Monthly Archives: Desembre 2013

L’avantprojecte de Llei de Seguretat Ciutadana

-Agent, què passa si li dic “imbècil”?
-30.000€ de multa.
-I si dic a un imbècil “agent”?
-Res, tot i que és estrany.
-Gràcies, agent.
(Acudit que circula per la xarxa)

A l’octubre, el govern espanyol va anunciar que presentaria un projecte de Llei de Seguretat Ciutadana. El Consell de Ministres va aprovar-lo a finals de novembre (vegeu-lo aquí), després de ser modificat (només tècnicament, és clar) per haver estat tan criticat per la duresa de les mesures, i, de fet, encara és criticat, també pel Consell d’Europa. Ara ha de ser esmenat i discutit pels partits. Encara que el projecte de llei fos modificat, la seva essència no canviaria, i justament el fons de la llei, respecte dels drets i llibertats civils, és el que criticarem en aquest article. Veurem, extensament, per una banda, la confusió expressa de barrejar seguretat ciutadana i ordre públic, així com la ideologia que sustenta una tal llei; per altra banda, les implicacions politicojurídiques (de manera semblant a altres articles que ja he publicat que també se centren en la repressió) de les mesures de la llei i la seva significació; i, finalment, ressaltarem com les implicacions analitzades confereixen un determinat caràcter a la societat allunyat del tarannà democràtic.

1. Seguretat ciutadana vs. ordre públic

A primera vista, “seguretat ciutadana” evoca la idea de protegir la ciutadania, de fet l’exercici de ciutadania, per tant de garantir els drets i les llibertats propis d’aquest exercici. Certament, de manera simplificada així és com s’hauria d’entendre. El títol de l’avantprojecte de llei, però, no fa justícia al seu contingut: no es busca la protecció efectiva i real dels drets de ciutadania (particularment de lliure expressió, manifestació i reunió), sinó que es demarquen tot un seguit de límits als drets, de fet es mostra el caràcter sancionador de certes activitats que són exercici d’aquests drets. Llavors, doncs, la justificació en realitat no recau en la seva protecció, sinó en la no-alteració de qualsevol pràctica “quotidiana”, diguem-ne, en la no-interrupció de l’ordre en la via pública, en fer impossible qualsevol manifestació ciutadana de drets en l’espai públic.
En efecte, com indica Enrique P. Mesa en aquesta seva crítica, el text deliberadament barreja el concepte de “seguretat ciutadana” amb el d'”ordre públic”. En comptes de protegir drets, la llei serveix per consolidar la pèrdua d’aquests drets i, en tant que ordre públic, mantenir les condicions socials vigents. Es tracta d’una manipulació ideològica del llenguatge evident.

Amb aquest projecte, com detallarem al punt següent, s’enforteix l’activitat repressiva policial i s’emfatitza el seu paper. Si de debò es tractés de seguretat ciutadana, aquesta llei hauria d’estimular les condicions socials generals (o fortificar aspectes concrets de les relacions civils) que possibiliten que el ciutadà se senti a gust en l’exercici dels seus drets i a fi que tingui les condicions objectives perquè ningú (persona física o jurídica) no pogui, fàcticament o potencialment, incidir arbitràriament en la seva llibertat, de manera també que s’estimularia el compliment dels seus deures. Per contra, el nucli de la llei no és el ciutadà i la preservació de la seva llibertat, sinó la policia i, per això, s’enumeren les condicions restrictives de l’exercici de certs drets en la vida política cívica.

L’ordre públic és, certament, l’obediència sense protesta a l’autoritat (de fet, hi ha una secció de la llei que especifica que el ciutadà que no col·labori amb la policia també cometrà infracció). L’ordre públic, per tant, és la no-pertorbació del normal funcionament de l’Estat, i no pas la solució dels problemes i conflictes socials petits de la vida quotidiana (com robatoris). És a dir, no busca fer respectar (pels altres ciutadans i la mateixa autoritat) els drets ni fer complir els deures, sinó evitar tota alteració de l'”harmonia social”. Segons això, segurament són identificables quatre dimensions de l’ordre públic, que són certament les que aborda aquesta llei de pretesa seguretat ciutadana: tranquil·litat (pau social), seguretat (impediment de protestes), sal·lubritat (sense pobres pel carrer) i moralitat pública (sense gent de mala reputació pel carrer).

Tot plegat, és molt fàcilment identificable: el que recull la llei no són preceptes generals, sinó que és una llei feta ad hoc en vistes de les noves formes de protesta ciutadana. Pisarello i Asens, en un text esclaridor sobre la fisolofia de la llei altament recomanable, ens il·lustren sobre la motivació de la llei: Interior va voler portar la manifestació del Congrés i l’escrache a Sáenz de Santamaría a l’Audiència, és a dir, volia denunciar aquestes protestes com a actes criminals i, per tant, penalment condemnats. No obstant, es va topar amb el criteri dels jutges, que primaven la llibertat d’expressió i criticaren l’actuació policial. D’aquí, doncs, una reforma que possibilita la repressió immediata i amplia l’autonomia de la policia, sense cap mena de control.

En aquest sentit, cal entendre la Llei de Seguretat Ciutadana com la versió administrativa del manteniment de l’ordre públic, mentre que el nou Codi Penal és la versió penal del manteniment de l’odre públic. S’observa, doncs, que, la policia té més autonomia (més criteri d’acció) deslligada de la judicatura i que no hi ha garantia del ciutadà davant de l’actuació de l’administració. A més, aquesta actua preminentment amb sancions econòmiques, la qual cosa ja fa palès que el pes del càstig recaurà sobre les classes desafavorides i la mig desmuntada classe mitjana, que són, justament, els sectors de la població que més pateixen els efectes de les polítiques d’austeritat i que més es mobilitzen.
Per a una anàlisi jurídica complementària que detalla els efectes de la llei i emfatitza el seu caràcter repressiu, recomano la lectura d’aquest article de SinPermiso de Carlos Hugo Preciado.

Finalment, només cal destacar que, així com la llei té per objectiu el manteniment de l’ordre públic, també va acompanyada en una estratègia política reaccionària per altres normes que, igualment, restringeixen drets i cohibeixen la protesta ciutadana. És el cas de la ja esmentada reforma penal o, per exemple, de la intenció de fer normatives específiques que posin una cotilla sancionadora o directament prohibitiva a l’exercici de certs drets específics, com és el cas de la llei de serveis mínims en cas de vaga.
Val a dir, per acabar, que l’estela autoritària que fins a dia d’avui l’acció governamental ha anat deixant rere seu ja feia endevinar que desembocaria lògicament en aquesta llei i qualsevol altra mesura restrictiva de drets. Però no és només una acció governamental, és també la idea que volta pel cap de la dreta, representants dels poders fàctics de la societat: només cal recordar, com ja vaig advertir a l’estiu del 2012 en aquest blog, que CiU va incitar al Congrés el govern a actuar per enfortir les mesures que limitessin la protesta ciutadana.

 2. Implicacions

Les implicacions significatives que té, les enumero a continuació, amb el benentès que no són independents entre elles; ben al contrari: l’una es construeix al damunt de l’anterior i, en conjunt, totes estan entrelligades. És l’efecte del conjunt el que marca l’essència de la llei.

1. Arbitrarietat policial: en dos sentits específics: arbitrarietat en les multes (o detencions, si és el cas) i arbitrarietat en la causa d’infracció. És a dir, no hi haurà garanties jurídiques davant de la culpabilització d’infracció (això és el punt següent) i, per altra banda, el policia aplicarà el seu criteri per detenir i acusarà per qualsevol motiu. És a dir, si no hi ha el control jurídic, si hi ha la capacitat administrativa per fer-ho, si el policia és autoritat públic, doncs tant li pot venir de gust detenir algú per atemptat a l’autoritat com per desordre públic. El que ell digui és el que serà, i així passarà administrativament per la burocràcia. Perquè, com que en el fons és odre públic el que s’està aplicant i conceptualitzant amb aquesta llei, qualsevol cosa a criteri del policia és justificat d’alteració de l’ordre. Si de debò fos seguretat ciutadana com pretenen, no seria el policia el, diguem-ne, definidor de la situació, de la relació entre ciutadà i força de l’odre, sinó el ciutadà (ell seria el nucli de la relació), per tant no imperaria l’arbitri policial.

2. Suspensió de garanties jurídiques. Si es diuen drets fonamentals allò que fan els ciutadans protestant a l’espai públic i que la llei pretén retallar, és per algun motiu: perquè són drets incondicionals (només condicionats, en realitat, al no-impediment de l’exercici dels drets fonamentals d’altres), són inherents del funcionament democràtic (estiguin o no reconeguts per llei) i, per descomptat, el ciutadà ha de tenir la possibilitat de justa discussió i càstig raonat en cas que, eventualment, el seu exercici del dret fos objecte de crítica de part de les autoritats.
Ens trobem, doncs, amb una llei que no només impulsa la violació fàctica dels drets (com ja s’ha anat fent fins ara), sinó que també destrueix la sustentació jurídica d’aquests drets, en la mesura que, en ser tractats administrativament, perden la seva significació de drets civils i són considerats com simples comportaments subjecte a sanció. Això significa:
1) Posada en qüestió de la presumpció d’innocència. Certament, si no són conceptualitzats com a drets, no hi pot haver tampoc presumpció d’innocència: la decisió és la visió que ha tingut el policia de la situació, és una simple decisió de “gestió” de la tasca policial, res més. De fet, no hi ha acusació exactament (per tant, tampoc discussió sobre si s’és culpable o innocent): si el ciutadà ha fet una mala acció en l’espai públic, doncs li caurà una multa, perquè l’autoritat policial així ho ha vist i gaudeix de presumpció de veracitat. Certament, la via administrativa multa directament per infracció i dirigeix el ciutadà, en cas que vulgui reclamar, a la justícia contensiosa, on s’obvia la presumpció d’innocència perquè la via administrativa ja ha donat per descomptada la culpabilitat del ciutadà, el qual l'”accepta” automàticament en el moment de la posada en marxa del procediment administratiu.
2) Supressió de l’habeas corpus. Això és -trobo- peculiar, perquè cal entendre-la en el desfasament entre els drets substancials i la seva aplicació  jurídica: perquè, de nou, si són considerats a partir de decisions administratives, la garantia jurídica simplement no hi entra. En efecte, no caldrà fer detencions: n’hi haurà prou amb retenir i multar. Formalment, es podria dir, no hi ha vulneració d’aquest principi jurídic. No hi ha justícia penal, per tant la garantia jurídica del ciutadà no existeix.
Per altra banda, l’habeas corpus també implica la no-consideració envers el fet que el ciutadà pot defensar el seu exercici del dret de què gaudeix, així com de defensar-se davant de l’abús policial (inclosa la legítima defensa). Això vol dir que, malgrat que la llei és un règim sancionador, també pot donar fàcilment cobertura i justificació, sota la idea de seguretat ciutadana, a les detencions, perquè ja la mateixa llei diu que tal acció serà sancionada com a infracció, llevat que sigui delicte. Sembla clar que, depèn com el policia tingui el dia, preferirà sancionar o denunciar.

3. Arbitrarietat de l’executiu. És ben sabut que en els estats moderns hi ha una triple divisió de poders públics. Per si no hi heu parat atenció, una de les funcions del poder judicial és, justament, la defensa dels drets i deures. En la mesura que aquells drets fonamentals ja no gaudeixen de tutela jurídica i passen a ser valorats per via administrativa, això vol dir (com que l’administració és el mecanisme de què disposa el poder executiu) que quedaran sota tutela del govern. Els cossos i forces de seguretat són, precisament, l’instrument coercitiu directe que depèn del govern; no és només que en depengui, és que estan dins de la seva estructura administrativa.
Doncs bé, aquí veiem l’expressió d’una de les tendències dels estats moderns: la concentració de poder. I això és molt significatiu, perquè el govern podrà fer la llei que vulgui perquè sempre estarà defensat per aplicar-la gràcies a l’instrument repressiu (i cal recordar que la concentració de poder també suposa tendir per la via de decrets lleis i no per la via parlamentària). Fixem-nos que això representa el pas de l’estricte ordre públic al manteniment de la pràctica governativa; és més, de l’ordre social que el govern vulgui mantenir.

4. Estat policial. Aquest element és lògicament derivat del punt anterior. És molt clar: si les forces de l’odre són el subjecte principal que usa el govern per acompanyar la seva tasca governativa i l’agent de policia és, com hem vist, el definidor de les relacions entre ciutadà i forces de l’ordre, també la policia representa el canal mitjançant el qual s’estableixen les relacions entre Estat i ciutadania. Sempre que la ciutadania pretengui protestar (i en els temps convulsos en què vivim això és molt freqüent) es toparà amb la policia, la qual, fent ús de les seves competències i criteri, ocuparà l’espai públic, pot directament aïllar espais sencers si mai se sospita que per allà pot passar alguna activitat que alteri l’ordre. Així, la presència policial (i la seva actuació en cas de protesta) estarà en l’ordre del dia. Tota relació amb la ciutadania que dugui a terme la policia pot estar justificada per motius de seguretat ciutadana. És més, el ciutadà, si no col·laborés amb la força policial quan se li demanaés, seria sancionat.
És l’estat policial el que ens permet fer el lligam instrumental amb l’autoritarisme. Certament, l’Estat pot escudar-se perfectament darrera de la policia, i la ciutadania, si vol tractar amb els governants, ha de “passar” primer per la policia. És a dir, la policia és l’intermediària (i un agent intermediari molt particular). Tant és així que el poder executiu sempre va acompanyat del poder repressiu. El primer no té sentit sense el segon, i el segon veu estimulades per motius parcials i partidistes la seva funcionalitat. Es produeix una mena de simbiosi que, amb total desconsideració pels drets ciutadans i amb cert fonament en les decisions unilaterals de les forces de l’odre (i, també, per analogia, decisions unilaterials de l’executiu).

Així, doncs, en últim terme, a tots els efectes, considerant l’exposat aquí, podem parlar, en realitat, d’autoritarisme. Sempre he anat advertint en aquest blog sobre la deriva autoritària que prenia el govern i, més estructuralment parlant, la forma de fer política; eren tendències  i fets que trencaven la coherència democràtica. Aquesta llei, en canvi, no és cap tendència ni és criticada per suspicàcies: representa la més pura legalització de la repressió i la impunitat de l’acció policial. És cert que gradualment no és el punt màxim, però substancialment ja ho és plenament. Per tant és la materialització objectiva de l’autoritarisme governamental, clarament. Al meu entendre, aquest autoritarisme governamental, sabent que el govern és el poder executiu i marca el camí que ha de prendre l’Estat, fàcilment esdevé autoritarisme estatal (que jo definiria com a integral, perquè englova tots els poders polítics), sobretot un cop el poder judicial acaba integrat dins del funcionament burocràtic repressiu.

És també interessant d’observar que l’autoritarisme abarca més que la mera reacció (o acció) policíaca. També implica facilitar les condicions adients per actuar quan sigui el cas i controlar l’espai públic sense cap mena de restricció per evitar els actes de dissidència, la qual cosa atempta contra altres drets. L’estat policial és com una manera de “privatitzar” l’espai públic en mans de la policia i, per tant, d’expulsar de l’esfera pública la possibilitat de fer política. Així és com es construeix una forma de govern conservador i reaccionari que, amb tot l’entremat autoritari, segueix una línia política establerta al servei d’un determinat grup social, aquell que objectivament es beneficia de les mesures repressives.

3. Desintegració de la seguretat pública democràtica

Fàcilment es pot copsar efectivament el caràcter autoritari si ens fixem en la relació entre poder polític i ciutadania, la qual, com hem vist als punts anteriors, la llei canvia: ara, si hom es manifesta o fa un acte reivindicatiu pacífic, ho fa sabent que, si el detenen, no tenen motiu per retenir-lo ni acusar-lo, sabent que lliurement està exercint els seus drets. A més, els manifestants i els activistes de tota mena duen a terme amb les autoritats una relació d’estira-i-arronsa, és  dir, una relació de poder entre els qui empenyen per una banda i els qui ho fan per una altra. En definitiva, es tracta d’allò que simplificadament podem anomenar “joc democràtic”. A partir d’ara, si aquesta llei s’apliqués, això s’acabaria. Quan el joc democràtic desapareix, quan no hi ha aquesta mena de “civilitat” (d’un bàndol i d’un altre), llavors és que efectivament ens trobem en un context (règim) autoritari: no hi ha diàleg ni es permet la dissensió, però hi ha imposició i s’aplica la repressió. Les relacions entre Estat i ciutadania, com dèiem, són mitjançades pel poder (i l’arbitrarietat) policial, la qual impera, i la pressió popular és ignorada o silenciada activament.

Òbviament, la intenció d’un govern reaccionari aguantat per una estructura autoritària no és pas la de rebre crítiques per, eventualment, millorar l’acció governativa ni molt menys la de possibilitar la participació ciutadana. En canvi, l’acció policial ha d’evitar tot això: aquest avantprojecte de llei usa l’entremat de l’ordenament jurídic com a rerefons justificador de possibles intervencions policíaques: el risc de vulnerar qualsevol norma de l’ordenament jurídic ja justifica l’actuació dels cossos policials per protegir la seguretat ciutadana.
Però, no només això, sinó que també posa al mateix nivell supòsits reals i supòsits previsibles. Diu la llei que le policia pot actuar quan hi hagi “riesgo o amenaza concretos o de un comportamiento objetivamente peligroso que, razonablemente, sea susceptible de provocar un perjuicio real para la seguridad ciudadana y, en concreto, vulnerar normas del ordenamiento jurídico, atentar contra los derechos y libertades individuales y colectivos y demás bienes jurídicos protegidos, o alterar el regular funcionamiento de las instituciones públicas.” Òbviament, és genèric, poc precís, hipotètic i no té en compte que justament l’exercici de certs drets civils, com el de manifestació, ja busquen alterar el comportament de les institucions per influir-hi democràticament. De fet, amb la llei a la mà, qualsevol cosa es pot considerar que podria eventualment alterar el funcionament de les institucions públiques, perquè, clar, si hi ha una manifestació al carrer i el president del Parlament no pot arribar a la seu, doncs malament, ja serà criminalitzat. Com dèiem més amunt, l’unilateralitat i l’arbitrarietat són característcs, quelcom que en un règim democràtic no s’ha de donar, per això hi ha mecanismes de compensació, controls i jocs de força.

En aquesta fragment que he citat de la llei, també hi podem veure la paraula que ens dóna la pista de la desvirtuació simbòlica de la democràcia: hom considera les accions dels ciutadans no com a expressions dels drets, sinó com a simples comportaments expressats a l’espai públic que alteren la convivència i, doncs, poden ser multats. En qüestions d’ordre públic (per tant en qüestions d’acció policial, per tant, conseqüentment, en qüestions de decisions del govern), no hi ha drets, simplement hi ha el deure d’obeir. El càstig administratiu va dirigit als “enemics” que no respectin les regles imposades, no es fixa en si és un dret o no el d’actuar d’una o altra manera, per tant els drets més elementals queden relegats.

Hi ha un darrer element interessant de la llei: l’enfortiment que es fa dels cossos de seguretat privats. Quan els guàrdies jurats col·laborin en les accions policials, i tindran el deure de fer-ho, també podran fer ús del seu arbitri per getionar l’espai on es trobin. Des del punt de vista del ciutadà, no fer cas als cassos de seguretat privat també és infracció greu.
Això és molt rellevant, perquè també trenca amb la consideració democràtica de ciutadania i de l’espai públic com a espai d’igualtat per a tots. Aquesta mesura, amb qualsevol altra que pretengui donar més autonomia a les empreses de seguretat privada, el que exemplifica és com es comença a privatitzar la seguretat pública: l‘actuació repressiva privada troba ratificació pública. És a dir, el guàrdia jurat actuarà per motius privats i en el context de l’empresa que l’ha contractat, però l’individu objecte de l’acte d’aquest guàrdia serà jutjat en virtud d’una llei estatal. També les empreses, doncs, tindran potestat per vulnerar la llibertat dels ciutadans.

En conclusió, veiem que aquesta llei sanciona negativament, sense criminalitzar expressament, tot acte de proteta ciutadana, i ho fa estimulant l’arbitrarietat de la policia i, en tant que òrgan dependent del govern, l’arbitrarietat de l’executiu. El govern no només tindrà l’arma legislativa, també tindrà la força del dret per aplanar el terreny per dur a terme el seu programa. La policia serà l’avantguarda del govern, la qual actuarà “legítimament”, de manera que el dret que tingui el govern a fer el que faci es trobarà en la força de què disposi. És a dir, la força esdevé dret. Aquesta és, certament, la característica dels estats autoritaris.

Anuncis

Estat? Independent?

Sorprenent ha estat per a mi l’anunci del president Mas de convocar el referèndum per la independència, i sens dubte obre d’aquí a la data de la consulta (i més enllà) un futur que potser alguns no s’esperaven i que serà relativament agitat. Malgrat el tipus de preguntes i que, segons tothom diu, són molt obertes i permeten que tothom s’hi senti a gust, jo, tanmateix, no trobo les preguntes del tot adequades. Exposaré tres motius.

1. Federalisme… de debò?

Per començar, voldria dir que jo, a diferència de l’opinió generalitzada que es copsa en l’ambient segons la qual la consulta és inclusiva, no veig del tot bé les preguntes plantejades. Si bé pot semblar que la consulta possibilita d’expressar la preferència per l’estat federal, jo trobo que les dues úniques respostes lògiques són el doble sí, que representaria la independència purament, i el no (només a la primera, perquè respondre-hi “no” ja incapacita per respondre a la segona). Això és així perquè la primera pregunta es refereix a un Estat català, sense que sigui independent. L’única manera d’entendre-ho és com un estat federat. Però vet aquí que hi ha un problema: depèn de la voluntat política dels catalans conformar un estat federat?

Jo entenc que un referèndum (que segurament no és tal perquè només l’Estat té potestat per convocar-lo) s’ha de veure com l’aprovació o rebuig d’una decisió que directament representa la voluntat política efectiva. La independència, per tant la constitució d’un estat ple i -en principi- sobirà, pot derivar-se directament de l’expressió de la voluntat política del poble com a entitat política, però, en canvi, la formació d’un estat federat a Catalunya depèn de l’existència d’un marc estatal federal a Espanya.
Es pot consultar el poble per conèixer la seva apreciació sobre la direcció que ha de prendre la política, sobre si s’han d’iniciar negociacions per canviar la forma estatal espanyola, però no es pot dir que el referèndum permet igualment l’expressió del federalisme, perquè, per una banda, com he dit, la decisió no depèn del que expressi el poble català i, per altra banda però lligat a això, tal decisió representa el canvi de constitució espanyola. En aquest cas no s’ha de plantejar com un referèndum que depèn lliurement i sobiranament del poble català, sinó que seria un plebiscit sobre el canvi de fronteres d’Espanya, per tant tindrien raó els qui diuen que jurídicament cal preguntar a tots els espanyols. Deixeu-me que ho especifiqui: no estic dient que calgui consultar tots els espanyols pel que fa a la independència (tot i que estic segur que hi ha arguments que poden defensar això, de fet al final us enllaço un article que ho defensa), però tampoc no es pot dir que només consultant els catalans es pot decidir sobre una situació federal, perquè això ni té translació en una decisió jurídica (com sí que la tindria el vot a favor de la independència) ni està al mateix nivell que preguntar per la independència.
Fixeu-vos que l’opció “federal” -diguem-ho així- més aviat el que expressaria és un desideràtum, en canvi no seria possible la seva materialització. Per no repetir-me més, compareu-ho amb aquest exemple: és com si el referèndum preguntés (i era l’opció que ERC fa temps feia anar) “voleu que Catalunya sigui un estat independent dins de la Unió Europea?”. Estar o no dins de la UE no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, igual com estar o no dins d’un estat federal no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, sinó d’un eventual acord entre els diversos possibles estats que sobiranament voldrien formar l’estat federal. En aquest cas, caldria fer un plebiscit per ratificar o no la integració a l’estat federal com a estat federat. Òbviament, també podeu veure que m’estic referint al federalisme ben entès, i no a la idea segons la qual es pot reformar la Constitució per acostar-se més a un model federal, perquè això és una altra cosa, semblant però diferent, si bé igualment no podria derivar-se de la resposta a la consulta.

En definitiva, la primera pregunta de les dues de la consulta sembla ingènua i fútil, i, conseqüentment, respondre “sí” i “no” a les dues preguntes de la consulta, doncs, no té efecte jurídic i és inútil. Si realment és així com jo ho interpreto, no sé pas perquè han posat aquesta pregunta, però fa la impressió que ha estat (amb l’objectiu de buscar un acord, això sí) idea d’Iniciativa, perquè així també es mostren a favor del dret a decidir però sense ser independentistes.

2. Quina independència?

Hi ha un altre element també molt important, que és la falta de concreció en el que s’està decidint. És cert que un referèndum ha d’expressar la idea general per fer-ne el posicionament (tot i que estic convençut que es poden buscar formes plebiscitàries per anar concretant), però no obstant ni s’ha iniciat un debat (ni a nivell social generalitzat ni molt menys entre els partits polítics) sobre com ha de ser el país independent, ni es proposa un pla o programa. Potser Procés Constituent és l’únic moviment que sembla dirigir-se en aquesta línia.

Cal tenir present que, en efecte, més consens hi haurà com menys concreció s’estipuli i, en canvi, ens referim a un valor ja assumit, com és la llibertat. Hi ha el perill aquí de caure en raonaments excessivament simplistes i brutament nacionalistes, i de fet s’està donant. Cal tenir molt present, també, el marc objectiu que, en agradi o no, ens acompanya, tant de tipus jurídic (en el punt anterior indirectament hi he fet referència) com de relacions de poder i de tipus material. Afirmar coses per l’estil “independència per canviar-ho tot” és irrealista.
Pot ser, en aquest sentit, un problema la falta de concreció i la manca de poder i “hegemonia” social i popular per marcar el rumb, un problema fins i tot fatal. Fixem-nos que amb això juguen alguns polítics: “ara decidim, ara votem, i després ja veurem com ens ho fem”. El problema, és que en aquest “després” el poble ras no hi prendrà part, sinó que alguns que ja tenen poder concretaran allò que el poble haurà “decidit”, a banda que és una postura que es pot considerar irresponsable i, segur, populista.

La política tracta sobre relacions materials entre individus, subjectes concrets i amb voluntat política, i la dinàmica que hi ha entre ells. La independència pot no afectar aquestes relacions; és més, fins i tot podria ser contraproduent, com ho pot deixar ben clar el fet de quedar fora de la UE, ja que -al meu parer- sens dubte aguditzaria les “solucions” neoliberals i provocaria una hecatombe (bé, potser no tant) econòmica. Crec que en aquest raonament es pot trobar un bon argument que un internacionalista pot esgrimir per oposar-se a la independència com a decisió “fixa”, com una decisió inconcreta i estàtica, per més que pugui tenir la independència com a ideal.

3. La sobirania, el quid de la qüestió

La pregunta de la consulta que, segons El Jueves, els poders fàctics volien proposar.

Finalment, el tercer element és un corol·lari del que he esmentat al punt anterior: cal tenir sobirania per decidir. De fet, cal reclamar la sobirania. Ni voler que Catalunya sigui un Estat (pregunta 1) ni voler que ho sigui independent (pregunta 2) tenen gaire sentit segons aquesta aproximació a la política que acabo de definir com el marc relacional i material on la voluntat política es fa efectiva, si no comptem amb sobirania, amb capacitat de decisió, amb poder polític i social per fer valer la nostra decisió. En canvi, la independència presentada en el buit, a banda de reduccionista, amaga el debat sobre deslliurar-nos d’altres poders fàctics als quals estem sotmesos objectivament. Perquè la capacitat de decisió no s’ha de deixar per després d’haver decidit, ja que seria poc responsable i implicaria, fins i tot, fer-ho a l’ababalà.

Pablo Iglesias, aquest jove politòleg que últimament s’ha popularitzat per sortir a la televisió, va venir divendres passat a fer un seguit de xerrades a Barcelona. Ell reflexionava: quina independència real tindríem si els guàrdies jurats simplement portessin l’escut de Catalunya i repartissin llenya perquè els poders públics els hi haurien autoritzat? No cap. La independència real no és una nova constitució de la societat política, sinó que ha de ser també una possible nova constitució material de la societat. Cal trencar els vincles amb els poders que ens subjecten i exercir conscientment i personalment la nostra llibertat, sense nocions de sobirania absoluta que ens abstreuen de decisió política. No es tracta de res més que de recuperar la sobirania del ciutadà dins del context democràtic: decidir el què i el com, a tots els nivells, altrament estaríem vivint una il·lusió de llibertat que no faria sinó canviar les formes per mantenir l’essència d’una falta de sobirania, de voluntat política real.

Aquesta referència a la sobirania ens pot fer recordar el pacte social de què parlava Rousseau, la seva idea de voluntat general (efectivament l’equivalent de la sobirania). Convé fer notar que la voluntat general no és reduïble a la suma de les voluntats particulars. En aquest sentit, es podria considerar, fent la transposició en el cas de la consulta, que la voluntat general és més que la suma dels vots particulars que hom ha dipositat conforme una opinió respecte d’una situació general no materialment definible (la independència perquè sí) i faltada de debat públic. Això podria servir també de font per a una crítica ulterior de la inconcreció que abans comentava.

Per acabar

Finalment, només vull referir-me a un text que el magistrat Carlos Hugo Preciado recentment ha publicat a El Periódico i que també recull la revista Mientras Tanto. Aquest és un text amb arguments polítics i jurídics no exactament en contra de la independència, sinó que exposen com s’està duent a terme actualment el procés del dret a decidir i que trobo molt interessant i realment és prou complet. En recomano molt la lectura perquè segurament oferirà una visió no habitualment comentada i, a més, argumentant diverses coses criticant certes incongruències i procediments. Al final conclou que “el procés sobre el dret a decidir que s’està duent a terme a Catalunya té un dèficit democràtic quelcom més que preocupant.” No obstant, malgrat que no en sóc un expert, jo no estic del tot segur que el dret a decidir no sigui del tot legal, com exposa l’article, però la resta de qüestions em semblen encertades -o, si més no, raonables- i n’hi ha algunes que jo ja vaig comentar a l’article sobre els motius pels quals no em posiciono a favor de la independència.

En definitiva, amb el que jo aquí he exposat i amb l’article que he enllaçat he volgut fer notar unes qüestions que ens permetin tenir -potser- un pensament una mica més crític sobre la qüestió sabent que la independència no és quelcom que s’hagi de perseguir cegament, i, sobretot, observar (realistament, crec jo) que, ara com ara, el procés no tindrà pas els resultats esperats, sinó que en canvi pot ser pitjor des d’una òptica que busca satisfer altres ideals que no siguin únicament el de la independència. I això suposant que reïxi el procés, és clar, però a opinió del mateix Pablo Iglesias és massa optimista la sensació que molts independentistes (o altres que no ho són) tenen que l’Estat no s’atrevirà a fer res, quan en canvi -pensa- el govern espanyol està desitjant suspendre l’autonomia, cosa que també facilitaria més la unió partidista fora de Catalunya.