Homosexualitat (i 4): l’homofòbia

El consumidor vive sus conductas distintivas como libertad, como aspiración, como elección y no como imposiciones de diferenciación ni como obediencia a un código. Diferenciarse siempre implica, al mismo tiempo, instaurar el orden total de las diferencias que depende, de entrada, de la sociedad total y supera ineluctablemente al individuo. Cada individuo, al marcar puntos en el orden de las diferencias, lo restituye con su acto y a la vez se condena a no inscribirse en él más que relativamente. Cada individuo vive sus logros sociales diferenciales como logros absolutos; no vive la presión estructural que hace que las posiciones se intercambien y el orden de las diferencias se perpetúe.
(Jean Baudrillard: “La sociedad de consumo”, 1970)

Aquesta quarta i última entrega d’aquesta sèrie tindrà un règistre una mica diferent. Pensava d’entrada d’arxivar-ho com si fos una reflexió personal dins de la categoria d'”Homosexualitat”, però al final he pensat que es pot fer una aplicació final encara seguint la línia de l’autor de referència que he fet servir durant tots els articles, per reflexionar sociològicament sobre les implicacions profundes del que hi he exposat. En aquest cas, ens ocupa la postura social de rebuig davant de l’homosexualitat.

1. Homofòbia estrictament parlant:

Certament, l’homofòbia és l’actitud psicosocial d’odi als homosexuals, en tant que expressió individual conscient, i també és, en tant que expressió social institucionalitzada, aquelles pràctiques, lleis o normes que directament discriminen o rebutgen el fet homosexual, com podria ser, per exemple, la negativa (per exemple present a Estats Units) d’acceptar les donacions de sang de persones homosexuals. Aquest segon tipus de manifestació d’homofòbia social, però, penso que podem dir que es divideix en dos tipus: precisament aquella inconscient que és una institucionalització normalitzada dels costums “tradicionals”, tal i com han vingut per herència històrica a partir dels valors socials dominants i professats; i aquella que és la institucionalització conscient i legalització del que serien pràctiques homòfobes de tipus individual, la qual cosa porta a la repressió i persecució de les persones homosexuals (com és el cas de l’homofòbia d’estat que actualment manifesta el govern rus).
Cal també tenir clar que, així definida per mi, l’homofòbia pot ser l’odi real, l’aversió subjectiva, que senten algunes persones (per exemple, els nazis), o simplement la pràctica social de discriminació inconscient, que simplement ha quedat institucionalitzada per la presència de l’heteronormativisme. És a dir, en un cas ens referim a la subjectivitat i el caràcter psicosocial de qui sent homofòbia, però en l’altre cas donem aquest nom a les pràctiques socials objectives o objectivades. Aquesta segona apreciació del terme és la més interessant i és la que aquí prenem com a punt de partida, a banda que és la que generalment considerem quan en parlem en aquest blog.

“Varias personas golpean a Svyatoslav Sheremet, jefe del Gay-Forum de Ucrania, en Kiev, el pasado 20 de mayo. Sheremet fue atacado tras reunirse con miembros de la prensa para informarles de la cancelación de un desfile gay.- ANATOLII STEPANOV” (Font: Público)

2. Homofòbia “sociològica” com a efecte de la diferència:

Ara bé, aquests tres tipus d’homofòbia (l’un expressa el caràcter subjectiu, l’altre el caràcter més objectiu i l’altre combina els dos caràcters) es refereixen tots a la constitució de la societat tal i com es presenta, la seva forma; i el matís polític que presenten ho és en la mesura que la política que s’enfoqui a l’homofòbia així definida pugui ser enquadrada en les institucions de la societat.
Amb aquesta sèrie d’articles hem volgut veure quina és la lògica de fons que afecta l’apreciació i la forma del fet homosexual en les societats contemporànies, com a conseqüència dels tres fenòmens íntimament lligats que hem exposat: el fetitxisme de la diferència, el consumisme i l’espectacularització. Per això, quedar-nos amb aquesta definició d’homofòbia, que només s’entén si veiem la institucionalització actual de la societat com una reïficació absoluta, ens resulta poc interessant i aporta poc per a una comprensió plena (potser quasifilosòfica) de la societat actual. Així com quan parlàvem de la diferència no dèiem que els homosexuals certament “es presenten” als nostres ulls com un col·lectiu diferent i discriminat, i per això qualsevol mesura política que se centri només en ells és positiva, sinó que volíem veure la lògica d’aquest tipus de raonament (que és el discurs institucionalitzat) i advertíem, a través de Baudrillard, de la jerarquització d’estatus i del perill de la banalització; també aquí no volem exposar la situació viscuda per heterosexuals o homosexuals de discriminació, sinó fer notar un altre tipus d’homofòbia existent en la lògica estructural per raó de tots aquells fenòmens que hem descrit, sobretot profundament arrelada, com veurem tot seguit, en el principi de la diferència.

Aquest tipus d’homofòbia del qual jo parlo (que més que un tipus potser és més aviat la dimensió en la qual entenem l’homofòbia) només es pot entendre si tenim en compte la lògica de la diferència: la diferència es forma per extrapolació histèrica, dèiem, i suposa una sensibleria específica per allò que és diferent; aquesta diferència, a més, és fàcialment identificable, pot crear la seva identitat gràcies a la lògica del consum, que en últim terme pretén simbòlicament eliminar les diferències d’estatus, quan aquestes realment sí que es troben a la societat. És a dir, ens referim a l’existència d’aquesta jerarquització d’estatus, al fet que el fet homosexual hagi estat definit i entès segons els prejudicis heteronormatius dominants (per qüestions històriques normals) a la societat; i, no només a això, sinó també al fet que, quan en l’esfera política immediata (en l’esfera institucional de la política) es tracti aquesta qüestió, es faci encara amb els supòsits heteronormatius banalitzats i justificant la diferència pel sol valor -aparent- que té aquesta diferència. En certa forma, doncs, la discriminació paternalista feta per via legislativa per l’Estat que no sigui capaç de trencar aquest cercle de significacions denotarà un cert caràcter homòfob, perquè perpetua el sentit de la diferència. De la mateixa manera, la presència en sèries de televisió de personatges gais totalment estereotipats que pretenen, oficialment, ser un exemple de normalització, també és homofòbia.

Ens trobem, doncs, davant d’una situació aparentment contradictòria. La lògica de la diferència és el que explica aquesta contradicció aparent i per què és possible. A més, cal tenir present que la contradicció és tal perquè depèn no de la manifestació fàctica, sinó perquè estem entenent aquesta manifestació fàctica no tal i com es presenta, sinó a partir del seu simbolisme i de la seva legitimació. És a dir, la perpetuació dels mateixos valors discriminatoris, l’acceptació passiva (o, millor, interiorització) del “rol” d’homosexual, la insistència en la dimensió identitària més que no en la funcionalitat pública o la concepció universalista de la política… tot això és el que jo entenc per “homofòbia”. I no és estrany que sigui així: la diferenciació es fa per extrapolació, i l’extrapolació depèn de la”capacitat” de dominació. A més, és funcional per al sistema global: l’acceptació d’aquelles regles de joc i la interiorització del codi de la diferenciació (i això, segons Baudrillard, és conformisme) motiven el consumisme. Ja vam veure que la creació d’un model que es formi a partir d’aquesta diferència esdevé objecte de consum.

Recapitolant, aquesta homofòbia que és objecte de reflexió aquí no té res a veure amb l’homofòbia estrictament parlant, simplement, per anomenar-ho d’alguna manera, hem volgut posar aquest nom a aquesta lògica estructural que acabem d’explicar. Llavors, aquesta “homofòbia” va més enllà de l’actitud conscient, perquè és l’acceptació de l’ordre previ i dels efectes sistèmics d’aquells tres fenòmens clau. Ha de quedar també clar, que, en tant que estructural, també és estructurant del que es desenvolupa efectivament en la institucionalització social.

3. Exemples i política davant l’homofòbia:

Arribats a aquest punt, no cal allargar-se més amb disquicisions. Si s’ha entès bé el que hem explicat en els tres articles precedents, penso que es pot entendre aquesta mena d’homofòbia que explico aquí. Simplement, per acabar-ho de concretar (i plasmar la cita de capçalera de Baudrillard), il·lustraré com funciona tota aquesta lògica coherent estructural amb dos exemples específics.

El primer és la crítica (crítica del discurs de la diferència) que es feia a la proposta del govern central sobre reproducció assistida, ja que l’estat no vol cobrir les lesbianes que també vulguin tenir fills sense ser estèrils. Tota la crítica de fons i el que denota aquesta posició particularista, jo seria incapaç d’explicar-ho de manera més clara i més breu de com ho fa Enrique P. Mesa al seu blog en un article que subscric totalment. Cal llegir-lo per conèixer completament l’exemple, i veureu que exposa molt clarament el sentit de fons de la crítica, quina és la posició ideològica d’aquesta crítica. Sens dubte, a banda d’altres apreciacions, la lògica de la diferència explica en gran part aquest tipus de crítica, així com, segurament, la incapacitat per tenir una visió política àmplia, global, o, més que global, total.
Doncs bé, el quid de la qüestió sobre aquest tema és que hom defensa que les lesbianes han d’estar incloses en la cobertura sanitària de reproducció assistida… perquè són lesbianes, precisament. És a dir, si ens hi fixem bé aquesta lògica recorre de nou als arguments biologicistes, arguments que sempre des del discurs dominant heterosexista, s’han pres per rebutjar, menysprear i ridiculitzar els homosexual, i són uns arguments que no tenen validesa científica. Justament, recuperar aquests arguments per justificar-se, és el que denota aquesta homofòbia de la qual jo parlo. Prendre mesures específiques enfocades al “col·lectiu” per les característiques inherents d’aquest “col·lectiu”, no nega l’homofòbia, l’afirma. I, doncs, la perpetua, perquè l’estableix institucionalment.

El segon exemple és potser més interessant i més revelador. Resulta que de tant en tant ens trobem amb el cas d’algun local d’ambient que prohibeix l’entrada d’heterosexuals o els discrimina, per exemple és el cas d’un bar gai de Copenhaguen que va cridar l’atenció a una parella heterosexual que es feia un petó, i va acabar expulsant aquesta aparella i fins i tot els amics homosexuals que l’acompanyaven. Fixem-nos bé amb el que transpua d’aquest acte: efectivament, l’actitud de negar-los de besar-se i fer-los fora és clarament discriminadora, i positivament afecta aquelles persones heterosexuals (deixem de banda els seus amics homosexuals). Ara bé, malgrat que en termes jurídics podríem dir que és discriminació infundada envers persones heterosexuals, en realitat el que hem d’observar és que, pel que fa al sentit social, no és una discriminació de tipus heterofòbica, encara que els qui ho van patir fossin heterosexuals, sinó homofòbica. I no és una paradoxa: els van cridar l’atenció per ser heterosexuals dins d’un bar gai, la qual cosa vol dir que el criteri pel qual ho rebutjaven no era la sexa sexualitat pròpia, sinó la sexualitat considerada “natural” en aquell ambient. En altres paraules: no els van fer fora per ser (els clients) heterosexuals, sinó perquè els propietaris eren homosexuals.
Aquesta predisposició envers l’altri, el judici que se’n fa, no és sinó la versió en negatiu (inversa) de l’homofòbia, i això vol dir, igual com en l’altre exemple, que no la nega, sinó que l’afirma. Però més clarament ho veiem si atenem a les raons dels defensors d’aquestes mesures prohibitives envers els heterosexuals: diuen que cal protegir els locals gais. Fixem-nos-hi: igual com qui defensa la puresa de la raça, igual com qui se sent víctima. De nou, això és el negatiu de l’odi “típic” i de la discriminació social heterosexista, és la forma inversa de l’homofòbia. Certament, així és com es presenta, estimats lectors, això que jo he anomenat “homofòbia ‘sociològica'”, a la inversa que l’homofòbia “clàssica”. Aquesta apreciació de l’homofòbia és el que fa que existeixin, i, més important encara, que convisquin, aparents contradiccions, tal i com he assenyalat més amunt.

Òbviament no estic dient que aquesta actitud de rebuig als heterosexuals sigui generalitzada, simplement vull fer reflexionar sobre els pressupòsits normatius d’allò que considerem “normalització” i adonar-nos que, així entesa, porta implícita aquesta mateixa lògica discriminadora i autovictimitzadora. No es desfà, per tant, de l’homofòbia, sinó que n’acaba mostrant una faceta més subtil i justificadora d’un mític essencialisme, que, en qualsevol cas, enforteix el domini del marc normatiu de referència oficial sobre el fet homosexual, i perpetua les relacions de dominació a través de mecanismes tals com el material del consum o l’ideològic del fetitxisme de la diferència.
Sabent això, d’aquesta concepció que proposo d’homofòbia, s’ha de derivar una actitud política crítica, profundament reflexionada i de mires globals o, fins i tot, totals, a fi de possibilitar una autèntica emancipació.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 26 Agost 2013, in Opinió, Sociologia and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 10 comentaris.

  1. Bé. Jo he sofert homofòbia i fins i tot vaig rebre una pallissa amb 16 anys i altres coses més horribles q descric aquí: http://glamboy69.wordpress.com/2013/02/20/com-vaig-sobreviure-al-bullying-homofob/

    Tinc clares algunes coses:

    1) La Homofòbia es una fase superior del patriarcat. S’odia a l’efeminat. Als nazis les lesbianes desperten morbo i els gais masculins indiferència.

    2) EL seu origen es una anòmala històrica. Era completament improbable que una llei irracional per augmentar demografia d’una petita tribu Palestina s’acabés imposant a la cultura grecollatina absolutament homosexualitzada en tots els aspectes possibles. L’Edicte de Milà va ser un error que hem pagat un mil·lenni.

    3) Qui té por als gais o bé no n’ha conegut mai cap o bé té una terrible inseguretat sobre la seva sexualitat

    • Recordo haver llegit en el seu moment la teva trista experiència. Imagino que deuria haver estat terrible.

      Comento les coses que tens clares:
      1) Suposo que efectivament és fruit del patriarcat, que té els fonaments en la cultura judeocristiana i l’heteronormativisme típic de la societat burgesa. Pel que a mi respecte, però, el patriarcat és només la forma com s’organitza la discriminació, que considero eminentment burgesa.
      2) No sé si això de l’anomalia ho dius mig en broma, però jo penso que no es pot dir que històricament hi ha anomalies, perquè això pressuposaria uns fonaments funcionalistes molt rígids, com si es pogués avançar el que hauria de passar en l’evolució històrica per ser normal. No conec aquesta referència històrica de la llei palestina, però el que vull dir és que si va passar, doncs així és com ha evolucionat.
      3) Justament fa un temps uns investigadors van fer un estudi psicològic que mostrava que els homòfobs, alguns, tenen sentiments homosexuals reprimits. Usualment es diu que els homòfobs són els que no s’accepten, doncs sembla que en part és veritat: http://www.sciencedaily.com/releases/2012/04/120406234458.htm

      • Per anomalia vull dir q era molt dificil d’imaginar al s.V aC que quatre tribus palestines mortes a gana al seu desert imposarien la seva ideologia a la d’Alexendre Magne, amant del general Hefestió, per cert

  2. Em sorprèn molt aquest article. Ningú ha defensat la fertilització assistida a les lesbianes “perquè són lesbianes”. Al contrari, es critica que una dona no pugui accedir al tractament de fertilització “perquè és lesbiana”; fins i tot si fos estèril (que és una possibilitat que no podem obviar). Estic disposat a acceptar que tenir fills no és un dret de les persones: però aleshores, en tota lògica, ningú hauria d’accedir al tractament, i no pas com ara, on l’Estat obertament ªnaturalitza” un model determinat de família.

    En general, llegint les passades entrades, veig una crítica molt dura a les maneres en què s’expressa l’homosexualitat deslligada de qualsevol consideració dels fets, per exemple passant per alt a) que l’afirmació de la identitat sexual diferent és, dialècticament, un pas intermedi cap a una societat alliberada de l’actual patriarcat i no pas, merament, la seva reproducció amb un altre nom; a Itàlia i a França, on he viscut, és comú usar afirmacions igualitaristes (“els gays busquen obertament la pròpia discriminació” etc.) com a justificació d’una homofòbia difusa, i no pas perquè siguin societats post-gay/queer com ja s’afirmen en algunes zones urbanes d’Espanya o els EUA on, prèviament, s’ha afirmat la diferència homosexual b) que no i ha una expressió “autèntica” de l’homosexualitat distorsionada pel capitalisme/la societat occidental, perquè, precisament, no podem deslligar la nostra experiència vital de la cultura en què s’ha creat.

    • En primer lloc, benvingut al blog, economistaexiliat, i gràcies per comentar.

      Espero que t’hagi sorprès l’article també per alguna cosa positiva, i no només negativa. Però, bé, sobre el que dius, pel que jo tinc entès (però no conec en detall la llei ni la quantitat de tràmits pels quals deu haver passat) la llei se centrava exclusivament en la fertilització per motius d’infertilitat, la qual cosa afectava tothom, i canvia la percepció de l’antic marc normatiu, segons el qual l’accés als tractaments de reproducció de parelles lesbianes es faria a partir del criteri del metge. És a dir, estic veient que la idea que tinc de la llei no és la mateixa que la teva: tu em dius que les lesbianes n’estan excloses, però jo crec que no, pel que jo sé. És a dir, algú dels dos deu estar mal informat, em miraré la llei en detall, però en cap no he entès, a partir dels mitjans de comunicació, que s’haguessin d’excloure les lesbianes estèrils. El que passa és que hom va aprofitar aquesta llei per anar més enllà i reclamar que les lesbianes poguessin sempre accedir a aquest tractament.
      Suposant que aquest exemple de la llei espanyola l’hagi explicat erròniament, no obstant n’hi ha d’altres en els quals s’apliquen perfectament el raonament que he exposat: per exemple, a Uruguai, on recentment s’ha aprovat el matrimoni igualitari, ara el col·lectiu homosexual vol que la reproducció assitida per a persones homosexuals s’inclogui com a prestació pública de salut.

      Respecte de les altres crítiques, aquí la meva resposta:
      a) Entenc el que dius. Certament, si mostrem un panorama polític segons com es viu en societat ara i fa 50 anys, doncs la cosa ha canviat molt en favor de les persones homosexuals. Les meves crítiques intenten dirigir-se al fet que no basta a considerar aquesta realitat dels fets tal qual. Pot ser certament positiu, fenomenològicament parlant, que algú pugui anar a un parc a practicar sexe amb qui li vingui de gust. Però això no és tant el que m’interessa a mi, i no critico exactament aquest comportament, sinó els valors socials pels quals existeix aquest comportament i quina és la lògica social que porta a una organització de la vida social així. Amb això vull dir:
      i) Aquesta defensa de la identitat sexual es fa perquè es considera com a essencialment positiu. El quid de la qüestió també es veure com es munta el discurs en la societat: “la identitat sexual diferent”, dius. Això vol dir: 1) que hi ha un patró a partir del qual fer la diferència. 2) Que es corre el risc que la identitat específicament sexual abraci tota la identitat personal; i 3) que la igualtat, segons això, ha de venir a partir de reclamar les diferències particular de qui sigui. Però jo defenso que vindrà si es considera qui sigui en base a un mateix substrat comú (la ciutadania), o tenint en compte principis fonamentals que no depenguin d’apreciacions particulars i que, en últim terme, no facin distincions, ni positives ni negatives, sobre la diferència (per exemple, la dignitat).
      ii) Els resultats de la dialèctica depenen de la “força”, de la dominació. Aquesta dialèctica existent entre les categories sorgides de la diferència no és, i això és molt important, autònoma, sinó que funciona en tant que el marc dialèctic està constituït per aquelles categories que ja han estat, i segueixen sent, imperants. No es tracta de fer entrar la identitat sexual dins del discurs polític oficial, que es mostra “sensible”, o, millor, condescendent envers la diferència, perquè la regles de la dialèctica són les que ja veuen fixades.
      iii) No només això, sinó que la dialèctica de la diferència vol dir que hi ha diferenciació. La cosa és que no hi ha d’haver diferenciació. I no vull dir en sentit físic, sinó en l’apreciació de les diferències: el pas intermedi per trencar el patriarcat no és reclamar la diferència pròpia, sinó no entrar en les regles de joc del patriarcat. Potser amb aquest paral·lelisme es pot entendre millor: Robin Hood no estava d’acord amb la propietat privada, no hi creia perquè no donava diners als pobres. Per això robava. Ara bé, robar no és la negació de la propietat privada, és la seva afirmació.
      És més, com que el que tu dius és consolidar la diferenciació, això vol dir que sempre, fins i tot si s’eliminés el patriarcat, hi hauria una situació inicial de diferència (dins del no-patriarcat), per tant continuaria existint una jerarquia en la diferenciació, d’estatus.
      iv) Hi insisteixo: no nego el que dius, perquè aquesta és la lògica formal de la política actual, però entenc que aquesta política té unes certes implicacions i motius estructurals que cal tenir ben presents.

      b) Tens raó, tot existeix dins del marc cultural. Però jo no defenso en cap cas cap expressió “autèntica” d’homosexualitat. Al contrari: és la lògica del consum el que apel·la a aquesta autenticitat, per fer front a l'”amenaça” que plana sobre la identitat sexual. Jo tota aquesta explicació, malgrat que intento fer-ho per abstracció, no em deslligo del marc cultural. Simplement estic intentant destapar quines són les lògiques no intencionals que la societat postindustrial mou i que afecten l’experiència vital de les persones (per això la frase de Baudrillard aquesta, i penso que una altra també, recalquen aquest fet, que no depèn de l’experiència vital). Així mateix, vull dir que la cultura està evolucionant cap a aquest sentit, però això no vol dir hàgim de deixar que passi el que “mecànicament” ha de passar, sinó que, com que és cultura, com que l’apreciació de l’homosexualitat és social, doncs podem socialment intervenir-hi per actuar sobre la lògica estructural. Aquesta és la meva idea de com s’ha d’entendre i com hem de participar en la dialèctica social, no sé si s’entén.

      Salutacions

  3. Lamento el to de l’anterior comentari. He visitat el bloc per sobre i hi ha entrades molt interessant; d’altra banda jo no tinc res contra la “postmodernitat” (ho fico entre comentes perquè tal i com diuen Berman, Callinicos, Groys… així en general no la veig tan diferent de la modernitat). Aquesta, però, m’ha encès particularment, em sap greu :S

    Segons El País (admeto que no conec l’esborrany) els criteris eren 2: a) esterilitat i b) “parejas integradas por un hombre y una mujer”.

    http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/07/18/actualidad/1374178125_262676.html

    Repeteixo els meus comentaris. a) Discrepo. Jo també vull una societat on la identitat individual no vingui prefigurada per una identitat sexual imposada; el que dic, precisament, és que la creació d’una identitat gay és, a la pràctica, el pas intermedi (la negació) per a la negació de la negació que els dos desitgem; i que voler avançar un pas massa ràpid, en molts contexts, fa el joc a la reacció. b) El problema és que a la pràctica és molt difícil distingir quines són les lògiques de diferenciació homosexual “alienants” de les “no-alienants” d’entre les que han aparegut en la nostra cultura: el criteri “qualsevol diferenciació és alienant” em sembla excessiu, precisament perquè no hem arribat encara a la “negació de la negació”.

    • No t’has de disculpar, jo no he notat que tingués un to dolent o insultant (si hagués estat així, no hauria publicat el comentari), simplement era contrari a les meves interpretacions, i precisament per això existeixen els comentaris.🙂

      Sobre la llei, sí, tens raó que la notícia diu això. Però ja veig que el mateix primer paràgraf diu que la proposta del ministeri és per a homes i dones, però després de veu diuen que no. És d’aquelles coses que passen sempre, que el ministre diu una cosa, la llei una altra, la contraproposta de la llei una altra… i llavors no hi ha qui s’aclari. En tot cas, la meva explicació no canvia.
      Altres comentaris: he de dir que amb tantes “negacions” fins i tot jo em perdo! Aquí puc tornar a esmentar Debord (a qui agrada molt parlar de “negacions” i “inversions”, és molt típicament postmodern). Ell diu que la negació que entri dins la lògica de l’espectacle, no deixa de ser un espectacle, per un element consumible, un elment que entra dins del pensmaent dominant, un element manipulable. Ell diu: “La verdad de esta sociedad no es otra cosa que la negación de esta sociedad.”
      Aquella primera negació (si és la identiat sexual) ha emergit del mateix discurs de l’espectacle. El que cal fer és negar la negació espectacular de la vida, no la imatge inversa, sinó la negació aparent que es fa d’aquesta imatge (negació que es fa com si fos un acte de sobirania, però que és heternònoma). És a dir, un exemple: aquells homosexuals més o menys conscients del fet que el gai està sent objecte de moda i de mercantiltizació, que, per aquest motiu, recorren a aquesta identitat pretenent rebutjar aquesta imatge i l’homofòbia i que es presenten en l’esfera de la sociabilitat com a únics i que ells no són típics etc., estan negant la imatge (de la identitat sexual) que inicialment s’ha presentat per identificar el moviment. Però fixa’t que això ho fan acceptant aquella dialèctica i sortint a la tele, posem per cas, en un programa (que, per més INRI, es presenta com a “seriós”: ergo, negació de l’espectacle i reafirmament d’aquest) en el qual diu el mateix que sempre diu el moviment homosexual sobre la identitat, però dient que ell ho fa perquè individualment ho veu així, i no perquè el moviment hagi de ser un instrument en mans d’empresaris.
      No sé si m’explico. No acaba de ser, en aquest cas que exposo, una total negació, perquè no nega l’espectacularitat. També he de dir que això ho veig així perquè sóc bastant estructuralista i veig que tot entra en constriccions estructurals, i aquestes constriccions són la lògica de l’espectacle. La sortida a aquesa lògica serà possible, segons Debord, quan “el movimiento proletario es su propio producto, y este producto es el productor mismo. Es a sí mismo su propio fin.”

      Bé, no sé com ho veus. Això ja és molt complex, encara podria anar desenvolupant més la qüestió per veure com entén Debord com s’ha d’articular això. Per exemple, això s’ha de fer amb un pensament crític total, i no parcial, altrament la negació de l’espectacle no té sentit. D’aquí que ja hagi estat una mica radical en deixar entreveure que la diferenciació és alienant. Però, clar, ell ho veu des d’una dimensió molt cultural, molt des de “lluny” de la vida quotidiana, però no ho separa de la pràctica, el que passa és que, entenc jo, aquesta pràctica que ell proposa és molt complicada.

  4. Em sembla bé denunciar la lògica ultrafetitxista i espectacular de la identitat homosexual, i el seu progressiu buidament fins a esdevenir únicament un signe de consum. Però aquest procès està lluny de completar-se, i no és l’única lògica que està operant actualment: la presència en els mitjans d’una identitat homosexual “positiva” (ni que sigui només “positiva” en relació a uns valors dominants que rebutgem) és en sí un mecanisme d’alliberament per a gent criada en el convenciment que la identitat homosexual és únicament “negativa”, i pot ser un pas intermedi perquè aquesta gent més endavant es rebel.li no només el caràcter “negatiu” de la seva identitat homosexual, sinó, directament, la necessitat d’adoptar una identitat homosexual. Negar que això sigui possible és negar l’experiència de força gent de la meva generació, jo inclòs. D’altra banda et poso de nou l’exemple de França: allí, la negació inscrita en el pensament social dominant d’identitats particularistes (en pretesa defensa d’ideals universalistes que comparteixo) ha servit, bàsicament, com a paradoxal instrument de dominació en una societat extraordinàriament patriarcal i racista.

    Més genèricament, el que vull dir és que no m’agrada la moda estructuralista de reduir la societat a una única lògica dominant (identificada a priori) que ordena i articula tots els fets socials. Pel mateix motiu, tampoc estic convençut que basti l’eliminació d’aquesta lògica (per exemple, del capitalisme) per eliminar totes les altres formes de dominació (i això ho confesso des del convenciment que és la crítica al capitalisme que és la més urgent actualment).

    Aquestes cites de Debord em recorden molt a les d’Adorno a “Dialèctica negativa”. Com que per Adorno el trànsit a una societat millor ja no era possible (per adonetzament de les masses via American Way of Life/fracàs o distorsió de les revolucions socialistes), l’únic que ens quedava era el primer moment de la dialèctica, la primera negació: la crítica total a la societat on vivim, la seva identificació amb la falsedat més absoluta. Aquest projecte, però, és una quimera: una crítica total és impossible, perquè no podem conéixer la totalitat (això ho descriu molt bé Malcolm Bull), i a més ens distreu de l’anàlisi de la realitat concreta que sí que podem abastar.

    • Reconec que tens raó, però jo tampoc no vull presentar com a única “veritat” la lògica estructural, almenys només ser-ne conscients.
      És cert que a la vida pràctica d’una persona, la seva vida quotidiana, pot sentir-se millor adonant-se que ser homosexual no és dolent. Però consti que jo en realitat, potser no ho sembla, no vull valorar si quelcom del que dic és bo o dolent, simplement veure, si la meva interpretació és correcta, doncs aquestes lògiques estructurals i la pèrdua de sentit que, en fons, provoca el capitalisme (sí, això pot ser “dolent”, però no m’interessa veure-ho des del punt de vista individual). El fet que algú pugui trobar positiu anar a locals d’ambient sense cap problema, no nega tampoc la lògica estructural. És a dir, un dia disctutia amb un company: em deia que els empresaris, aquests que jo tan critico, han ajudat molt a l’emancipació sexual, perquè han fet els locals d’ambient, perquè permeten que els homosexuals puguin viure lliurement la seva sexualitat, encara que sigui en el circuit, perquè han fet fundacions d’ajuda als homosexuals expulsats de casa… Sí, òbviament que vitalment parlant això és positiu. Tens raó aquí. El que passa és que al final aquesta lluita per l’emancipació així construïda acaba prenent els camins que en aquests articles he descrit i, filosòficament parlant, no es correspon a una vertadera emancipació. Això, crec, també és cert.
      Llavors suposo que la divergència que hi ha entre nosaltres (i sospito que també amb l’Arqueòleg) és a quina d’aquestes “dimensions” donem més prioritat, diguem-ho així, si a la vida més concreta com tu dius, o a l’altra. Jo prefereixo guiar l’acció política de manera que sigui conforme a la lògica estructural, però això no vol dir tan allunyar-se de la realitat concreta, perquè l’acció política es manifesta en la realitat concreta. I això també es pot fer. En aquest sentit, jo no sóc tan pessimista com aquests autors (efectivament, Debord ho era tan que es va suïcidar). No sé si s’entén el que dic. No sé tampoc si en això tinc raó i segur que és una de les discussions profundes que hom es fa pel que fa a la política (la POLÍTICA en majúscula), i encara jo hi vaig pensant. Un altre exemple que crec que també es pot deduir d’aquesta divergència perquè vegis el meu plantejament (simplement per exposar-lo, ja dic que en útlim terme segurament no es pot saber qui dels dos està més encertat): un dia discutia amb un company -un altre company- sobre si estaria bé anar a Tele5 a difondre la causa (la causa socialista), i ell deia que sí perquè s’ha d’aprofitar qualsevol oportunitat. Jo, com imagino que pots deduir, sóc del parer que en absolut no s’hi hauria d’anar.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: