Monthly Archives: Octubre 2013

Conferència sobre l’EEES

Fa una setmana, el passat dia 15, el vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la UB, conjuntament amb l’Observatori de l’Estudiant (un observatori depenent d’aquest mateix vicerectorat, però format per estudiants que es dediquen a investigar sobre qüestions referents a la realitat estudiantil), van organitzar una jornada sobre “La dimensió social a l’Espai Europeu d’Educació Superior”. La jornada constava de dues parts: en primer lloc, una conferència estrictament parlant, realitzada pel sociòleg Antonio Ariño, que explicava la dimensió social i donava algunes dades referents a la desigualtat d’accés a la universitat; i una segona part protagonitzada pels estudiants de l’Observatori, que exposaven breument els seus grups de treball, és a dir, explicaven què investigaven i què pretenien.

Doncs bé, jo mateix vaig participar a la conferència exposant un parell de grups de treball, perquè participo a l’Observatori de l’Estudiant. La jornada va ser gravada en vídeo, que trobareu en aquest enllaç. La conferència que ens va oferir el professor Ariño va ser prou interessant, per això recomano la seva visualització. Per altra banda, si us fa gràcia (i és per això que he escrit aquest article), òbviament també podeu escoltar la meva intervenció:  em podeu veure durant un quart d’hora a partir del moment 64′ 25”. En qualsevol cas, podeu llegir una ràpida crònica oficial sobre la jornada en aquest enllaç.

Cal enfrontar-se als feixistes?

No hay mayor desprecio que no mostrar aprecio.
(Dita castellana)

Dimarts vers les dues vaig acabar classe i vaig sortir al pati de la facultat. Sentia gent i companys que deien que hi havia neonazis a Zona Universitària repartint propaganda per al 12 d’Octubre. Alguns van decidir reunir-se i marxar cap allà per foragitar-los. El que va passar és que una trentena o més de persones es va dirigir efectivament a Zona Universitària, on hi havia cinc feixistes. Dos dels antifeixistes es van llençar directament a pegar els nazis. Hi havia una patrulla dels Mossos, i va retenir un dels que va pegar. Es veu que els neonazis al cap d’una estona van marxar, però dos (en realitat, no sé exactament si dels mateixos o dos altres) van anar a la Facultat d’Economia i Empresa a refugiar-se, i per allà la trentena d’antifeixistes (menys els qui havien estat violents) els escridassava perquè marxessin, mentre les autoritats trucaven a la policia no fos cas que hi hagués problemes greus.
No és intenció meva detallar què va succeir, però alguns mitjans de comunicació (almenys els no majoritaris) se’n van fer ressò, com La Directa, que amb una notícia d’última hora a les 14:42 deia exactament això: “Cinc militants del neofeixista Casal Tramuntana, entre ells el regidor de PxC Alberto Sánchez, han estat expulsats a empentes per desenes d’estudiants sota els crits de ‘nazis no, no, no’ i ‘fora feixistes de la universitat’, quan repartien publicitat dels actes del 12 d’octubre al campus Diagonal de la Universitat de Barcelona.” En canvi, les accions dutes a terme pels militants antifeixistes m’han portat a reflexionar sobre com ha de ser l’actuació que davant dels feixistes cal dur a terme, perquè, per una banda, la violència és reprobable i, per altra banda, esgrimir, com fan alguns antifeixistes, que “no podem permetre que reparteixin propaganda” és un raonament totalment simplista i no argumentat.

Cal tenir present, i és el que pretenc fer entendre, que els feixistes s’alimenten de la violència, per això no els hem de donar cap raó de ser; viuen d’això, per això no han de veure “reconeguda” la seva tasca. Més motius tindran per continuar, més enorgullits estaran, més repercussió estem donant als seus actes i més forts se sentiran. No és intel·ligent anar i colpejar directament el feixista. Fer això seria com donar al feixista un cert reconeixement, però no es mereix ni això, no es mereix ni que li trenquin (o ho intentin) la cara. És un feixista: no es mereix res. El feixista, cal aïllar-lo.

És igualment molt important tenir present que el neofeixisme actual, a diferència del feixisme clàssic, juga amb la legitimitat, pretén mostrar-se i tenir una aparença respectable. Si s’aplica la violència contra els membres individuals que són l’expressió particular de la ideologia feixista, llavors són els membres antifeixistes els qui perden la legitimitat. Justament en aquest enfrontament que acabo de narrar, van ser els cinc neonazis (que, per cert, van estar gravant les cares de tots els activistes que estaven concentrats) els qui estaven dient a la policia que eren els altres (els activistes) els violents.

Segons això, doncs, el sensat és no enfrontar-se als feixistes. La conclusió és claríssima si ens referim a la violència. Potser davant d’això hom podria dir “d’acord, no ens hi enfrontem, però sí que hem d’afrontar el feixisme”. Efectivament, d’alguna manera cal afrontar-lo, però dubto molt de l’efectivitat d’una estratègia d’encontrament (encara que no sigui violenta): els antifeixistes han de procurar no entrar a jugar al seu joc, un joc emocional i de força, un joc d’estira-i-arronsa de concentracions i referències simbòliques amb pintades a les parets. Tot aquest ambient, és la lògica que volen els feixistes; tota aquesta lògica, és la que els permet continuar amb les seves accions i fer-se visibles. Responent els antifexisites als feixistes amb la mateixa lògica, els justifiquen la seva acció.

Així és com crec més convenient procedir. És cert que és una qüestió molt complexa, però jo vull deixar clar, perquè no es confongui el meu raonament, que estic parlant de la conducta que hom ha de tenir davant del feixista, de l'”estratègia” particular de la confrontació entre individus o grups, no de l’acció política a gran escala ni de les estratègies institucionals. Això és una altra cosa, que sens dubte està lligada a la primera, però no n’és dependent. Per això, primer cal tenir ben present com cal procedir políticament a gran escala, abans de fer-ho de manera particular, i per fer això cal prèviament analitzar bé i realistament la situació sociopolítica per determinar si ens trobem en una situació prefeixista o no. Segons la meva modesta anàlisi (que potser exposaré en un altre moment), no vivim en un context polític previ al feixisme.