Monthly Archives: Mai 2013

Crims econòmics contra la humanitat

He parlat molt en el blog amb molts articles sobre la crisi, l’economia, la corrupció política… sobretot en una línia de reflexió que pretén fer constar, criticant el poder establert i el dogma neoliberal, que la crisi es presenta com una entelèquia retòrica, com una situació indefinida externa a nosaltres, i que la crisi justifica tot el que passa. He parlat sobretot de CiU i el PP, que diuen que actuen com actuen a contracor, que els sap greu fer el que fan (bé, alguns més retrògrades no ho lamenten ni en el discurs), perquè afecta els més desfavorits; però, òbviament, no hi ha cap altre remei a la sortida de la crisi que ens ofereixen, diuen. Penso que l’abordament de la llibertat que fa el neoliberalisme, que ja vaig comentar en una ocasió, és molt clar en aquest sentit. Ens hem de preguntar: i, llavors, per què són polítics si se suposa que han d’actuar per convicció? I, llavors, com és que vivim en una societat en la qual el que passa (la crisi) és com si fos extrasocial? Si certament és així, aquest és un món irreal.

Òbviament, tots sabem que la crisi és només el nom que té un seguit de fenòmens i situacions derivades que tenen les seves arrels en les accions socials, l’organització social i, especialment, en les decisions i actuacions de les persones amb poder per decidir; així mateix, les seves conseqüències també es manifesten a la societat. Fins i tot hi ha persones que renuncien a defensar els principis i valors socials fonamentals de la democràcia, perquè, clar, la situació d’emergència econòmica s’imposa a la realitat. Jo els pregunto, a aquestes persones: què passa, creiem en la democràcia quan tenim diners, però no hi creiem quan no en tenim?

És a partir d’aquesta pregunta que vull introduir el tema d’avui, un nou element per mostrar que ja existeixen crítiques a la manera de desresponsabilitzar-se de les accions i decisions preses, també des de la institucionalització “oficial” de la regulació social, tot i que no des del discurs del poder, i ja existeixen mecanismes d’actuació i postulats polítics que defensen allò que la “crisi” ataca. En aquest sentit, podem parlar dels crims econòmics. Els crims econòmics no són sinó una modalitat de vulneració de drets humans, aquells referits al desenvolupament i benestar social, drets íntimament lligats als drets socials. Els ataquen en la mesura que n’impedeixen el màxim desenvolupament o el seu exercici òptim, el reconeixement del que l’home podria fer amb aquests drets i la possibilitat que l’home lliurement pogués gaudir-ne, pogués expressar-se en les condicions òptimes, com he dit, en una comunitat social, condicions que mai no s’han de restrènyer, perquè justament fer-ho seria limitar el gaudi d’aquest dret i, doncs, la condició que la persona tingués més possibilitat i llibertat de desenvolupar-se individualment en totes les seves facetes de la personalitat i, també, cohibir la millora social col·lectiva. Són els drets que recull el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovat als anys 60 per desenvolupar i detallar extensament aquest tipus de drets que ja quedaven esmentats a la Declaració de Drets Humans. D’aquests drets, a més, ja en vaig parlar sobretot pel cas de l’educació, quan deia que les retallades posen en perill el dret universal a l’educació. Recomano que rellegiu aquell article (o el llegiu per primer cop si no el coneixíeu) per veure un exemple d’aplicació i conceptualització dels drets socials.

Amb aquesta definició i aquesta contextualització, doncs, ja veieu que certament les políques seguides pel camí de la crisi ataquen els drets socials elementals de tot ciutadà, i de retruc els drets humans. La PAH ho té molt clar, per exemple. I, a més, i d’aquí vull treure el nucli de l’article d’avui, ho fa amb la constitució espanyola a la mà. Amb això vull dir que ja existeixen mecanismes actualment, ja està conceptualitzat també oficialment, per defensar aquests drets i legitimar-los: hi insisteixo, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals no és una idea vague. Els qui tenen el poder actuen en contra d’aquests principis, en contra de les reglamentacions que sovint ells mateixos diuen promoure, per tant són aquests persones les que ataquen l’ordre social tal i com l’havíem entès i violen la condició de bon ciutadà (en certa forma, són els poders imperants i el discurs neoliberal el que es pot entendre com a “antisistema”, i no els pobres ciutadans que legítimament fan un escrache). És molt important, doncs, adonar-nos que el dogma neoliberal actua en contra de l’ordre polític que diu defensar, ignora aquests drets econòmics amparats per l’ONU. Però també és important de saber -i aquí ve la notícia- que no fa ni un mes, el dia 5 de maig, és quan va entrar en vigor el Protocol Facultatiu dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovat el 2008 i ratificat per Espanya, que confereix mecanismes jurídics als organismes internacionals per defensar els ciutadans davant dels estats quan aquests vulnerin els seus drets. Hi podem recórrer, ja que s’han establert tribunals especialitzats, confiant en la justícia i la fortalesa dels valors democràtics. Us puc ben assegurar que trobareu multitud de situacions, llocs i casos concrets que siguin vulneració d’aquests drets: els desnonaments, la pujada del preu de matrícula universitària, els talls de llum…

És interessant de veure que, seguint aquesta línia, ja Lourdes Benería i Carmen Sarasúa havien constatat fa dos anys que les polítiques anticrisi són un crim econòmic, en un article publicat a El País, i van ser també entrevistades després a Singulars. Elles esmenten, doncs, aquesta mateixa idea que jo intento transmetre: les responsabilitats per accions contràries al benestar de les persones poden perfectament identificar-se i aquestes accions en concret ja estan tipificades com a delicte. Fins i tot si no ho fos, els drets humans tenen una autoritat moral innegable, i no podem sucumbir davant de les pressions polítiques i retòriques imperants.

Anuncis

Crònica de la vaga educativa del 9 de maig

Un altre cop va tocar fer vaga. Aquesta vegada al sector de l’ensenyament a tot Espanya, ja anunciada des de fa un mes. I un altre cop us escric la meva crònica personal de la jornada (que acompanyaré amb algunes fotos que vaig fer), cosa que potser pot ser cansada i avorrida, però també curiosa, a la vegada que també ho aprofito per informar i contrarestar el que diuen els mitjans de comunicació oficials: ja d’entrada us diré que el que la televisió va dir que era la capçalera de la manifestació, en realitat no ho va ser exactament.Furgones preparades a Palau Reial

Vaig anar al matí a la zona universitària per participar de les activitats, especialment a la facultat de Física i Química, on havien preparat una taula rodona amb el degà de Física, un home favorable a la vaga i que participa de les protestes de tota la comunitat educativa. A les 10:30 ens havíem de reunir tots els estudiants i professors de la zona per baixar en manifestació, com és habitual, cap a Pl. Universitat. Vam trigar a reunir-nos, la gent anava fent tard, i semblava que n’érem pocs. Els Mossos d’Esquadra, per altra banda, com és habitual també, n’eren uns quants, ja estaven preparats. Com veieu a la foto, les sis forgones estaven aparcades esperant per moure’s, i quan la manifestació es va posar en marxa van aparèixer dues forgones més.

En aquesta manifestació, com que era dia de vaga “general” per educació, no només hi havia estudiants. Potser és de les manifestacions quan més professors he vist. No obstant, això contrasta amb el fet que aquesta manifestació no ha estat pas de les més nombroses, bastant més gran va ser la de l’any passat també en ocasió d’una vaga a tot ensenyament. Però també és cert, per altra banda, que el seguiment de la vaga ha estat molt elevada a la zona, llavors la gent directament no ve i és més difícil després arrossegar-la a la manifestació. Jo penso que deuríem ser mig miler de persones, però també és cert que sempre s’acaba fent una mica més gran. En tot cas, baixant per la Diagonal, també he de dir que aquesta manifestació estava bastant animada, cantàvem força, anàvem bastant ràpids i, per altra banda, molts cotxes tocaven la botzina.

Diria que vam baixar per Joan Güell fins a l’Avinguda de Madrid. En aquella cantonada vam tombar direcció oest. Va ser un tros molt divertit, perquè el carrer era ample, la gent ens mirava molt, hi havia força animació i quan cridàvem tot resssonava. Arribo a creure, també, que potser deuríem ser alguns més de 500 persones. Jo em quedava afònic de cridar, però valia la pena. No vaig estar, com altres cops, repartint fulls volants perquè no en teníem.
A la cantonada amb Numància, vam baixar cap a Sants, i després de nou girem per Tarradellas i seguim per Rosselló. Era un tram quan la gent ja semblava estar una mica cansada, perquè no fèiem tants de càntics, però així i tot estava prou animat. Per altra banda, anàvem justos de temps, perquè havíem sortit de Diagonal més tard de les onze, i calia arribar a Pl. Universitat per estar tots reunits i per posar-nos en “posició” si volíem fer el que volíem fer (com més a baix explicaré). Aquest carrer el vam fer tot recte, fins que queda tallat per Villaroel. Per allà no sé per on vam passar fins arribar a situar-nos al Carrer Balmes al costat del seminari (no sé si hi vam anar per darrera o per la part de dalt).

En aquest punt és quan arriba la cosa important, perquè tocava que baixéssim Balmes per arribar a Pelai. Per aquell carrer és per on passaria la capçalera oficial de la manifestació, la dels sindicats. Però des del moviment universitari i altres plataformes es va decidir de “colar-se” al davant de la manifestació i formar un bloc crític que portaria una nova capçalera. Certament, mentre baixàvem, s’hi anava sumant gent. Sobretot a la cantonada amb la Gran Via, perquè des de Pl. Universitat va venir un gruix de gent, un altre bloc, a sumar-se a la comitiva, que es va anar fent gran i va sumar també tota la gent que ja rondava per Pelai. El bloc crític estava format pel sector d’universitats (la PUDUP, és clar, va estendre la convocatòria de vaga a la universitat), part de la Marea Groga i secundària. Òbviament, això no tothom ho sabia, la gent simplement estava per la manifestació, els és igual si al davant o al darrera, però la gràcia de la iniciativa era fer una reivindicació dins de la reivindicació i no deixar que els sindicats l’encapçalessin.
Al final, aquí a Pelai es va formar una gran munió de gent que mica en mica va anar prenent forma, de manera força ordenada, he de dir (sempre es temia que aquest moviment no sortís gaire ordenat), i va iniciar la marxa, cap a dos quarts d’una, penso. I aquest bloc crític era molt gran i divers, com he dit, es pot comprovar per exemple per aquesta foto de La Vanguardia. També és en aquest mitjà de comunicació en l’únic on he vist que a la notícia audiovisual de la vaga s’esmentés que es va formar aquest bloc i que, doncs, el que havia de ser l’inici de la manifestació al final no ho va ser.

La-manifestacion-de-estudiante_54373937870_51351706917_600_226

Bloc crític. Foto de La Vanguardia. Mireu-la en gran a la pàgina web, perquè es nota més bé que el bloc dels sindicats està localitzat allà al fons a l’esquerra a Pelai.

Sembla que la cosa va agafar per sorpresa l’organització sindical i la premsa. No sé com s’ho van prendre, però no s’ho esperaven, i estaven a punt de marxar, ells esperaven que arribés la gent que faltava, el que passa és que per “sorpresa” es van posar al davant. Com que la premsa, com és normal, es col·loca al davant de les manifestacions, en veure que la capçalera sindical quedava marginada, vam haver de fer pas als dos cotxes dels mitjans de comunicació que hi havia, per tal que ara sí es posessin al que era la nova capçalera de la manifestació.

Doncs bé, la manifestació va seguir en un ambient altament festiu i molt animat, amb aquella cridòria tant motivadora, amb crits (tot i que amb tanta gent no es pot aconseguir que tot el bloc segueixi el mateix ritme) i també una batucada (si bé he de dir que a alguns la batucada no els sembla bé, per això cantaven “menys batucada i més barricada!”). Sigui com sigui, vam arribar a Via Laietana. Situar-se en aquesta cantonada sempre és molt interessant perquè es pot veure com de llarga i densa és una manifestació; recordo la impressió que em va causar la de l’any passat. Aquest cop, però, com que estava al començament de la manifestació, no la vaig veure tota, òbviament; estava cap a la part del mig del bloc crític, llavors veia com s’estenia per davant i veia per darrera a la llunyania els pendons sindicals.
Jo no sabia cap a on havia d’anar la manifestació, i pel que es veu alguns de la capçalera tampoc no ho deurien saber, perquè anaven a continuar cap avall, passant pel costat de l’edifici de CC.OO., sindicat que en general per a la massa mereixia crits de desaprovació. Però havíem de girar per entrar al centre cap a Pl. Sant Jaume. Certament, hi vam arribar, i estava ja bastant plena, suposo que també amb gent que es concentrava allà a la plaça per protestar però que no havia seguit la manifestació en si.
Jo no m’hi vaig quedar pas gaire estona més. Vaig marxar a un quart de tres, i vaig passar per Pl. Universitat. Ja estava tot escampat, és clar, però es veien grups de persones que també marxaven ja de la manifestació i pol·lulaven per allà. També vaig veure que l’edifici de la universitat tenia unes quantes pintades (que l’endemà, per cert, ja havien desaparegut, ho van netejar ràpidament), cosa, com a mínim, una mica lletja, perquè es tracta d’un edifici històric i s’hauria de tractar bé.

Doncs bé, ja veieu com va anar al manifestació. Avui he estat més breu, no cal detallar-ho tot. Simplement cal remarcar tres coses, que he anat narrant: que era una manifestació molt animada i pacífica, també bastant ordenada; que ha estat una manifestació més petita que la de l’any passat (deu ser que la gent es desanima… algun dia parlaré d’això); i que un bon tram de la manifestació era un bloc que no seguia el pas del que oficialment s’havia dia, no estava incorporat en el gruix que partia de la capçalera dels sindicats, sinó que marcava ell el pas.

Masses enfervorides i consumistes

En el Occidente contemporáneo, el “individuo” libre, soberano, autárquico, sustancial apenas es ya, en la gran mayoría de los casos, más que una marioneta que realiza espasmódicamente los gestos que le impone el campo social-histórico: hacer dinero, consumir y “gozar” (si puede…). Supuestamente “libre” para dar a su vida el sentido que “quiere”, en la inmensa mayoría de los casos, sólo le “da” el “sentido” vigente, es decir, el absurdo del aumento indefinido del consumo. Su “autonomía” deviene heteronomía, su “autenticidad” es el conformismo generalizado que reina a nuestro alrededor.
(C. Castoriadis: El derrumbe de Occidente, 1991)

Ahir a la tarda, vers les cinc, vaig anar a l’FNAC del centre de Barcelona per fer una ullada als llibres. Hi havia a la porta del carrer Bergara una cua enorme d’adolescents d’entorn de 15 anys, de fet la porta estava totalment bloquejada per la massa, l’interior es veia ple i se sentia força xivarri. Alguna cosa deuria passar, potser algun autor signant, però el perfil de la gent era molt definit, clar i homogeni, fins i tot alguns nois semblaven com si acabessin de sortir d’escola. Vaig haver d’entrar per la porta gran: vaig poder entrar relativament bé fins a l’escala mecànica, però allà al vestíbul hi havia la gent apilonada al voltant d’aquella mena de sala d’actes que hi ha a l’edifici, hi havia alguns adults (que no sé si deurien ser pares), i una pobra guarda que intentava organitzar una mica la gent i evitar que entressin de cop. Que es tractava de consumisme, ho tenia clar…
Mentre estava al pis mirant llibres, se sentia forta la remor, fins i tot uns quants cops es van sentir dos càntics ben peculiars. El primer, “¡sí se puede!”, i el segon “¡queremos entrar, queremos entrar!”. Vaig preguntar de què es tractava, i algú em va dir que era una venda Youtube.
La cosa va ser pitjor, diguem-ho així, quan vaig baixar per marxar, només al cap d’un quart d’hora: havien tancat la porta d’accés del darrera, on hi  havia la cua, realment estava vallada, amb un guarda al davant, i els adolescents histèrics a l’altra banda moguts i cridant de tant en tant. Al vestíbul, un batibull impressionant: hi havia la munió d’adolescents desordenada, em va costar més sortir i la pobra guarda intentava, en va, que tothom marxés. El millor de tot va ser quan, ja a fora, vaig tornar a passar pel carrer Bergara: la policia municipal hi feia acte de presència i havia tancat la circulació.

Doncs bé, aquesta experiència que he narrat breument fa pensar molt: no es mouran pas aquells adolescents pels seus drets, no; sinó per l’ànsia de comprar el que els mitjans de comunicació els diuen que han de comprar. Això hauria de fer reflexionar sobre la societat que tenim i en la qual vivim, i sobre la societat futura que aquestes joves generacions portaran. Per ajudar a la reflexió, aquí pretenc explicar molt breument el fons individualista del consumisme, i exemplificar-ho amb el comportament que vaig veure.

No es pot parlar de consumisme sense parlar d’individualisme. L’individualisme és el nou paradigma de socialització del món contemporani, és una condició social que possibilita el consumisme exacerbat i és, alhora, el comportament social que amplia el consumisme.  És una relació doble. Lipovetsky descriu els nous fins i legitimitats socials derivats de la personalització: “valors hedonistes, respecte per les diferències, culte a l’alliberació personal, al relaxament, a l’humor i a la sinceritat, al psicologisme, a l’expressió lliure.” Anomena tot el procés social pel qual imperen els nous valors “personalització” (tracta la qüestió sobretot a La era del vacío i a El imperio de lo efímero), que troba les seves condicions de possibilitat en el consumisme i es caracteritza per “annexionar les esferes de la vida social”, diu, a aquesta nova modalitat d’individualisme. En la societat resultant, l’individu es torna narcisista en les relacions socials i la realització personal dels individus esdevé aspiració vital, fàcilment perseguible entre totes les possibilitats que el consumisme ofereix per “escollir” i formar una identitat.

Segons aquests valors, consumir és una manera d’assolir el “desig d’expressió i expansió del jo”; el consumisme ofereix el marc per a l’individualisme “total” (per aquella annexió esmentada), en el qual el caràcter dominant és el narcisisme, que és el fet de donar eco a la “culminació de l’esfera privada” en tots els àmbits socials i guiar-se per l’imperatiu de viure sense repressions, com si s’adaptés el context al desig personal. Per això, en aquesta societat postmoderna, apoteosi del consumisme, el gaudi és l’únic que d’entrada dóna substància a l’indvidualisme, perquè la raó de ser de l’indivdualisme és l’individu mateix, autoreferenciat. És un valor cardinal: la realització personal i l’autonomia privada, el respecte a la singularitat subjectiva, a la personalitat incomparable. Tota acció de l’individu està orientada a l’autorealització, el fi és l’individu mateix.
Així, en el món social es projecta el desig d’autorealització personal i s’arriba a psicologitzar allò social. Ara bé, en una societat on “regna la indiferència de massa”, una societat atribolada que no és capaç de veure clar què ha de fer, no hi ha sistema social global de sentit que emmarqui l’individu, sinó que és indeterminat. Llavors l’ostentació de l’individu és gaudida només per ell mateix. Expressar-se personalment sense cap altre objectiu que el mer d’expressar-se, aquesta és la conseqüència de la personalització, per això al final el narcisisme implica, diu Lipovetsky, una “autoabsorció hedonista“, de tal manera que es tendeix a la desubstancialització (és el “buit” de què parla l’autor), la banalitat, la insignificància i l’absència de sentit. Aquesta desubstancialització lliga amb l’absurditat de la “llibertat” individual que comentava Castoriadis.
A més a més, hi ha un detall important de l’anàlisi de Lipovetsky. El consum actual no és merament material. És un consum en el sentit reflexiu: es gasta l’acció mateixa, s’esgota, s’acaba l’experiència personal i, amb ella, la nostra individualitat i suposada singularitat: el consum consumeix.

Vegem amb els càntics que proferien les masses de l’FNAC, clares manifestacions de l’entusiasme relacional propi del narcisisme col·lectiu, l’exemple de la pèrdua de referència social i la postulació absoluta del jo:

 ¡Sí se puede!
Exemple claríssim de l’escissió de l’individu autàrquic del conjunt social, de la pèrdua de valors polítics i sentit social global en favor d’un postulat intranscendent que persegueix la mera realització egoista immediata, la mera consecució hedonista del que es busca.
El crit en si és una postulació de sobirania, un acte de reafirmament de la capacitat autònoma de l’individu, dins de la col·lectivitat, per projectar-se com a agent social, per tirar endavant l’acció col·lectiva. Una frase que, en determinades circumstàncies socials, seria bastant transcendent. És, per això, un càntic profund políticament, que, però, perd el seu sentit en un centre comercial: el càntic és, en aquest cas, una postulació privada (per tant, adaptació a la instrumentalitat, i més en un context comercial que no és una esfera social global) per manifestar públicament, en un acte d’expressió al més pur estil narcisista, el desig d’accedir al consum, de gastar-se els diners, és la privatitzacio de les aspiracions socials, buides de significació, i personalització de l’acció en funció de l’individu. L’autonomia aparent de l’individu, doncs, esdevé superficial i queda subjecte a uns circuits aliens a la capacitat d’acció social, sinó que l’autonomia era, en aquest sentit, no trobar límits a l’autorealització.

 ¡Queremos entrar!
Aquesta frase no és una “corrupció” com l’anterior, és un càntic d’ímpetu col·lectiu, però no una suma conjunta, sinó una juxtaposició de desitjos individuals: tots aquells individus que formaven la massa compartien només una cosa en comú: l’ànsia de poder comprar el que volien, pel sol fet de voler-ho. Cada un hi va pel seu gaudi, i no vol trobar-hi barreres: certament, la munió d’adolescents i el proferiment dels crits, aquesta expressió pública del desig, com si es tractés d’un acte de sobirania, no són sinó la manifestació grandiloqüent de persones atomitzades que en aquelles circumstàncies comparteixen el mateix objectiu existencial de què parlava més amunt, és l’eco públic de l’expressió privada. El medi en qual s’expressen col·lectivament, només banalment, no és ja un medi obert i transversal a totes les esferes socials o una projecció a aquestes, sinó que és l’encarrilament d’unes pautes que l’individu assumeix com a pròpies, malgrat que són institucions que possibiliten l’expressió de la personalització, per tant no són accions lliures, les que es donen en aquest medi, sinó alienades.