Llençar menjar és immoral

Un dia a la facultat, un company de classe estava esmorzant el seu entrepà. No se’l va poder acabar, n’hi quedaven només dues queixalades. I què va fer? Forçar-se a acabar-se’l? Demanar a algú si tenia gana per aprofitar el tros d’entrepà? O guardar-se’l per un altre moment? No, no, res d’això. Va fer el que és ben habitual en les nostres societats: llençar-lo a la brossa.
Ja em veieu a mi alarmat de veure’l fer-ho i cridant-li que no llencés l’entrepà, el mínim que podria fer és guardar-se’l. El menjar no es llença, per l’amor de Déu! És immoral.

El problema és que, quan vaig afirmar que llençar menjar és immoral, el que va passar (i passa tot sovint quan dic coses així) és que el meu company s’ho va prendre com si li estigués dient que ell té la culpa del que passa al món, quasi com si depengués d’aquest entrepà que tot el món pogués alimentar-se. Justament aquesta va ser la seva resposta quan jo vaig exclamar que era immoral: “Jo no en tinc la culpa”. No, no, és que jo tampoc no li estava pas dient que la tingués; jo vaig fer un judici de valor, en abstracte, i no exactament un judici de fet respecte de les conseqüències de la seva acció. Pel sentit del judici, que ell en tingui o no la culpa no té res a veure amb la moral. La moral és el que guia la conducta individual, la coherència amb tot un seguit de valors, diguem-ho així, i el posicionament ètic davant de la vida; el que importa en aquest cas, pel que fa a la moral, és la naturalesa intrínseca de tal comportament.

Això es pot considerar així, de fet, no només per la naturalesa intrínseca (pel que en abstracció tal comportament significa), sinó també considerant les relacions de les societats en el món i, sens dubte, partint d’una base fonamental per a aquesta consideració, que és la humanitat. És a dir, el fet particular que ell hagi llençat les sobres del seu entrepà està en sintonia amb el fet que al món occidental cada any es llença el 40% de menjar, i això es combina amb el fet que més de 6.000 nens moren diàriament de gana, cosa que sabem perfectament que és evitable, i les fams constants que assolen Àfrica. Aquesta situació és immoral, independentment de si hom pensa que no en té la culpa.
Si entrem a considerar com és el funcionament del nostre sistema socioeconòmic, estic segur que aquest mateix company meu que llençava el menjar convindria amb mi a considerar-lo com a immoral, perquè provoca unes conseqüències desastroses per a la població d’uns determinants llocs del planeta, a canvi d’aconseguir abundància (o aparent abundància) per a la població d’altres parts, i una de les conseqüències és la impossibilitat d’aquells llocs de tenir un accés digne al menjar, mentre que les altres parts podrien perfectament amb el menjar llençat pal·liar la fam. Llavors si això (entre altres coses) és immoral, com pot ser que ell, que, com a individu, forma part d’aquesta societat i estava actuant per la mateixa lògica, no realitzés també en aquell precís moment una acció immoral? Doncs efectivament sí que l’estava expressant, de la mateixa manera com en aquest mateix assumpte del menjar i en tants d’altres els ciutadans occidentals actuen immoralment.

Cal ficar l’ull en la Humanitat (en el doble sentit del gènere humà i del sentiment i responsabilitat típicament humans), així és com es valora la moralitat. És una qüestió de base ètica, amb la qual cal relacionar, per veure’n les implicacions pràctiques que pot tenir (però no des d’un tosc pragmatisme, sinó per abstracció filosòfica), l’adequació amb la dignitat. Això és el que jo considero que ha de ser un bon criteri per jutjar una cosa com a immoral o no. És a dir, si no llencéssim el menjar, segurament no arreglaríem pas la fam, llevat que aconseguíssim muntar institucionalment un sistema per repartir racionalment el menjar sobrant, però no causaríem dany “simbòlic” i actuarem responsablement envers els nostres iguals; en canvi, si el llencem alineem la nostra consciència amb els valors imperants del sistema pervers, no mostrem consideració ni sensibilitat humanitària (i humanista). Segons això, doncs, la moral és també una qüestió de consciència, i el meu company no l’estava pas expressant, fins i tot diria que es mostrava indiferent.

Però per si encara no queda clar perquè és immoral, deixeu-me que plasmi tota aquesta argumentació amb una situació hipotètica: si al costat del meu company que llençava l’entrepà hi hagués hagut un nen negre esquelètic amb la panxa inflada, com el de la foto d’aquí sota, l’hauria llençat igualment? Probablment no, perquè llavors s’hauria sentit malament i perquè veuria directament, seria conscient, de la poca “utilitat” de llençar l’entrepà. Ara bé, tinguem present que la moral no és una cosa circumstancial, no és relativa. Llençar menjar és reprobable, pel seu “significat” i per l’absència de consideració envers la humanitat com un tot, hi hagi o no hi hagi un nen negre amb la panxa inflada que t’estigui mirant. De fet, al negre que es mor de gana a Àfrica no té constància del que tu fas, de si llences l’entrepà o no, i l’importa un rave si tu no llences l’entrepà malintencionadament. Això és igual. Mentre expressi una falta “simbòlica” i insensible envers la humanitat, serà immoral.

Per concloure, adonem-nos també que, si, com he defensat, la moral, que parteix d’una ferma i fonamentada ètica, és una qüestió de consicència, llavors d’aquí es deriven, òbviament, implicacions pràctiques i, sobretot, de tipus polític. D’entrada, jo defenso que hem de no caure en les mateixes pràctiques que traspuen immoralitat, encara que no en tinguem la culpa ni tampoc encara que no puguem solucionar-ho, perquè llavors nosaltres mateixos actuaríem immoralment. Si us sobra menjar, la meva solució és: guardeu-lo, és un bé preuat amb el qual bé es podria permetre de viure dignament a algú: qui som nosaltres per mostrar, llençant-lo irresponsablement, menyspreu a la plena dignitat humana? Això és ignominiós. O, d’altra banda, doneu-lo al primer que us passi pel davant, seria altruista. Però si el llenceu, cosa més o menys comprensible per la “comoditat” (sí, en efecte la cultura capitalista fa passar per davant de la moral la comoditat i la utilitat), sapigueu que, tenint en compte la situació global del planeta, amb aquest comportament enfortiu el cercle viciós. Inserida la nostra conducta en el sistema global, estem multiplicant i reproduint la immoralitat, que acaba tenint, de fet, autèntics efectes materials.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 4 Agost 2013, in Opinió, Vaivé del món and tagged , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

  1. Molt bon tema. Estic totalment d’acord amb tu. A mi també m’esfereix veure la quantitat de menjar que llença la gent diàriament i sense pensar-hi. La generació dels nostres avis no llençaven mai menjar (suposo que és efecte d’haver passat una guerra); a casa els meus avis era inconcebible llençar menjar, tot s’aprofitava. No entenc com en tan poc temps podem haver arribat a la situació d’ara.

    • Gràcies Marta, m’alegro que t’agradi!
      Els meus avis també són “típics” en el sentit que ho aprofiten tot: a vegades el plat de menjar sembla absolutament net d’haver sucat tant el pa!
      Ara el que hem d’esperar és que la immoralitat del sistema no acabi corrompent del tot les nostres ànimes…

  1. Retroenllaç: Infoblog: repàs ràpid de 2013 | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: