Homosexualitat (1): el fetitxisme de la diferència

Com vaig avançar el dia que vaig reflexionar sobre el caràcter estereotipat de la festa de l’Orgull Gai, hi ha quatre fils més de reflexió que es poden desenvolupar a partir del lloc social de l’homosexualitat en les nostres societats. Aquesta és la primera entrega de quatre (publicades cada cinc dies) que tractaran sociològicament sobre diversos aspectes aplicats a l’homosexualitat. Aquest és el motiu pel qual arxivo aquesta entrada dins de la categoria “Sociologia”, i no en l’apartat d’homosexualitat dins de “Societat”, perquè en realitat no m’interessa tant fer directament un comentari sobre aquesta inclinació sexual i les seves derivacions socials, com oferir una reflexió sociològica sobre el caràcter de la nostra societat postmoderna a partir de tres fenòmens distintius sobre els quals diversos sociòlegs ja han reflexionat. El que passa és que aquesta reflexió l’aplicaré al cas de l’homosexualitat com a exemple per contextualitzar-los i facilitar-ne la comprensió, llavors de retruc n’oferiré una interpretació. Potser el títol de l’article no reflecteix bé aquest interès meu a retratar més el fetitxisme de la diferència que l’homosexualitat, perquè he posat aquest terme en primer lloc: certament, sembla que el tema de l’article sigui l’homosexualitat, quan jo pretenc que el tema sigui (en aquest article) el fetitxisme de la diferència, però ho he fet així perquè l’homosexualitat no deixa de ser el fil conductor, el que donarà coherència als quatre articles.
He parlat de tres característiques de la societat que tractaré aquí. En aquesta primera entrega, com ja veieu, parlaré de l’anomenat “fetitxisme de la diferència”; en la segona entrega reflexionaré sobre el consumisme, la mercantilització i l’individualisme, i com això permet construir una imatge social de l’homosexualitat; en una tercera entrada faré referència a l’espectacularització, la tendència a la banalitat i a l’estereotip. En la quarta entrega, per altra banda, no parlaré de cap fenomen sociològic general com aquests, sinó que aquella sí que serà més purament interpretació personal, en base a algunes consideracions que hauré fet en els tres articles previs, respecte de com caldria entendre l’homofòbia.
Us deixo, per tant, amb la primera entrega; ja vull advertir d’entrada que aquesta serà la més densa (molt densa) i més llarga (molt llarga), però també la més essencial per poder entendre bé les següents.

La peor alienación no consiste en ser desposeído por el otro, sino desposeído del otro, consiste en tener que producir al otro en ausencia del otro y ser, por consiguiente, devuelto una y otra vez a sí mismo y a la imagen de sí mismo. Si hoy en día estamos condenados a nuestra imagen (a cultivar nuestro cuerpo, nuestro look, nuestra identidad, nuestro deseo), ello no se debe a la alienación, sino más bien al final de la alienación y de la desaparición virtual del otro.
(Jean Baudrillard: “La cirurgía estética de la alteridad”, dins “Pantalla Total”, 1993)

1. El principi de la diferència:

Sabem que l’homosexualitat es constitueix socialment per la relació que es produeix entre dos elements, dos pols d’una parella, que és el fet homosexual i el fet heterosexual. Baudrillard estudia aquesta mena de relació entre una parella dual, que és l’alteritat. Ens fa evident que aquesta alteritat no significa ja actualment una complicitat recíproca entre els dos pols distints, inconmensurables entre si: l’Altre ja no té una singularitat irreductible, ja no causa seducció o por. En canvi, l’Altre és una producció, ja no hi ha relació d’alteritat dual i radical.
Això s’explica perquè sempre hi ha un pol que extrapola les seves característiques a l’Altre, és una “projecció histèrica”, diu Baudrillard, una creació a imatge i semblaça propis (per tant, derivats del Jo), de tal manera que es busca i es troba en l’altre aquella diferència que expressament, diguem-ho així, es vol trobar: l’alteritat és ara una projecció dels desitjos o les condicions pròpies sobre l’Altre, de tal manera que implica que la relació dual s’esvaeix i no es deixa intacta, conservant el seu atractiu (de seducció), sinó, en canvi, esdevé un element produït i de control.

Aquesta alteritat es caracteritza, llavors, pel principi de la diferència. Sempre hi ha d’haver, per tant, un pol privilegiat, el que extrapola i identifica la diferència. En aquest cas, òbviament és el pol heterosexual el que ha creat la imatge de l’homosexual, imatge a la qual, doncs, s’han atribuït unes característiques que suposadament li són pròpies i esdevenen la seva diferència. Amb el principi de la diferència, l’alteritat de les societats contemporànies no vol dir desigualtat de les característiques de l’Altre, sinó igualtat, igualtat que, irònicament, s’aconsegueix a través de la diferència. Per això, en realitat aquesta diferència, en tant que projecció i quelcom “esperat”, és el Mateix, és allò de propi que hom espera poder trobar en l’Altre, allò que l’identifiqui. Tot això passa en qualsevol relació d’alteritat que puguem trobar a la societat, per exemple amb el sexe o amb l’edat. Es constueix l’Altre segons com siguin les pautes histèricament extrapolades i se li elimina allò que el fa essencial, queda alienat perquè no té un contrast. És només una “retòrica idealitzada”, en paraules de Baudrillard, el que serveix per trobar l’altre pol, però com que és el que s’espera de trobar-hi de diferent vol dir en realitat que l’alteritat existent entre els dos pols és de semblança, i no ja, com he indicat, d’irreductible distinció radical.
La diferència esdevé una bandera de les nostres societats, fins i tot si no la sabem definir, però simplement és allò que globalment s’ha trobat com el que fa la gent especial. A nivell individual, la diferència és font d’orgull i independència, és l’origen de la identitat. Aquest principi el trobem en les nostres societat democràtiques pluralistes: és el discurs típic del respecte per la diferència, que és l’expressió d’aquesta “mania” per recalcar la diferència, per sentir empatia envers els diferents, però no pel fet de ser diferents, sinó pel que especulativament tenen de semblant. Necessita, doncs, tenir un tractament especial, altrament no es pot incloure, dominar, no es pot intervenir sobre seu. Perquè, a més, del principi de la diferència es deriva la possibilitat d’exercir poder, amb el propòsit de marcar una distància social.

En la societat es crea tot un circuit, tot un món especial, diguem-ho així, per a cada cos social diferent: per exemple, el mercat per a la tercera edat, o espais pedagògics per extrapolar en el nen allò que els adults li suposen que té, o productes de bellesa especials per a homes, diferents, aparentment, dels de les dones, i més especialment dirigits als homosexuals.
Es tracta de ser diferents… però iguals. Però per això la falsa dualitat es trenca, perquè hi ha un substrat comú en l’alteritat, que és la imatge projectada. Aquest món està només idealment diferenciat, perquè és el mateix per a tots, però caracteritzat diferent, de la mateixa manera com el caràcter diferent de l’Altre també és ideal. l’Altre està ara reduït, com si fos complementari (l’exemple de Baudrillard en el text citat és la producció de la dona com a mitja taronja) sense possibilitat de ser autònom.
L’individu, si té diferència, esdevé objecte de desig de si mateix, el cos propi és l’expressió d’aquella diferència, perquè és la pantalla de la identitat, aquella que ha estat projectada, en aquest cas l’homosexual; llavors, es converteix a si mateix en fetitxe. Però, com que és diferència interioritzada per l’extrapolació histèrica, en realitat no fa sinó que retornar a si mateix, refabricar-se i reprojectar la imatge, de manera irònica i supèrflua. En paraules de Baudrillard: “Cada cual se comporta con su cuerpo como el hombre con la mujer en la identificación proyectiva que acabamos de describir: lo ocupa como fetiche y actúa con él como fetiche en una tentativa de identificación desesperada de sí mismo”. Només heu de canviar l’expressió de l’alteritat entre home i dona (perquè en el text original Baudrillard fa referència a la dualitat del sexe), per l’expressió que cadascú es comporta amb el seu cos com l’heterosexual amb l’homosexual en la identificació projectiva per la qual l’homosexual és fabricat segons els “gustos”, les idees i els valors dels heterosexuals.

2. La diferència en l’esfera política:

Canviem ara de registre i passem a fer una exemplificació del comportament polític que es pot deduir, i que es deriva efectivament, del “fetitxisme de la diferència”.

No és difícil d’endevinar que totes les polítiques i tot el discurs polític referents a especificitats segueixen la lògica del principi de la diferència, perquè, recordem, el discurs postula que aquells que aparentment són diferents mereixen ser iguals, tractant-los especialment, si bé de manera similar, a fi de poder-los incloure en, aquest cas, la gestió pública. En aquest sentit, trobem mesures com la llei contra l’homofòbia que es debatia recentment al Parlament català, o per exemple propostes que a vegades surten a debat (a altres estats europeus) com incloure en la constitució una clàusula específica que rebutgi l’homofòbia o que garanteixi explícitament el matrimoni entre persones del mateix sexe.
És una pràctica política certament fetitxista: allò diferent mereix un tracte diferenciat, fins i tot quan es pot incloure en legislacions gèneriques i referents a tothom. La mateixa diferència és motiu i justificació suficients per orientar unes mesures que, aparentment, busquin respectar aquella diferència. S’arriba a fer abstracció del fet diferenciat de la resta del context polític. Considero que hi ha dues derivacions de la política de la diferència: les qüestions de tipus més legal, i les implicacions sociològiques originades per aquesta actitud política.

1- No es tracta de discutir ara de qüestions juridicopolítiques, però tanmateix vegem què implica això perquè és interessant i permet entendre millor el principi de la diferència. I això ho podem veure en dues subdimensions: la diferenciació en la llei, i la “ideologia” de la llei.

El discurs, el caràcter de la gent, la imatge social, l’interès… és de buscar la particularitat, que allò que s’agafa com a diferent marqui les relacions i expressament es busca d’assolir allò que expressa al màxim aquesta diferència, allò que la representa, allò que en permet el “lliure” desenvolupament, com si per definició fos positiu. No es tracta de veure i analitzar la tradició política per saber si incloure una clàusula dins de la constitució és el més encertat, per exemple, sinó que la tendència és a ressaltar i valorar per defecte positivament aquelles mesures orientades exclusivament a un col·lectiu: mentre es digui i es faci quelcom que tracti d’aquest grup, doncs ja és correcte.
En el cas de les possibles mesures constitucionals, és com si els homosexuals, pel fet de ser-ho, es mereixen tenir un lloc a la constitució. Adonem-nos que això és una mala consideració pel que fa a les lleis i els drets: el que potencialment es podria incloure a la constitució no és (no té perquè ser) un dret constitucional, o un dret fonamental, sinó que acaba sent o una referència retòrica (la qual cosa certifica de nou la importància de la imatge de la diferència en la relació d’alteritat derivada del principi de la diferència), o una clàusula específica que, en realitat, es refereix a drets fonamentals ja recollits, que sí que mereixen un lloc a les constitucions. En aquest mateix sentit, totes aquestes polítiques particularistes no són sinó l’expressió diferenciada dels drets humans (per tant una expressió diferenciada en el sentit legal, però com dèiem en parlar de l’alteritat, similiars -iguals en realitat-, però en forma de còpia que “envia” al discurs polític la imatge de la diferència, feta, doncs, a imatge i semblança, en aquest cas, dels drets humans). Perquè si es fan crims homòfobs, no tenen res d’especial, no estan diferenciats que qualsevol altre crim contra la dignitat inherent de tot ésser humà.
D’aquí extraiem una segona consideració pel que fa a la dimensió legal: el trencament amb la visió universalista democràtica tradicional en favor del particularisme. Com dèiem, la diferència no és res d’especial, és l’extrapolació a un col·lectiu determinat. Trobem que del conjunt social, de les característiques que haurien de ser base per a la legalitat universalista, es deriva un grup fetitxe, el que està diferenciat; però, de nou, està diferenciat sent similar (o igual, en realitat) a la ciutadania general, i és aquesta la categoria base per a la política universalista. De la política de la diferència, per tant, s’origina també un legalisme particularista que funciona “sol” i per la seva pròpia lògica instrumental, com la burocràcia: per defecte, buscarà de satisfer la diferència. Irònicament (per allò que la diferència és, el fons, la similitud), la llei acaba sent igual per a tots, el sentit de la normativa és el mateix, en aquest cas en concret s’insereix en un marc general, indistint i universal, però el recurs al respecte de la diferència força a voler-ne una plasmació particular. Això és significativament superflu.

2- Per altra banda, pel que fa a la derivació sociològica, observem que això que he anomenat “política de la diferència” pren absoltuament abstractament la diferència definida com a tal, només té en compte això. En conseqüència, la posició de les persones davant de la realitat social és parcial. Vet aquí que, si és parcial, poc importen les altres posicions, també parcials: hom només s’interessa per aquell fet pretesament diferenciat que l’afecta individualment, i l’interioritza com si fos el punt de referència amb el qual pot valorar tot el conjunt social.

3. La indiferenciació radical i la indiferència:

La relació irònica de l’alteritat implica que és igual la diferència que hom tingui (és igual que hom sigui diferent), si ha de ser inclosa, si en la diferència es busca, com en un mirall, la similitud, si cadascú individualment es caracteritza com a diferent i si la diferència és la plataforma per la identitat. La diferència acaba sent supèrflua, perquè tothom, se suposa, és diferent, perquè no és una diferència substancial, perquè hom s’interessa particularment d’allò que l’afecta, perquè la significació de l’Altre només es pot trobar en el Mateix.

Aquest fet acaba portant a una situació d’indiferenciació (i d’aquí s’arriba a una alteritat “trans”, com diu, Baudrillard, per això els transexuals i la seva identificació amb els homosexuals, o per això hi ha moda andrògina). He començat més amunt un paràgraf expressant sintèticament el que busca el principi de la diferència: es tracta de ser diferents, però iguals. I ens podríem plantejar: i no pot ser que es tracti de ser iguals, però diferents? En què quedem: què busca el principi de la diferència? Precisament i justament, és indiferent, el principi de la diferència no fa distincions, acaba sent el mateix, és igual -i mai més ben dit- el que busqui, perquè simplement és fetitxista; això és, recalca la pretesa diferència, que és aquesta relació que al primer apartat hem definit d’esvaïda entre els dos pols de l’alteritat i que s’assimila a la semblança histèrica, i que aquí hem vist que pot ser perfectament trans.

Si no hi ha distincions, si la diferència és igualtat, i si hi ha transposició entre els pols gràcies a la seva semblança, llavors s’arriba a un estat d’indiferenciació radical generalitzada. Per veure què significa, és més fàcil il·lustrar-ho amb un doble exemple. Imaginem-nos que estem amb un company i veiem un noi que vesteix de manera estrambòtica, exòtica fins i tot, “típicament” gai; li diem al nostre amic “mira, aquell és homosexual”, i ens diu “no, jo el conec, és el xicot de la Maria”, i nosaltres concloem “ah, bé, avui tothom vesteix com vol…”.
El segon exemple potser és millor, perquè no me l’invento jo, i segueix la mateixa línia, i el vull posar perquè vegeu que realment el que dic es troba culturalment a la nostra societat. En dues pel·lícules diferents (una era un capítol d’Star Trek: Voyager, l’altra sincerament, no me’n recordo) he trobat la mateixa situació, que exposo només pel cas d’Star Trek. Més o menys va així: resulta que els protagonistes havien viatjat en el temps al passat (a època contemporània) a la ciutat de San Franciso. Havien de baixar-hi, però un diu de canviar-se la roba, perquè, clar, amb els uniformes futuristes criden l’atenció. I un altre diu que no cal, que passaran desapercebuts, allò és San Francisco i tothom vesteix com vol. Això és la indiferenciació: no cal preocupar-ser perquè els altres tampoc no es preocupen.

La indiferenciació generalitzada, combinada amb el que he definit més amunt com a parcialitat, pot  acabar resultant, certament, en indiferència. Tots són punts parcials, en tot es tracta de ressaltar la diferència, tothom sembla igual malgrat pretendre ser diferent, nosaltres definim com és la “diferència” perquè la puguem entendre… La postura de l’individu davant d’un món indiferenciat, davant dels altres que perden el seu Jo per reflectir el que se’ls ha extrapolat (i, per tant, no es mouen realment autònomament), també esdevé, òbviament, indiferent, de tal manera que hom pot així tornar-se insensible. Això pot explicar el règim d’immoralitat en el qual vivim.

En definitiva, si tothom vesteix com vol, quina gràcia hi ha a saber identificar la diferència? Per què ens hem de preocupar a distingir com va cadascú? Acaba sent absolutament indiferent com vagi hom vestit, perquè ja se sap que anirà com vulgui. O, en l’exemple que ens ocupa: si hom és homosexual, a mi en què m’afecta? Ja el tractaré com el principi de la diferència diu que l’he de tractar, sabent que és homosexual, però imporant-me poc, en fons, i esperant que ell mostri que és homosexual, perquè altrament no el sabré distingir. La diferència ha esdevingut indiferent, la qual cosa vol dir que el que havia de guiar o el que havia de ser un referent no té importància. A la gent importa poc com vesteixis o la diferència que tinguis. La distinció no existeix als ulls dels altres, o, en tot cas, és supèrflua; la suposada heterogeneïtat és homogeneïtat i, com a tal, indiferenciada i, per tant, indiferent als ulls dels individus (els mateixos individus que participen del joc de la diferència). La “raresa”, fins i tot, perd el seu sentit.

4. La inclusió social:

Un dels resultats del fetitxisme de la diferència és, com més amunt s’ha dit, el fet de voler “incloure”, de voler “tractar”, directament d’intervenir damunt d’aquesta diferència… perquè no sigui diferent. D’aquí el discurs sociopolític i les idees socials actuals de la inclusió social. Segurament un cas paradigmàtic és el de la inclusió de les persones discapacitades, però també es pot trobar en el nostre cas que ens ocupa. Per exemple, sempre es dirà d’un homosexual “típic” que viu lliurement i plenament la seva sexualitat. I això què vol dir? Això vol dir que s’ha “acceptat” vivint la diferència (fins i tot podríem dir vivint de la diferència), que la seva individualitat s’expressa quan incorpora i interioritza la imatge social del gai, per tant que la suposada llibertat que manifesta no és sinó adequació a aquesta imatge.
En la societat de la diferència, viure lliurement i plenament com a individu vol dir viure “lliurement” i “plenament” com a persona diferenciada segons el criteri de la diferència (d’aquí que més amunt diguéssim que l’individu esdevé ell mateix fetitxe de la diferència). Podríem aventurar-nos a dir que les dificultats que té una persona homosexual per acceptar-se o per sentir-se còmode són degudes al fet que no entra, pel motiu que sigui, en aquesta idenitat que la societat suposa que té i s’espera que segueixi. Llavors, si vol tenir una vida “normal”, no pot sinó viure “lliurement” com a homosexual, en aquell món particular que el fetitxisme de la diferència crea. Exigència del principi de la diferència és respectar-la, acceptar aquest món i mostrar empatia. Això és molt clar per als discapacitats: es pinten com a éssers sense voluntat, com si la seva desgràcia i la seva sort depenguessin de nosaltres (efectivament, això és la plasmació d’haver estat fets a imatge i semblança).

Adonem-nos que la inclusió només pot passar acceptant, i basant-se en, la imatge histèrica que el principi de la diferència projecta, que se simplifica en estereotips. Això implica un joc de rols. Com sabem, la projecció de la imatge és l’extrapolació d’un dels pols, la qual cosa en la relació de rols es tradueix en una dominació, perquè sempre hi ha d’haver algú o algun element que marqui quines han de ser les “normes” del joc, els papers que tindrà cadascú, a fi de poder defnir la diferència i fer-la visible a la societat. A més, la visibilització tot sovint corre pels canals que ja estan construïts, que són els del mercat (això ho tractarem a la propera entrega).
Tot plegat vol dir que més que inclusió, és acceptació dins de la relació de dominació i autodegradació personal, la qual cosa confirma el control sobre el grup, un cop homogeneïtzat l’individu. És l’acceptació del tancat de significacions socials. Fins i tot, la inclusió pot voler dir una anul·lació de l’individu.

La inclusió ve a ser, en definitiva, el tancament del cercle: el principi de la diferència crea aquell món especial, conforma les actituds diferents; la inclusió el que fa és ajustar en el conjunt social aquell món especial, de tal manera que es retroalimenta la diferència i reforça la relació d’alteritat adual que hem definit al començament de l’article. En el cas de l’homosexualitat, els homosexuals tenen els seus espais d’oci, ja tenen locals d’ambient, i això els fa ser “normals”… però distingint-los.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 11 Agost 2013, in Sociologia, Valoració and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 4 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: