El TTIP

cartellJa fa més d’un mes vaig assistir a una interessantíssima xerrada informativa i política alhora sobre el TTIP organitzada pel cercle de Podem del meu poble. Van intervenir-hi Ramon Franquesa, professor d’economia de la UB i que jo personalment ja coneixia dels temps de la lluita estudiantil; Carles Seijo, ecologista i membre de la campanya No al TTIP; Lucrecia García, advocada membre de Podem de Mataró; i Joan Josep Bosch, professor a la UPNA, membre d’ATTAC i portaveu de Podemos Pamplona.

Aquí em proposo fer-vos un resum de les intervencions dels ponents, per tal d’informar d’aquest tractat potser encara poc conegut (almenys en els detalls), tan exageradament neoliberal i que suposa, tal i com The Guardian ha dit, un atac frontal a la democràcia, i transmetre-us la importància de lluitar-hi en contra. L’acte va ser gravat, però em sembla que encara no l’han penjat.

En primer lloc va parlar el professor Franquesa, que va oferir una visió general i ens va voler informar dels orígens d’aquest tractat i com cal entendre’l. El TTIP és impulsat pels poders fàctics entorn de l’OMC per establir un marc internacional que debiliti la capacitat dels governs per atendre els ciutadans. Però aquests poders acudeixen a l’OMC per fer veure que del que es tracta és de lliure comerç, malgrat que en realitat són polítiques de privatització que debiliten la governabilitat en favor de la majoria. El ponent es pregunta: com s’entén sinó que ho facin, si el comerç avui dia ja està liberalitzat?

Aquest tractat persegueix uns objectius molts clars: desregular el mercat de treball, desregular els serveis socials que es podran oferir (vendre) a la població i desregular les restriccions ecològiques (per exemple, a EUA està prohibit etiquetar els productes com a naturals). De manera paral·lela, hom busca regular en favor de l’oligarquia la propietat intel·lectual i el poder de les multinacionals sobre el medi ambient.

Hem de tenir present, diu Franquesa, que aquests no són propòsits nous, sinó que és quelcom de llarga tradició. Hi ha, en efecte, passos previs abans del TTIP, que representa la quarta onada de liberalització màxima:

  • El 1994 es va establir el tracat de lliure comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic (NAFTA). En coneixem les conseqüències reals, que no és la creació de llocs de treball. A Mèxic van obligar a vendre la terra, la qual cosa va trencar en perjudici del poble el model de propietat instaurat des de la Revolució Mexicana.
  • Com que aquest acord va tenir lleus resistències, els lobbies van proposar a l’OMC de fer una cosa semblant a nivell mundial: volien fer una “festa grossa” de la Ronda del Mil·lenni, per fer l’Acord Multilateral d’Inversions. Això va ser a Seattle el 1999. Però llavors l’oligarquia es va topar amb el que no s’esperava: les grans protestes antiglobalització que ho van frenar.
  • A partir de llavors, l’estratègia ha estat intentar implantar la liberalització màxima a trossos: han començat per Amèrica del Sud, però allà els pobles i també els presidents dels estats s’hi han mobilitzat en contra.
  • L’únic gran “acord” que han aconseguit implantar ha estat el NAFTA. D’aquí que ara ho intentin amb el TTIP, esperant que, com diu Franquesa en to irònic, “coli en aquesta Europa en regressió social”.

Finalment, Franquesa va exposar que justament això és tan important per als poders fàctics que ho han mantingut en secret. De fet, si el món és coneixedor de l’existència d’aquest tractat elaborat d’esquenes al poble és gràcies a Wikileaks. La Comissió Europea té competències exclusives en comerç, de forma que esperen signar-ho des de dalt de forma que els estats particular no podran revertir-ho. Són contactes fets entre les altes esferes i les grans empreses: el 96% dels participants en les negociacions del TTIP són empreses.

El TTIP és, en efecte, un atac de primer ordre a la democràcia i la justícia social. Però també en això hi ha una part positiva que pot ajudar-nos en la lluita: com que és el contrari dels interessos de tots ciutadans, doncs això permet un marc de referència per un moviment ciutadà europeu. Ell diu que en una reunió a Barcelona la setmana anterior (d’aquest acte aquí ressenyat) que va tenir lloc entre les altes esferes mercantils, els promotors d’aquest tractat ja comencen a dubtar.

Foto publicada pel mateix Cercle de Mataró que mostra el públic assistent a l’acte sobre el TTIP el 22 de novembre de 2014.

En segon lloc, Carles Seijo va fer la seva intervenció, més breu i centrada en recalcar els efectes ambientals de la liberalització sobre el medi ambient, sobretot respecte del cas del fracking. En base a aquesta qüestió, va fer dues advertències:

  1. No s’està atenent al principi de la precaució: és a dir, hom no s’està assegurant que el que es faci no faci mal a res ni ningú. A la Unió Europea el principi del a precaució encara se segueix perquè té regulacions molt altes, però evidentment el TTIP té per objectiu acabar amb això per fer una situació semblant a la d’EUA, on les empreses bé poden comercialitzar amb tot, i on les lleis han invertit el principi de la precaució: és qui es queixa (el ciutadà corrent afectat pels efectes negatius de l’explotació del medi ambient) qui ha de demostrar que tal pràctica empresarial és dolenta. També posa com a exemple els transgènics, que perjudiquen la salut i el seu procés de fabricació provoca que el sòl no acabi d’assimilar aquests productes.
  2. CETA: es tracta d’un altre tractat particular de lliure comerç amb el Canadà, també transatlàntic, que ha donat cobertura al fracking i que és indicatiu del que pot arribar. En aquell estat hi ha plantes d’extracció a cel obert d’on extreuen terra bitominosa, que es porta a la petroquímica de Tarragona i Grècia per depurar.

Lucrecia García s’encarrega de remarcar els aspectes legals dels moviments que comporta aquest acord, de les conseqüències per al dret democràtic i de ressaltar el secretisme que hi ha al darrera. D’entrada, ja adverteix ben clarament que el TTIP protegeix la inversió d’estrangers allà on s’apliqui i, evidentment, en ser un acord signat des de dalt per la Comissió Europea i les grans corporacions, doncs obliga a seguir els interessos de les empreses, per tant caldrà oblidar els drets dels treballadors. Els estats, doncs, no podran sobiranament dur a terme polítiques de justícia social si van en contra dels interessos dels inversors.

El que és ben important d’això és que no es tracta només de conceptualització del tractat, sinó que realment dins del dret això és així. En efecte, això mateix està detallat en la mateixa clàusula de resolució de conflictes del mateix tractat: en cas de conflicte entre inversor i Estat, se sotmetran a un tribunal arbitral internacional. Òbviament, veiem que això implica fer tribunals especials. I com seran formats? Podem veure-ho pels dos grans tribunals que existeixen ja per atendre justament qüestions de comerç internacional d’altres acords i tractats: són el tribunal del Banc Mundial i el de l’ONU. Són tribunals que no estan sotmesos a regulació procedimental (per tant, no s’adeqüen al dret democràtic) i es fan a porta tancada. A més, als estats els costa entre 8 i 30 milions de dòlars defensar-se. Hi ha, també, absència de procediments de recurs i de defensa. Els àrbitres generalment pertanyen a les grans corporacions mundials del dret i de les grans institucions governamentals. Són 15 àrbitres que mouen tots els fils, sense filtres ni regulació de cap mena. A més, són persones que es dediquen a escriure i publicar, de forma que això mateix els suposa el marc de jurisprudència en el qual poden arbitrar.

Són 3 les grans corporacions del dret. Que es conegui, han participat en 300 arbitratges internacionals. Aquestes empreses especialitzades en l’arbitratge mouen molts de diners i els advocats guanyen moltíssim, per tant justament a aquestes empreses els interessa el TTIP per tal de poder ser àrbitres i tenir encara més casos per arbitrar. Tant és així que instiguen les empreses a fer denúncies: amenacen els estats de denunciar-los si continuen volent regular. De fet, les demandes contra els estats han anat en augment en els últims anys. Es tracta, amb tot plegat, d’un sistema arbitrari i parcial, en el qual el sistema financer cada cop està més unit a l’entremat de les corporacions arbitrals.

Com a exemple, Lucrecia García posa el cas de la tabaquera Phipil Morris, que va demanar Uruguai i Austràlia perquè van obligar la companyia per salut pública a posar l’etiqueta de perill als paquets. La tabaquera va guanyar en aquesta demanda multimilionària.

No cal dir que això és una manera no ja de posar al mateix nivell empreses i estat, sinó subjugar els estats a la regulació empresarial pròpia i limitar-ne l’acció a causa dels grans costos. En efecte, si un estat perd un plet, haurà de pagar indemnitzacions i les seves propietats poden ser embargades (a mans de les corporacions, repetim-ho).

 Ens podem plantejar també quin dret s’aplicarà: és a dir, respecte del procedimental i el substantiu. En efecte, no hi ha un dret que reguli quin suposat dret (substantiu) cal protegir: només una cosa tan genèrica com pèrdua de benefici o obstaculització de potencials guanys: lucre cessant. Tampoc no se sap quin inversor ha de protegir aquest suposat dret, perquè darrera de les corporacions hi ha empreses fantasma o qualsevol altra empresa.

Per tot això, aquest tractat dóna a les corporacions un xec en blanc: efectivament, moltes coses els estats les deixaran de regular en funció de les decisions de les corporacions i d’amenaces de demandes multimilionàries.

Finalment, la darrera intervenció va ser la de Joan Josep Bosch. No va prendre una tema i el va desenvolupar àmpliament, sinó que va remarcar ben emfàticament diverses qüestions del TTIP per fer-nos adonar del que realment significa:

  • Hom busca d’entrada privatitzar tot allò que avui dia és un servei, perquè se’n faci negoci. Però no és només privatitzar, sinó impedir que tals serveis siguin renacionalitzats: no podrà fer-ho el govern perquè el tribunal d’arbitratge posarà un plet. Per exemple, com recentment els 1.300 milions que cal pagar a Cástor per haver aturat les prospeccions.
  • El tractat s’està fent en el més màxim secret i a nivell de la Comissió Europea. No és ni tan sols necessari que el Parlament Europeu ho supervisi, perquè no és competència seva. I si els parlamentaris volen llegir el document són registrats i ho fan sota el més màxim control: només poden entrar a la dita “sala de lectura” d’un en un, cada cert temps i durant mitja hora per llegir-se el que puguin, però no poden fer fotos (per això són registrats abans d’entrar-hi) i signen un acord de confidencialitat que impedeix desvelar el contingut real del document. Així ho han explicat els qui ho han vist, també una europarlamentària de Podemos.
  • A nivell formal és la Comissió Europea i el mateix govern d’Estats Units els negociadors, però en realitat són els grans lobbies els qui d’entrada estan fent pressió i participen en les negociacions, de fet ells fan els esborranys. D’aquí també s’explica encara més el secret i el fet que ni tan sols els polítics nacionals saben com s’està duent a terme el procés.
  • No ens hem de creure les bondats que retòricament s’han associat al tractat, no és cert que porti avantatges. Per exemple, diuen que el PIB augmentarà un 1%; però, ni que fos cert, això no soluciona res. Així mateix, també es diu que augmentarà el comerç; però, realment volem que augmenti gaire el comerç amb el consum de materials actual que destrossa el planeta? Per tot això, hem de considerar:
    • Hi ha un problema: qui donarà la cara i els suposats avantatges del tractat no es compleixen?
    • Hom es podria plantejar: si el TTIP és tan bo com diuen, per què caram les negociacions es fan en secret? Per què no s’hauria de sotmetre a un referèndum?
    • Les relacions exteriors dels estats europeus estan al servei del capital, i hom dóna per fet que això és indiscutiblement bo; però, bo per a qui?
    • Els principis que ens han de guiar no són “competitivitat”, “creixement”, “ocupació” i “comerç”, sinó “qualitat de vida”, “cooperació”, “qualitat de la feina” i “repartiment”.
    • El TTIP no beneficia el petit propietari.
    • El TTIP és un joc de suma nul·la: un guanya i la resta perden totalment.
    • La lliure circulació de mercaderies i capitals, sense una harmonització fiscal, sempre porta a una igualació a la baixa. Així, no es poden protegir els drets dels treballadors.
  • No poden negociar o trobar-se en un tribunal en peu d’igualtat empreses i estats: no són el mateix: com pot una empresa enfrontar-se per igual a un Estat? Pitjor encara: el tribunal d’arbitratge se situa per damunt de la sobirania.
  • Tots els estats del món estan endeutats per un total de 50 mil milions de dòlars. Però, pregunta: si tots els estats estan endeutats, a qui caram li diuen els diners? Doncs als paradisos fiscals hi ha entre 31 i 40 mil milions de dòlars. Allà hi ha “armes de pobresa massiva”. Conclou, per això, que cada generació hauria de morir-se amb els seus deutes pagats. Els governants no haurien de deixar signada una cosa que hipoteca el futur de les noves generacions, a més un polític té un mandat de 4 anys.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 28 Desembre 2014, in Consideracions polítiques, Divulgació and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: