Monthly Archives: Juliol 2013

11 supòsits filosòfics crítics del capitalisme

Avui no publicaré una entrada pròpia, però voldria difondre aquests 11 punts publicats per Enrique P. Mesa (mireu aquí l’article original), 11 qüestions que ens permeten reflexionar, a partir de la interpretació que en fa, sobre el capitalisme, des del punt de vista filosòfic. Sens dubte, molt interessant, i jo ho comparteixo, tot i que m’aniria bé que l’autor em desenvolupés més la idea que té de la globalització i l’explotació, perquè, així com com la pobresa, no ho acabo de veure clar. En tot cas, penso que convé llegir-ho. Jo mateix ja he anat fent alguna referència a qüestions filosòfiques, tot i que no mai de manera tan abstracte i global, però mica en mica aniré reflexionant en aquest sentit sobre el capitalisme, certament entès no només com a mode productiu, sinó com tot un sistema d’organització social, que afecta les activitats socials, les relacions personals, la ideologia… Per a mi, un dels temes clau per entendre i analitzar el capitalisme entès d’aquesta manera és -suposo que ho haureu notat si seguiu el meu blog- el consumisme i les relacions de dominació simbòlica.
Espero que ho pugueu trobar interessant. Al final de tot, a més, he posat jo un vídeo de Saramago que penso que es pot unir perfectament amb aquests postulats, per adonar-nos de com podem fer front a les tendències que podríem dir “totalitzadores” del capitalisme, impulsades des de fa dècades pel neoliberalisme
.

1.- El Capitalismo es un sistema, no una forma de relación económica (como pretende el pensamiento liberal) sino una forma de vida en la que se integran todos y cada uno de los elementos de la vida humana.

2.- La esencia del capitalismo es la explotación: la traición permanente al imperativo categórico kantiano, en definitiva al pensamiento ilustrado, que presenta al hombre como fin en sí mismo.

3.- La explotación ya no es explotación del trabajo sino de la propia vida tal y como esta se representa y se da. Por eso, ya no cabe la distinción entre trabajo y ocio: todo es producción.

4.- La globalización real del capitalismo no ha sido la conquista de mercados geográficos externos, eso es la búsqueda de materias primas ya existente desde el siglo XIX, sino la globalización de la producción como forma de vida desde el nacimiento a la muerte. El Capitalismo es así el gran sistema totalitario.

5.- La vida humana individual así globalizada es intercambiable, como mercancía que es, pero no desechable como, a su vez, tal mercancía. Es decir: la vida de cada uno de los habitantes del mundo desarrollado no es necesaria como tal individuo concreto pero sí como individuo numérico en cuanto a cuenta de haber/debe.

6.- Esta vida humana globalizada y explotada tiene por tanto, como mercancía que es, valor.

7.- La vida humana no globalizada ni explotada, es decir: la vida humana fuera del mundo desarrollado, carece de dicho valor. Es desechable. Está fuera de la historia.

8.- La diferencia Norte-Sur se debe, por tanto, efectivamente a la explotación. Pero a la inversa de como los movimientos antiglobalización lo ven. No es que ellos, los habitantes de los países pobres, sean los explotados sino lo contrario: los habitantes del norte son los explotados, por eso sobreviven, y los seres humanos del sur, no. Por eso, por su no explotación como mercancías, la vida de los habitantes del mundo en desarrollo no tiene valor alguno. Dan igual vivos o muertos: y mueren. Su única riqueza son sus recursos naturales y para alcanzarlos ellos sobran. Incluso molestan.

9.- Así el capitalismo no tiene como consecuencia la pobreza sino la riqueza material por la explotación de la vida. Cuando los países del mundo desarrollado alcanzan una economía capitalista (llegan a la historia en lenguaje hegeliano) sus habitantes pasan a ser mercancías y por tanto su vida alcanza valor.
Sucedió en el este asiático.
Sucederá en China.

10.- Como consecuencia, el capitalismo no conlleva de forma necesaria la pobreza sino al contrario: allí donde hay capitalismo no hay pobreza aunque siempre habrá explotación. Esta situación de miseria en el tercer mundo, por consiguiente y por supuesto, puede y debe mitigarse y eliminarse con reformas. Porque dicha situación de pobreza tiene que ver con la ambición concreta, fundamentalmente de las grandes corporaciones con el acuerdo de estados corruptos, pero no es algo estructural e intrínseco del propio sistema capitalista.

11.- La crítica al capitalismo adopta ahora una posición inédita: no puede ser una crítica basada en las condiciones de vida material, la pobreza, como hasta ahora ha sido la dominante, excepto en Marx curiosamente, sino una crítica desde una perspectiva filosófica. El capitalismo sería criticado porque no cumple el imperativo categórico del hombre como fin en sí mismo. Es decir: hay que hacer metafísica del capitalismo porque el propio Capitalismo ha llegado a ser la única Realidad.

 

Com us deia, una possible solució a aquest capitalisme, o una manera d’oposar-nos-hi, és fer-ne la crítica des d’una perspectiva filosòfica, diu aquest autor, i jo penso que també tenint ben en compte la idea essencial de llibertat, que és subjacent a l’ètica kantiana que l’autor esmenta. És en aquest sentit, i per la reflexió que fa també de la globalització i l’explotació, que les paraules de Saramago, pronunciades el 1989, del vídeo següent poden ser inspiradores i, combinades amb aquests postulats filosòfics crítics amb el capitalisme, ens poden fer adonar de tota la profunditat de la qüestió; no només es tracta de veure les activitats pràctiques, econòmiques i polítiques, les defenses del discurs oficial, sinó també de veure el seu fons i les idees existents pel que fa a la concepció filosoficoantropològica de la realitat humana, així ens podem adonar de les contradiccions i les problemàtiques de fons que la ideologia neoliberal (i el capitalisme com a sistema) presenta, per exemple amb frases de tipus polític com les que vaig reunir la setmana passada; i així podem, com defensa Saramago, presentar la nostra consciència per fer front al neoliberalisme… és, com jo ho interpreto, una qüestió moral.

Anuncis

El que els neoliberals pensen

Tots sabem que el neoliberalisme és una doctrina al servei de la dreta reaccionària i que implica una veneració irracional per l'”economia”, amb tot el seguit d’efectes polítics i materials que des del 2008 estem notant ben intensament. És interessant de saber, també, què és el que pensen les persones que mouen les palanques de l’economia, perquè sabem que no va sola, i que tenen cert poder polític. Avui us presento un breu recull de frases clares que els fans del neoliberalisme han dit referent, sobretot, a l’ordenació de la societat, i explicaré una mica la seva significació. Les he anat traient dels mitjans de comunicació, i sempre se’n poden trobar, però el problema és que no me les he apuntades totes, llavors aquí n’hi ha poquetes, però clar, tampoc no em puc esperar a tenir-me més, perquè sempre n’hi ha de noves, altrament no ho podria publicar mai. Espero que us adoneu que aquestes frases parlen per si mateixes.

There is no alternative. (‘No hi ha alternativa’). Margaret Thatcher
Una de les frases mestra del neoliberalisme que ha fet fortuna. Ens deixa clara la visió d’aquella dona i dels polítics que segueixen les seves ensenyances: es fan les coses no per decisió política, sinó perquè les circumstàncies hi obliguen. Per tant, són forces apolítiques les que fan anar la societat, sempre regida en primer i últim terme per l’ímpetu de l’economia, i el que fan els polítics està, en tots els casos, justificat, perquè, clar, si no hi ha alternativa, el que fan és l’únic que poden fer. D’aquesta manera, s’indueix al conformisme i es legitima la situació social. És més fàcil de legitimar, de fet, no només si es “defensen” les polítiques promogudes amb l’excusa del no hi ha alternativa, sinó també si es postula que el que ha passat per arribar a no tenir alternativa era quelcom que, probablement, estava fora del nostre control i que havia de passar. Així, es fortifica la inevitabilitat i, pitjor encara, es renuncia a la llibertat.
Per saber més del pensament de Thatcher, consulteu altres cites seves que ja vaig recollir en un altre article. D’altra banda, també podeu mirar l’aplicació pràctica d’aquesta frase aquí, o aquí respecte de la relació existent entre neoliberalisme i llibertat.

El deure patriòtic de la gent gran és morir-se. Ministre d’Economia japonès.
Frase pronunciada fa uns mesos per aquest membre del govern del país que des de fa temps ha d’afrontar el que potser és el pitjor “problema demogràfic” de la gent gran del món, tant pel seu elevat nombre (una quarta part de la població té més de 65 anys) com per l’alta esperança de vida. És obvi que existeixen certes problemàtiques demogràfiques derivades d’aquesta estructura d’edat, amb les seves implicacions socials i polítiques (per exemple, la taxa de delinqüència de la gent gran augmenta, ja que esperen poder anar a presó, on seran mínimament cuidats), però això no justifica que s’hagin de morir. A més, fixem-nos amb la lògica de la frase: des de quan morir-se és un deure? És una fase natural de la vida, no depèn d’una construcció social com el deure. És a dir, no perquè la gent cregui que és el seu deure morirà… llevat que, és clar, entre línies el ministre en qüestió vulgui dir que aquesta gent gran s’ha de matar.
És cert que és un dels sectors de població que més inversió requereix en política pública, per això efectivament per als gestors dels recursos i dels diners d’un país, la gent gran és una despesa (és a dir, per a ells no és el sector que més inversió demana, sinó el que més gasta). Solució tècnica evident: que es morin. L’important és que no compliquin la vida a la resta i que no dificultin la gestió burocràtica del país. És un exemple, aquest raonament, de la invasió del pensament tecnicista i instrumental, per naturalesa faltat d’ètica. S’ha pronunciat, a més, amb un sentit que recorda la biopolítica de Foucault.

L’FMI demana abaixar les pensions pel risc que la gent visqui més de l’esperat. Informe de l’FMI
La frase literal és la que està en cursiva, clar, la que es refereix al “risc de longevitat”, tal i com ho anomenen els economistes de l’FMI en un informe que podeu trobar aquí. Aquesta afirmació segueix la línia de l’anterior, però no és tan explícita en el que busca, només comparteix la mateixa visió de la societat i ho analitza (si és que se’n pot dir així) amb la mateixa lògica. Ens hauríem de preguntar, críticament, per què caram l’economia (és a dir, els interessos econòmics actuals) és la que ha valorar la longevitat de les persones, i no només això, sinó també quina és l’esperança de vida ideal, segons aquests economistes. Perquè, clar, com que per a ells les persones no es valoren per la seva vida sinó pel que “gasten”, doncs això vol dir que, mentre hi hagi diners, se’ls pot permetre viure amb condicions dignes, quan no n’hi hagi, doncs que traspassin.
Vull insistir en la necessitat d’adonar-nos que les crítiques que estic fent a aquest pensament no són rareses ni coses abstractes, i que el que diuen els qui personifiquen aquest pensament realment ho asseveren, ho creuen i ho demostren amb actes. No és cap metàfora que la gent gran s’hagi de fotre pel simple fet de ser gran (perquè no és útil), és que és real, és així!

Des del principi dels temps s’ha estafat els inversors. Madoff
Típic raonament també, aquest, dels liberals i consevadors, dels que s’aprofiten dels altres: com que sempre s’ha fet, doncs no passa res. Perquè, clar, el món funciona així, i ells són més espavilats que la resta i saben aprofitar-ho en benefici propi. Això sí, sempre cal mantenir les formes. Recorda també la confessió que va fer un broker a la televisió dient que ell s’enriquia gràcies a la misèria dels altres. No cal dir que Madoff es refereix als inversors més humils, però tinguem present que els financers també són inversors, i aquests també estafen.
Ara bé, jo també penso que de la frase d’aquest financer, que va estafar 50.000 milions de dòlars, podem extreure la solució al problema: si per naturalesa tot el sistema financer és una estafa, des del seu origen és així, l’únic que hem de fer és canviar-lo, o destuir-lo, per evitar que gent com ell, que va pel món com si tingués un bon ofici i amb les aparences del prototipus de persona d’èxit que el capitalisme exalta, se n’aprofiti i provoqui danys socials.

Quan una persona vol tenir un principi d’autoritat o de credibilitat el que no pot fer mai és negar l’evidència. Manuel Milián
Aquest exdiputat del PP va reconèixer en una entrevista que “al PP tothom sabia que hi havia sobresous“. Això ha de servir per contextualitzar la frase original, referida a Rajoy, ja que no s’explica per ella mateixa com les altres, perquè si la llegim podríem pensar, d’entrada, que és positiu el que diu. Ara bé, fixem-nos-hi bé: diu que el que no es pot fer és negar l’evidència. Ergo, mentre no hi hagi evidència, doncs millor dissimular. Perquè, si al PP tothom ho sabia, per què no ho va dir ningú, si se suposa que el partit és tan pur com el mateix Rajoy o Santamaría diuen? La lògica que transpua de la frase de Milián és semblant a la de Madoff: cal mantenir les aparences, i l’important és la instrumentalitat política que ofereix gaudir de credibilitat o autoritat. Del que es tracta és de continuar cobrant els sobresous, perquè així és com funciona (des de sempre s’ha fet, diria Madoff), però amb discreció. I si la gent ja ho sap, doncs llavors cal criticar-ho, perquè és lleig i dolent, però mai no s’ha de mostrar que ho gaudien.
És cert que aquesta frase i el reconeixement que al PP tothom ho sabia és bastant fort. Però fixem-nos que amb l’excusa de les aparences, de mantenir les formes i quedar bé (que és el que busca sempre tot polític conservador), aquella mena de confessió ve matisada, com sempre fan els liberals: en certa forma reconeix la situació, però en treu ferro negant la culpabilitat i dient que es desconeixen els detalls. A més, fa que la discussió giri del fet il·legal dels sobresous al joc polític de les aparences: per a ell no és important ni que es cobressin sobresous ni que tothom sabés que es cobressin (i si fos així, com que els sobresous són il·legals, tothom qui ho sap i no ho denuncia comet també delicte), sinó que el president tingui credibilitat. Intenta fabricar, de fet, la credibilitat. Per això també és cert que l’absoluta negació i mentides dels alts dirigents del partit són una postura extrema: les formes es mantenen no quedant bé, sinó exagerant la imatge correcta. Potser, en aquest sentit, Milián és una mica menys arrogant i prepotent que Rajoy. Així es pot entendre la quantitat de fal·làcies que diu Rajoy, com les que vaig recollir aquí.

Els escarnis de la PAH són nazisme pur. María Dolores de Cospedal
La frase en si no és exacta, l’important és l’expressió amb la qual es compara: “nazisme pur”, el que va dir de Cospedal. Aquesta és una altra fal·làcia típica dels reaccionaris: comparar el que sigui, en aquest cas la forma de protesta de la PAH, amb formes que a l’imaginari col·lectiu ja estan reconegudes com a absolutament dolentes, com el nazisme o ETA, per tal de desprestigiar i deslegitimar, sense entrar en discussions democràtiques, i crear un enemic, de tal manera que, per oposició, el que el govern fa, com que no és nazi (perquè els “nazis” ho són els altres) està bé. Penso que no cal més explicació d’aquesta frase, només cal fer notar que la comparació no té el més mínim fonament històric ni base raonable per aplicar-se. La tergiversació és també prou evident.

Hay casos de familias que efectivamente estaban en situaciones de necesidad y que a lo mejor se compraban luego una televisión de plasma o utilizaban el dinero para otras cosas no tan apropiadas y que no es el momento ni el lugar de comentar aquí. María del Pilar Sol, diputada del PP
Aquesta frase també està molt contextualitzada en un cas específic, no s’entén per ella mateixa si no és fixant-nos en el sentit polític que la diputada li vol donar i comparant-la amb altres situacions en què s’esgrimeixen situacions concretes de malbaratament o de mal ús per justificar polítiques antisocials. Certament, és ben sabut la mania que tenen els reaccionaris de presentar casos particulars, i sovint simplement rumors i situacions tipificades de malbaratament, com si fossin absoluts, autèntics, generalitzats i generalitzables i, com a tals, justificadors de les polítiques públiques de retallades. Com va dir Escolar, els fraus imaginaris no justifiquen les retallades de veritat. Amb aquest raonament, la culpa no és del govern, sinó de les persones (potencialment, a més, tothom) que no saben utilitzar aquests recursos. I, per tant, no s’entén que s’ofereixen recursos en forma de prestacions de drets, sinó que és com si fossin una almoina. També és ben criticable la idea que traspua del govern, no només pel sentit de l’almoina, sinó perquè l’entén com si hagués de ser una cosa conjuntural i que depengués de l’activitat (o, fins i tot, actitud) individual: abans del manteniment d’unes igualtats de condicions per a tothom i de la protecció de drets, hi ha l’individu, per bé o per mal.

[Las familias] no […] quieren dedicar recursos a eso [a la educación] en detrimento de otras posibilidades de usar los recursos en otras cosas. J. I. Wert, ministre d’Educació
Això és el que va respondre el ministre quan va decidir apujar els preus de les universitats, alhora això s’acompanya de retallades. Aquesta frase segueix un raonament semblant a l’anterior: la culpa és dels individus, la situació negativa social (la provocada per les retallades i els preus de matriculació) no depèn de la ingerència del govern, sinó de la disposició de les perosnes. Amb això, manipula el sentit vertader de com cal entendre la societat, amb un cirteri ben típic dels reaccionaris: substituir les condicions materials i, com a tals, reals, per situacions o condicions volitives o d’imaginari. Com si poder fos voler, quan en realitat poder és tenir la possibilitat positiva (material). Fixem-nos bé, doncs, amb la lògica: com que per tenir formació cal pagar aquesta formació, i com que qui no paga és perquè no vol, doncs això vol dir, conseqüentment, que qui no té formació és perquè no es vol formar. De nou, amb aquest judici veiem encara més explícitament que en el cas anterior la tendència a tornar-ho tot en qüestions individualistes, eliminant la influència del govern i la seva obligació d’oferir el servei.

Voy a cumplir con mi mandato. Mariano Rajoy
A la roda de premsa del dia 15 de juliol, el president del govern espanyol va assegurar això, ben intensament. És una afirmació que cal entendre en el conjunt de la seva declaració i del discurs típic del neoliberalisme: treu importància a les crítiques i a l’acció de l’oposició i, sobretot, sentencia que complirà amb el seu mandat no perquè sigui un home íntegre, per exemple, sinó perquè ha de dur a terme, pel bé del país, un programa necessari davant del qual, com hem vist més amunt, no hi ha alternativa. D’aquesta manera, el president s’erigeix per damunt de la ciutadania, per damunt de la veritat i la mentida, perquè el que fa és necessari i el projecte ha de servir, diu, per salvar el país o qualsevol altra cosa que se li ocorreixi. Per això, tal com diu l’humorista gràfic Bernardo Vergara, és com si el president demanés de no valorar la seva gestió fins al final del mandat. La lògica de govern que hi ha al darrera és perversa: el poble és estúpid, no sap que el que fa és pel seu bé, i no es pot queixar, malgrat que estiguin enfadats, perquè al final tot sortirà bé. El poble, doncs, i el programa polític sincer, no compten per res, només els objectius (terme eminentment econòmic) que cal assolir, i s’assoliran si ningú no destorba el seu mandat. El poc respecte per la democràcia és, per tant, estrepitós i la consideració envers el poble és totalment insultant. Penso que potser Rajoy hauria de tenir en ment una frase que es diu que és l’epitafi de Pèricles: Si bé només uns pocs són capaços d’impulsar una política, tots nosaltres som capaços de jutjar-la.

Las decisiones más necesarias son muchas veces las más difíciles de tomar. Rajoy
Pronunciada recentment per Rajoy a propòsit de les “mesures d’ajust” del govern de les Illes Balears, és, de nou, una altra frase tipus dels governants neoliberals. Aquesta mena d’afirmacions són les que complementen la frase anterior, perquè aquestes decisions difícils són les que, segons aquests governants, haurien de valorar els ciutadans al final del mandat, i són també les que omplen el mantra de la no-alternativa. Els articles que us he enllaçat al primer paràgraf també serviran per exemplificar això, de la qual cosa cal sobretot destacar el fet que converteix en positiu una cosa que, materialment parlant pels efectes de les polítiques públiques, és negativa, cosa també que s’aconsegueix fent-ne abstracció i tractant-ho, de nou, amb ternes tècnics dins de la lògica econòmica i com si fossin mesures innòcues dins d’un domini superior (el de l’economia) sense que les persones hi puguin intervenir. Rajoy ens ve a dir, per tant, que provocar condiciones negatives per als ciutadans, perjudicar l’economia familiar, destruir llocs de treball i impulsar retallades és una cosa de la qual cal sentir-se orgullós… perquè, clar, aquest és l’objectiu del seu mandat, i ell l’està complint.

Los programas de PP, PSOE, UPyD, CIU y PNV no suenan mal y van en la línea de lo que pedimos. Joan Rosell, president de la CEOE.
Aquesta és una de les afirmacions més interessant i que ens mostren el caràcter del sistema socioeconòmic en el qual vivim. Certament, els qui representen els interessos del capital, i sabem que el neoliberalisme és el programa favorable a l’enfortiment del capitalisme financer i monopolista, es fiquen en política. No és cap metàfora dir que els conservadors i tots els partits que el mateix Rosell cita actuen en realitat en favor de la patronal, en favor dels burgesos, i no del poble. Aquesta és una de les coses que sempre els d’esquerres diem a la gent de dretes, que facin el favor de no deixar-se enganyar: però que no veieu que fins i tot ells mateixos, els empresaris, diuen obertament quina és la seva opció política? I és que no sabeu que el que els empresaris volen no és el mateix que el que la gran massa de la ciutadania vol?
L’únic que hem de fer per determinar-ho objectivament és veure quin és el nucli de vots d’aquests partits, on és que més compulsivament i lleialment els voten. En el cas del PP i de CiU, no hi ha dubte que són els barris rics de Barcelona. En pot ser un exemple paradigmàtic el districte cinquè de Sarrià, on més del 80% vota PP i CiU, amb una participació de també el 80%. Això ens diu quins són els electors reals als quals aquests partits es deuen, quina orientació tenen les seves polítiques (cosa que efectivament es confirma mirant el que proposen, i no només escoltant la seva retòrica), quins interessos materials acaben promovent. Si no, per què caram Rosell havia de dir això que va dir?
Si en Rosell ens diu que aquests són els seus partits preferits, és perquè realment fan el que ell i la patronal desitja. I què és? El que sempre han dit: austeritat, retallades, deixar llibertat al capital, limitar contractació i, més interessant encara, limitar el dret a vaga. Per un comentari extens sobre què implica limitar el dret a vaga i de manifestació, a la qual cosa PP i CiU s’han mostrat obertament favorables, consulteu el que en vaig dir.
Per acabar aquest comentari, sapigueu que el salt que fa la patronal de l’economia a la política no és ni excepcional ni estrany, perquè, de fet, en realitat el poder econòmic ja implica inevitablement poder polític, justament per això que dic: no són dues esferes objectivament separades, perquè polítiques es fan seguint els interessos dels rics, els partits representen els interessos d’aquella classe. Altanto amb una cosa, però: l’Escola de Frankfurt ja va advertir que en el moment que als burgesos monopolistes no els serveixin els partits també burgesos i el sistema liberal i democràtic que aparentment tan lloen, llavors preferiran renunciar a l’exercici del poder polític directe i apartar la democràcia en favor de la plena dominació econòmica, i la seva translació política (en un estat feixista).

Crida l’atenció que allò que veu el jutge [finançament irregular], que no demostra ni prova, entra en contradicció amb allò que aquells que serien els perjudicats principals [el Palau] no veuen. Francesc Homs, portaveu del govern
Aquesta és la frase més “graciosa” i de les més clares, clares si es mira el fons i si sabem quin és l’ambient pel qual Convergència es mou; perquè clara en el sentit d’explícita no ho és, perquè ja sabem que CiU són uns experts a mantenir les formes i donar aparença de seriosos, però després fan coses que no toquen o contradiuen les regles de la seriositat. Com en aquest cas, amb una afirmació totalment farisea.
El jutge tanca el “cas Palau” i afirma que CiU es va finançar amb comissions (desviacions irregulars) amb cinc milions d’euros a través del Palau que eren donacions d’una constructora. Però vet aquí que el portaveu del govern, amb l’actitud típicament superba i com si no passés res d’aquesta burgesia podrida, i parlant d’una manera que és totalment insultant però, com que ho diu bé, sembla que sigui seriós, va i ens diu que el que el que veu el jutge no ho veu el Palau. I no només això, sinó que té la barra d’entrar a valorar la feina del jutge dient que no prova el que diu. No sé si ho prova o no, no depèn de mi tampoc dir-ho i no és aquesta la qüestió: l’important és la disposició d’aquest senyor i, de retruc, de tot el govern, davant de la justícia i la manera com pretenen evitar les bales.
Com pot dir que el jutge no prova res? Com té la barra de dir que el que diu el jutge és contradictori amb el que diu el Palau? No seria el revés, que el que el Palau afirma ho contradiu el jutge, precisament perquè ell parla en nom de la justícia i està per damunt de les parcialitats dels implicats? A més, diu Homs que es contradiu amb els principals afectats. Amb això és com converteix els seus en víctimes, esgrimint que el Palau no denunciarà CiU, cosa lògica si tenim en compte qui en conforma el patronat: la burgesia mai no anirà en contra de si mateixa. Però no, el Palau no és un afectat: és el Palau qui va desviar fons, i no de qui n’hi van robar! Com pot ser que sigui un afectat? És un culpable! Els “perjudicats principals” és tota la ciutadania, però el dany més greu l’està provocant sobre la justícia en posar en dubte la seva validesa. Que es contradiuen Palau i jutge… precisament, senyor Homs, precisament, justament això és el que calia determinar. I el que no pot fer el portaveu és posar l’opinió d’una de les parts (i una de les parts que, insisteixo, no és víctima, sinó participant de la corrupció) per damunt de la del jutge, teòricament imparcial.
Tot plegat, benvolguts lectors, és l’absoluta tergiversació de la situació, la manipulació del sentit de la justícia i girar el raonament en benefici propi. És exactament el mateix com si jo donés en negre mil euros al meu amic, i ell a un amic seu paleta perquè m’arregli el sotre, però resulta que anem a judici perquè ha estat un pagament il·legal i ens acusen als tres, però vaig jo i li dic al jutge que no, que el que ell diu que ha estat un pagament il·legal el meu bon amic no ho veu.

Nous paradigmes en educació

Ara que són vacances pot ser un bon moment perquè els que hagin estat a classe, sigui com a alumnes o com a professors, puguin pensar retrospectivament en com han trobat l’educació que han rebut o han impartit i com han trobat el context del sistema educatiu. Penso que molt gent té ben present, i jo també ho he comentat algun cop, que el sistema educactiu ja no funciona bé, que s’han perdut els ideals de la formació humanista i que, en una societat dominada per la cultura capitalista, l’únic que prima és l’interès instrumental i mercantil. Així mateix quedava molt clar, per exemple, en l’exposició de motius de la LOMCE.
El problema crec que s’agreuja quan ens adonem que no és només una qüestió d’incidència política i “adaptació” a les circumstàncies de la societat, com si fos un imperatiu normatiu acrític (és a dir, allò que diuen: si el món funciona amb empreses, doncs evidentment haurem de formar emprenedors), sinó que també és una qüestió dels valors socials generals i de les formes relacionals de les persones. Per exemple, usant termes de Bauman, ens trobem en una societat líquida, que ha convertit l’educació també en líquida. En aquest sistema i en aquest context altament individualista, doncs, l’educació no és una finestra a la comprensió del món ni una porta al desenvolupament de la llibertat personal, sinó que és una forma de reproducció cultural i una manera d’atabalar el personal, impedint que utilitzi la seva intel·ligència pròpia i promovent una sola manera de comprendre el món.
Tot això. pel que fa la formulació idealista, si voleu, sense fer referència estrictament als efectes materials d’organització social, que en part es deriven d’allò, com el fet que s’agreugen les desigualtats socials si no es promou una adequada educació.

Jo he de reconèixer que tinc dubtes també sobre la manera com, a la pràctica, hauria de ser una bona educació, però el que tinc ben clar és que no pot ser un instrument al servei dels interessos econòmics i que l’únic manera d’assegurar un bon ambient formatiu és amb el serveis públics, garantint el dret a l’educació. L’important aquí és els principis, l’orientació i el sentit que donem a l’educació, que res té a veure amb el sentit subsidiari que, per exemple, la LOMCE li dóna, tal i com he comentat més amunt. És a dir, no estem parlant d’un mitjà, sinó que l’educació és fi mateix, perquè és la clau del desenvolupament personal i l’única manera que la persona es conegui a si mateixa i al seu entorn, per tant l’educació és fi perquè la persona també és un fi en si mateix: arribar a la grandesa i a la plenitud humanista, lluny dels corrents conformistes, de l’apoliticisme i de la irresponsabilitat envers els altres.
El que tinc clar, deia, són els principis que mouen l’educació. Aquests principis no són només en abstracte la base cultural (democràtica i humanista), sinó que també mereixen una certa materialització, per tal que en l’organització social es pugui instal·lar la institució educativa i promoure aquests principis. El problema que ens trobem actualment és que no només es va desvirtuant l’educació humanista, sinó que a més es desmantella totalment l’única institucionalització que podria garantir-ne la formació, que és l’educació pública.

Un excel·lent blog amb articles detallats, rigorosos i tècnics, no només de defensa ideològica de l’educació pública, sinó ple d’informes que demostren els mals de la privatització, que pot anar molt bé per conèixer la situació i sensibilitzar és el de l’associació Soy Pública. He trobat un article, per exemple,  que crec que combina els dos enfocament crítics de l’educació que he comentat: per una banda, el fet de destruir políticament el sistema davant d’una apatia generalitzada, i per altra banda el fet d’anar escampant, en realitat, un atordiment als joves, de tal manera que se sentiran sempre cohibits, perduts, sense capacitat de jutjar el món, sense esperit crític, i preses fàcils dels impulsos irracionals de la societat de consum. Aquest article, per parlar d’això, fa referència al que anomenen indefensió apresa. Recomano, doncs, la seva lectura, tot i que jo no acabo de compartir exactament una visió tan psicologitzant.

Sigui com sigui, en aquesta entrada d’avui no em vull allargar ni desenvolupar res d’important. Només volia, després de fer tot aquest comentari, enllaçar-vos un vídeo sobre un nou paradigma d’enfocar l’educació, que penso que és prou interessant i el fons del qual parteix per parlar de l’educació és prou encertat, però suposo que se’n podrien revisar algunes coses. Sobre aquesta qüestió i el vídeo que enllaço a sota, en parlaré en una altra entrada quan comenti i reflexioni més extansament sobre un vídeo documental molt interessant intitulat “La educación prohibida”.