Homosexualitat (3): l’espectacularització

La lógica de la mercancía se ha generalizado y hoy gobierna, no sólo el proceso de trabajo y los productos materiales, sino también la cultura en su conjunto, la sexualidad, las relaciones humanas, hasta las fantasías y las pulsiones individuales. Esta lógica lo abarca todo, no sólo en el sentido de que se objetivan y manipulan todas las funciones, todas las necesidades, atendiendo al provecho, también en el sentido más profundo de que todo se vuelve espectáculo, es decir, todo se presenta, se evoca, se orquesta en imágenes, en signos, en modelos consumibles.
(Jean Baudrillard: “La sociedad de consumo”, 1970)

1. Consum i espectacle:

Partint d’aquesta cita de Baudrillard, el consumisme forma part de tot el sistema social i la cultura adjacent, per això s’ha estès el arreu i s’ha facilitat la comercialització. Això ha estat possible gràcies a la producció, sobre la lògica del consum (que vam veure a la segona entrega), de tota una lògica de l’espectacle.

No es tracta només d’allò que des d’una visió “pragmàtica” podríem pensar: fer introduir la “diferència” dins del sistema normal, en la mesura que l’espectacle, en tant que superficial i distret, converteix una cosa en “graciosa”, peculiar, i així és més fàcilment tolerable, perquè és efectivament la certificació d’aquella diferència. Es tracta, de fet, de la generalització del codi d’estatus, dels signes socials produïts alienament, sense autonomia del productor/consumidor; és la incorporació i la possibilitat del seu consum de masses, amb la subseqüent banalització.
No és només que tot estigui orientat per la sexualitat, en el cas que ens ocupa, i públicament així es postuli, i les persones que ho personifiquen esdevinguin objectes despersonificats i d’entreteniment. Es tracta del fet que les imatges i els signes es tornen consumibles totalment. Com diu Baudrillard en la cita, el discurs de la “comunicació” que permet el consum, es recrea perpètuament tot el sistema d’aquesta manera, les aparences guien les accions de les persones i actuen dins d’aquest marc. En paraules de Guy Debord en la seva obra La sociedad del espectáculo, “és l’afirmació omnipresent de l’elecció ja feta per la producció i el consum conseqüent”.

Diu Baudrillard que estem en una època d’execrència, és a dir, allò que creix sense mesura i desborda incontrolablement sense respectar la pròpia definició. Sobrepassa, així, els fins i multiplica els efectes sense atendre a causes. Aquesta execrència és la matèria de l’espectacle. Aquesta matèria està formada pels signes del consum. L’entrada de l’espectacle en el món del consum, amb les subseqüents conseqüències, és l’espectacularització. L’espectacle defineix tot el marc de relació social, en el qual s’expressant exacervadament i com si fos ideal els valors i significants dels signes del consum.
La societat de l’espectacle és aquella en la qual la relació entre persones està mitjançada per imatges, és a dir, els significants dels objectes de consum degudament codificats, perquè així han estat produïts (cal reclarcar, doncs, que no ens referim ni a imatges en un sentit purament físic, ni a espectacles en un sentit purament tècnic i visual). El que els teòrics de l’Escola de Frankfurt van anomenar indústria cultural sens dubte és el suport productiu dels béns de consum (els culturals, però, al cap i a la fi, ho inunden tot) i la plataforma per la difusió massiva d’un mateix producte (d’una mateixa imatge, i, doncs, d’una mateixa representació de la realitat). Ara bé, l’espectacle no només es difon pels mitjans de comunicació, ja que està comercialitzat. Els objectes espectaculars, observa Baudrillard, s’actualitzen, és a dir, estan dramatitzats “a la manera d’un espectacle”. Però a la vegada estan desactualitzats, en el sentit de descontextualitzats, perquè, en tant que signes significants, creen el seu propi context; en tant que imatges, estan distanciats de la persona (sobretot si és a través dels mitjans de comunicació); i en tant que objectes mercaderia, adquireixen sempre la mateixa forma.

2. L’espectacularització:

Breument, l’espectacularització, la lògica (consumista) de l’espectacle, és el que Baudrillard anomena la “celebració de l’objecte”. I sabem que els objectes signifiquen la realitat en fan una representació: implica la participació “orgànica” dels espectadors en l’exercici de restitució artificial. Entengui’s aquesta “restitució” com el mateix que vam dir en el consum: sobreposar els signes del consum, crear una “sensibleria”, respectar la jerarquia d’estatus i signes a partir de la diferenciació (d’això en vam parlar a la primera entrega), imposar els valors i les imatges representades i els models consumibles… En aquest sentit, el consumidor, espectador a la vegada, està atrapat per aquesta lògica, la qual viu i en la qual participa. L’espectacle dóna forma a la vida privada i l'”omple” pel consum posterior d’imatges, que exalcen aquestes mateixes imatges.

Certament, si respecte de la lògica del consum dèiem que el seu significat era predominant, amb l’espectacle passa una cosa semblant: Debord observa que l’espectacle, en la seva forma i contingut, és la justificació de les condicions del sistema, perquè és vist com a real. I com que l’espectacle és exhibició i imatges sempre constants, vol dir que la justificació del sistema té una “presència permanent”. És com un recordatori que el mateix sistema es fa. I aquest recordatori es consumeix. I si es consumeix, vèiem amb Baudrillard, ajuda les forces productives, que ja estan finalment orientades a aquest consum; per tant així és com es reprodueix i es justifica a si mateix. En paraules de Debord, “El lenguaje del espectáculo está constituido por signos de la producción reinante, que son, al mismo tiempo, la finalidad última de esta producción.”

L’espectacle és el motor, llavors, de si mateix. Això fa una societat espectacularista: l’important és el desenvolupament, el com van les coses (i, doncs, com es presenten), i no la finalitat. D’aquí la importància de les imatges. Això suposa que l’espectacle, com que és pres com la realitat, està objectivat. Les aparences, que donen forma a la societat, adquireixen estatut ontològic, i la presència real (i objectivada) de l’aparença elimina els limits entre vertader i fals.
Les persones, com que havíem dit que consumeixen i “incorporen” aquests signes representatius de la realitat, en la seva adequació als models produïts, també esdevenen el motiu de l’espectacle. A més, la realitat espectacular és immòbil i perpètua. Davant d’això, l’espectador, sense rèplica que negui les aparences, és passiu. Ho és davant de la televisió, ho és mostrant-se indiferent en el “circ” de la política, ho és anant a consumir, perquè pel rol li pertoca, el que li ofereixen en qualsevol festival gai.

L’espectacularització fa una separació en les aparences de la realitat. Són fragments cada un desenvolupat pel seu compte, amb única finalitat tautològica del consum. I aquí també es fa notar la presència del control social: la separació evita la unitat coherent del món. Aquests fragments són cada un dels productes significats susceptibles de ser comercialitzats, en relació amb els signes del seu context. L’espectacle mateix esdevé, així, producte. I, com que l’espectacle no es tracta només dels mers béns, implica que el temps (i l’espai) on es fa present l’espectacle conformaran cada un dels fragments consumibles. L’espectacle està, així, físicament i temporalment diversificat. La persona, doncs, consumeix aquell temps i aquell espai (en pot ser un exemple paradigmàtic el turisme). Però no només això, sinó que, com que es tracta de la relació mitjançada per imatges entre persones, els signes consumibles impliquen que la sociabilitat associada a aquells temps i espai també es consumeix (i també es ven), així com la “sensibleria” especial unida a cada un dels sistemes de signes. Es pot dir, segons això, que l’espectacle és una “producció circular de l’aïllament”: la seva tècnica aïlla, i l’aïllament, per la seva necessitat d’imatge separada, busca la tècnica que reforci aquestes condicions.
El fetitxisme de la mercaderia s’expressa absolutament amb l’espectacle, perquè suposa aquesta substitució del món real per allò que representa el real, i l’intercanvi de “fragments” del que és real i el seu consum. L’alienació de la persona és total, està fora de si, perquè entra en la lògica absorbent del consum atomitzador. Per exemple, el consumidor “tria” on vol anar, quin ús (consumible) vol fer del seu temps, diversificat en aquests productes espectaculars.

És clar que l’espectacle sembla sobretot oci. Ho és en la mesura que ofereix productes diferents al del treball (perquè treballant el productor ja està alienat), però no ho és en la mesura que determina tot el marc de sociabilitat espectacular. L’espectacle és alienació de la vida social, una prolongació de l’alienació del treball. Amb aquest tipus d’espectacle, perquè tingui cert “sentit”, cal expressament proclamar el valor d’ús, perquè la seva realitat efectiva està corrompuda per l’economia mercantil. Ara bé, com que l’objecte mercaderia ha suplantat la realitat, és justament de fet el mer valor atorgat en tant que mercaderia el que genera “sentit” i provoca la satisfacció del consumidor.

L’espectacle es pot sostenir no només perquè és el fi a on arribar a través de si mateix com a mitjà, sinó també perquè està positivitzat. Això és, presenta com a desitjable aquest consum d’oci, i no només, com es dedueix de tota aquesta explicació, perquè l’individu en gaudeix, sinó desitjable en tant que, dins del discurs, és la manera de “trencar” amb l’aïllament social efectiu, és com fer entrar en la normalitat. L’espectacle suplanta la realitat, per tant per definició hom interioritza que és bo el que representa l’espectacle. D’aquí s’entén allò que sempre es diu de la televisió, sobretot les notícies: si surt a les notícies, és un assumpte “real”, que preocupa la gent i mereix atenció política; si no, com si no existís. Sempre, igual com passa amb el consum, amb una actitud ahistòrica. En el cas que ens ocupa de l’homosexualitat, és com dir, davant de festivals totalment comercials, que això és la vida real de la situació dels homosexuals, que això és el que hi ha. Fins i tot criticar-ho seria com un atac a la “sensibleria” específica.
Com que està fragmentat, cada espectacle, autojustificat, no es pot fer valer si no és positiu. Segons Debord, aquest reconeixement (inconscient i passiu) de la mercaderia espectacular vol dir que “esta mercancía es aquí explícitamente dada como el momento de la vida real, cuyo retorno cíclico se trata de esperar. Pero incluso en estos momentos asignados a la vida sigue siendo todavía el espectáculo el que se deja ver y reproducir, alcanzando un grado más intenso. Lo que ha sido representado como la vida real se revela simplemente como la vida realmente espectacular”.

Així és com l’espectacle, com que conforma la seva pròpia realitat, avança per tenir una realització absoluta. És a dir: l’espectacle pel gust de l’espectacle. Això és el que el justifica. Això en el consumidor afecta en la mesura que enforteix la seva “efusión religiosa hacia la libertad soberana de la mercancía”. D’aquí s’expliquen els estils de vestir, l’estil de consum, de “viure la pròpia sexualitat” (això és el signe reïficat) que es duu a terme en el festival gai i que s’exporta a la vida quotidiana de cada una de les persones, com una necessitat. Això vol dir: “Como en los éxtasis de las convulsiones o los milagros del viejo fetichismo religioso, el fetichismo de la mercancía alcanza momentos de excitación ferviente. El único uso que se expresa aquí también es el uso fundamental de la sumisión.”

3. Reproducció i tècnica de l’espectacle:

Debord parla de “vedet” per referir-se a cada mercaderia, cada objecte particular que es justifica separadament. Això porta a una especialització de l’espectacle, com aquesta darrera cita de l’autor ja anota, especialització que suposa aquelles “realitats” fragmentades i diversificades i que té per substrat la diferenciació. L’interessant és que en la societat “unificada” per l’espectacle hi ha projectes contradictoris: “El espectáculo reúne lo separado, pero lo reúne en tanto que separado.” Ara bé, poden existir perquè, en el fons, només es tracta de consum, i el consum d’una cosa no nega el consum d’una altra cosa. I, com que l’espectacle és només la imatge de la realitat, doncs el conflicte no s’expressa mai en termes efectius ni essencialment polítics. Quan  no es pugui consumir, la divisió i el problema real resorgirà.
D’aquesta manera, mentre domini l’espectacle, també es possibilitarà l’aïllament de col·lectius, en els quals les imatges dominants aïlladament usades adquireixen més poder. Així l’especialització de l’espectacle no és sinó el condicionament d’espais (espectaculars).

L’espectacularització és un exercici d’exorcisme col·lectiu, com diu Baudrillard, una manera de banalitzar la problemàtica, una manera de resoldre aquella contradicció de les tensions. Així mateix, és l’exercici d’expressió col·lectiva conforme al model dirigit, per tant és un mecanisme de control social.
Cada vedet, llavors, té la seva funció: l’espectacle es manifesta com a lloc de l’abstracció i santuari. La dramatització representa, per a l’individu, un descarregament de la culpa, és una manera de desresponsabilitzar la passivitat; o, en tot cas, la sentida impotència, perquè hom ja se sent partícip en la simulació de la realitat. Això explica també el conformisme que ja vam esmentar el darrer dia.

En aquest sentit, Debord també indica, com feia Baudrillard, que “Cada producto particular que debe representar la esperanza de un atajo fulgurante para acceder por fin a la tierra prometida del consumo total es presentado ceremoniosamente a su vez como la singularidad decisiva.” De nou, observem que l’espectacularització s’ofereix com a particular, però és una repetició mecànica, heterònoma i homogènia que, no obstant això, es converteix en objecte de devoció. Qui diu no sentir-se satisfet amb un vedet, llavors tendeix a un altre objecte vedet que continua representant el mateix ritme de producció i la mateixa vulgaritat, i així és com es marca el ritme de l’espectacle (com les modes).

Debord parla d’“equivalència” d’espectacles fruit d’aquesta especialització, el renom econòmic dels llocs diferents i la seva banalització, la indistinció entre espai i temps. D’aquí podem entendre la certa indiferenciació dels espectacles. La seva distinció només ho és en les aparences, és banal, i en l’estatus que hom vivencialment sent. Perquè, en el fons, el valor de canvi no té transcendència, per això els productes són equivalents en tant que substància lúdica falsament distintiva. Tots els espectacles són només “representacions d’allò viscut”, i així és com poden ser equivalents, perquè inverteixen, llavors, la vivència per poder-la recrear, i això només es pot fer recorrent a allò sensacional.

Aquest autor també pensa que, com més especialitzada la societat, també ho estarà l’espectacle. I això vol dir: com més diferenciació, com menys valor d’ús de l’espectacle, més difusió i lloança de l’espectacle. I, en el cas de l’espectacle referent als homosexuals, com més privacions espectaculars a l’estranger (i, possiblement, més referència al fatalisme a l’interior dels estats democràtics que respecten l’homosexualitat), més arrelament dels espectacles a l’interior d’aquests estats i més difusió se’n farà, perquè, com dirien els economistes, n’hi haurà demanda. Segueix una pauta semblant que la divisió internacional del treball, però en qüestions d’estatus. A més, com més existeix l’espectacle, més afirma en el discurs que no existeix, i més recorre a la “sensibleria” específica (o a la fatalitat, com vam veure en l’entrada anterior) per justificar-se.

En definitiva, cal tenir present que l’espectacle es combina amb els mecanismes del poder per per assegurar el control ideològic i per preservar les desigualtats d’estatus. L’espectacle són només “decorats” que el sistema de dominació presenta com a reals, però no és sinó una manipulació dels signes. La passivitat que el consum genera i el reconeixement positivitzat inconscient d’aquest espectacle no és altra cosa que una acomodació a les circumstàncies.

4. El Circuit Festival com a espectacle:

Aquest festival gai és l’exemple clar d’una “vedet”: un “objecte d’identificació de la vida aparent sense profunditat”, com ho defineix Debord. És la manifestació d’un estatus, és pol d’atracció i, així, representa un estil de vida, que es conjuga per ser exercit lliurement globalment en tot el conjunt especialitzat d’espectacles. La vedet és, també, com el rol que es juga, el que s’ofereix, i el que fa moure els individus dins de l’espectacle aïllat. Ells mateixos encarnan aquest paper de vedet, perquè són objectes de consum, com vam veure, que es consumeixen consumint, perquè es pesenten al “públic” ostentant el paper assignat i perquè es justifiquen i s’autoexpliquen recorrent a la sensibleria i identificant el que la diferenciació del festival espectacular presenta com a diferència total i efectiva. L’espectacle aquest forma una unitat espectacular, amb el conjunt de signes del mateix estatus, dins de la realitat espectacular fragmentada.

Hi ha una doble dimensió, íntimament entrelligades, del festival: per una banda, el fet més directament mercantil i comercial (que s’explica per tota aquesta organització social espectacular que aquí he volgut resumir) i el reconeixement corol·lari del discurs oficial; per altra banda, és la plasmació en els individus, en particular i en conjunt, de la lògica de l’espectacle i de la nova ètica del consum.
Certament, l’important del Circuit és l’adhesió a l’estatus, però també els diners que reporta. És un espectacle purament especialitzat. Allà el temps és irreversible, perpetu, constant, és la reprsentació de tota la realitat i l’atractiu del gaudi narcisista. Com a “santuari” d’aquell estatus, el gaudi és la garantia d’eternitat. És també l’exemple de com l’espectacle marca en ritme predeterminat, el ritme de la producció d’aquells productes (les ofertes d’oci) i el ritme que se segueix alienadament: les nits de divendres, els caps de setmana…

La consciència independent de la política també hi és present: la lògica respecte de la realitat és: els assassinats homòfobs a Rússia, la impossibilitat de gaudir de llibertat a vés a saber on… tot això es pot “arreglar” si satisfaig el desig imperant del meu jo amb gaudi exacerbat, pagant un ull de la cara, si jo aprofito el moment, si jo faig veure a la societat com sóc. La correspondència real d’aquest tipus de lògica és nul·la. Però serveix per fer sentir millor les persones, per, com dèiem més amunt, desculpabilitzar. I on poder-se sentir “lliure”. De fet, el 80% dels assistents al Circuit eren estrangers: no es tracta només de consum internacional, també de substitució de la situació negativa de les persones homosexuals a Rússia, posem per cas, per una possibilitat de gaudi. Aquest és l’exemple de la nova falsa consciència que l’espectacle genera.
La imatge de l’espectacle com a mitjancer de relacions humanes no només s’expressa amb aquesta situació, també amb la situació contrària: des de casa, la relació que tenen els conservadors, posem per cas, amb els homosexuals, és el Circuit Festival tal i com surt a la televisió i l’espectacle de la desfilada de l’Orgull. D’aquesta manera, mentre es mantingui dins dels patrons així difosos pels mitjans de comunicació, no hi haurà problema, serà més fàcil d’acceptar. Pot ser que certament encara ho avorreixi totalment, però així i tot encara es continua mantenint a distància. I més fàcilment acceptable serà com més es remarqui el valor de canvi de l’esdeveniment, és a dir, el valor mercantil, perquè aquesta és la lògica que duu la normalització.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 21 Agost 2013, in Sociologia, Valoració and tagged , , , . Bookmark the permalink. 14 comentaris.

  1. Et faig el comentari dels 3 posts aquí.

    -> Bé, ets MOLT postmodern per mi. Molt Baudillard, Focault i Derrida, molta teorització (que està molt bé), molt poca base empírica (només existeix el Circuit? Hi has anat per poder-lo criticar de 1a ma o t’has quedat am el cartell?) i sobretot, molt poca perspectiva històrica. I quan hi ha més teoria que base empírica les probabilitats de caure en un una fal·làcia idealista augmenten perillosament.

    -> Parles del consum sense pensar en la producció. Típic error postmaterialista, oblidar les condicions objectives i pensar que la economia està orientada al individu, als símbols o al status (per mi metafísica pura, propera a la pseudociència) No cites els 600 llocs de treball que crea el festival, ni els 100 milions d’euros que ens deixa. No parles de la sociologia real que permet que un gai tingui més poder adquisitiu pel simple fet de no tenir fills. No dius res de que aquest es el model d’economia més sostenible en comparació al turisme de borrachera de Lloret i Salou.

    ” producció social de material de diferències simbòliques i d’estatus” -> Els meus ulls! Els símbols i l’estatus no son matèria!! Son conceptes irreals i esotèrics que tan sols veieu els creients del postmodernisme, aquest xamanisme del s.XXI. No existeix l’status tan sols les classes socials en funció de si es posseïxen mitjans de producció o no. PUNT Stop wishfull thinking!

    -> El culte al cos es un prototip preestablert? Si, des del s.IV ANE a les olimpades gregues i el canon de bellesa de Praxitel·les, concretament. Llàstima que llavors encara no es celebrava el Circuit…

    -> La teva crítica al Circuit (si acceptes tota la metafísica postmoderna com a vàlida, que va a ser que no) seria perfectament aplicable a qualsevol esdeveniment públic on la gent consumeixi i comparteixi símbols, des de un concerts de heavie a una obra de teatre. Si, el capitalisme postindustrial es una economia de serveis que tendeix a treure benefici d’esdeveniments. Bon dia i benvingut al s.XXI.

    -> L’exemple del cruising m’ha agradat. Però no com a crítica al Circuit, si no com una defensa de sortir del armari i la no necessitat d’amagar-se

    -> Cites a Guy Debord?? Que serà el següent?? Sandro Rey??

    -> El 3r post es el q menys m’ha agradat. Que si que es un espectacle, molt especialitzat i que el capitalisme treu rèdit de tot. I??? Un concert de heavie es el mateix!! L’economia postindustrial es basa en serveis!! No li donis més voltes.

    Conclusió:Deixa la droga postmoderna, pel que més vulguis i llegeix Eric Hobsbawm, Fontana i coses més decent que aquesta panda de flipats

    • M’alegra que t’ho hagis llegit tot, Arqueòleg, i que comentis! Començava a estranyar-me que no hi hagués ningú que em critiqués el meu postmodernisme…

      Et poso les meves respostes també per ordre, i més aclariments:
      -> He de confessar que en la meva evolució academicointel·lectual, útlimament m’he tornat més postmodern.
      No he anat al Circuit, em baso amb les imatges i el que es difon pels mitjans i el discurs social. A més la meva reflexió pretenia ser molt general, però concretar alguna cosa en el Circuit. Allò només era un exemple (i això escrit no és un treball científic, eh?!).

      -> Penso que és correcte el que dius, el que passa és que aquesta situació social real i material l’enfoquem de manera diferent. És a dir, tu parles de i acceptes com és l’ordre de coses actual, però jo el que faig és veure com funciona aquest ordre de coses actual, per què és un ordre de coses. Procuro mirar-ho des de fora, no sé si m’explico. És a dir, la cosa no és veure que és un model de turisme més sostenible, per exemple, sinó que el quid és veure per què s’institueix el turisme com a funcionament d’aquest capitalisme postindustrial, i quines implicacions sociològiques (i també psicològiques) estructurals té.

      En el cas del consum i la producció, Baudrillard penso que fa una anàlisi molt encertada. Per descomptat tendenciosa cap al simbolisme (perquè és característica postmoderna), però no ho veig erroni, és una adaptació de Marx, i no crec que el tergiversi, perquè totalment el que fa és parlar del fetitxisme de la mercaderia, no crec tampoc que sigui tan esotèric com comentes, perquè ell construeix tota la teoria del consum sobre la base material. I no és cap invenció, perquè en la vida social no només existeixes condicions materials, si´no que l’home també és un animal simbòlic (en últim terme això seria com dir que l’home pot conferir sentit a la realitat al seu voltant). No és exactament que tingui en compte només el consum, és que la producció (que materialment continua sent industrial, per descomptat, això no ha canviat des de fa 150 anys) ha evolucionat d’una manera tal que els mers objectes materials i valorats segons el valor d’ús ja no són suficients per mantenir la maquinària productiva capitalista en marxa. De la mateixa manera com la producció tendeix a fer objectes que, per exemple, tenen obsolescència programada (a fi de continuar produint i venent i consumint), també tendeix a vendre sensacions, idees, sentiments… I tot això també són manifestacions de classes socials o d’altres diferències socials, perquè aquests nous elements tenen la seva significació, i hom no consumeix per l’objecte mateix, sinó pel que significa tal objecte. I com que el desig d’assolir un estatus superior i el motiu hedonista són insaciables, doncs així es pot produir constament (la moda seria com l’obsolescència programada en objectes simbòlics). Ja Marx deia que el fetitxisme de la mercaderia arribaria a inundar-ho tot. I fixa’t que “fetitxisme” en si no és una cosa material, sinó una actitud de les persones envers les coses.
      Pensa també que jo no comparteixo exactament tot el que diuen, òbviament. Per exemple, ells són d’aquells autors que pensen que el treball ja no és l’element principal de l’organització social. Jo no ho crec.

      -> Jo no ho veig així. Ara, jo no dic que el culte al cos sigui un prototip, i si ho has entès així llavors és que ho he escrit malament. El prototip és la imatge determinada del gai (les “musculocas”), el culte el cos és, diguem-ne, el tractament que té cadascú amb el seu cos, segons un model, això sí, i segons uns determinats valors socials, que són els del consum.
      La percepció i el significat social que es tenia del cos llavors i ara és diferent. De fet, parlant del culte al cos, Baudrillard afirma que s’ha remitificat. Llavors en aquest sentit sí que s’assembla a com era en l’antiga Grècia. La cosa, insisteixo, és tota la interrelació amb el sistema social global. Per exemple, llavors no estava mercantiltizat, ara sí. També la causa d’aquesta remitificació és diferent: la personalització (amb l’expressió particular del culte al cos) és un procés social que emergeix en aquestes societats postindustrials de la mà de l’individualisme i expressa la “privatització” de la vida social, el tancament de cada individu en si mateix i la psicologització de les relacions socials; i, paral·lelament, l’empetitiment de la política.

      ->Sí, sí, totalment d’acord, això és l’espectacularització. Certament em remeto a la resposta al segon punt. I fixa’t que aquí també hi ha les divergències entre el meu plantejament i el teu: ja ho sé que així funciona l’economia de serveis, justament és el que explico amb aquests posts. Ja sé que és “normal” que sigui així, és com històricament ha evolucionat les nostres societats, fins a tenir aquesta forma que tenen ara. La crítica serveix per constatar el fons d’aquesta forma d’organització social actual, perquè siguem conscients que l’economia de serveis significa banalitat, vulgaritat, manipulació, distracció massiva amb els mitjans de comunicació, màrqueting polític, etc.
      Suposo que és propi del postmodernisme pretendre explicar la realitat en aquest sentit, com a mínim que en siguem conscients, i a partir d’aquí que cadascú faci el que vulgui, però jo no acceptaré totalment el discurs economicista com que el tu presentes per explicar la realitat, perquè justament aquest discurs és component de la realitat social.

      -> Estic d’acord que en cap cas ningú no s’hauria d’amagar del que és, però tampoc no ens hauríem de tancar hermèticament en el que som. L’exemple era per indicar que no cal, diguem-ho així, anar expressament a buscar tipus per practicar sexe només perquè sigui gai, que això és el que feia el protagonista de l’exemple, i per indicar que, en canvi, la lluita per l’alliberament sexual és política, i no festiva. I per això és important tenir consciència, també històrica. Tu m’has dit que aquesta explicació que he fet jo no és històrica. Jo no ho veig així. El que està descontextualitzat aquesta mena de consum, que precisament és el que busca. En tot cas, sempre és difícil per escrit explicar tot el que es vol i precisar i matisar exactament doncs, en aquest cas, la perspectiva històrica.
      Ara bé, també vull indicar que, malgrat aquesta resposta, l’explicació en si no és intencional (jo sóc estructuralista): és a dir, la cosa de sortir o no de l’armari no és que hom ho vulgui o no, sinó els canals socialment organitzats pels quals hom pot sortir de l’armari.

      -> He, he! Sandro Rey és el meu ídol, tinc un pòster seu a la meva habitació! No, no, és broma. He de reconèixer que Debord és bastant metafísic, ell fa una explicació descriptiva referint-se també a la filosofia. De fet, la meitat del seu llibre no l’he acabat d’entendre, perquè, com que no és una explicació estrictament, no sé veure exactament a què es refereix…

      -> Sí, sí, ja sé que així és l’economia postindustrial. Llavors dic el mateix que he dit més amunt. El que preocupa justament és que la gent, o tu mateix, no li doni més voltes a la qüestió. Això precisament és interès especial de Debord, per això és tan metafísic: es tracta de donar-li voltes, perquè altrament no podrem prendre consciència de les qüestions de fons per canviar la societat i reprendre, diu ell, el nostre paper històric.

      Conclusió: també llegeixo altres autors i aquests que em dius, no et pensis pas que són d’aquells postmoderns ultrarelativistes! De fet, ja sempre he avorrit el postmodernisme, però certament quan intento veure’m a mi mateix per definir-me acadèmicament, doncs veig que sí que tinc alguna cosa de postmodern (ja saps què diuen, tothom és fill del seu temps), però prefereixo concretar que sóc neomarxista, és a dir, que alguna cosa de la teoria marxista s’ha de readaptar, i segurament algunes observacions dels corrents neomarxistes postmoderns poden ser enriquidores.
      Vull fer notar, llavors, no fos cas que t’emportis una imatge negativa de mi (o, al contrari, potser ho empitjoro!) que el que trobo de positiu del postmodernisme és, com he indicat al 4t punt, aquesta perspectiva específica (si és que se m’ha entès), aquesta manera d’intentar explicar estructuralmetn la realitat, i revisar les eines conceptuals que tenim per explicar la realitat i fer-ne una actualització, i no una actualització metafísica (és cert que n’hi ha que tendeixen molt per aquí, de fet Debord ho fa), sinó basada en la mateixa realitat: és a dir, jo no m’he tret res de la màniga, ni Baudrillard tampoc. Simplement constatem que efectivament el consum actual ja no és el mateix que el dels anys 50, que ara també es venen sensacions i emocions (això és el que sempre es diu de la publicitat, per exemple, i així és), i que hi ha altres elements que expliquen el conflicte social, no substituint la lluita de classes (almenys jo no ho penso, potser hi haurà altres autors que sí), sinó vehiculant-s’hi.

      • Passo a comentar només el que NO estic d’acord, amb la resta OK:

        -> “és una adaptació de Marx”: NO. El que fa es agafar els textos de joventut de Marx, de quan era un deixeble del hegelianisme d’esquerres i encara no havia desenvolupat el materialisme històric. Althusser explica perfectament aquest procés de manipulació, tan típic de socialistes humanistes i troskistes grillats com Guy Debord.

        -> “la producció (que materialment continua sent industrial, per descomptat, això no ha canviat des de fa 150 anys)”: Gens d’acord. Hi ha hagut un canvi brutal Amb la globalització s’ha deslocalitzat la força de treball al 3r món amb el que hem passat a ser una economia de serveis (el que tu dius “vendre sensacions”). Per això grans fàbriques del XIX, com la Farga de l’Hospitalet, on jo visc, avui dia es un Centre Comercial. Un canvi bastant destacable diria jo.

        -> “el desig d’assolir un estatus superior”-> Y dale la burra al trigo! Com es mesuren els desitjos? Tens uns desitjòmetre? Llavors com saps que augmenta o disminueix? En tot cas existiran les classes socials i l’explotació econòmica, igual que ens els darrers 2.500 anys (tirant baix), poca novetat.

        ->”el motiu hedonista són insaciables”: Exigeixo veure el teu hedonistòmetre! Un altre cop mesurant conceptes inquantificables! Existeix maquillatge d’ocre… en tombes neanderthals de fa 100.000 anys a Shanidar. Per tant aquest culte al cos seria inclús anterior a la nostre espècie que ha existit sempre en totes les cronologies, economies i orientacions sexuals.

        ->”no acceptaré totalment el discurs economicista com que el tu presentes per explicar la realitat,”: El marxisme estructuralista ja ens mostra com la ideologia de la societat està dialècticament relacionada amb l’estructura econòmica. EL fet que els postmoderns dubteu de les bases econòmiques es perqué en el fons no les voleu qüestionar i penseu que tot es producte de símbols esotèrics no de la relació entre treball i capital.

        -> “Debord és bastant metafísic” : bastant es un mot que es queda curt davant la anada d’olla del situacionisme dadaista.

        ->”El que preocupa justament és que la gent, o tu mateix, no li doni més voltes a la qüestió”: A veure, jo li dono voltes, però no entorn a símbols. El que reflexiono es com combatre el frau fiscal, fer una auditoria del deute, crear una banca ètica, una fiscalitat justa, com equilibrar medi ambient i desenvolupament social… es a dir, coses reals i que existeixen i que estan dins el debat polític i social actual, no al·lucinacions teòriques.

        • També, per ordre:

          -> Uhm… Doncs em miraré Althusser a veure què diu. Però la cosa simplement és que Baudrillard el fetitxisme de la mercaderia el trasllada dels objectes a qualsevol altra cosa comercialitzable.

          -> Tens raó amb aquest canvi, però jo vull dir que el sistema productiu és igual. És, a dir, mà d’obra que fabrica, relacions jerarquitzades… Que no hi haurà grans fàbriques, segurament no, o almenys no tant, perquè al Tercer Món precisament sí que se’n poden trobar. Que ara s’ha deslocalitzat, òbviament, perquè, com que el sistema productiu industrial continua sent la base, doncs hom va al Tercer Món expressament per reproduir les condicions industrials més propícies, és a dir, mà d’obra barata, sense limitacions administratives ni legals, matèries primeres a mà, etc. Amb la globalització s’ha generalitzat, i deu haver canviat l’organització social als estats més industrialitzats, perquè no hi ha això, però la base productiva de tots els béns al nostre voltant (també dels béns d’estatus dels quals jo parlo) és la mateixa. O, dit d’una altra manera, des de la 2a revolució industrial no hi ha hagut cap altra canvi productiu i econòmic que faci canvi l’estructura organitzativa social. Això que en diuen la 3a revolució industrial, jo no la veig tan important, ni molt menys. Potser sí pel que fa a les relacions entre persones, si vols diguem-ho així, però en cap cas pel que fa a la producció. Pot haver donat una nova forma a l’economia, però jo no veig, com creu Castells, per exemple, que l’economia informacional i la globalització siguin un nou absolut paradigma.

          -> Aquesta pot ser una bona crítica, sí. Però fixa’t que no és qüestió de mesurar-ho i saber particularment si en Pepito té el 80% o el 100% dels desitjos satisfets. Justament aquesta és una teoria de les necessitats que Baudrillard critica, molt encertadament des del meu punt de vista. Del que es tracta és de veure que un cop s’ha produït s’apel·la a les necessitats, es creen necessitats, es promou (en tot el sistema social) l’hedonisme, i això és el que fa moure la gent. Potser en Pepito anirà al Circuit Festival i ja està, no sortirà cada nit, ni, al cap de tres anys, anirà a deu o quinze festivals més. Però la massa de consumidors està orientada perquè es dirigeixi cap aquest tipus de consum, i quan s’ha arribat a un cert nivell, doncs costa de perdre’l.
          Et posaré dos exemples. Pot ser com el cas de les vacances: les classes mitjanes (si és que se’n pot dir així) no tenen diners amb la crisi, cada cop els costa més arribar a final de mes, i han de deixar de comprar algunes coses… però, això sí, mai no renunciaran a les vacances, perquè és un “ritual” i perquè no anar-hi seria el que tècnicament en diuen una “privació subjectiva”, és a dir, un indicador de pobresa, psicològicament vista així.
          Un segon exemple. Sabem que els capitalistes i els rics sempre que tenen diners en volen més. Ara bé, ells et diran “no, no, els diners no fan la felicitat”, que ja en tenen prou, tenen tot el que volen, busquen ara de satisfer altres necessitats. Però, tanmateix, sempre intentaran estafar Hisenda, procuraran invertir a Borsa, etc. per tenir més diners. I com s’explica això, sinó perquè els diners, com que són símbol d’estatus elevat, la gent vol cada cop preservar el seu estatus i anar més enllà? Insisteixo, no és que materialment puguin assolir més estatus (això sí que passa, de fet, però si et fas amb el control dels objectes representatius d’un altre estatus, com a les pel·lícules americanes quan un pobre “underclass” de cop i volta es fa ric), però en aquest cas vull dir que no paren a perseguir el que volen perseguir. No cal tampoc cap dineròmetre per veure a quin nivell de diners s’assoleix la “felicitat” i quan cal parar, perquè no pararan. No cal que recordi una de les observacions marxistes pel que fa justament a l’estatus associat a les riqueses: els obrers aspiren a ser burgesos, els burgesos a ser aristòcrates, i els aristòcrates a no perdre la seva posició.
          Òbviament, aquesta tendència a enriquir-se i el fet que existeixin els rics, és el que fa que en l’estructura econòmica material hi hagi desigualtats.

          -> Sobre l’hedonistòmetre (aquesta paraula és guai!), dic el mateix que més amunt. Insisteixo també que la gràcia de la teoria del consum de Baudrillard no és veure la particularitat intencional d’en Pepito, sinó que no es persegueix, en el consum, així com en la construcció de la identitat, els objectes pel seu valor d’ús, sinó pel seu valor de canvi i pel seu significat. Que no es pot mesurar? Segurament no, però es tracta també de fer una observació empírica, de com es presenta la nostra societat i el sistema econòmic: què diu la propaganda televisiva? “Compra Axe i tindrà tantes noies com vulguis!”.
          Com que per això de l’hedonisme i els desitjos entenc que el sistema productiu està finalment orientat a la seva satisfacció, doncs també entenc per aquesta forma de consum que apareguin tendències de neuromàrqueting que el que fan és conèixer l’inconscient de les persones per saber, per exemple, en un supermercat en quins objectes es fixen i quins colors els atreuen, per tal d’incitar-los a comprar. És manipulació, sens dubte, i funciona pel component inconscient, que no té a veure directament, pel que fa al consum en si, ni amb el valor d’ús ni amb la base material de la producció, sinó, en canvi, amb la base de consum. Jo crec que així és també com s’ha d’entendre, tot el complex entremat d’organització social en base al consum. I és per això que Baudrillard diu que ara el consum (així entès) s’ha convertit en el nou motor productiu.

          Sobre el culte al cos, totes les societats han tingut motius per adorar alguna cosa o altra. És obvi que la Venus també es pot entendre com una mena de culte al cos. Però ja dic que és diferent, la qüestió no és el culte al cos en si, sinó com es manifesta (dins d’aquest circuit de consum), què el causa i què implica, que és individualisme pur i provoca, com deia, el tancament psicològic en un mateix.

          -> Aquí tens part de raó. Però jo sí que intento qüestionar les bases materials, només faltaria! Això almenys jo, si hi ha altres que realment sí que siguin molt postmoderns i ho neguen, doncs, mira, què hi farem, de fet és cert que n’hi ha de nihilistes, però jo no ho sóc (també perquè no em considero postmodern; que alguna cosa tindré, òbviament, no deixa de ser un corrent intel·lectual que diu coses interessants). Ara bé, sí que és cert que penso que la relació dialèctica entre estructura i infraestructura s’ha de revisar: si les condicions socials han canviat, aquesta dialèctica no es pot entendre sempre igual.
          Sí que serveix per explicar la realitat. Aquí potser m’he explicat malament. El que vull dir és que és com si hi haguessin dues dimensions, que estan associades i en les quals també hi ha dialèctica: l’estructura econòmica (i social i política) material i immediatament viscuda, i l’estructura simbòlica o que posa el marc en el qual es legitima (dirien els construccionistes) l’estructura econòmica, social i política. Personalment t’he de dir que sobre això hi penso i hi reflexiono molt, i no tinc una “teoria” encara fermament feta ni formada.

          -> Sí. És que ell, com que era tan pessimista, veia que tot (tota la cultura) acabava servint al control social.

          -> També tens part de raó, i suposo que el problema és fruit d’aquella distinció entre les dues dimensions que he dit. Jo també intento lluitar contra aquestes manifestacions fàctiques en la vida social, política i econòmica, òbviament, però ho vull fer tenint en compte doncs tot el fons de les interrelacions sociològiques profundes que hi ha, i els significats de fons. Perquè, clar, si hom teoritza (i així alguns ho fan) que tenir, per exemple, un poder estatal és negatiu, doncs aquesta persona no farà política discutint a veure si és millor tenir cases en propietat o que l’estat ofereixi a tot el món habitatge gratuït, perquè aquest marc en el qual es mou la política (la política immediata) no és el més adequat, diguem-ho així, sinó que procurarà canviar les “bases de la societat”. Suposo que en part això també em passa a mi, i segurament a moltes altres persones.
          No nego el que tu dius, ni molt menys, i és important, i tens raó i ho sé i jo, com segurament altres persones, també procurem moure’ns-hi i actuar-hi. El que procuro és que teoria i pràctica vagin de la mà. Et posaré un exemple: com és evident, estic a favor de la igualtat de les persones homosexuals i que puguin casar-se i tenir fills. Ara bé, no estic a favor, però gens, que es vulgui fer una llei de reproducció assistida per permetre, de cortesia de l’estat, que les lesbianes puguin tenir fills. És a dir, no es tracta de dir: clar, com que em preocupo per la seva igualtat, doncs qualsevol cosa aparent o fàctica que els doni igualtat, la recolzaré. No, això, sense més, seria el fetitxisme de la diferència, que en el fons és irreflexiu. Es tracta de veure quines implicacions o significacions en tot el context de l’organització social implica, i no vol dir tampoc estar en contra de la igualtat, sinó procurar fer-ho bé. En aquest cas, això vol dir que passa que l’estat té una idea de la bona vida i la defensa. Quan l’estat ha de ser neutre. Encara més, això vol dir que ens basem ens arguments biologicistes per recolzar la intervenció de l’estat, i a més en matèria de salut, quan no estem parlant de salut. De manera que la mateixa força tenen aquests arguments que els de tipus biologicista conservadors dient que l’estat ha d’impedir que els homosexuals es casin, precisament perquè ho són. Si des del moviment d’alliberament sexual es porta anys procurant fer la dissociació entre la cosa biològica i la cosa social, per què caram ara, quan convé, es torna a recórrer a aquesta recurs?
          Espero que s’hagi entès. Si t’interessa, desenvoluparé aquesta qüestió en una altra entrada.

  2. Un estudi seriós, racional i, materialista de qualsevol tema es basa en:

    1.- Hipòtesis de partida
    2.- Metodologia d’anàlisi
    3.- Base empírica
    4.- Anàlisi estadístic
    5.- Conclusions i reflexió teòrica

    D’això en diem inductivisme i es la base de la ciència

    Que fan els postmoderns i els teus articles

    1.- Conclusions i reflexió teòrica
    2.- Un exemple empíric per amenitzar
    3.- Més conclusions

    D’això en direm deductivisme, mètode que va caure en desus al s.XVIII amb la Il·lustració, fins que l’obscurantisme medieval de la bruixeria new age del postmodernisme l’ha tornat a posar de moda

    • A vegades l’estudi estadístic substitueix l’explicació teòrica, justament quan les hipòtesis de partida no es poden acabar de confirmar com es pretenia o quan no es poden fer lleis generals, sinó que, en canvi, amb l’estadística es troben regularitats. Jo sóc dels que procura fer lleis generals. Però jo no veig que els meus articles parteixin d’unes primeres conclusions. D’una reflexió teòrica segurament sí, perquè justament això és un article i el que vull és usar un autor que ja ha reflexionat sobre una qüestió, per tant el “copio” per explicar el que m’interessa, si veig que el que diu té sentit i certament serveix per explicar-ho, com és el cas d’aquests articles.
      La seva explicació, però, sí que té punts de partida: per exemple, això que comentava que si hom observa la societat (i, sense agafar-ho en abstracte, concretem-ho en les relacions entre persones), o específicament si hom observa com són els esdeveniments dels homosexuals, veurà que, vés per on, segueixen un patró, són “musculocas”, o són el que sigui. Ja existeixi una mena de patró social (potser si féssim un estudi estadístic veuríem quina és la probabilitat que un homosexual sigui “musculoca”). Després, doncs, recorrem al marc teòric per explicar això que hem observat, i si ja teníem un marc teòric (sempre n’hi ha un de previ) i no és exacte, doncs cal canviar-ho. En aquest cas, el nostre (el de Baudrillard) marc teòric és el de les relacions mercantils pròpies del capitalisme, i observa que, així com en objectes, la lògica mercantil també s’ha traspassat a les persones. Per això deia que la persona s’ha convertit en mercaderia fetitxe.

      Si vols, no és sociologia “real”. Aquest tipus de sociologia (totalment correcta, és clar) fa els estudis dels fenòmens com es veuen, i fins i tot a vegades s’apropa molt a les ciències polítiques. L’altra sociologia que jo dic també es pot basar en aquesta sociologia per fer explicacions més àmplies, per donar sentit a la societat, també real. No pretén explicar que, per exemple, Catalunya no té diners i per això els empresaris han decidit recórrer a Eurovegas perquè és un model productiu altament eficaç… o el que sigui; sinó quina és la “filosofia” que hi ha darrera d’això, filosofia que no surt del buit, sinó que és el mateix sentit que la societat mateixa dóna als fenòmens, per què li donen aquest sentit. És a dir, per què la societat s’ha organitzat materialment de tal manera que ideològicament hom considera que l’important és fer diners. A vegades, de fet, no és el per què (que s’estudiaria de manera material i idealment, penso jo, hauria d’anar acompanyant l’altra perspectiva), sinó el com funciona aquesta organtizació material perquè provoqui el que provoqui, perquè es legitimi, quins efectes cognitius té, etcètera.

      • Et dic el mateix que t’he dit abans: prescindir de l’anàlisi econòmic es aceptar-lo com a única veritat vàlida i la ideologia està determinada per les condicions materials no al revés. Com a ultrafan de l’estadística en ciències socials no respondré la teva provocació pq podria escriure un llibre en aquest comentari i no caldria.

        Anyway m’ha agradat molt aquesta discussió! Ens llegim!

        • He, he, ultrafan de l’estadística! Déu n’hi do.
          Només breument: pel que fa al que he dit abans de la revisió de la dialèctica i que és una proposta intel·lectual que encara estic constuint (potser en el futur també n’escriuré un llibre), crec que les condicions econòmiques i la ideologia estan interrelacionades, són interdependents, no pas que una determini l’altra. Un cop està “en marxa”, s’influeixen mútuament.
          Per cert, m’has donat la idea d’anar l’any que ve al Circuit. Sí, sí… però no a fer festa, és clar que no, sinó a passar una enquesta entre els participants. A veure si m’ho puc muntar.

          El mateix et dic, ha estat una discussió interessant. Sempre és un plaer.

        • Molt bona idea això de l’estadística al Circuit! A veure si l’any vinent tornes a escriure aquest post amb una base estadística sobre desitjos d’estatus i nivell d’hedonisme, però a partir d’una base empírica i no de percepcions i símbols. Per cert, sobre la societat de l’espectacle des d’un punt de vista material, et recomano la obra pòstuma de Hobswam “Un tiempo de rupturas: sociedad y cultura en el s.XX”

        • Gràcies per la recomanació. Me l’anoto.

        • També me l’anoto! Però, altanto, vull deixar clar que perquè jo hagi citat aquí Baudrillard i que cregui que racionalment podem fer una revisió de certs conceptes marxistes no em converteix en fan del postmodernisme, només hi comparteixo la idea de criticar, per reflexionar i cercar la veritat, les bases de la nostra mateixa societat, simplement per tal de comprendre-la. La ressenya del llibre aquest que m’has passat, per exemple, ja has refereix a les expressions socials més típicament postmodernes i neoespiritualistes; jo estic molt lluny de creure el mateix o mantenir unes postures idèntiques.

  1. Retroenllaç: Homosexualitat (i 4): l’homofòbia | El principi de...

  2. Retroenllaç: La subreptícia forma d’introduir la ideologia per “experiments” | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: