Trobada Social per l’Educació (1)

Aquest cop també esrcic tard, fora del cap de setmana. Però tinc una excusa: he estat a Bilbao (Galdakao, de fet) participant en el que s’ha anomenat Trobada Social per l’Educació, una trobada, no àmpliament estesa, en realitat, de la comunitat educativa de tot Espanya. Aprofitant aquest esdeveniment, escriuré parlant de la qüestió, però avui no explicaré tant més o menys de què va aquesta iniciativa (ho faré en una segona entrada sobre el mateix esdeveniment, que espero publicar abans del cap de setmana vinent), sinó que avui us exposaré resumida la ponència d’inici de les jornades, que va anar a càrrec del doctor en Ciències Polítiques Internacionals per la Universitat del País Basc Javier Uncetabarrenechea.

En aquesta conferència inaugural de dissabte al matí el ponent va voler establir un marc de reflexió i contextualització política de la situació de l’educació . Va començar plantejant, molt breument, la forma com caldria entendre l’educació, tres dimensions inherents que formen part de l’educació: la transmissió de valors ciutadans, el vessant emancipador i la preparació laboral. Ja va indicar que la instrumentalitat econòmica colonitza les altres dues dimensions, i això no vol dir que desapareguin, sinó que es posen al servei d’uns principis no generalitzadors de l’educació i, justament, no emancipadors. A més, també hi ha problemes amb la difusió del coneixement en el món acadèmic per culpa de la propietat intel·lectual.
Tot seguit, el doctor Uncetabarrenechea va esbossar l’origen històric de l’educació i des de quan aquelles tres dimensions estan presents. Cal situar-nos a l’escolarització de masses, cosa que té el seu origen en la Revolució Francesa. En aquella època, es va arribar a l’intent més acabat de fer una política educativa, una educació que en principi era per emancipar la ciutadania. El model es va expandir arreu perquè era funcional per la instrucció militar i per formar en els coneixements necessaris pel funcionament de la industrialització. És en aquest punt quan es pot observar una contradicció entre educació i adoctrinament: la majoria dels estats van fer servir les polítiques educatives per adoctrinament, perquè l’Estat donava les armes al poble per interès politicomilitar, però si el poble no estava adoctrinat podria girar-se-li en contra amb aquelles mateixes armes. Certament, els estats europeus transmetien el missatge amb l’educació d’una llengua, una cultura, una nació i un exèrcit.

Javier Uncetabarrenechea fent la seva ponència a la II Trobada Social per l’Educació al frontó municipal de Galdakao (Bilbao) el 20-4-2013. Foto pròpia

En el moment quan els estats europeus van perdre rellevància internacional, va prosseguir el ponent, van voler impulsar un organisme internacional per controlar l’educació, la UNESCO, i d’acord a uns principis universalistes forjats després de la Segona Guerra Mundial. Actualment, però, aquesta entitat no és la que destaca en la promoció de l’educació, sinó el Banc Mundial, l’OCDE i l’Organització Mundial del Comerç. Sens dubte, una situació ben peculiar, que entitats no culturals a la pràctica i amb reconeixement polític orientin les polítiques educatives.
Caldria preguntar-se per què això és així, i la resposta és evidentment clara: pels interessos econòmics, cada cop més potents amb la globalització, perquè aquestes organismes exerceixen la seva influència sobre els estats per orientar una política instrumental. Ho podem veure amb un exemple molt clar, que demostra també la reconversió del llenguatge referent a l’educació: l’OMC inclou dins dels seus postulats de serveis (els objectius de l’organització pel que fa a l’àmbit dels serveis) l’educació. Tenint en compte que és una institució mercantil, això vol dir que és obrir l’educació a la competència, en tant que objecte de comerç. A més, aquest plantejament es pot lligar perfectament amb el que defensa el Banc Mundial, que en el seu moment es va posicionar per l’accés a l’educació, a diferència de la UNESCO, que ho va fer pel dret a l’educació. El significat dels termes sembla el mateix, però lògicament no és el mateix: el primer té a veure amb proveïdors d’educació (d’aquí que actualment un tercer actor entre en el joc de l’educació: l’empresa privada amb ànim de lucre). Vet aquí com ens trobem en un context de pressions perquè l’educació estigui menys regularitzada, perquè és el que va millor pels negocis, i més en un sector tan lucratiu com l’educació.

El ponent va fer especial èmfasi, amb això, en el fet que els processos de privatització i desregulació van començar abans de Bolonya, van començar als anys 50 des de les accions i projectes d’aquelles tres institucions internacionals. Bolonya va ser un pacte europeu per establir-nos en un context d’eterna reforma i adaptabilitat al merccat, cosa que cada estat pot fer com vulgui, amb els plaços i termes que necessiti. Bolonya, doncs, no és exactament el que hom generalment es pensa: és només un mitjà; Bolonya no diu com han de ser les coses (per exemple, aquest pla no impedeix que l’Estat pugui invertir més en educació), sinó que el quid de la qüestió és que tot queda marcat per una mateixa línia ideològica i pràctica, amb idea que tots els estats avancin poc a poc en aquell context d’adaptabilitat constant cap al mercat. I això ho podem veure pel fet que és “curiós” que el pla Bolonya acabés el 2010, però tanmateix encara continua, a més està lligat a altres processos, com el pla 2020. En aquest sentit, pot ser interessant d’enllaçar un treball del mateix doctor Uncetabarrenechea i altres sobre justament l’Estratègia Europa 2020; en el seu apartat, ell analitza i comenta la política educativa.

Finalment, no podia acabar sense fer una crida a l’acció i la necessitat d’orientar la lluita política vers Europa, alhora que hauria d’expandir-se a tota la societat, fer visible el conflicte i informar i formar. En aquest sentit, va citar també l’Informe Gulbenkian, dirigit per Wallerstein, que es va publicar en el llibre Abrir las ciencias sociales (el podeu descarregar aquí), en el qual es va dedicar un apartat a l’educació, amb el missatge de democratitzar-la i ampliar-ne el vessant humanista, plantejaments aquests que sens dubte no van agradar a les grans potències. En canvi, actualment ens trobem en un procés que va anomenar de “deseducació”, procés aquest, conforme a l’explicat, que hauria de ser objecte de la nostra lluita i que desvirtua totalment l’educació. Per això va concloure en favor d’un canvi radical, sabent que Si el sistema tiene poco o nada que ofrecer, cada vez habrá más gente que no tendrá nada que perder.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 23 Abril 2013, in Educació, Valoració and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: