: Totes les famílies haurien de tenir el dret de gastar els seus diners, després dels impostos, com volguessin, i no com el govern dictés.

Thatcher: Així com els homes i les dones han de poder dedicar-se a les seves activitats lícites sense ser molestats pels grups de poder, també el govern ha de fer tot el possible perquè l’individu no temi constantment de perdre la vida, la integritat i la propietat.

Sampedro: Que la gente acepte los recortes y los vea casi necesarios se debe a una de las fuerzas más importantes que motivan al hombre: el miedo. Gobernar a base de miedo es eficacísimo.

Solidaritat:

Thatcher: Ningú es recordaria del bon samarità si només hagués tingut bones intencions. També tenia diners.

Thatcher: La caritat és una qualitat personal, la suprema qualitat moral, segons Sant Pau, i la compassió pública, la filantropia d’estat i la caritat institucionalitzada mai no poden ser suficients.

Sampedro: Es asombroso que la Humanidad todavía no sepa vivir en paz, que palabras como ‘competitividad’ sean las que mandan frente a palabras como ‘convivencia’

Guerra:

Thatcher: Les guerres no són causades perquè es fabriquin armes. Són causades quan un agressor creu que pot arribar als seus objectius a un preu acceptable.

Thatcher: El president [Ronald Reagan] creu sempre en la negociació des de la força, però no es pot negociar des de la força si els míssils, les armes, no estan totalment modernitzats.

Socialisme:

Thatcher: Són tàctiques seguides per gent que és la primera a insistir en els seus propis drets civils, mentre intenten negar-los a la resta de nosaltres. No ens hem de deixar intimidar ni hem de deixar que ens rentin el cervell per eliminar les nostres creences. [En referència a la política educativa dels laboristes, 1975]

Thatcher: Tots nosaltres som diferents [desiguals]. Ningú, gràcies a Déu, és com els altres, per més que els socialistes pretenguin el contrari. Nosaltres creiem que tota persona té dret a ser diferent [desigual], però per a nosaltres tot ésser humà és igualment important.

Thatcher: És una de les lleis més antigues en política: el govern tendeix a expandir-se i el govern socialista s’expandeix absolutament. [En referència a la política de descentralització laborista, 1990]

Thatcher: Crec que la perspectiva socialista està basada en una confusió moral que a la pràctica és profundament danyosa. La fal·làcia moral del socialisme és suposar que la consciència pot ser col·lectivitzada.

Thatcher: Arreu hi ha una crisi del socialisme. Arreu una confirmació que el capitalisme produeix llibertat i prosperitat. Arreu hi ha la demanda, ho notem, per un govern ferm i tradicional.

Sampedro: Si por socialismo se entiende la propiedad pública y la dirección pública, auténticamente pública, que es la verdadera democracia, entonces soy socialista. Claro que el socialismo de verdad, que yo sepa, no se ha aplicado nunca.