La subreptícia forma d’introduir la ideologia per “experiments”

Circula per la xarxa aquest experiment social sobre l’ajuda que s’ofereix a persones en problemes:

L’escena, per si sola, és l’experiment: el fet d’haver fet aquella interacció en una plaça pública per veure com responia la gent. I això és la legitimació oficial. Tanmateix, el discurs més elemental té al darrera encara un discurs ideològic, segons el qual la vida és injusta. Cal veure, com en tot acte de comunicació, què és el que pretenen transmetre’ns llegint entre línies del discurs oficial, quin valor té la ideologia i quin és el metadiscurs que traspua d’aquest “experiment” en les relacions socials, així com la representació simbòlica de la realitat.

A vegades, en els diaris hi ha unes pàgines, potser identificades per un altre color o per un petit enunciat que diu “publireportatge”, dedicades a la difusió d’un determinat producte sobre una explicació mitjanament periodística i recolzada sobre aparent base científica. A algú se li ocorrerà dir que de debò són notícies? I aquest vídeo, de debò és un experiment? El que representa pot ser-ho, i de fet se sap de sobres que els vagabunds estan tombats a terra són ignorats, però tal i com se’ns presenta i el que ens anuncien no és un experiment, és pura i simple propaganda que, a més, transmet una ideologia molt clara.

Observem-ho fredament: les persones no ajuden els captaires i en tenen una mala imatge, en canvi els que tenen més bona imatge sí que són més ben considerats, i això es nota suposant que estigués en una “situació d’emergència”. Les aparences importen, però això és una situació injusta, com diu el mateix vídeo -un enunciat que tothom podria acceptar-. Però tot seguit diu: “Aprofita’t d’un avantatge injust”.
La pregunta és: algú pot trobar això decent i pot creure’s que es tracta d’un experiment que critica les aparences? Doncs centenars de milers de persones que ho difonen per les xarxes socials sí que l’hi troben. No han captat, està clar, el sentit de fons d’aquest anunci de la revista Forbes. En canvi, aquestes persones ho difonen com per demostrar la seva adhesió a un aparent humanitarisme (sempre fals en la societat de consum). Això s’explica per la funció del llenguatge i per la manera com l’anunci modifica els codis, sense alterar els significats, que són assumits per tothom, motiu pel qual totes aquestes persones s’han quedat amb l’aparença del vídeo.

Sembla una paradoxa que s’acabi dient que les aparences importen i s’acabi assumint la injustícia, quan la situació que es presenta és injusta, apel·lant al sentir col·lectiu i deixant a entendre que no hauria de ser així. Però, en realitat, no ho és, perquè l’ordre positiu de la situació no s’inverteix. En efecte, si hom és ric, no hi haurà aquella desviació de responsabilitats de què parla el psicòleg (si és que de debò és un psicòleg): la gent l’atendrà. En efecte, és cert que la gent ignora els miserables. En efecte, és igualment cert que ens guiem per les aparences, però en presentar-nos en societat hem de fer veure que no. En efecte, en definitiva, és cert que “la vida és injusta”.
En aquest sentit, parlant en termes de semàntica, el signe és el mateix entre el que representa el vídeo i el discurs primari que l’acompanya i el que passa a la realitat, independentment del valor que donem a la situació: és a dir, tant si caldria ajudar el pobre com si no, la cosa és que el ric surt beneficiat; tant si jutgem malament guiar-nos per les aparences o no, la cosa és que el qui té (i aparenta tenir) un bon estatus surt beneficiat. És a dir, la correspondència entre el significat i el significant no canvia. Però damunt d’aquest medi, el codi (el sistema de conceptualització) pateix una mutació: l’anunci es dirigeix a l’espectador, aprofitant que allò representat és cert, esperant que ho decodifiqui de forma habitual, però invertint l’escala de valors.
No hi ha, segons la meva anàlisi, un canvi de signes, per tant símbols fal·laços com acostuma a passar en els exercicis de prestidigitació simbòlica (alguns dels quals he analitzat en el bloc, per exemple aquest cas paradigmàtic), sinó que el discurs i el missatge primari permeten interpretar la realitat tal i com és (tal i com se’ns presenta) i segons el mateix sistema de valors. No hi ha manipulació de símbols, sinó, com tot seguit justificaré, legitimació dels mateixos símbols. La prestidigitació simbòlica, així, es presenta en la seva forma més sublim aprofitant la significació expressa de la societat per canviar els codis de comportament. En definitiva, aquest anunci manipula de forma que la realitat és la mateixa i la percebem igual, però la nostra consciència interpretant la decodificarà (i, doncs, li donarà un sentit o altre) de forma diferent.

Per entendre això, cal que recorrem a la ideologia, però no només entesa en un sentit polític, sinó en els valors de referència personals, tal i com la conceptualitza el filòsof eslovè Zizek: la ideologia és el que ens mou a comportar-nos i relacionar-nos amb els altres d’una determinada manera, fins i tot si no en som conscients, és la forma espontània de relacionar-nos: ningú no acorda esperar-se 15 segons a atendre l’executiu, ni 8 minuts a acudir al miserable. Així, hom ho fa “automàticament”… però sempre de forma condicionada (és a dir, un és pobre i l’altre és executiu).
Zizek diu que la ideologia funciona de forma que ningú no hi creu o no s’ho creu (l’afirmació o l’enunciat o el que sigui), però tanmateix hom segueix la superstició. En el cas que ens ocupa, en realitat és el negatiu d’aquesta afirmació: tothom ho creu (que jutjar per les aparences és dolent i caldria ajudar el pobre), però ningú no ho fa. El prejudici (la superstició) és: el pobre deu ser pollós i no es mereix que l’ajudin; tothom ho sap, però tanmateix ningú no se’n pot deslliurar.

Malgrat això, cal observar, fredament, que, com hem dit, aquesta és la base assumida sobre la qual es construeix el discurs del vídeo. L’aspecte conscientment central no és trencar amb el prejudici, sinó evitar la injustícia de la vida personalment viscudes. Això vol dir que dóna validesa al prejudici i a les situacions reals derivades (la qual cosa implica continuar ocultant el miserable i l’oprimit). En efecte, regna la ideologia dominant: evitar l’impuls d’ajudar el desamparat. El mateix psicòleg ho afirma: les persones estan en conflicte entre el fet i l’impuls: l’impuls els porta a ajudar, però el fet (la manera com construïm la realitat) els ho impedeix.

Aquí és on topem amb el quid de la qüestió: l’objectiu ideològic d’aquesta propaganda. El missatge transmès no es refereix al canvi de la realitat, sinó que cal fer que els impulsos que tinguem siguin conformes a la representació que en tenim i, aprofitant els valors dominants, evitar que l’altre se senti culpable de no ajudar. Per això no cal preguntar-se com és la realitat, només conformar els nostres impulsos a la realitat, que és objectivament certa. És l’impuls, en aquest cas, el que és positiu, per tant és bo deixar-lo lliure ajudant els altres… però en un context condicionat d’una determinada manera. Quan aquell impuls s’hi manifesta i expressa, les condicions d’aquell context (i els símbols que el doten de sentit) són tingudes per legítimes. És per això que inconscientment hom capta del missatge ideològic: perquè, com dèiem, la realitat no ha estat tergiversada ni les idees prèvies que hom té: continua sent vàlid seguir l’impuls d’ajudar els altres.

Fins aquí, cal apreciar que, malgrat no modificar els signes reals, hi ha igualment manipulació simbòlica: el discurs del vídeo està totalment dirigit a fi i efecte de presentar els valors ideològics que han de primar, valors que fàcilment, per ser expressats en un context que no és tergiversat, amaren la nostra representació simbòlica. A més a més, si, com dèiem, és el sistema de codificació el que és modificat, no és tant la cognició la que és manipulada, sinó l’ètica.
Vegem aquest discurs manipulador ideològicament dirigit. Per començar, el vídeo s’inicia amb una estratègia de desinformació, de no deixar clares les coses, així el missatge inconscient penetra més fàcilment: barrejar qualitat de vida, estatus social i situació financera. A més, ja comença el vídeo afirmant rotundament que l’estatus social implica sí o sí més qualitat de vida (cosa que no es pot afirmar mai en absolut i molt menys sense precisar els termes.) Dir-ho a l’inici és la manera d’assegurar-se que aquell prejudici estigui, al llarg de tota la visualització, en la base inconscient de la interpretació cognitiva del vídeo, necessària perquè el missatge que transmet, sempre conforme a tal prejudici, sigui captat. Com que tal prejudici s’accepta, entra el missatge, tal i com aparentment es presenta, sense que passi pel filtre de la nostra racionalitat, però tanmateix sabem que el missatge ha modificat els valors usuals per fer passar per bo el que es consideraria dolent, de tal manera que imperceptiblement quan donem per vàlid aquell missatge, en realitat també estem acceptant (se’ns queda gravat en la nostra base cognitiva, perquè la modificació és inherent al prejudici assimilat) els nous criteris decodificadors. La realitat social serà captada a partir de llavors sobre la base dels nous valors.
La manera de presentar el vídeo, a més, és més aviat com si estigués construït per difondre esperança i, sobretot, seguretat, amb aquesta música mig de misteri, mig de gran descobriment, aquest narrador neutre i greu, la progressió i un psicòleg que bàsicament diu obvietats i, amb la seva autoritat científica, dirigeix l’espectador cap al final perquè entengui el que interessa que ha d’entendre.

Una crítica mínimament profunda al vídeo pot desvelar efectivament tot el que fins aquí he dit i concloure que aquest “experiment” NO il·lustra essencialment com reaccionem davant d’una situació d’emergència, sinó que, donant per descomptades certes conductes individuals, il·lustra com hem de presentar-nos nosaltres davant dels altres perquè actuïn espontàniament, sigui o no en una situació d’emergència, en benefici nostre. Aquest “experiment” NO té res a veure amb la solidaritat, sinó amb l’èxit personal. Aquest “experiment” NO transmet cap missatge crític perquè posem en el nostre Facebook, com fa fútilment la majoria dels individus superficials, un comentari dient que és molt dolent fixar-se en les aparences, sinó que, per contra, el criteri “demostratiu” expressat és les aparences. Aquest “experiment” NO demostra, estrictament parlant, res, sinó que reafirma, donant-li un aire científic, una conducta i legitima un codi de valors. Aquest “experiment”, tota la difusió i presentació del vídeo, de fet, NO es manté al marge del pensament dominant, sinó que és un claríssim element de propaganda capitalista, inserida dins del circuit de l’espectacle (en el sentit que hi donava Debord: en podeu trobar alguna referència aquí).

Hi ha, però, un darrer element, el més significatiu i el que caracteritza en darrer terme el tipus de propaganda de què estem parlant, que arrodoneix tot això. Perquè hom podria reaccionar davant del lema explícit al final del vídeo: “Aprofita’t dels avantatges injustos”, ja que sembla que vulnera els nostres principis, de tal forma que el valor que podríem pressuposar que el vídeo transmet no és sinó cinisme, i, així, la meva crítica quedaria sense valor. No obstant, com dèiem, això en cap cas no contradiu la realitat, “irrefutablement” presentada als ulls de les persones pel vídeo. Precisament perquè així està acceptada, s’associa inevitablement aquesta realitat a l’ordre explícita donada, de tal forma que es dóna a aquesta realitat un altre valor (que el sistema de codficació manipulat desxifrarà i quedarà impregnat en la nostra forma “natural” i espontània de relacionar-nos en aquell medi). Així es dóna coherència a tot l’acte comunicatiu (els signes, els símbols i el codi) i, doncs, pot presentar-se sense cinisme: és una ideologia totalment honesta. Adonem-nos que aquí és on rau també la seva força d’impregnació, perquè els impulsos sempre són honestos. (Recordem que l’objectiu d’aquesta propaganda era dirigir-se als impulsos per adequar-los al context.) Amb aquesta coherència amb l’impuls i un cert sentit comú (els prejudicis, fins i tot) el sistema de valors defensat es fa legítim.

Aquesta és, benvolguts lectors, l’estratègia com penetra per mitjà d’aquest vídeo de pura propaganda la ideologia, de fet es reforça, perquè -hi insisteixo- es construeix damunt d’una base ideològica ja acceptada, de tal forma que positivitza uns valors que usualment són els políticament incorrectes.

Per anar concloent aquesta anàlisi, ja podem dir que l'”experiment” no era per analitzar la realitat, sinó per fer veure que hom pot aconseguir dels altres la resposta que vulgui. L’original forma de manipular, a més, no trenca els símbols de la realitat, sinó que accepta aquesta realitat i la seva representació, la qual certament té uns valors subjacents, però que per mitjà de la propaganda ara es fan explícits. Si en aquesta societat de l’espectacle tota la propaganda capitalista comença a perdre el vel de la discreció i es presenta de forma tan subtilment explícita, tingueu per segur que el canvi o l’afermament, segons el cas, de valors serà total, fàcil i “legítim”, i la revolució, per contra, serà impossible.

Però, en què consisteix aquesta ideologia? La informació escrita en el vídeo, en txec, afirma que l’èxit és una qüestió de vida o mort. Ja ho tenim, és el zenit de l’individualisme capitalista, però talment presentat i amb un valors modificats que aquest èxit no evita que tinguem impulsos d’ajudar la gent… però això sí, ajudar aquells que també tenen èxit. És l’èxit el criteri de valoració estructural, un missatge que és transmès per mitjà del vídeo apel·lant no tant a l’èxit, sinó a la solidaritat i sota el discurs superficial de voler trencar les aparences. Es tracta, en definitiva, d’una ideologia que no és la hipòcrita de l’humanitarisme, una ideologia que aprofita el mateix ordre de coses, però en canvia la significació: s’ha invertit: allò negatiu (ser un ric aprofitat) esdevé positiu, gràcies al joc manipulador de presentar i justificar en un context positiu (estatus social i ajuda de l’altri sense comptar amb les aparences) les conductes (els impulsos d’ajuda) que són volgudes.
Què és el que compta perquè l’èxit tingui valor i la conducta s’hi alineï espontàniament? Doncs és el context, però, valgui dir-ho, sempre individualitzat. En aquest sentit, l’afirmació última del vídeo respon a la pregunta inicial: sí, la nostra situació financera sí que compta. La gràcia d’aquest missatge ideològic és que no només pressuposa que inconscientment és així, sinó que conscientment i volgudament hem de fer que sigui així. Quina és sinó la lliçó del vídeo? Aprofita’t de les situacions tal i com es presenten (sense canviar-les) i busca allò que sigui un benefici per a tu. En tot cas, encara que volgudament no ho busquis, la ideologia continuarà fent la seva feina, ateses les seves característiques que hem descrit més amunt.

Finalment, només em falta parlar d’ètica, perquè en això que acabo de comentar és on veiem que emergeix el problema ètic. Certament, ja sabem (i això és la ideologia) que, els pobres, no els ajuda ningú, per tant, en realitat, estem reafirmant aquella desviació de responsabilitats. Vet aquí com el que deia aquell psicòleg no era un enunciat científic, sinó un judici de valor tendenciós i interessat, que conduïa maquiavèl·licament l’opinió de l’espectador. Per tot això, dicta la ideologia: hom ha d’ocupar un lloc en aquesta estructura social que el beneficiï. Llavors, la vida és injusta… i hom per la seva posició fa que ho sigui. Però les problemàtiques morals no es presenten a l’experiència individual, precisament perquè la ideologia no és cínica.

La contradicció ètica, tanmateix, hi és i té un impacte estructural. És una ideologia totalment buida d’humanitat i d’humanitarisme, perquè no mostra la més mínima confiança en les persones, no té fe en la humanitat. En canvi, tant aquest vídeo com el discurs ideològic, són típics exemples de la manipulació, centrats només en la conducta instintiva, i no en les capacitats socials ni la transformació social. Així mateix, aquesta ideologia típica capitalista té tendència a individualitzar i, per descomptat, a despolititzar. Així és el neoliberalisme, estimats lectors, i no són elucubracions: molt clarament es pot veure en certes afirmacions públiques d’alguns polítics (per exemple, aquí).
Així, l’assumpció d’aquest discurs ideològic implica la legitimació de la injustícia i reproducció de la immoralitat. No només això, sinó que m’atreviria a dir que el fet que hi hagi gent que s’alineï, conscientment o no, amb aquest vídeo i el reprodueixi i difongui demostra la força de dominació d’aquesta ideologia i com, efectivament, ja estava introduïda en les ments d’aquestes persones totalment faltades d’esperit crític i, possiblement, també d’ètica humanista (precisament perquè no han estat capaces de percebre el capgirament del missatge).

L’anàlisi del vídeo i de la seva ideologia acaba aquí. Però voldria, com a clarificació final, anotar un parell de línies de reflexió paral·leles a aquesta anàlisi que encara es podrien seguir i que jo aquí no he comentat perquè són més filosòfiques i perquè hauria embolicat molt la troca. En efecte, no he tractat si de debò es pot considerar justa o injusta, la vida, si bé és cert que és de la discussió filosòfica d’on poden sortir certs pressupòsits damunt dels quals s’aguanta aquesta ideologia. I, en segon lloc, tampoc no m’he referit a les diferències entre certesa i veritat, però val la pena anotar que aquesta ideologia, amb la cerca de la coherència en tant que correspondència entre els impulsos i valors, i l’experiència i representació de la realitat, es mou en l’esfera de la certesa.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 11 Mai 2014, in Sociologia, Valoració and tagged , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: