Estat? Independent?

Sorprenent ha estat per a mi l’anunci del president Mas de convocar el referèndum per la independència, i sens dubte obre d’aquí a la data de la consulta (i més enllà) un futur que potser alguns no s’esperaven i que serà relativament agitat. Malgrat el tipus de preguntes i que, segons tothom diu, són molt obertes i permeten que tothom s’hi senti a gust, jo, tanmateix, no trobo les preguntes del tot adequades. Exposaré tres motius.

1. Federalisme… de debò?

Per començar, voldria dir que jo, a diferència de l’opinió generalitzada que es copsa en l’ambient segons la qual la consulta és inclusiva, no veig del tot bé les preguntes plantejades. Si bé pot semblar que la consulta possibilita d’expressar la preferència per l’estat federal, jo trobo que les dues úniques respostes lògiques són el doble sí, que representaria la independència purament, i el no (només a la primera, perquè respondre-hi “no” ja incapacita per respondre a la segona). Això és així perquè la primera pregunta es refereix a un Estat català, sense que sigui independent. L’única manera d’entendre-ho és com un estat federat. Però vet aquí que hi ha un problema: depèn de la voluntat política dels catalans conformar un estat federat?

Jo entenc que un referèndum (que segurament no és tal perquè només l’Estat té potestat per convocar-lo) s’ha de veure com l’aprovació o rebuig d’una decisió que directament representa la voluntat política efectiva. La independència, per tant la constitució d’un estat ple i -en principi- sobirà, pot derivar-se directament de l’expressió de la voluntat política del poble com a entitat política, però, en canvi, la formació d’un estat federat a Catalunya depèn de l’existència d’un marc estatal federal a Espanya.
Es pot consultar el poble per conèixer la seva apreciació sobre la direcció que ha de prendre la política, sobre si s’han d’iniciar negociacions per canviar la forma estatal espanyola, però no es pot dir que el referèndum permet igualment l’expressió del federalisme, perquè, per una banda, com he dit, la decisió no depèn del que expressi el poble català i, per altra banda però lligat a això, tal decisió representa el canvi de constitució espanyola. En aquest cas no s’ha de plantejar com un referèndum que depèn lliurement i sobiranament del poble català, sinó que seria un plebiscit sobre el canvi de fronteres d’Espanya, per tant tindrien raó els qui diuen que jurídicament cal preguntar a tots els espanyols. Deixeu-me que ho especifiqui: no estic dient que calgui consultar tots els espanyols pel que fa a la independència (tot i que estic segur que hi ha arguments que poden defensar això, de fet al final us enllaço un article que ho defensa), però tampoc no es pot dir que només consultant els catalans es pot decidir sobre una situació federal, perquè això ni té translació en una decisió jurídica (com sí que la tindria el vot a favor de la independència) ni està al mateix nivell que preguntar per la independència.
Fixeu-vos que l’opció “federal” -diguem-ho així- més aviat el que expressaria és un desideràtum, en canvi no seria possible la seva materialització. Per no repetir-me més, compareu-ho amb aquest exemple: és com si el referèndum preguntés (i era l’opció que ERC fa temps feia anar) “voleu que Catalunya sigui un estat independent dins de la Unió Europea?”. Estar o no dins de la UE no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, igual com estar o no dins d’un estat federal no depèn de la voluntat política dels catalans expressada en un referèndum, sinó d’un eventual acord entre els diversos possibles estats que sobiranament voldrien formar l’estat federal. En aquest cas, caldria fer un plebiscit per ratificar o no la integració a l’estat federal com a estat federat. Òbviament, també podeu veure que m’estic referint al federalisme ben entès, i no a la idea segons la qual es pot reformar la Constitució per acostar-se més a un model federal, perquè això és una altra cosa, semblant però diferent, si bé igualment no podria derivar-se de la resposta a la consulta.

En definitiva, la primera pregunta de les dues de la consulta sembla ingènua i fútil, i, conseqüentment, respondre “sí” i “no” a les dues preguntes de la consulta, doncs, no té efecte jurídic i és inútil. Si realment és així com jo ho interpreto, no sé pas perquè han posat aquesta pregunta, però fa la impressió que ha estat (amb l’objectiu de buscar un acord, això sí) idea d’Iniciativa, perquè així també es mostren a favor del dret a decidir però sense ser independentistes.

2. Quina independència?

Hi ha un altre element també molt important, que és la falta de concreció en el que s’està decidint. És cert que un referèndum ha d’expressar la idea general per fer-ne el posicionament (tot i que estic convençut que es poden buscar formes plebiscitàries per anar concretant), però no obstant ni s’ha iniciat un debat (ni a nivell social generalitzat ni molt menys entre els partits polítics) sobre com ha de ser el país independent, ni es proposa un pla o programa. Potser Procés Constituent és l’únic moviment que sembla dirigir-se en aquesta línia.

Cal tenir present que, en efecte, més consens hi haurà com menys concreció s’estipuli i, en canvi, ens referim a un valor ja assumit, com és la llibertat. Hi ha el perill aquí de caure en raonaments excessivament simplistes i brutament nacionalistes, i de fet s’està donant. Cal tenir molt present, també, el marc objectiu que, en agradi o no, ens acompanya, tant de tipus jurídic (en el punt anterior indirectament hi he fet referència) com de relacions de poder i de tipus material. Afirmar coses per l’estil “independència per canviar-ho tot” és irrealista.
Pot ser, en aquest sentit, un problema la falta de concreció i la manca de poder i “hegemonia” social i popular per marcar el rumb, un problema fins i tot fatal. Fixem-nos que amb això juguen alguns polítics: “ara decidim, ara votem, i després ja veurem com ens ho fem”. El problema, és que en aquest “després” el poble ras no hi prendrà part, sinó que alguns que ja tenen poder concretaran allò que el poble haurà “decidit”, a banda que és una postura que es pot considerar irresponsable i, segur, populista.

La política tracta sobre relacions materials entre individus, subjectes concrets i amb voluntat política, i la dinàmica que hi ha entre ells. La independència pot no afectar aquestes relacions; és més, fins i tot podria ser contraproduent, com ho pot deixar ben clar el fet de quedar fora de la UE, ja que -al meu parer- sens dubte aguditzaria les “solucions” neoliberals i provocaria una hecatombe (bé, potser no tant) econòmica. Crec que en aquest raonament es pot trobar un bon argument que un internacionalista pot esgrimir per oposar-se a la independència com a decisió “fixa”, com una decisió inconcreta i estàtica, per més que pugui tenir la independència com a ideal.

3. La sobirania, el quid de la qüestió

La pregunta de la consulta que, segons El Jueves, els poders fàctics volien proposar.

Finalment, el tercer element és un corol·lari del que he esmentat al punt anterior: cal tenir sobirania per decidir. De fet, cal reclamar la sobirania. Ni voler que Catalunya sigui un Estat (pregunta 1) ni voler que ho sigui independent (pregunta 2) tenen gaire sentit segons aquesta aproximació a la política que acabo de definir com el marc relacional i material on la voluntat política es fa efectiva, si no comptem amb sobirania, amb capacitat de decisió, amb poder polític i social per fer valer la nostra decisió. En canvi, la independència presentada en el buit, a banda de reduccionista, amaga el debat sobre deslliurar-nos d’altres poders fàctics als quals estem sotmesos objectivament. Perquè la capacitat de decisió no s’ha de deixar per després d’haver decidit, ja que seria poc responsable i implicaria, fins i tot, fer-ho a l’ababalà.

Pablo Iglesias, aquest jove politòleg que últimament s’ha popularitzat per sortir a la televisió, va venir divendres passat a fer un seguit de xerrades a Barcelona. Ell reflexionava: quina independència real tindríem si els guàrdies jurats simplement portessin l’escut de Catalunya i repartissin llenya perquè els poders públics els hi haurien autoritzat? No cap. La independència real no és una nova constitució de la societat política, sinó que ha de ser també una possible nova constitució material de la societat. Cal trencar els vincles amb els poders que ens subjecten i exercir conscientment i personalment la nostra llibertat, sense nocions de sobirania absoluta que ens abstreuen de decisió política. No es tracta de res més que de recuperar la sobirania del ciutadà dins del context democràtic: decidir el què i el com, a tots els nivells, altrament estaríem vivint una il·lusió de llibertat que no faria sinó canviar les formes per mantenir l’essència d’una falta de sobirania, de voluntat política real.

Aquesta referència a la sobirania ens pot fer recordar el pacte social de què parlava Rousseau, la seva idea de voluntat general (efectivament l’equivalent de la sobirania). Convé fer notar que la voluntat general no és reduïble a la suma de les voluntats particulars. En aquest sentit, es podria considerar, fent la transposició en el cas de la consulta, que la voluntat general és més que la suma dels vots particulars que hom ha dipositat conforme una opinió respecte d’una situació general no materialment definible (la independència perquè sí) i faltada de debat públic. Això podria servir també de font per a una crítica ulterior de la inconcreció que abans comentava.

Per acabar

Finalment, només vull referir-me a un text que el magistrat Carlos Hugo Preciado recentment ha publicat a El Periódico i que també recull la revista Mientras Tanto. Aquest és un text amb arguments polítics i jurídics no exactament en contra de la independència, sinó que exposen com s’està duent a terme actualment el procés del dret a decidir i que trobo molt interessant i realment és prou complet. En recomano molt la lectura perquè segurament oferirà una visió no habitualment comentada i, a més, argumentant diverses coses criticant certes incongruències i procediments. Al final conclou que “el procés sobre el dret a decidir que s’està duent a terme a Catalunya té un dèficit democràtic quelcom més que preocupant.” No obstant, malgrat que no en sóc un expert, jo no estic del tot segur que el dret a decidir no sigui del tot legal, com exposa l’article, però la resta de qüestions em semblen encertades -o, si més no, raonables- i n’hi ha algunes que jo ja vaig comentar a l’article sobre els motius pels quals no em posiciono a favor de la independència.

En definitiva, amb el que jo aquí he exposat i amb l’article que he enllaçat he volgut fer notar unes qüestions que ens permetin tenir -potser- un pensament una mica més crític sobre la qüestió sabent que la independència no és quelcom que s’hagi de perseguir cegament, i, sobretot, observar (realistament, crec jo) que, ara com ara, el procés no tindrà pas els resultats esperats, sinó que en canvi pot ser pitjor des d’una òptica que busca satisfer altres ideals que no siguin únicament el de la independència. I això suposant que reïxi el procés, és clar, però a opinió del mateix Pablo Iglesias és massa optimista la sensació que molts independentistes (o altres que no ho són) tenen que l’Estat no s’atrevirà a fer res, quan en canvi -pensa- el govern espanyol està desitjant suspendre l’autonomia, cosa que també facilitaria més la unió partidista fora de Catalunya.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 17 Desembre 2013, in Dins les nostres fronteres, Opinió and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: