La importància de la ideologia en política

Daniel Zimmerman, l’alcalde de Monheim que ha eliminat el deute municipal atraient empreses amb rebaixes fiscals. (Font: Eigenes Werk/El Mundo)

L’altre dia llegia aquesta notícia d’un alcalde que “resol problemes” i sentia comentaris elogiosos respecte de com d’enutjosa és la ideologia i que ho fa molt bé perquè mira pel poble resolen problemes i ignorant les discussions oportunistes de la política. És, sens dubte, una cosa atractiva llegir un titular que digui que un alcalde ha solucionat d’una tirada el deute públic municipal, i una persona corrent que no es fixi en les implicacions polítiques i que estigui acostumada a una política de corruptes, de camarilla i de discussions típiques i retrets mutus entre partits estarà encantat amb un alcalde que no té ideologia i que es fixa simplement en solucionar els problemes. Ara bé, de debò que aquesta alcalde no té ideologia? O, més encara, és convenient ignorar la ideologia quan fem política i hem de fixar-nos només en els “problemes” a solucionar?

Partim d’una noció clara d’ideologia: és la representació, el fet de donar sentit, a la realitat, a allò que és. Òbviament, la definició del terme pot ser amplíssima i complexíssima, però amb això en tenim suficient per entendre, com explicaré, perquè no es pot pretendre deslligar la ideologia de la política, però no que “no es pugui pretendre” com si fos indesitjable èticament, sinó que és impossible, perquè la representació que tenim de la realitat és la que empeny vers una banda o altra, la que porta a la pràctica de prendre les decisions, la que ens imbueix d’uns valors que tenen sentit en funció d’aquesta representació. Així, doncs, no cal conscientment estar adscrit, diguem-ho, a una ideologia, sinó que són els principis i valors que guien l’acció política en funció de la manera com entenem la realitat, per tant es pot entreveure si no una completa defensa d’una escola de pensament, sí l’alineament real amb una determinada via.

Aquest és, per tant, el motiu per criticar l’acceptació com a positiva de l’acció d’aquest alcalde: la desideologització. Seria, a més, un error que certs sectors polítics (com ha fet el neoconservadorisme als 80 i als 90, però també com fa l’esquerra postmoderna) proclamessin que la ideologia en política no importa; i aquesta és ja, de fet, una afirmació ideològica. De manera complementària, hi ha també un corol·lari d’aquesta desideologització de la política, que és l’ànsia populista de veure un polític que no és com els altres (per tant, implica una comparació amb els “corruptes”: la qual cosa, òbviament, és ideologia) i que ignora les qüestions terminològiques de si s’és d’un corrent polític o d’un altre, però en canvi directament soluciona problemes, que és el que s’espera d’ell, i, de fet, realment ha aconseguit saldar el deu públic (el qual, per tant, ha hagut d’haver estat qualificat ideològicament negativament). Per això, automàticament se’l veu bé. El poble demana que no faci “politiqueo”, dirien en castellà, i vol que arregli la situació dolenta del municipi: ho fa, doncs ja sembla correcte, sense tenir en compte les motivacions, les justificacions que hi ha al fons de tals mesures i les implicacions. Simplement, el populisme vol dir que s’atengui de manera immediata a una demanda precisa. La política esdevé, per tant, un simple terreny tècnic, on pragmàticament cadascú fa el que pot, sense interessar-se per si s’és de dretes, d’esquerres, o d’un partit o d’un altre. El problema és que, encara que no s’hi interessin o hom no s’hi identifiqui, tals mesures tenen uns efectes materials, i els motius que porten a fer aquestes mesures només poden estar justificades en funció d’una manera d’entendre la realitat social: és a dir, dit ras o curt amb un exemple clar, o es beneficia l’empresari, o es beneficia el treballador; i això és un efecte real de la política econòmica que es dugui a terme, independentment de si es diu ser d’un partit o d’un altre.

Cal entendre bé el que estic afirmant: no dic que les mesures no puguin ser aplicades, sinó que no basta a veure-ho acríticament i com si fossin mesures sense implicacions més enllà de sanejar el deute, en aquest cas. Els polítics aprofitats, els polítics que ja estan en llocs de poder, els polítics que no tenen vocació pública, els qui són de la classe dominant, ells això ja ho saben, per això tendeixen (vés per on, són principalment els partits de dreta) a fer retòrica criticant l’esquerra dient-li que no faci discussions ideològiques, que divideixen el poble, que ells volen ajudar-lo, que només s’ha de discutir tècnicament… Com he dit, els neocons ho fan, perquè la desideologització implica no posar en dubte les coses, no criticar, sinó acceptar la realitat tal i com és i aplicar els recursos que es tenen a l’abast (això diuen) per arreglar problemes. Però no ens deixem enganyar: per una banda, les decisions no es prenen en el buit, sinó en un context de dominació política; per altra banda, les polítiques no són neutres, sinó que tenen uns efectes reals i materials i, en acceptar les coses com a fets immutables i consumats, òbviament no se’n pot dirigir l’acció d’altra manera que no sigui beneficiant les relacions socials i polítiques ja instituïdes.

Vegem aquesta crítica en el cas del municipi citat. Quina és la política clau que ha fet l’alcalde? La rebaixa fiscal per atreure empreses. Però, això, quina lògica política implica? Aquesta política es basa en pura competència entre municipis. Ja ho diu la mateixa notícia, és “dumping” fiscal. Quelcom que existeix en la divisió internacional del treball, però que es reprodueix a petita escala. És una de les característiques de la governança global. Aquest alcalde, en efecte, està alineat amb la línia de pensament que es legitima dient que, acceptant el món tal i com està, cal aprofitar al màxim els recursos que tens per aconseguir el que tu vols i en detriment dels altres. Si els altres municipis no ho fan, és el seu problema, ell sí que ho ha fet, d’aquesta manera el municipi intenta “fidelitzar” les empreses, com si hagués de fer patronatge.

Doncs bé, quin nom rep la línia d’acció política que es basa en la competència i en centrar-se en les empreses perquè són les que produeixen riquesa? Efectivament, és el neoliberalisme. Aquest alcalde, per tant, està duent a terme una política neoliberal, encara que no en sigui conscient. Té la virtut, tot s’ha de dir, que, a jutjar pel que diu la notícia, aplica perfectament els beneficis als serveis públics municipals, mentre que el neoliberalisme a gran escala correria exclusivament en benefici dels potentats, però això és una característica que s’explica per les qüestions de governança municipal pròpies que cal aplicar en un context que anomenen de multiescalament (municipis, regions, països o estats, i supraestats).

Tanmateix, igualment, no ens hauríem de deixar enlluernar per això, per un utilitarisme bàsic que busca atreure empreses només pels diners. Del que es tracta idealment -i vet aquí també, de nou, la importància de la ideologia en política, però aquest cop positivament- és de donar un projecte polític i uns pilars de responsabilitat social sobre els quals aplicar la política, cosa que no pot fer una política que ha esdevingut, pels motius utilitaris, un problema de gestió tècnica. De la mateixa manera, l’utilitarisme pragmatista només es fixa en els resultats (s’han aconseguit els objectius: una manera de pensar, per cert, de nou típicament neoliberal), no en els mitjans (de fet, qualsevol mitjà és vàlid si compleix la funció d’assolir l’objectiu) ni en la seva contextualització. Tant és així que ens podem preguntar: l’atracció de les empreses, ha estat feta sota control democràtic, o amb acords ad hoc entre alcaldia i empreses per oferir les condicions més favorables (a l’empresari)? Òbviament, la resposta és la segona proposició. Cal tenir ben present que aquest tipus de negociació és el mateix que a Catalunya s’aplicava pel projecte de l’Eurovegas: això vol dir que l’organització estatal (o municipal) actua com un promotor empresarial. Per si encara no ha quedat clar, ho torno a dir: això és neoliberalisme, una política centrada en les empreses, en buscar diners, en competir. Que ho titlli de neoliberal (perquè ho és), no és de fet el motiu central de la meva crítica: ho és el fet que, com deia més amunt, s’entén com una política tecnocràtica, per tant utilitària, i, en tot cas, això la porta a alinear-se amb el neoliberalisme. És a dir, l’important de la cosa és que no és una política neutra, sinó que l’utilitarisme té certes implicacions que signifiquen una manera de fer política i una manera d’entendre les relacions polítiques que no deixen de ser ideologia, perquè es fan unes coses i no unes altres i es beneficien certs grups socials i no uns altres.

Per això, una tal política tecnocràtica ens pot fer plantejar: què passaria si un altre municipi fa el mateix? Què passarà en moment de crisi? Què passarà quan les empreses ja no hi estiguin interessades? Doncs que les finances del municipi s’enfonsaran absolutament i, si volgués mantenir fidels les empreses, no hi hauria altre remei que utilitzar els avantatges fiscals neoliberals. És més, coneixent la dinàmica política i les aspiracions de les masses, com creieu que respondrà aquest poble si de cop i volta les empreses desapareixen i tot els serveis públics que s’han pogut finançar es tornen de pagament? Doncs cal suposar que ho farà de manera reaccionària.
Tot això, en efecte, és quelcom que un alcalde que “resol problemes” no té en compte i, de fet, tenir-ho en compte seria contrari a una mentalitat pragmàtica d’arreglar allò que s’ha qualificat com a problema ara: en canvi, si la mesura duta a terme implica un problema demà, doncs ja se solucionarà el nou problema demà. I és aquí quan convé fer una anàlisi crítica de la ideologia: podem tenir clares quines són les tendències del món “tal i com és” per reconèixer les relacions de dominació i contextualitzar la pràctica política, i quins són els principis i valors que ens poden orientar per tal de posicionar-nos d’una o altra manera i no deixar-nos endur pel bord utilitarisme impregnat de populisme, el qual, òbviament -hi insisteixo-, no succeeix en el buit. Però, per si no ha quedat clar, no es tracta d’autoubicar-se en la “puresa” d’un corrent politicoideològic pròpiament dit, sinó de reconèixer els efectes i els motius de les pràctiques polítiques, de fer la crítica de la realitat per adonar-nos que no està desprovista d’ideologia i conèixer com està estructurada per donar a la nostra política una orientació plena i èticament sòlida, quelcom que l’utilitarisme és incapaç de fer.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 28 Agost 2014, in Consideracions polítiques, Valoració and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: