Cal enfrontar-se als feixistes?

No hay mayor desprecio que no mostrar aprecio.
(Dita castellana)

Dimarts vers les dues vaig acabar classe i vaig sortir al pati de la facultat. Sentia gent i companys que deien que hi havia neonazis a Zona Universitària repartint propaganda per al 12 d’Octubre. Alguns van decidir reunir-se i marxar cap allà per foragitar-los. El que va passar és que una trentena o més de persones es va dirigir efectivament a Zona Universitària, on hi havia cinc feixistes. Dos dels antifeixistes es van llençar directament a pegar els nazis. Hi havia una patrulla dels Mossos, i va retenir un dels que va pegar. Es veu que els neonazis al cap d’una estona van marxar, però dos (en realitat, no sé exactament si dels mateixos o dos altres) van anar a la Facultat d’Economia i Empresa a refugiar-se, i per allà la trentena d’antifeixistes (menys els qui havien estat violents) els escridassava perquè marxessin, mentre les autoritats trucaven a la policia no fos cas que hi hagués problemes greus.
No és intenció meva detallar què va succeir, però alguns mitjans de comunicació (almenys els no majoritaris) se’n van fer ressò, com La Directa, que amb una notícia d’última hora a les 14:42 deia exactament això: “Cinc militants del neofeixista Casal Tramuntana, entre ells el regidor de PxC Alberto Sánchez, han estat expulsats a empentes per desenes d’estudiants sota els crits de ‘nazis no, no, no’ i ‘fora feixistes de la universitat’, quan repartien publicitat dels actes del 12 d’octubre al campus Diagonal de la Universitat de Barcelona.” En canvi, les accions dutes a terme pels militants antifeixistes m’han portat a reflexionar sobre com ha de ser l’actuació que davant dels feixistes cal dur a terme, perquè, per una banda, la violència és reprobable i, per altra banda, esgrimir, com fan alguns antifeixistes, que “no podem permetre que reparteixin propaganda” és un raonament totalment simplista i no argumentat.

Cal tenir present, i és el que pretenc fer entendre, que els feixistes s’alimenten de la violència, per això no els hem de donar cap raó de ser; viuen d’això, per això no han de veure “reconeguda” la seva tasca. Més motius tindran per continuar, més enorgullits estaran, més repercussió estem donant als seus actes i més forts se sentiran. No és intel·ligent anar i colpejar directament el feixista. Fer això seria com donar al feixista un cert reconeixement, però no es mereix ni això, no es mereix ni que li trenquin (o ho intentin) la cara. És un feixista: no es mereix res. El feixista, cal aïllar-lo.

És igualment molt important tenir present que el neofeixisme actual, a diferència del feixisme clàssic, juga amb la legitimitat, pretén mostrar-se i tenir una aparença respectable. Si s’aplica la violència contra els membres individuals que són l’expressió particular de la ideologia feixista, llavors són els membres antifeixistes els qui perden la legitimitat. Justament en aquest enfrontament que acabo de narrar, van ser els cinc neonazis (que, per cert, van estar gravant les cares de tots els activistes que estaven concentrats) els qui estaven dient a la policia que eren els altres (els activistes) els violents.

Segons això, doncs, el sensat és no enfrontar-se als feixistes. La conclusió és claríssima si ens referim a la violència. Potser davant d’això hom podria dir “d’acord, no ens hi enfrontem, però sí que hem d’afrontar el feixisme”. Efectivament, d’alguna manera cal afrontar-lo, però dubto molt de l’efectivitat d’una estratègia d’encontrament (encara que no sigui violenta): els antifeixistes han de procurar no entrar a jugar al seu joc, un joc emocional i de força, un joc d’estira-i-arronsa de concentracions i referències simbòliques amb pintades a les parets. Tot aquest ambient, és la lògica que volen els feixistes; tota aquesta lògica, és la que els permet continuar amb les seves accions i fer-se visibles. Responent els antifexisites als feixistes amb la mateixa lògica, els justifiquen la seva acció.

Així és com crec més convenient procedir. És cert que és una qüestió molt complexa, però jo vull deixar clar, perquè no es confongui el meu raonament, que estic parlant de la conducta que hom ha de tenir davant del feixista, de l'”estratègia” particular de la confrontació entre individus o grups, no de l’acció política a gran escala ni de les estratègies institucionals. Això és una altra cosa, que sens dubte està lligada a la primera, però no n’és dependent. Per això, primer cal tenir ben present com cal procedir políticament a gran escala, abans de fer-ho de manera particular, i per fer això cal prèviament analitzar bé i realistament la situació sociopolítica per determinar si ens trobem en una situació prefeixista o no. Segons la meva modesta anàlisi (que potser exposaré en un altre moment), no vivim en un context polític previ al feixisme.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 12 Octubre 2013, in Consideracions polítiques, Opinió and tagged , , . Bookmark the permalink. 5 comentaris.

  1. Existeixen diverses formes de fer front al feixisme:

    1) Atancant-los violentament (antifeixisme clàssic): error. Et pots dur una pallissa, detenció policial i la premsa equipararà els 2 extrems com a iguals.

    2) No fer res o ignorar-los: error. Es l’estratègia coneguda per “francesa”, ja que és esactament el qua ha fet l’esquerra francesa davant el FN. En els darreres enquestes els dona com a 1a força a les europees

    3) Altres estratègies pacífiques i massives (nou antifeixisme): A Alemanya “Block Dresde” va fer una cadena humana amb 10.000 persones impedint que sortissin els neonazis a commemorar víctimes nazis dels bombardejos a la IIGM (els nazis de la NSU tenen un 1% i baixant). A Anglaterra Unite Against fascism bloqueja pacíficament els actes de Engilsh Defense League i BNP, denunciant als mitjans la seva connivència amb nazis i desenmascarant-los. Han perdut el 80% de vot. Unitat Contra el Feixisme porta fent el mateix, aconseguint que PxC perdi entre el 30 i el 40% de vot en 2 anys

  2. A vegades sembla que tinguem tendència a combatre el nacionalisme amb més nacionalisme, el socialisme amb més socialisme o el liberalisme amb més liberalisme. Amb estratègies d’aquesta mena sembla que reforcem el missatge d’allò que volem vèncer

    salutacions

    • Interessant aquesta relació que fas. Jo afegiria que no hi ha res pitjor que intentar combatre la violència amb més violència. Això sí, també hi ha una reiteració que, en canvi, no és dolenta, sinó desitjable: combatre els mals de la democràcia amb més democràcia.

  1. Retroenllaç: Infoblog: repàs ràpid de 2013 | El principi de...

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: