Masses enfervorides i consumistes

En el Occidente contemporáneo, el “individuo” libre, soberano, autárquico, sustancial apenas es ya, en la gran mayoría de los casos, más que una marioneta que realiza espasmódicamente los gestos que le impone el campo social-histórico: hacer dinero, consumir y “gozar” (si puede…). Supuestamente “libre” para dar a su vida el sentido que “quiere”, en la inmensa mayoría de los casos, sólo le “da” el “sentido” vigente, es decir, el absurdo del aumento indefinido del consumo. Su “autonomía” deviene heteronomía, su “autenticidad” es el conformismo generalizado que reina a nuestro alrededor.
(C. Castoriadis: El derrumbe de Occidente, 1991)

Ahir a la tarda, vers les cinc, vaig anar a l’FNAC del centre de Barcelona per fer una ullada als llibres. Hi havia a la porta del carrer Bergara una cua enorme d’adolescents d’entorn de 15 anys, de fet la porta estava totalment bloquejada per la massa, l’interior es veia ple i se sentia força xivarri. Alguna cosa deuria passar, potser algun autor signant, però el perfil de la gent era molt definit, clar i homogeni, fins i tot alguns nois semblaven com si acabessin de sortir d’escola. Vaig haver d’entrar per la porta gran: vaig poder entrar relativament bé fins a l’escala mecànica, però allà al vestíbul hi havia la gent apilonada al voltant d’aquella mena de sala d’actes que hi ha a l’edifici, hi havia alguns adults (que no sé si deurien ser pares), i una pobra guarda que intentava organitzar una mica la gent i evitar que entressin de cop. Que es tractava de consumisme, ho tenia clar…
Mentre estava al pis mirant llibres, se sentia forta la remor, fins i tot uns quants cops es van sentir dos càntics ben peculiars. El primer, “¡sí se puede!”, i el segon “¡queremos entrar, queremos entrar!”. Vaig preguntar de què es tractava, i algú em va dir que era una venda Youtube.
La cosa va ser pitjor, diguem-ho així, quan vaig baixar per marxar, només al cap d’un quart d’hora: havien tancat la porta d’accés del darrera, on hi  havia la cua, realment estava vallada, amb un guarda al davant, i els adolescents histèrics a l’altra banda moguts i cridant de tant en tant. Al vestíbul, un batibull impressionant: hi havia la munió d’adolescents desordenada, em va costar més sortir i la pobra guarda intentava, en va, que tothom marxés. El millor de tot va ser quan, ja a fora, vaig tornar a passar pel carrer Bergara: la policia municipal hi feia acte de presència i havia tancat la circulació.

Doncs bé, aquesta experiència que he narrat breument fa pensar molt: no es mouran pas aquells adolescents pels seus drets, no; sinó per l’ànsia de comprar el que els mitjans de comunicació els diuen que han de comprar. Això hauria de fer reflexionar sobre la societat que tenim i en la qual vivim, i sobre la societat futura que aquestes joves generacions portaran. Per ajudar a la reflexió, aquí pretenc explicar molt breument el fons individualista del consumisme, i exemplificar-ho amb el comportament que vaig veure.

No es pot parlar de consumisme sense parlar d’individualisme. L’individualisme és el nou paradigma de socialització del món contemporani, és una condició social que possibilita el consumisme exacerbat i és, alhora, el comportament social que amplia el consumisme.  És una relació doble. Lipovetsky descriu els nous fins i legitimitats socials derivats de la personalització: “valors hedonistes, respecte per les diferències, culte a l’alliberació personal, al relaxament, a l’humor i a la sinceritat, al psicologisme, a l’expressió lliure.” Anomena tot el procés social pel qual imperen els nous valors “personalització” (tracta la qüestió sobretot a La era del vacío i a El imperio de lo efímero), que troba les seves condicions de possibilitat en el consumisme i es caracteritza per “annexionar les esferes de la vida social”, diu, a aquesta nova modalitat d’individualisme. En la societat resultant, l’individu es torna narcisista en les relacions socials i la realització personal dels individus esdevé aspiració vital, fàcilment perseguible entre totes les possibilitats que el consumisme ofereix per “escollir” i formar una identitat.

Segons aquests valors, consumir és una manera d’assolir el “desig d’expressió i expansió del jo”; el consumisme ofereix el marc per a l’individualisme “total” (per aquella annexió esmentada), en el qual el caràcter dominant és el narcisisme, que és el fet de donar eco a la “culminació de l’esfera privada” en tots els àmbits socials i guiar-se per l’imperatiu de viure sense repressions, com si s’adaptés el context al desig personal. Per això, en aquesta societat postmoderna, apoteosi del consumisme, el gaudi és l’únic que d’entrada dóna substància a l’indvidualisme, perquè la raó de ser de l’indivdualisme és l’individu mateix, autoreferenciat. És un valor cardinal: la realització personal i l’autonomia privada, el respecte a la singularitat subjectiva, a la personalitat incomparable. Tota acció de l’individu està orientada a l’autorealització, el fi és l’individu mateix.
Així, en el món social es projecta el desig d’autorealització personal i s’arriba a psicologitzar allò social. Ara bé, en una societat on “regna la indiferència de massa”, una societat atribolada que no és capaç de veure clar què ha de fer, no hi ha sistema social global de sentit que emmarqui l’individu, sinó que és indeterminat. Llavors l’ostentació de l’individu és gaudida només per ell mateix. Expressar-se personalment sense cap altre objectiu que el mer d’expressar-se, aquesta és la conseqüència de la personalització, per això al final el narcisisme implica, diu Lipovetsky, una “autoabsorció hedonista“, de tal manera que es tendeix a la desubstancialització (és el “buit” de què parla l’autor), la banalitat, la insignificància i l’absència de sentit. Aquesta desubstancialització lliga amb l’absurditat de la “llibertat” individual que comentava Castoriadis.
A més a més, hi ha un detall important de l’anàlisi de Lipovetsky. El consum actual no és merament material. És un consum en el sentit reflexiu: es gasta l’acció mateixa, s’esgota, s’acaba l’experiència personal i, amb ella, la nostra individualitat i suposada singularitat: el consum consumeix.

Vegem amb els càntics que proferien les masses de l’FNAC, clares manifestacions de l’entusiasme relacional propi del narcisisme col·lectiu, l’exemple de la pèrdua de referència social i la postulació absoluta del jo:

 ¡Sí se puede!
Exemple claríssim de l’escissió de l’individu autàrquic del conjunt social, de la pèrdua de valors polítics i sentit social global en favor d’un postulat intranscendent que persegueix la mera realització egoista immediata, la mera consecució hedonista del que es busca.
El crit en si és una postulació de sobirania, un acte de reafirmament de la capacitat autònoma de l’individu, dins de la col·lectivitat, per projectar-se com a agent social, per tirar endavant l’acció col·lectiva. Una frase que, en determinades circumstàncies socials, seria bastant transcendent. És, per això, un càntic profund políticament, que, però, perd el seu sentit en un centre comercial: el càntic és, en aquest cas, una postulació privada (per tant, adaptació a la instrumentalitat, i més en un context comercial que no és una esfera social global) per manifestar públicament, en un acte d’expressió al més pur estil narcisista, el desig d’accedir al consum, de gastar-se els diners, és la privatitzacio de les aspiracions socials, buides de significació, i personalització de l’acció en funció de l’individu. L’autonomia aparent de l’individu, doncs, esdevé superficial i queda subjecte a uns circuits aliens a la capacitat d’acció social, sinó que l’autonomia era, en aquest sentit, no trobar límits a l’autorealització.

 ¡Queremos entrar!
Aquesta frase no és una “corrupció” com l’anterior, és un càntic d’ímpetu col·lectiu, però no una suma conjunta, sinó una juxtaposició de desitjos individuals: tots aquells individus que formaven la massa compartien només una cosa en comú: l’ànsia de poder comprar el que volien, pel sol fet de voler-ho. Cada un hi va pel seu gaudi, i no vol trobar-hi barreres: certament, la munió d’adolescents i el proferiment dels crits, aquesta expressió pública del desig, com si es tractés d’un acte de sobirania, no són sinó la manifestació grandiloqüent de persones atomitzades que en aquelles circumstàncies comparteixen el mateix objectiu existencial de què parlava més amunt, és l’eco públic de l’expressió privada. El medi en qual s’expressen col·lectivament, només banalment, no és ja un medi obert i transversal a totes les esferes socials o una projecció a aquestes, sinó que és l’encarrilament d’unes pautes que l’individu assumeix com a pròpies, malgrat que són institucions que possibiliten l’expressió de la personalització, per tant no són accions lliures, les que es donen en aquest medi, sinó alienades.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 4 Mai 2013, in Sociologia, Valoració and tagged , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: