Les parets parlen / 1

Avui voldria iniciar una sèrie que intitularé “Les parets parlen”. Consisteix en el comentari (més o menys ràpid) d’algun grafit que trobo pel carrer i fotografio. El que faré és expressar el que jo entenc i interpreto de la pintada, sense fer gaire digressions. Publicaré els articles d’aquesta sèrie cada final de mes, i, no us preocupeu, seré puntual i no m’endarreriré perquè les fotos dels grafits ja les tinc fetes. Ja posaré pintades punyents i estic segur que ho trobareu ben interessant. Avui, comencem per aquesta: “No hay macetas para tanta policía. 4F, ni olvido ni perdón”

No hay macetas para tanta policíaAquesta pintada no és ni una proclama identitària, ni un simple eslògan ni una metàfora. Ben bé és una amenaça dirigida a la policia. El final, “4F ni olvido ni perdón”, denota de manera clara la mala intenció del missatge. Suposo, però, que en una situació real la persona que ha fet aquesta pintada en realitat no es dedicaria a llançar testos sistemàticament al cap dels agents, però en tot cas el que ens ve a dir és que els policies s’ho mereixerien. No és només que s’ho mereixin, sinó que, en tenir aquesta pintada un referent real, sembla també un desig.

El referent real és el que ens permet dotar de significat matisat la frase: l’autor de la pintada ens vol deixar clar que no és el mateix dir “No hay piedras para tanta policía” que “No hay macetas para tanta policía”. Hi una diferència qualitativa. L’una seria una pintada política genèrica que retòricament podria cridar a la resistència, per exemple; seria un significant sense significat precís. Però la segona té el significat que nosaltres li donem per associació amb la realitat. Així, l’autor no només fa una crida genèrica, sinó que també és un desig que les conseqüències associades al fet conegut es facin realitat, és a dir, que tots els policies es quedin paraplègics.

Així, doncs, la sentència “ni oblit ni perdó” es refereix a la intervenció policial i a la tortura que retrata el documental “Ciutat Morta”: la policia és la responsable de la mort de Patricia Heras. L’altre fet violent i terrible, que un policia quedi invàlid per un acte salvatge, no mereix ni oblit ni perdó. Ben al contrari. Tant és així, que el significat de la pintada s’emmarca en una lògica insensible d’amic i enemic, en una lògica de la llei del Talió. Però ja sabem el que va dir Gandhi al respecte: “Ull per ull, i el món es quedarà cec”.

No vaig poder evitar, quan vaig llegir aquesta pintada, de pensar també en aquella disfressa sobre el 4F que va generar polèmica (i que va ser denunciada pel PP i PxC de Mataró). És quelcom diferent de la pintada, certament, però aprofito per comentar-ho, tal i com jo ho veig (potser de manera una mica conservadora).

Igual com en el cas de la pintada, ens adonem que el referent és real, i no és pas una situació divertida. No es pot fer d’això, tampoc, una metàfora ni pot ser una abstracció còmica que critiqui la situació sociopolítica. Una cosa és disfressar-se de Rajoy i anar repartint sobres per fer una crítica de la corrupció, però una altra és disfressar-se del policia particular que va quedar invàlid i fer la broma, amb l’interrogant escrit al test, sobre qui el va llançar, com si fos una al·legoria d’un acte que està fora de la llei.

No em malinterpreteu. Òbviament no vull dir que els qui es van disfressar hagin d’anar a la presó ni que la gent no pugui trobar “curiosa” una tal disfressa. El que vull dir és que hem de ser seriosos. No vull criticar, en realitat, tant la disfressa, com les persones que ho relativitzen i que aboquen la seva opinió a les xarxes socials estranyant-se perquè algú pugui creure que la disfressa és insultant o que els sindicats de policia estudiïn presentar una querella.

M’explicaré: dir que per Carnestoltes hom pot fer burla de tot és una afirmació grandiloqüent i poc precisa, a banda que crec que seria difícil de justificar això legalment. En aquest sentit, els qui critiquen aquells que acusaven la disfressa de ser -com a mínim- desafortunada, com si no fos cert que és condemnable, no tenen en absolut raó. Així, la discussió no és entorn de si per Carnestoltes s’esfumen altre tipus de consideracions, sinó entorn de què pretén hom fer prevaldre: si la burla a tot faltant a la dignitat (i també l’honor, malgrat que és cert que aquest és un terme una mica aristocràtic…) de les persones i representant un acte criminal, o la comprensió per la desgràcia aliena i necessàriament individualitzada.

Si és el primer cas, ha de quedar clar que, hi insisteixo, el referent sobre el qual hom fa broma és real i està focalitzat en una persona, no es refereix pas a situacions genèriques. Per la qual cosa, aquell a qui la broma fa referència pot sentir-se al·ludit negativament. Pot ser un dret disfressar-se, sí, però també ho és engegar processos legals per faltes a l’honor o per referències a accions contràries a la llei; no només això, sinó que sentir-se insultat no és ni tan sols un dret: és quelcom sentit de manera real. Seria il·legítim pretendre desviar l’atenció dient que tal persona no hauria de sentir-se insultada. Si acceptem que la discussió, com he dit al paràgraf superior, és entorn de quina línia preval (i per realisme i responsabilitat ho hauríem d’acceptar), llavors aquella persona que prefereix fer mofa d’alguna cosa que per si mateixa no és divertida ni criticable hauria d’atendre’s a les conseqüències.

Així doncs, escudar-se, en aquests casos, en la llibertat d’expressió i darrera el vel de la tradició de Carnestoltes em sembla injustificat, sobretot pretenent que tal acte no té intencionalitat insultant. (Òbviament, si el cas va a judici, serà el jutge, però, qui decidirà la gravetat de la situació.) Certament, recórrer a una cosa tan etèria com és el valor -suposat- de la tradició de Carnestoltes per desautoritzar les crítiques a la disfressa em sembla una justificació estúpida. Com deia, no perquè hom ho digui s’esfumaran altre tipus de consideracions. I, si mai algú va al jutjat acusat de faltes a l’honor o de representar una situació prohibida per llei i referida als policies pel sol fet de ser policies, no pot pas dir “Senyoria, és que era Carnestoltes, i, clar, ja sap vostè que per aquestes dates la gent es disfressa per fer broma…” Si m’he de posar més contundent, fins i tot diria que aquesta gent que diu aquestes justificacions es mou en un món de fantasia.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 28 Febrer 2015, in Opinió, Vaivé del món and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: