Monthly Archives: Juny 2013

La politització del premi Nobel de la Pau

El passat 13 de juny es va votar una resolució en el Consell de Drets Humans de l’ONU en favor del dret a la pau, resolució que va rebre els vots contraris d’estats occidentals, entre ells Espanya. Aquesta resolució pretén ser un pas previ per preparar una declaració en favor del dret a la pau, declaració aquesta que s’està redactant (malgrat que ja es veu que, pels vots contraris rebuts en la resolució,  potser no tindrà el suport de tothom) i que hauria de substituir, aprofundir i enfortir l’antiga Declaració sobre els Drets dels Pobles a la Pau de 1984, bastant vague i sense incidència en el dret internacional. És curiós d’observar que han estat sobretot els estats de l’anomenat “Tercer Món” els que més l’han promogut. Tindrà això a veure amb el fet que ells són els que pateixen les guerres? No només això: voldrà això dir que els que han votat en contra de la resolució són els estats que es beneficien de -i declaren- guerres (que acaben afectant el Tercer Món)? No és gens estranya la semblança en el posicionament respecte d’aquesta resolució amb la situació que es vivia durant la Guerra Freda amb el naixement dels països no alineats.

Doncs bé, aquest fet l’utilitzaré com a rerefons per parlar del premi Nobel de la Pau. I això per què? Doncs perquè crida molt l’atenció que els estats europeus hagin votat en contra de la resolució en favor del dret a la pau, com acabo d’informar, quan la UE va ser guardonada l’any passat 2012 amb el Nobel de la Pau. Perquè, sabent això, caldria entendre que, primer, si la UE com a agregat d’estats, com a supraorganisme, és guardonada amb aquest premi, doncs tots els estats particulars que la integren en principi també se l’han de merèixer; i, segon, que si ha obtingut un premi que reconeix la tasca duta a terme en favor de la pau, vol dir que, teòricament, efectivament la defensa, per tant és d’hipòcrites posicionar-se en contra de la seva promoció.
Efectivament, aquesta darrera és una contradicció molt greu que ens fa plantejar-nos el caràcter del Nobel de la Pau, agreujada pel primer element de tipus més “administratiu”, en el sentit que identificar un supraorganisme desdibuixa la implicació (sobirana, no ho oblidem) de cada estat pel que fa a la promoció de la pau, per tant en certa forma s’esbiaixa la posició real d’aquell organisme si les parts que el constitueixen en realitat no segueixen la mateixa -suposada- línia. Òbviament, també ens fa plantejar-nos no només el caràcter del gaurdó, sinó la posició de la UE respecte de la pau i ens fa pensar si no hi ha interessos polítics al darrera. En aquest sentit, Rafael Poch qualifica el guardó donat a Europa com el “premi contra el dubte”, el premi que desfà el dubte: que li hagin entregat a Europa, precisament il·lustra que fàcilment tornarà a les èpoques de guerres.

Aquesta crítica que plantejo aquí no és res de nou. Ja el 2009, quan la comissió electora va triar el president Obama, es van sentir moltes crítiques, hi va haver bastant controvèrsia, relativament força visible als mitjans de comunicació… òbviament en el sentit que no se’l mereixia. Certament, aquest president ha seguit la doctrina militar de política exterior del seu predecessor, fins i tot introduint noves armes (els avions no tripulats). L’únic que ha canviat ha estat la retòrica, ara gens agressiva.
El que pretenc aquí és ressaltar el fons de les crítiques al Nobel de la Pau de manera més o menys raonada i detallada, i no és una simple mania meva: el passat dia 9 de març de 2012 vaig llegir una notícia a l’edició en paper de La Vanguardia titulada “Alfred hauria premiat Obama? La Fundació Nobel rebutja que s’hagi allunyat dels criteris marcats pel seu fundador”. Allà també en parlaven, malgrat que el guardó a Obama va ser concedit tres anys abans, perquè no es tracta d’una mera apreciació, sinó que hi ha una persona, un tal Fredrik Heffermehl, que ha dut a terme una autèntica crítica jurídica fonamentada i extensa i ha posat en dubte el criteri de la comissió electora.

Fredrik Heffermehl és un jurista, escriptor i activista per la pau noruec que ha posat una denúncia a les autoritats sueques en què acusa la comissió del premi de la Pau de trair la voluntat d’Alfred Nobel. Ell interpreta, doncs, que el criteri pel qual es concedeix el guardó no és el més correcte, i, per tant, la persona final que s’acaba premiant no és la més adequada, de manera que el sentit del premi queda corromput.
El 2008 ja va presentar una demanda semblant, però va ser desestimada. Ell acusa aquesta comissió electora de falta de congruència, cosa que ha explicat i argumentat en el llibre The Nobel Peace Prize: What Nobel Really Wanted (“El premi Nobel de la Pau: el que Nobel realment volia”, 2010), per això qüestiona que fos justament atorgat a Obama, Liu Xiaobo, la mare Teresa, Al Gore o Kissinger. L’any 2008 ja va publicar també Nobel’s Will (“La voluntat de Nobel”). Podeu trobar una discussió amb aquest autor en aquest programa de la cadena Aljazeera intitulat “Està el premi Nobel de la Pau perdent prestigi?”, on explica molt bé la intenció i voluntat de Nobel i les crítiques que es mereix la Unió Europea.

Per entendre millor tot això, cal que faci un petit excurs històric per explicar molt breument d’on vénen els premis Nobel, específicament el de la pau.

Resulta que Alfred Nobel, enginyer i industrial metal·lúrgic, va tenir la idea just al final de la seva vida de canviar el seu testament per donar el seu patrimoni a causes filantròpiques. Alguns diuen que va canviar el seu testament per qüestions morals, de consciència: la indústria metal·lúrgica, valgui la pena emfatitzar-ho, és la que s’encarrega de fabricar armament; de la mateixa manera, la dinamita, que va inventar, s’utilitzava a la guerra i la feia més mortífera. Va voler, doncs, deixar un llegat favorable a la humanitat, com per compensar el mal que li havia fet ajudant a fer la guerra.
En el seu darrer testament, doncs, de 1895, un any abans de morir, va llegar pràcticament totes les seves riqueses per la formació i creació dels premis, dels quals va establir cinc categories. El premi de la Pau és l’únic l’elecció del qual recau en una comissió expressa de cinc membres escollits pel Parlament noruec i té per objectiu explícit reconèixer el desarmament i la promoció activa de la pau. Valgui la pena dir que ell també lligava la pau a la fraternitat.
Pot ser interessant, en aquest punt, que llegim el fragment del seu testament dedicat a la formació d’aquests premis (que reprodueixo aquí tal i com l’he trobat per internet), però si el voleu llegir tot sencer en anglès, aneu aquí.

Se dispondrá como sigue de todo el remanente de la fortuna realizable que deje al morir: el capital, realizado en valores seguros por mis testamentarios, constituirá un fondo cuyo interés se distribuirá anualmente como recompensa a los que, durante el año anterior, hubieran prestado a la humanidad los mayores servicios. El total se dividirá en cinco partes iguales, que se concederán: una a quien, en el ramo de las Ciencias Físicas, haya hecho el descubrimiento o invento más importante; otra a quien lo haya hecho en Química o introducido en ella el mejor perfeccionamiento; la tercera al autor del más importante descubrimiento en Fisiología o Medicina; la cuarta al que haya producido la obra literaria más notable en el sentido del idealismo; por último, la quinta parte a quien haya laborado más y mejor en la obra de la fraternidad de los pueblos, a favor de la supresión o reducción de los ejércitos permanentes, y en pro de la formación y propagación de Congresos por la Paz.

Los premios de Física y Química serán otorgados por la Academia de Ciencias sueca; los de Fisiología o Medicina por el Instituto Carolino de Estocolmo; los de Literatura por la Academia de Estocolmo y el de la obra por la Paz por una comisión de cinco personas que elegirá el Storthing (Parlamento) noruego. Es mi voluntad expresa que en la concesión de los premios no se tenga en cuenta la nacionalidad, de manera que los obtengan los más dignos, sean o no escandinavos.

Cal, llavors, que no caiguem en una confusió que, potser intuïtivament, alguns podríem tenir: els premis Nobel no són fruit d’una institució política internacional o d’una organització mundial (com ho podria ser l’ONU), sinó que són en realitat un guardó que concedeixen específicament algunes institucions sueques i, en el cas del de la Pau, el Parlament noruec (en certa forma, podríem dir que és l’Estat noruec qui el concedeix), a personatges rellevants internacionalment. La Fundació Alfred Nobel, que no té a veure amb la tria del peronatge, és qui guarda els diners del fons i qui els entrega.
Dit d’una manera més senzilla: és com si l’Institut d’Estudis Catalans donés, perquè un home ho va posar al seu testament (i va oferir els diners també, clar) un premi a algú qualsevol. Això vol dir, si el meu judici no va errat, que aquest home va expressar la seva última voluntat i efectivament les institucions que esmentava es van comprometre a realitzar-la, van convenir, un cop es va crear la Fundació Alfred Nobel el 1900, de concedir aquests premis.

Al contrari del que volia Nobel, en l’elecció de la comissió cada cop pesa més l’opinió dels partits polítics (majoritaris, és clar), en lloc de la deliberació en el Parlament noruec, de la mateixa manera com potser es dóna massa preeminència a institucions, mentre que Nobel parlava de persones. Aquests assumptes formen part també de la controvèrsia, que sembla tenir el seu nucli, però -com jo ho entenc- en la “qualitat” dels premis, en la bondat del que persegueixen i en la bona aplicació dels criteris deixats en testament pel seu fundador.
Alguns es pensaran que és una qüestió una mica “absurda”, aquesta de la discussió sobre el caràcter del Nobel de la Pau, en el sentit que sempre quan hi ha una institució es desvia dels seus principis rectors. Però la cosa és que, com jo ho veig, en aquest cas no es tracta només d’una desviació, és que realment es van crear els premis per l’expressat en el testament del senyor Nobel. No es tracta d’una declaració d’intencions, posem per cas, d’un organisme qualsevol que no se segueix, sinó que es van fer els premis per la voluntat de llegat del senyor Nobel: el testament és un text jurídic i té caràcter vinculant. Nobel va donar quasi la totalitat de les seves riqueses per fer els premis en les condicions que ell va establir, per tant hi ha lligam jurídic, obligació de compliment. Certament, el compromís és de respectar i dur a terme clarament la voluntat testamental, per això qui ho aplica són juristes i advocats, no els mateixos familiars. Doncs en aquest cas és el mateix: si el jurista Heffermehl demostra que s’ha incomplert el compromís jurídic establert, llavors totes les decisions qüestionades fins llavors preses esdevindran invàlides de ple dret.

Òbviament, jo no sóc jurista ni expert en la qüestió, però mirant-ho bé penso que aquest és el quid de la qüestió: la Fundació Alfred Nobel, així com tot el conglomerat creat per concedir els premis i el premis mateixos, no són institucions ni concessions “administratives”, diguem-ho així, sinó fruit de voluntat testamental. Igual com algú en morir podria deixar dit que vol que li construeixin una estàtua amb 500 milions, també Nobel va dir que volia que es fessin uns premis amb no sé quants milions. I si aquells 500 milions no es dediquessin a l’estàtua, sinó que els seus hereus els desviessin per comprar-se cotxes, això seria trencar el vincle jurídic i podria ser denunciat per un altre hereu; així mateix, doncs, si els no sé quants milions que té la Fundació Alfred Nobel no es dediquen justament ni rigorosament a allò estipulat, també es pot denunciar.
Actualment, sembla que cada cop el premi estigui més polititzat. És per això que Heffermehl ho ha criticat i ho ha denunciat. I així és com més clarament va passar amb l’elecció de la UE, fins al punt que tres antics guardonats (Desmond Tutu, Mairead Maguire i Adolfo Pérez Esquivel) van criticar-ho públicament i van dir que calia retirar-li els més o menys 870.000€ (750.000 lliures) que li van entregar. En canvi, la mateixa senyora Maguire recentment ha dit que el soldat Manning, el que va filtrar els documents a Wikileaks, podria ser un bon candidat per rebre aquest premi.

Segregació sexual a les residències universitàries

Fa uns dies em vaig adonar que les residències d’estudiants s’adrecen a les persones en funció del seu sexe biològic; és a dir, que existeixen residències separades per a nois i per a noies. Potser us sorprendreu, tot i que no sé per quina de les coses: si per l’existència de residències sexualment definides, o perquè jo no ho sabés. De fet, potser alguns pensen que és normal i que sempre hi ha hagut residències per a homes o per a dones. Però la veritat és que jo no en tenia ni idea. I potser alguns de vosaltres tampoc no en teníeu i ara simplement doncs us estranyeu i ja està. Però jo, sincerament, no és que m’estranyi, és que m’impacta i em costa molt d’imaginar que realment sigui així, que encara existeixi avui dia un tipus d’institució que ofereix un servei (que en abstracte és igual per a tots), però distingint els seus clients pel sexe biològic.

La meva preocupació va començar quan vaig tenir una reunió amb el Servei d’Atenció a l’Alumnat de la Universitat de Barcelona. Ens estaven informant a mi i a uns companys (per uns motius que no cal especificar però que tenen a veure amb les funcions que desenvolupem com a representants dels estudiants) de l’activitat que aquest organisme duu a terme, tots els serveis que ofereix. Entre altres coses, vaig veure els fulls volants informatius institucionals que es distribueixen per les facultats, i un d’ells era sobre els allotjaments estudiantils: recollia un llistat de les residències estudiantils que els estudiants poden tenir a l’abast. És a dir, contenia el mateix que el web, però en format paper.
Vaig apreciar que, com vosaltres mateixos podreu veure, s’especifica a quin perfil sexual està orientada aquella residència, per tant quin sexe té dret a demanar admissió en aquell centre. Jo em vaig estranyar molt i ja vaig fer notar, immediatament, que allò és segregació, que és ja de temps antics separar l’allotjament per sexe. Vaig exclamar que en cap cas la UB no ho hauria de permetre; encara que les seves residències pròpies siguin mixtes, hauria de fer un cop d’atenció a les altres per tal que es modernitzin.

Em van dir, davant de la meva crítica, dues coses diferents. Una dona que ocupa un determinat càrrec dins de la universitat va observar que és interessant que ho digués un sociòleg. I una segona cosa que em van dir és la típica de tipus burocràtic: depèn del vicerectorat (els d’Estudiants), i que si es diu això ja veuràs el vicerector de torn dient que no l’incumbeix i que en tot cas ha d’anunciar les residències existents.
Però, escolteu-me una cosa, si ells no han estat capaços de veure que això és segregació, per més que així hagi estat sempre i sigui política interna de les residències; si s’han hagut d’esperar que arribés un estudiant de Sociologia per fer notar que la universitat hauria de prendre part d’alguna manera per evitar-ho; si, en definitiva, no estan predisposats a actuar perquè, potser per indiferència, ho veuen “normal”, doncs anem malament.

Aquesta segregació sexual no és el mateix que una discriminació sexual ni de tipus polític, per descomptat, perquè exactament ni es nega el servei ni es vulneren llibertats, ni es fa preeminent un determinat sexe. Però no deixa de ser una discriminació social amb profundes arrels culturals. No voldria fer aquí una àmplia dissertació analítica de la justificació ideològica de per què no hi hauria d’haver segregació sexual per residències, però almenys sí que puc anotar breument, per altra banda, els elements sociològics subjacents que l’expliquen:

• Distinció entre categories de persones per, en el fons, cap criteri que no sigui de la mateixa naturalesa d’allò de la qual cosa cal distingir-ho, ni per cap que influeixi directament en les qüestions pròpies de tipus residencial. És a dir -a veure si em faig explicar-, entenc que la segregació a la qual tota distinció duu inevitablement s’ha de justificar per algun element del mateix tipus d’aquella dimensió o àrea social que cal segregar. És estúpid i injustificat separar els viatgers de metro, posem per cas, per si són rossos o no, perquè això no té res a veure amb el fet mateix de viatjar. De la mateixa manera, el sexe biològic no és una cosa que tingui a veure directament amb el fet mateix de viure en residències ni amb el servei que s’hi ofereix; seria més lògic, en canvi, segregar residències per edat.
No obstant això, sí que és cert que hi poden haver certs elements de convivència “alterats”, perquè, clar, no ens enganyem, l’atracció sexual també és biològica. I davant d’això hom argumenta que posar els sexes junts seria un atemptat a la decència o vés a saber què. No obstant, no hi ha manera de justificar aquesta separació, que continua sense ser una cosa dolenta per si mateixa, i que treu la seva legitimitat dels dos punts següents.

Masclisme: l’argument purista de preservar la decència, i sovint es justificava dient que era pel bé de la dona, no només és propi d’una mentalitat antiga i reaccionària, que exemplifica uns valors que no són els mateixos que els de la igualtat democràtica i que ja han colonitzat el món modern, sinó que també visualitza el sexe com una cosa bruta i que cal separar els dos sexes perquè puguin, en el seu moment, ajuntar-se els individus de cada sexe quan toqui. De fet, jo interpreto que l’argument principal per separar homes i dones és que junts s’estimularia el “pecat” o el “comportament immoral”. La visió de rols que deriva de la distinció sexual és, no cal dir-ho, masclista. És com si hom pressuposés, a més, que si els dos sexes estiguessin junts es llençarien de seguida l’un damunt de l’altre; o, millor dit, que l’home inevitablement sempre sentiria la necessitat de satisfer els seus “impulsos animals”.

Heterosexisme: aquest masclisme es veu ampliat quan ens adonem que la definició que es fa de l’home i de la dona parteix de la idea que, per defecte, els homes sempre es llençaran damunt de les dones, i les dones sempre acceptaran que siguin els homes que les persegueixin. Tots sabem perfectament que també existeixen persones homosexuals. En aquest cas, posar les lesbianes en residències exclusivament femenines i els gais en les exclusivament masculines seria una manera d’atiar els seus “instints animals”, segons la justificació purista. Però com que es deixen segons el sexe partint de la idea heteronormativa de normalitat, doncs això mateix ja nega la utilitat de la segregació en base a l’atracció sexual; i ignora que un home heterosexual es pot sentir més còmode davant d’una noia que d’un home gai (n’hi ha que sí que s’hi senten), la qual cosa nega la utilitat de la segregació en base a la intimitat.

No vull allargar-me més reflexionant sobre aquests supòsits culturals. Ara, davant de tot això, el meu objectiu (i canvio de registre) és presentar una petita justificació política del rebuig que hauria de mostrar la UB i qualsevol altre institució educativa davant de l’oferta de residències d’un sol sexe.

Per començar, hom dirà que pot estar una empresa al seu dret de presentar la segregació, per descomptat (sempre i quan no vulnerés drets fonamentals). Però aquí el problema insisteixo que no és aquest, no és que aquestes residències tinguin aquesta forma segons un tòpics quasi primitius, sinó el fet que la UB ho publicita. És a dir, l’empresa o l’ofertant del servei pot decidir de fer residències segregades, però no pot ser que existeixi sota el paraigües de la UB. No es toleraria que existissin residències per a catalans i espanyols separades, com tampoc per a blancs i negres, doncs tampoc no hauríem d’acceptar que fossin sexualment definides, sinó que la residència hauria d’oferir els serveis a tot el seu públic considerat per igual, sense distinció.
Semblaria que el deure de la UB és publicar l’existència de les residències, per informar els estudiants de tots els serveis d’allotjament que poden tenir disponible, i efectivament és així. Però no es tracta de deixar la substància d’allò sobre què s’informa com una curiositat subsidiària de la qüestió instrumental, de l’utilitat que tingui per als estudiants. Informar-ne no es pot fer a costa de treure la significació social d’una tal pràctica i no s’ha de fer desvinculant-ho dels valors que se suposa que una institució pública i democràtica promou, sinó que també és deure seu enfortir la democràcia i, com a universitat que és, marcar els primers passos per a la transformació social i avançar cap al progrés.

La UB no podrà obligar les residències a canviar la seva política, òbviament, però el que no pot fer és fer-ne publicitat, perquè és contrari als valors de la democràcia i la igualtat, i no pot donar cobertura a través d’aquesta promoció a tal separació en el servei entre categories de persona infundada. La UB, com qualsevol altre institució o organisme públic que es vanti de promoure els valors de la convivència i la democràcia, no pot -ni ha de- promoure ni difondre una segregació. Ja estem al segle XXI, que s’adaptin les residències i, si no ho fan i són privades, que es buquin la vida, però no amb el suport tàcit d’un organisme públic. En canvi, la universitat hauria de publicitar només aquelles residències que fossin mixtes, igual com les seves pròpies també ho han de ser (i ja ho són, de fet).

No estic al cas de si la segregació és una pràctica totalment estesa per tot Catalunya, però si més no sí que es produeix, i s’ha de combatre. Pel que fa a altres universitats, sé que la UAB i la UdG tenen residències mixtes, i fins i tot en alguns casos les habitacions també ho poden ser (a la UAB en habitacions doble si es demanda, i a la UdG perquè lloga pisos, per tant el pot llogar qui vulgui).
Es pot entendre més fàcilment l’agrupació sexual per habituacions, en aquest cas sí, tot i que òbviament la seva justificació continua partint dels prejudicis sexistes de sempre. No és un tema que vulgui desenvolupar més aquí i no cal, però puc fer constar que, així i tot, la solució última seria, simplement, que els residents decidissin amb quin sexe volen compartir habitació, amb el benentès, és clar, hi insisteixo, que la residència en si sí que ha de ser mixta a la força.

Per posar, finalment, només un exemple de l’estranger per mostrar el contrast amb les residències de Barcelona i de Catalunya, podem fixar-nos amb Anglaterra, un país força avançat en aquesta matèria. Certament, allà totes les residències, siguin públiques o privades, són mixtes; i no només això, sinó que també els apartaments poden ser mixtos. És a dir, no és com a la UdG, on els estudiants lloguen el pis, sinó que allà les universitats els distribueixen sense separar-los per sexe en aquests pisos de fins a 8 persones (em sembla que és l’habitual dels apartament, estic dient, a banda de les habitacions doble). És més, quan els apartaments són unisexuals és perquè els estudiants ho han demanat expressament. És a dir, és un funcionament just oposat al de la lògica puritana: el normal és viure i conviure amb gent de sexe oposat, per això cal demanar expressament que no sigui així si es desitja.
En honor a la veritat, també val a dir que a Anglaterra ens trobem encara casos oposats. Efectivament, en algunes universitats (crec que només les d’alt nivell), encara existeixen residències “especials” només per a dones. És a dir, malgrat que per una banda s’ha eliminat la segregació de manera generalitzada, per altra, en canvi, encara es mantenen enclavaments tradicionals, que transpuen una significació social més greu que la simple segregació que he criticat de les residències de Barcelona, ja que en aquest cas estem parlant de pura discriminació. Suposo que aquesta oposició de situacions totalment antagòniques és pròpia d’un país de forts contrastos socials com Anglaterra.

Infloblog: avís

Estimats lectors,

Us escric aquest avís simplement per constatar una cosa que ja deureu haver observat: últimament, aquests últims dos mesos, no he escrit tant com hauria. Efectivament, em costa mantenir el ritme de publicació, per dos motius. Primer, per la feina que he de fer, la feina que tinc i, conseqüentment, el poc temps. Segon, perquè, si bé tinc moltes idees i articles planejats per publicar (en total, tinc 132 esborranys a la llista d’entrades, i d’aquests potser una quinzena necessiten els últims retocs, més informació perquè estiguin complets o fer-los més coherents), em costa acabar de donar-los forma, tant per la falta de temps com perquè és com si estigués una mica saturat, malgrat que ja són quasi vacances, i no em sento gaire concentrat, però també deu ser perquè per alguns articles necessito dedicar-m’hi bé.
Heu de saber que penso que ja a partir d’aquesta setmana podré dedicar-m’hi amb la mateixa intensitat com sempre ho he fet. No crec que la feina, les ocupacions que tindré a l’estiu em treguin gaire temps per escriure al blog, més que res perquè m’interessa i també ho considero una mena d'”ocupació”.

El que pretenia, doncs, és fer-vos-ho saber i intentar que no perdéssiu l’interès pel blog. De fet, ja us puc avançar que els propers articles que tinc intenció de publicar són sobre la segregació sexual a les residències universitàries i sobre les diferències de nivell de corrupció per partits polítics.

Apa, gràcies i salut a tots