Les parets parlen / 4

Antes de rendirnos fuimos eternos

Avui una pintada poètica, no política. “Antes de rendirnos, fuimos eternos” denota, aparentment, un cert pessimisme i expressa un aire de derrota, almenys si ens ho mirem amb ulls freds; però, tanmateix, la realitat és que no pretén això, sinó que en captar bé el vers ens adonem de la seva bellesa i que, en certa forma, és positiu. Segurament això és així per la força de la paraula “eterns” i perquè ens trasllada, certament, al moment previ que és memorable. Més que deixar en evidència la rendició, el vers té un clar aire de nostàlgia.

Hi ha una contradicció en la situació existencial entre el moment previ rememorat i el moment posterior a la “rendició”. En efecte, si som eterns, vol dir que sempre ho hem de ser i això no s’acabarà; vol dir, fins i tot, que és impossible que ens donem per vençuts. Tanmateix, resulta que ara no som eterns, sinó que ho vam ser abans. L’eternitat que ens caracteritzava, per tant, s’esfuma perquè ens rendim, perquè hem abdicat de la nostra condició d’eterns. Així, és en aquesta contradicció on rau l’essència del missatge líric: el vers ve a dir que l’eternitat és quelcom que assolim nosaltres, l’eternitat és com la motivació que ens porta a lluitar, és allò que perseguim, i mentre ho fem també ens mostrem eterns.

Hi ha una altra pintada d’Acció Poètica, aquesta espècie de moviment cultural importat de l’Amèrica del Sud, que complementa aquest vers: “Sólo está derrotado aquel que deja de soñar”. En efecte, jo entenc que aquesta pintada ve a dir el mateix, però des d’un altre angle. Tot plegat, és un conjunt líric: mentre somiïs, no estaràs mai derrotat; i si et rendeixes (si deixes de somiar o creus que no val la pena), llavors deixaràs escapar l’eternitat i no perviuràs en la memòria dels altres.

Òbviament, ja que parlem de poesia, quan s’esmenta el verb ser, s’ha d’entendre que es fa referència als sentiments i emocions: et sentiràs derrotat si no lluites pel que t’agrada, pels teus somnis. Somiar és, llavors, entenc jo, potser un exercici d’autoalliberament, potser només una expressió més d’art, potser només un gust… La utopia potser no serà realitzable, però és pensable i és el que ens ha de motivar. Aquest és el motiu pel qual no s’han de deixar escapar les oportunitats que es presentin a la vida (tampoc l’amor: recordo que el tema principal que tracta Acción Poética és l’amor) i cal viure a gust amb tu mateix. Així, no ens hem de sentir exactament nostàlgics del passat, sinó que l’hem de recordar i ens ha d’ajudar a somiar. Serà nostàlgic només aquell que sentís que efectivament en el passat se sentia més ple.

Tot això, penso jo que també es pot traslladar a termes menys “cursis”: perdràs l’ànsia i l’ànim si no estàs actiu per encarar la vida i si no tens un objectiu o si no tens les idees clares del que vols fer amb la teva vida. Jo entenc, per això, que les persones són “eternes” en la mesura que tenen el destí a les seves mans, podríem dir en termes grandiloqüents; en la mesura que poden realitzar una vida plena (i, s’ha de sobreentendre, en harmonia amb els altres) i que saben el que volen. Així, “somiar” no és només fantasiejar ni tenir ideals, sinó que és la motivació vital personal. La vida requereix ser viscuda, i no s’ha de deixar que passi davant nostre. El millor remei contra l’exhauriment, contra l’abatiment i contra l’avorriment és l’activitat. Es tracta de tenir un propòsit, d’ocupar-se en tasques d’enriquiment personal i d’evitar caure en la inèrcia en la nostra vida quotidiana per no sentir-nos buits ni inútils, perquè llavors és quan perdríem la nostra “eternitat”. De la mateixa manera com no has de deixar escapar el que t’agrada, tampoc no has de deixar per demà al que puguis fer avui: així com no has de sentir nostàlgia per un passat que no has pogut superar, tampoc no has de sentir penediment per un passat que no t’ha permès assolir el futur (i el present) que hauries desitjat. Com a mínim, s’ha d’intentar…

Per acabar, permeteu-me que ho enfoqui des d’un altre angle. Fa un parell de setmanes, la genial sèrie Mad Men va arribar a la seva fi. Crec que en el capítol final de la sèrie es pot apreciar aquesta idea, patent al llarg de tota la sèrie, segons la meva interpretació. Don era etern i omplia la seva vida, però les contradiccions vitals i el fet que acaba veient la monotonia de la seva vida (potser, fins i tot, com acabarà sent) el porten a rendir-se o, més aviat, a apartar-se de la seva vida i a desprendre’s del que el lligava per recuperar i començar una nova vida en aquell camp hippie on, més que renéixer, recupera el seu antic jo que anirà associat, imagino, a una nova utopia de vida.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 31 Mai 2015, in Opinió, Vaivé del món and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: