Segregació sexual a les residències universitàries

Fa uns dies em vaig adonar que les residències d’estudiants s’adrecen a les persones en funció del seu sexe biològic; és a dir, que existeixen residències separades per a nois i per a noies. Potser us sorprendreu, tot i que no sé per quina de les coses: si per l’existència de residències sexualment definides, o perquè jo no ho sabés. De fet, potser alguns pensen que és normal i que sempre hi ha hagut residències per a homes o per a dones. Però la veritat és que jo no en tenia ni idea. I potser alguns de vosaltres tampoc no en teníeu i ara simplement doncs us estranyeu i ja està. Però jo, sincerament, no és que m’estranyi, és que m’impacta i em costa molt d’imaginar que realment sigui així, que encara existeixi avui dia un tipus d’institució que ofereix un servei (que en abstracte és igual per a tots), però distingint els seus clients pel sexe biològic.

La meva preocupació va començar quan vaig tenir una reunió amb el Servei d’Atenció a l’Alumnat de la Universitat de Barcelona. Ens estaven informant a mi i a uns companys (per uns motius que no cal especificar però que tenen a veure amb les funcions que desenvolupem com a representants dels estudiants) de l’activitat que aquest organisme duu a terme, tots els serveis que ofereix. Entre altres coses, vaig veure els fulls volants informatius institucionals que es distribueixen per les facultats, i un d’ells era sobre els allotjaments estudiantils: recollia un llistat de les residències estudiantils que els estudiants poden tenir a l’abast. És a dir, contenia el mateix que el web, però en format paper.
Vaig apreciar que, com vosaltres mateixos podreu veure, s’especifica a quin perfil sexual està orientada aquella residència, per tant quin sexe té dret a demanar admissió en aquell centre. Jo em vaig estranyar molt i ja vaig fer notar, immediatament, que allò és segregació, que és ja de temps antics separar l’allotjament per sexe. Vaig exclamar que en cap cas la UB no ho hauria de permetre; encara que les seves residències pròpies siguin mixtes, hauria de fer un cop d’atenció a les altres per tal que es modernitzin.

Em van dir, davant de la meva crítica, dues coses diferents. Una dona que ocupa un determinat càrrec dins de la universitat va observar que és interessant que ho digués un sociòleg. I una segona cosa que em van dir és la típica de tipus burocràtic: depèn del vicerectorat (els d’Estudiants), i que si es diu això ja veuràs el vicerector de torn dient que no l’incumbeix i que en tot cas ha d’anunciar les residències existents.
Però, escolteu-me una cosa, si ells no han estat capaços de veure que això és segregació, per més que així hagi estat sempre i sigui política interna de les residències; si s’han hagut d’esperar que arribés un estudiant de Sociologia per fer notar que la universitat hauria de prendre part d’alguna manera per evitar-ho; si, en definitiva, no estan predisposats a actuar perquè, potser per indiferència, ho veuen “normal”, doncs anem malament.

Aquesta segregació sexual no és el mateix que una discriminació sexual ni de tipus polític, per descomptat, perquè exactament ni es nega el servei ni es vulneren llibertats, ni es fa preeminent un determinat sexe. Però no deixa de ser una discriminació social amb profundes arrels culturals. No voldria fer aquí una àmplia dissertació analítica de la justificació ideològica de per què no hi hauria d’haver segregació sexual per residències, però almenys sí que puc anotar breument, per altra banda, els elements sociològics subjacents que l’expliquen:

• Distinció entre categories de persones per, en el fons, cap criteri que no sigui de la mateixa naturalesa d’allò de la qual cosa cal distingir-ho, ni per cap que influeixi directament en les qüestions pròpies de tipus residencial. És a dir -a veure si em faig explicar-, entenc que la segregació a la qual tota distinció duu inevitablement s’ha de justificar per algun element del mateix tipus d’aquella dimensió o àrea social que cal segregar. És estúpid i injustificat separar els viatgers de metro, posem per cas, per si són rossos o no, perquè això no té res a veure amb el fet mateix de viatjar. De la mateixa manera, el sexe biològic no és una cosa que tingui a veure directament amb el fet mateix de viure en residències ni amb el servei que s’hi ofereix; seria més lògic, en canvi, segregar residències per edat.
No obstant això, sí que és cert que hi poden haver certs elements de convivència “alterats”, perquè, clar, no ens enganyem, l’atracció sexual també és biològica. I davant d’això hom argumenta que posar els sexes junts seria un atemptat a la decència o vés a saber què. No obstant, no hi ha manera de justificar aquesta separació, que continua sense ser una cosa dolenta per si mateixa, i que treu la seva legitimitat dels dos punts següents.

Masclisme: l’argument purista de preservar la decència, i sovint es justificava dient que era pel bé de la dona, no només és propi d’una mentalitat antiga i reaccionària, que exemplifica uns valors que no són els mateixos que els de la igualtat democràtica i que ja han colonitzat el món modern, sinó que també visualitza el sexe com una cosa bruta i que cal separar els dos sexes perquè puguin, en el seu moment, ajuntar-se els individus de cada sexe quan toqui. De fet, jo interpreto que l’argument principal per separar homes i dones és que junts s’estimularia el “pecat” o el “comportament immoral”. La visió de rols que deriva de la distinció sexual és, no cal dir-ho, masclista. És com si hom pressuposés, a més, que si els dos sexes estiguessin junts es llençarien de seguida l’un damunt de l’altre; o, millor dit, que l’home inevitablement sempre sentiria la necessitat de satisfer els seus “impulsos animals”.

Heterosexisme: aquest masclisme es veu ampliat quan ens adonem que la definició que es fa de l’home i de la dona parteix de la idea que, per defecte, els homes sempre es llençaran damunt de les dones, i les dones sempre acceptaran que siguin els homes que les persegueixin. Tots sabem perfectament que també existeixen persones homosexuals. En aquest cas, posar les lesbianes en residències exclusivament femenines i els gais en les exclusivament masculines seria una manera d’atiar els seus “instints animals”, segons la justificació purista. Però com que es deixen segons el sexe partint de la idea heteronormativa de normalitat, doncs això mateix ja nega la utilitat de la segregació en base a l’atracció sexual; i ignora que un home heterosexual es pot sentir més còmode davant d’una noia que d’un home gai (n’hi ha que sí que s’hi senten), la qual cosa nega la utilitat de la segregació en base a la intimitat.

No vull allargar-me més reflexionant sobre aquests supòsits culturals. Ara, davant de tot això, el meu objectiu (i canvio de registre) és presentar una petita justificació política del rebuig que hauria de mostrar la UB i qualsevol altre institució educativa davant de l’oferta de residències d’un sol sexe.

Per començar, hom dirà que pot estar una empresa al seu dret de presentar la segregació, per descomptat (sempre i quan no vulnerés drets fonamentals). Però aquí el problema insisteixo que no és aquest, no és que aquestes residències tinguin aquesta forma segons un tòpics quasi primitius, sinó el fet que la UB ho publicita. És a dir, l’empresa o l’ofertant del servei pot decidir de fer residències segregades, però no pot ser que existeixi sota el paraigües de la UB. No es toleraria que existissin residències per a catalans i espanyols separades, com tampoc per a blancs i negres, doncs tampoc no hauríem d’acceptar que fossin sexualment definides, sinó que la residència hauria d’oferir els serveis a tot el seu públic considerat per igual, sense distinció.
Semblaria que el deure de la UB és publicar l’existència de les residències, per informar els estudiants de tots els serveis d’allotjament que poden tenir disponible, i efectivament és així. Però no es tracta de deixar la substància d’allò sobre què s’informa com una curiositat subsidiària de la qüestió instrumental, de l’utilitat que tingui per als estudiants. Informar-ne no es pot fer a costa de treure la significació social d’una tal pràctica i no s’ha de fer desvinculant-ho dels valors que se suposa que una institució pública i democràtica promou, sinó que també és deure seu enfortir la democràcia i, com a universitat que és, marcar els primers passos per a la transformació social i avançar cap al progrés.

La UB no podrà obligar les residències a canviar la seva política, òbviament, però el que no pot fer és fer-ne publicitat, perquè és contrari als valors de la democràcia i la igualtat, i no pot donar cobertura a través d’aquesta promoció a tal separació en el servei entre categories de persona infundada. La UB, com qualsevol altre institució o organisme públic que es vanti de promoure els valors de la convivència i la democràcia, no pot -ni ha de- promoure ni difondre una segregació. Ja estem al segle XXI, que s’adaptin les residències i, si no ho fan i són privades, que es buquin la vida, però no amb el suport tàcit d’un organisme públic. En canvi, la universitat hauria de publicitar només aquelles residències que fossin mixtes, igual com les seves pròpies també ho han de ser (i ja ho són, de fet).

No estic al cas de si la segregació és una pràctica totalment estesa per tot Catalunya, però si més no sí que es produeix, i s’ha de combatre. Pel que fa a altres universitats, sé que la UAB i la UdG tenen residències mixtes, i fins i tot en alguns casos les habitacions també ho poden ser (a la UAB en habitacions doble si es demanda, i a la UdG perquè lloga pisos, per tant el pot llogar qui vulgui).
Es pot entendre més fàcilment l’agrupació sexual per habituacions, en aquest cas sí, tot i que òbviament la seva justificació continua partint dels prejudicis sexistes de sempre. No és un tema que vulgui desenvolupar més aquí i no cal, però puc fer constar que, així i tot, la solució última seria, simplement, que els residents decidissin amb quin sexe volen compartir habitació, amb el benentès, és clar, hi insisteixo, que la residència en si sí que ha de ser mixta a la força.

Per posar, finalment, només un exemple de l’estranger per mostrar el contrast amb les residències de Barcelona i de Catalunya, podem fixar-nos amb Anglaterra, un país força avançat en aquesta matèria. Certament, allà totes les residències, siguin públiques o privades, són mixtes; i no només això, sinó que també els apartaments poden ser mixtos. És a dir, no és com a la UdG, on els estudiants lloguen el pis, sinó que allà les universitats els distribueixen sense separar-los per sexe en aquests pisos de fins a 8 persones (em sembla que és l’habitual dels apartament, estic dient, a banda de les habitacions doble). És més, quan els apartaments són unisexuals és perquè els estudiants ho han demanat expressament. És a dir, és un funcionament just oposat al de la lògica puritana: el normal és viure i conviure amb gent de sexe oposat, per això cal demanar expressament que no sigui així si es desitja.
En honor a la veritat, també val a dir que a Anglaterra ens trobem encara casos oposats. Efectivament, en algunes universitats (crec que només les d’alt nivell), encara existeixen residències “especials” només per a dones. És a dir, malgrat que per una banda s’ha eliminat la segregació de manera generalitzada, per altra, en canvi, encara es mantenen enclavaments tradicionals, que transpuen una significació social més greu que la simple segregació que he criticat de les residències de Barcelona, ja que en aquest cas estem parlant de pura discriminació. Suposo que aquesta oposició de situacions totalment antagòniques és pròpia d’un país de forts contrastos socials com Anglaterra.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 22 Juny 2013, in Consideracions polítiques, Opinió and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. I per què la dona de la UB va trobar interessant que ho digués un sociòleg? Justament, no?

    Bé, a mi també em sembla aberrant que separin les dones i els homes a les residències universitàries, em sembla del tot antinatural. Endevino que les residències que fan aquesta separació són religioses?

    • Clar, clar, és obvi que és interessant que ho comentés…, però és que potser no ho he expressat bé escrit en el post.
      Jo volia dir que amb aquesta afirmació es veu que és com si ells no hi prestessin atenció, com si no fossin capaços de veure-ho. I no només això, sinó que a mi em va fer la impressió que ho va comentar com si, sobre la segregació, pensés que és una “raresa” i no una cosa tan fonamental com ho és per a mi; com si digués: “ai, mira, doncs és veritat que és segregació… quines coses”. I així com jo vaig observar això, potser algú altre podria haver observat alguna altra cosa.
      Potser això deriva del fet que m’ho va comentar d’aquella manera com parlen els càrrecs importants als alumnes que desenvolupen certes funcions: com amb un to de lloança i volent dir que ho faig molt bé. I això implica que, com que esperen que faci observacions i jo les faig, és per a ells “curiós” o “interessant” el que dic, i si actuen sobre el que dic és precisament perquè ho he comentat; és a dir, posen en marxa la maquinària burocràtica que deriva de les meves i seves funcions representatives dins de la UB, no tant perquè s’ho creguin (però això tampoc no vol dir el contrari)… o almenys aquesta és la meva impressió.
      Espero que m’hagi explicat.

      Ah, les residències aquestes sí que tenen certa inclinació religiosa, o almenys algunes. Però és que també són d’aquelles que esperen tenir uns clients “selectes”, i es veu que separar per sexe fa més de categoria… quines coses!

  2. Disculpa la meva intromisió però percebo que hi ha un ús malintencionadament equívoc del terme segregació. Segons el diccionari del IEC, segregar és separar de la massa del país (grups ètnics, religiosos o lingüístics diferenciats) aplicant-los una legislació especial, sovint desfavorable respecte a la que és aplicada als altres ciutadans. No veig que la separació per sexes en una residència universitària sigui segregacionista, sempre i quan no hi hagi un tracte preferencial o discriminatori envers un dels dos sexes o que no s’ofertessin residències alternatives mixtes per qui ho desitgi
    Qualificar aquesta separació de segregació és titllar de segregacionistes, per exemple, totes les competicions i els equips masculins i femenins d’esport que hi ha en aquest país…

    • La teva “intromissió” és ben interessant, Txeiks, gràcies per posar-ho, perquè em donaràs la possibilitat de clarificar el terme, que en cap cas no ha estat d’ús malintencionat i no considero que m’hagi equivocat en absolut; al contrari, penso que estem barrejant diversos tipus d’apreciacions de la segregació.

      Per començar, ja he volgut detallar a l’entrada l’ús que he fet del terme. No estic parlant de segregació des d’un punt de vista polític o jurídic, sinó com a separació sociològica, en termes descriptius, que després he volgut analitzar una mica. En aquest sentit, el nucli de la definició de segregació és distinció de categories, que fa que una cosa s’apliqui, s’exerceixi o es dirigeixi de manera diferenciada a cada una d’aquestse categories. El que digui la norma positiva és indiferent, no és això el que analitzem. Si existís norma de segregació, llavors estaríem fent un pas més, certament, i fins i tot estaríem parlant de discriminació.
      Dit d’una alta manera: és la mateixa qualitat diferenciada de cada categoria el que funciona com a norma de segregació (i no la llei), de tal manera que la distinció no és entre les categories i la massa, sinó entre les categories mateixes, perquè, simplement, la massa no existeix, no és tractada de forma uniforme ni homogènia, sinó que està separada, partida, diferenciada, pels grups.
      Insisteixo, llavors, que l’important de la segregació és la distinció que es fa entre dos (o més) grups d’un tot, que fa que aquest “tot”, que a priori i abstractament és indiferenciat, quedi distingit no per les característiques pròpies del “tot”, sinó per les característiques dels grups. Això vol dir que la qualitat de categoria que es considera distintiva és la justificació mateixa per diferenciar l’aplicació o l’exercici d’aquell element. Aquesta diferenció, insisteixo de nou, no té perquè ser una diferenciació positiva pel que fa a les condicions d’aplicació, sinó diferenciació en la percepció distinta i especial, com si parléssim de mons diferents, d’aquell element. És el cas de la segregació en les residències: hom considera que homes i dones, pel motiu que sigui (que jo he volgut trobar en el fet biològic i la construcció social masclista ulterior), mereixen estar separats, no existeix massa de persones a la qual es dirigeixin per igual les residències, sinó que es percep i socialment queda establert així que els dos no poden ajuntar-se. Mentre existeixi això en “l’ambient”, parlem de segregació social, encara que a la pràctica hi pugui haver combinació de residències mixtes i de no mixtes, perquè jo parlo de les característiques sociològiques, de la forma d’organització que adopta aquella societat.

      No sé si m’explico. Estàvem parlant de diferents tipus de segregació. Jo en parlo sense que la segregació sigui intencionada ni tingui un caràcter polític, però marca el caràcter de la societat en la mesura que, vulguem o no, les institucions socials i els valors socials s’aproximen diferent a cada categoria. En aquest cas, a home i dona.
      Segons això, la preocupació que m’expresses a les últimes línies mereix un matís: l’exemple que em poses és de segregació, perfectament, de tipus social, perquè així està organitzada la nostra societat i les pràctiques social. Però no és en cap cas segregacionisme, perquè la segregació no és fruit d’una doctrina política de separació, simplement és una situació social, sociològicament apreciable, de separació de sexes.
      Un exemple més clar encara i més evident: els serveis, vàters o lavabos -digues-los com vulguis- per a homes i dones. Això també és segregar: aquest mecanisme per satisfer les necessitats fisiològiques es construeix de manera separada i es distingeix a les portes per una etiqueta, que reclama que cadascú vagi al seu lloc. “Al seu lloc” és com dir que cada un d’aquest tipus de persones (les categories), que, per definició, tenen les mateixes necessitats i les satisfan igual, són diferents i han de desenvolupar-se, diguem-ho així, en ambients especials.

      Espero que hagi quedat més clar. Et puc ben assegurar que d’aquesta separació social que es fa entre residències, com entre equips de futbol masculins i femenins, se’n diu segregació. Ara bé, si ho hem d’aprofundir més, veuríem que encara hauríem de distingir si la segregació és purament per fets sexuals o per fets de gènere, tot i que els dos van molt lligats. En el cas de les residències i dels vàters, jo penso que és purament sexual, però en el cas dels esports és més de tipus per gènere: homes i dones tenen unes capacitats diferents. Com deia més amunt, la qualitat mateixa de cada categoria (del que simbòlicament s’entén de cada categoria) justifica i legitima la seva separació. Que es creï aquesta pràctica social de diferent aplicació o regulació d’un mateix fenomen, fenomen del qual potser no s’entén una forma “pura”, diguem-ho així, és la segregació.
      Finalment, un altre exemple encara: que separin a les escoles nens i nenes sota el pretext que les nenes són millor en unes coses, els nens en unes altres, i que els dos no poden estar junts perquè es distreuen mútuament (per qüestions biològiques), no és això, per més cert que tot això pugui ser, segregació? Evidentment que ho és, i per això també es queixen les AMPES d’aquesta situació. No és una simple separació (aquest és un nom comú sense connotacions sociològiques), suposo que tu en diries així. En canvi, el terme segregació serveix per constatar aquesta mena de distincions i separacions, aquesta realitat sociològica.

  1. Retroenllaç: Infoblog: dos anys ja | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: