Homosexualitat (2): el consumisme

La aparición de estos nuevos derechos sociales, agitados como eslóganes, como exhibición democrática de la sociedad de la abundancia es pues sintomática del paso de los elementos en cuestión al rango de signos distintivos y de privilegios de clase (o de casta). El «derecho al aire puro» significa la pérdida del aire puro como bien natural, implica su paso a la condición de mercancía y su desigual distribución social. No deberíamos tomar por progreso social objetivo (que se lo inscriba como derecho en las tablas de la ley) lo que en realidad es un progreso del sistema capitalista, es decir, la transformación progresiva de todos los valores concretos y naturales en formas productivas.
(Jean Baudrillard, “La sociedad de consumo”, 1970)

1. Diferenciació i estatus:

Ja vam veure el principi de la diferència. Sobre de la diferència es vehicula el consum. Però aquest no és igual com tradicionalment s’ha entès, no és, en realitat, només convertir les coses en útils. Hi ha un element més imporant i fonamental, que és l’estatus: el consum contemporani ha adquirit una nova dimensió, és la producció, consum i reproducció de signes d’estatus. L’estatus ve a ser la “posició social”, la significació de la persona, no per ella mateixa o pel sentit real, sinó pel sentit atorgat. El signe és la diferència codificada, que justifica aquell estatus. L’intercanvi de signes és la característica del consumisme contemporani.

L’estatus és una manera d’ubicar les persones en tot el conjunt social, una recreació simbòlica d’aquesta posició fonamentada en una idea d’igualtat (mítica, diu Baudrillard): és a dir, el consum és el que possibilita la igualtat. En aquest sentit, doncs, hem d’entendre l’estatus com a simulació de l’essència social, la qual cosa vol dir que l’important de l’intercanvi són els signes. Es produeix una “indexació” de necessitats i aspiracions segons la posició social adquirida. Això deriva, doncs, de la lògica de la producció, però en tant que indexació (que passarà a guiar el comportament de la gent) també és reproducció, de tal manera que l’intercanvi de signes, i el significant associat, es justifica en ell mateix.

Fixem-nos en aquesta afirmació de l’autor: “Las diferencias actuales (de indumentaria, de ideología, hasta de sexo) se intercambian en el seno de un vasto consorcio de consumo. Es un intercambio socializado de los signos. Y si, con la forma de signo, todo puede intercambiarse así, no es por la gracia de alguna «liberalización» de las costumbres, sino porque las diferencias se producen sistemáticamente según un orden que las integra como signos de reconocimiento y porque, siendo recíprocamente sustituibles, ya no queda entre ellas otra tensión ni otra contradicción que entre lo alto y lo bajo, que entre la izquierda y la derecha.” Aquesta és també la “igualtat” derivada de la diferenciació.
Un punt important, que neix segurament d’aquesta tendència histèrica a la igualtat i de l’individualisme, és que la posició d’estatus implica una certa “felicitat”, almenys tal i com ho viu la persona, suposa un reconeixement i satisfacció. La diferenciació és, en aquest sentit, la cerca d’aquella satisfacció. Això fa també que, com que la diferència neix d’un joc de dualitat, sempre hi hagi una mena d’amenaça flotant que posi en perill aquella diferència i que, doncs, a la vegada la legitima. Es recorre a una la fatalitat, s’explota per complir la funció col·lectiva de la diferenciació i justificar la “seguretat” de la diferenciació. Al seu torn, distingir-se i aïllar-se del món, cosa que ofereix seguretat, permet i possibilita el gaudi. Diu Baudrillard que es recorre a la fatalitat perquè “frente a ella, la banalidad se alimente y encuentre gracia”. Davant de l’amenaça, floreix una “sensibleria específica“, l’empatia que la diferència condiciona. Aquesta és d’ordre simbòlic i, doncs, està inclosa en els signes que s’intercanvien.

2. La lògica del consum:

La lògica de consum es caractaritza perquè és una producció social de material de diferències simbòliques i d’estatus, que són la base per a les pràctiques de consum, com acabem de veure. Però anem un pas més enllà: si la diferència està codificada, vol dir que transmet un sentit, té un significant, és a dir, una imatge associada, creada per abstracció. Aquesta imatge no té a veure amb les necessitats: el consum no sorgeix per les necessitats. En canvi, consumir té el primer sentit d’adherir-se als valors de les “necessitats” (finalment indicades per l’objecte de consum), abans de satisfer-les. És el signe, doncs, el que explica el consum. I el signe sorgeix de la lògica de la diferenciació. Així és com es pot fer entrar el fet homosexual en la lògica capitalista, en la seva conversió en les formes productives que Baudrillard anomena a la cita de la capçalera, és a dir, en font de profit econòmic i de privilegi social.

En el cas de l’homosexualitat, el que està codificat és el “món” de l’homosexualitat, en certa forma podríem dir la subcultura, però no referida en el sentit cultural, sinó en tant que té l’expressió mercantil, però òbviament aquella també té una manifestació meranctil, sempre i quan així es pugui codificar (i sempre es pot fer). El consum, llavors, implica produir, vendre i consumir tots els signes associats a l’homosexualitat.
Adonem-nos, doncs, que, si parlàvem de la lògica de la diferenciació, d’aquí emergeix una segona lògica característica del consum: una lògica de la comunicació, que es refereix a l’intercanvi de signes, a encarar-se a la realitat segons els seus significants, a presentar aquella imatge, que és el que l’autor anomena “estatus”. Baudrillard molt agudament detecta que, en aquesta relació de discurs, el significant és predominant respecte del significat. És a dir, el que simbòlicament representa el consum, que es manifesta en el signe de l’estatus buscat, se sobreposa al principi de realitat.

Val a dir que no s’ha d’entendre aquest consum, llavors, com una cosa purament individual (però s’individualitza) ni aïllada (però es viu privadament), sinó que és tot un sistema social, permet el sorgiment (per producció) de significats socials, i així és com es produeixen tant els consumidors com la demanda. Per això, la realitat social acaba funcionant com els signes produïts que, teòricament, l’han de representar: aquests signes produïts han esdevingut la realitat. És a dir, el consum implica recrear una realitat, fer un simulacre del que és de debò, perquè es consumix -insistim en això- el significant, la idea de l’estatus que tenim, per això dèim abans que és una recreació, una “imatge especular”. Les persones ho viuen com a real, però és la imatge del que la societat significa com a real. El consumisme és aquest histerisme de recreació, d’absorció i producció de signes de simulació.
Cal conceptualitzar, llavors, el consum en el seu conjunt, i com interrelaciona tota la societat a partir dels signes, per endevenir aquest simulacre. En paraules del nostre autor: “Hoy son pocos los objetos que se ofrecen solos, sin un contexto de objetos que les hablen. Y ia relación del consumidor con el objeto se ha modificado: el individuo ya no se refiere a tal objeto en su utilidad específica, sino a un conjunto de objetos en su significación total.” Això és, es crea un tot coherent (i diferenciat). Per això, “La indumentaria, los aparatos, los productos de higiene personal y de belleza constituyen así hileras de objetos que suscitan en el consumidor apremios de inercia y éste irá lógicamente de un objeto al otro”. D’aquí es dedueix, si ens hi fixem, que el consum és dirigit, “lògicament” unit pel significant que té l’objecte, la idea o el servei que es consumeix.

Un punt important del consum és com tot aquest conjunt coherent de signes arriba a l’individu. Si es produeixen significants, l’important, llavors, no és el valor d’ús, sinó el sentit que té. Això és una tasca que només la pot fer el subjecte, però fent-ho tota aquesta significació passa a la persona: ella és codificada segons el mateix patró. Sóc jo qui es compra un anell gruixut per posar-me’l al dit gros deixant veure que estic disponible, sóc jo que va al festival… D’aquesta manera, el jo mateix esdevé també signe. Ell és la personificació de la diferenciació i l’expressió de la lògica de la comunicació del consum. En tant que això, deixa de ser subjecte i es torna objecte, perquè pot ser intercanviat en aquest circuit per a gaudi, consum, satisfacció i expressió dels altres. El jo, doncs, és mercaderia significada: ara els altres poden reconèixer-me com el que sóc, poden descodificar-me “adequadament”.
El signe traspassa la seva dinàmica existencial a la persona que ha de posseir, però fixem-nos que l’estatus no es manifesta amb la possessió, per tant no és una satisfacció de necessitats, sinó amb el seu significant, per tant el signe mateix esdevé necessari, perquè, si en aquest cas parlem de signes no materials, com és l’homosexualitat, aquesta dinàmica existencial del signe es traspassa no estrictament a la necessitat de posseir, sinó a la incorporació en la persona de la lògica del signe. És a dir, perquè els altres puguin descodificar un objecte i a un mateix, que reconeix i interioritza el significat d’aquest objecte, doncs cal que ell primer es codifiqui: un mateix esdevé signe de la diferència i és “necessari” que s’autosatisfaci assolint sempre contínuament l’objectiu de l’estatus. Així és com hom reprodueix i intercanvia els signes i, més important, es converteix ell mateix en objecte de consum (és a dir, en un fetitxe). Pot ser interessant d’observar que és com si damunt del fetitxisme de la mercaderia típica de Marx, s’afegís el fetitixisme de la diferència, diferència aquesta que se significa per poder ser tractada d’objecte i mercantilitzada.
La lògica fetitxista derivada d’aquesta lògica del consum és la ideologia del consum. La moda també s’explica per això: certs processos combinatoris de signes de consum generalitzats.
A les masses (en aquest cas, l’anomenat col·lectiu homosexual) es dirigeix el consum estandarditzat. Si el consum és producció de signes, la persona que consumeix esdevé “prefabricat”, diríem, a imatge i semblança del significant d’aquest signe, i totes les masses es tornen iguals. Vet aquí, de nou, com la diferenciació pretesa esdevé indiferenciació, i com això possibilita la reproducció  ideologicosimbòlica.

En definitiva, la mercaderia es torna signe, i el signe es torna mercaderia. Es tracta d’un procés de reïficació. Això explica la lògica de per què els objectes del mercat gai són socialment considerats representació de la “cultura” o l’estètica homosexual (i, doncs, quan hom els compra o usa els serveis per a gais, actuant a partir d’un càlcul d’objectes i no per la possessió, es converteix en un signe amb cames d’aquesta estètica, un signe en tant que associa la imatge de l’homosexual amb la vida efectiva de l’homosexual que transmet aquell estatus), i per què, a la vegada, aquell homosexual representant d’aquest estatus entra a formar part directament del circuit de mercantiltizació i esdevé mercaderia, en tant que objecte de culte (fetitxe) i en tant que producte comercialitzable i amb el qual fer negoci dins del circuit d’aquell mercat.
No és consum material, és consum simbòlic, és oferir-se als altres com a “producte social”, producte construït per la imatge (el “gai”), és obtenir tots els accessoris per esdevenir aquest producte i és presentar-se com a tal als ulls dels altres per entrar als circuits quasi ritualitzats, així hom consumeix i els altres “consumeixen” la imatge del jo, i això és el que els permet relacionar-se amb el jo. Igual com el que vam dir del fetitxisme de la diferència, això elimina tota singularitat real que neix de la relació concreta (i no abstracta) i conflictiva amb el món.

3. La personalització i el culte al cos:

La conversió de la persona en objecte de consum té una implicació: la personalització. Això és el fet de diferenciaciar-se dels altres, però, dins la societat de consum, no és essencialment individual, sinó social. La personalització suposa, amb la lògica del consum, triar la combinació de signes, però sempre dins d’un model, i suposa, també, l’explosió de la justificació psíquica: la cerca de la felicitat. El consum, dèiem més amunt, té el caràcter ideològic de ser la imatge de la igualtat; pel que fa a la interiorització personal, aquesta imatge representa la felicitat. La personalització és l’expressió viscuda, doncs, d’una exigència d’estatus i la manifestació d’una impossibilitat d’assolir-lo.

Què vol dir, llavors, que hom es converteixi en objecte de consum? Això vol dir que és la personalització, la conversió en objecte significant, el que dóna sentit a un mateix i als altres, dins de la lògica general de l’intercanvi de signes. És a dir, per una banda, tot el grup és diferencialment paritari respecte de l’altre grup, i a la vegada cada individu creu trobar el seu propi camí. En aquest punt es manifesta una nova ètica del consum: “Acercándose a su ideal de referencia, siendo «verdaderamente uno mismo», es como mejor obedece cada uno al imperativo colectivo y como mejor coincide con tal o cual modelo «impuesto».”
Això porta al que Baudrillard anomena la “cohesió narcisista” del grup, que té també la seva expressió individualitzada. Adonem-nos que certament el que dóna vida al circuit és l’hedonisme, l’element psicològic que porta a la personalització i motiva el cercle viciós. D’aquí ve el narcisime (Lipovetsky també en parlava), narcisisme que en últim terme implica que el jo és un objecte que es consumeix consumint. I si és així, el jo esdevé superflu, o, en tot cas (ja que el jo psicològicament no pot sobrar mai), superficial i, òbviament, buit, perquè només projecta el sentit que el consum li transfereix. Així es pot entendre també la frase de Castoriadis que ja vaig citar en un altre article parlant també del consumisme.

Fixem-nos que aquí emergeix un punt calent ben interessant: la nova ètica porta a l’obligació de gaudir, de maximitzar les possibilitats de gaudi, com a expressió d’aquell ideal personalitzat, com a “prova” de la salvació, que s’ha assolit la felicitat. I com manifesta els seus comportaments, aquesta ètica? Amb un nou ascetisme: el culte el cos. Certament, aquesta és la derivació lògica de la personalització: l’objecte més preat de consum, l’obecte amb el qual es pot expressar la posició d’estatus, l’objecte que serveix per comunicar-se amb els altres, és el cos. És la plataforma física del narcisme: és capital i fetitxe. Hom es reapropia del cos per rendibilitat hedonista i prova d’estatus (com si agradant-se a un mateix també s’hagués d’agradar als altres) i, fins i tot, símbol de competitivitat.
Què està més lligat al cos sinó la sexualitat? I quina és la “diferència marginal” (com ho anomena Baudrillard) de l’homosexualitat, sinó l’orientació sexual? Així és com el consum del cos, que és la forma del signe, està orientat per la sexualitat. La lògica del consum, però, fa que la sexualitat, inserta sempre dins de la simulació dels signes de consum, sigui com una restitució artificial de la “veritat”: les determinacions immediates del guany i del sexe aïllen els individus obsesionant-los per aquest sexe. En aquest sentit, l’exacerbació no és només una manifestació pública (espectacularitzada, afegirem), també fa que es torni ansiosa de si mateixa, observa Baudrillard, la qual fa que es perdi l’espontaneïtat (òbviament, perquè és una simulació) i que s’aprofundeixi en aquell narcisisme. El que atreu, el que busca l’hedonisme (per consumir i ser consumit), és l’encarnació dels signes del consum, l’abstracció, la “santificació” del cos o la “puresa del significant desencarnat”.

En definitiva, podem entendre per als homosexuals el mateix que diu Baudrillard respecte de la dona, que resumeix clarament tot el procés pel qual la persona esdevé objecte de consum narcisista: “En el ejemplo mencionado, si la mujer se consume es porque su relación consigo misma ha sido objetivada y alimentada por signos, signos que constituyen el Modelo Femenino, que es el verdadero objeto del consumo. Esto es lo que consume la mujer al «personalizarse». […] Es muy diferente valer por cualidades naturales que hacerse valer por adherirse a un modelo y según un código constituido. Se trata de la feminidad funcional, una feminidad en la que todos los valores naturales de belleza, de gracia, de sensualidad desaparecen en provecho de valores exponenciales de naturalidad (adulterada), de erotismo, de «línea», de expresividad.”

Llavors, ens trobem davant d’una “producció industrial de les diferències”. Les diferències “personalitzants” impliquen eliminar la persona real, les contradiccions entre persones, en canvi es troben en una escala jerarquitzant i convergeixen en models. D’aquí el perfil determinat d’homosexual i l’estil de vida que s’hi associa. No és un estereotip prejudicial; és un estereotip preestablert i, com a tal, com que la diferència es fonamenta en allò diferencial (com això prèviament establert), doncs és també un estereotip normativitzat.

4. El Circuit Festival i la política

Des de fa una setmana i fins diumenge té lloc a Barcelona el  Circuit Festival, un festival, comercialment privat, gai. És un exemple específic que representa la plasmació del “món” particular per a aquells diferenciats, efectivament creat pel consum i pel mercat (no en va el discurs oficial parla del mercat per a gais). És l’espai on podem observar els efectes del consumisme:  el festival és un lloc on es fa evident la diferència com a homosexual, on la persona només és tal en tant que homosexual (codificat), perquè és l’únic en aquell moment que es té en compte; i un lloc on es ven als homosexuals la imatge mateixa de l’homosexualitat. És a dir, l’important del consum no és el festival, és l’homosexual que, anant-hi, com que transmet un significat, queda marcat per aquell significat, de tal manera que ell mateix esdevé objecte de consum, és mercaderia posterior, és plataforma de difusió d’un significant determinat. D’aquí que Baudrillard digués, com vaig posar en el primer article, que la diferència retorna a si. És un espai de retroalimentació i autosatisfacció, és l’apoteosi del narcisme.

Aquest espai representa simbòlicament el lloc de “salvació”: en tant que homosexual, hom se salva a través de les obres, dels actes, propis d’homosexual, en el context del festival per a homosexuals. L’adhesió als signes i models que ho representen és clara i transparent. La personalització consisteix a buscar la millor manera per assolir aquesta “salvació”. Només cal apel·lar al sentit de l’autorealització i demostrar la possibilitat del gaudi per atreure l’hedonisme de la persona. Per exemple, si mireu l’spot publicitari del festival, veureu que al final apareix una mena de segell de qualitat que diu: “100% authentic. Original best worldwide gay summer”.

El festival, de fet, conjura un doble sentit: fa sorgir la “llibertat” i la felicitat (que es “captura” amb el consum d’aquests signes), i alhora evoca la naturalesa de la diferència per negar-la. Això és: en tant que té una dimensió política, l’evocació de la diferència implica que, si existeix, és perquè encara no s’ha assolit la integració o la igualtat, diria el discurs, per tant es pretén remarcar aquesta diferència negant-la com a desigualtat respecte dels altres, perquè a la vegada serveix perquè existeixi aquest clima d’igualtat.

Podem deduir una altra cosa de fons de tot aquest procés de personalització i consum: els signes del consum són el simulacre de participar en el món, la qual cosa vol dir que es privatitza la vida, en la qual, a més, el consum és dirigit, i no autònom, i el context no es veu pas un dret conquerit, obtingut per esforç social i històric, sinó “concedit”. I si és concedit, i abundant, al final pot ser banal; però en tot cas, l’ètica del consum dicta que, com que ens ve donat, ho hem d'”aprofitar”, n’hem de gaudir. Certament tot això es viu en la vida quotidiana, en aquelles accions de “salvació”. Això pot servir per evitar les tensions, però té contradiccions. Baudrillard agudament observa que és una contradicció de tipus moral, perquè l’esfera de la vida quotidiana així definida (la seva relació amb el consum, la seva manera de deslligar-se del món) és passiva. A més, si el comportament d’aquesta vida quotidiana ha estat normativitzat, com dèiem més amunt, vol dir que òbviament deixa de ser dissident. Això és el que permet parlar de conformisme. La diferenciació, i també l’espectacularització (com veurem en el proper article), en permeten la reproducció.

Per oposició  aquest exemple, voldria posar-ne un altre per acabar de fer entendre la lògica del consumisme i la diferenciació, exposant un tipus d'”ètica” diferent. És un exemple que trec d’una sèrie de televisió que es diu Tara i que vaig descriure en una ocasió com la sèrie on fan un tractament més natural, encertat, sensible i no esbiaixat de l’homosexualitat. Doncs resulta que en un capítol es veu aquesta seqüència: l’adolescent gai s’està autodescobrint i té un col·lega també gai que ja viu plenament la seva sexualitat (“viure-la plenament” en el sentit que aquí i que a l’entrega anterior hem definit). Aquest col·lega convenç el protagonista, que tot i així es mostra emporoguit, per anar a un parc on fan cruising, perquè s’entén que, òbviament, en tant que homosexual, així podrà realment mostrar i demostrar (autodemostrar-se també) que és homosexual. Resulta que allà al parc entre els matolls, mentre el seu col·lega ja s’ha llençat a l’aventura, ell veu casualment el seu veí practicant sexe, un home de 40 o 50 anys, que també el veu. S’aixeca, deixa la seva parella sexual i va a ell, apartant-lo, perquè entén que és un ambient que no li convé, i llavors se l’emporta en cotxe cap a casa. Li diu alguna cosa així: “la meva generació no va estar lluitant pels nostres drets civils perquè tu vagis al parc a desfogar-te amb el primer que trobes.”

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 16 Agost 2013, in Sociologia, Valoració and tagged , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: