Les parets parlen / 5

Qui el poble trepitja ira l'espera

Aquesta frase d’avui, “Qui [e]l poble trepitja, ira l’espera”, està feta amb la intenció de “representar” el poble. Ara bé, no llença cap proclama, sinó que més aviat és una frase negativa que funciona com una greu advertència contra aquell governant que no respecti la voluntat del poble. Però, encara més: de fet, també pot funcionar com una amenaça. És a dir, no és una mera advertència neutra de què passa quan trepitges el poble, sinó que aquells que han posat la seva signatura i es presenten com a representants del poble amenacen de dirigir la seva ira si se senten trepitjats.

Ara bé, la ira com a tal no pot esperar ningú i, per això, és una frase imprecisa en la identificació del subjecte. Podria ser que l’autor volgués dir que “la venjança l’espera”, més que no que sigui la mateixa ira aquella cosa que esperi els trepitjadors del poble, en referència, clar estar, a la venjança que el poble pot aplicar si no se l’escolta. Però fins i tot si fos així, hem de tenir en compte que la venjança pot estar motivada per la ira. De fet, se sobreentén que el poble ha caigut en la ira i que és, per tant, el poble irat qui espera el governant: “Qui el poble trepitja, el poble l’esperarà irat”, i si d’un cas ja dirigirà la seva còlera en forma de venjança. Així, es tracta d’una metonímia: es produeix una relació (entre el poble i la ira) de subjecte i emoció sentida inherent al subjecte, de forma que directament es parla de l’emoció com si fos el subjecte, i això dóna més força a la sentència.

La frase, llavors, té un alt component emocional. No parla tant de la relació política positiva entre governant (per més que trepitgi el poble) i el poble, sinó de reacció emotiva. A més, és afirmada com si això fos quelcom bo, com si el poble reaccionés irat sempre amb raó (bé, això ja sembla un oxímoron) quan no se l’escolta. Està clar que en la democràcia una relació entre governants i governats porta a la crítica i porta els governats a actuar quan les seves expectatives no es compleixen, perquè la relació que s’estableix és d’alta confiança i, certament, pot ser corrompuda.

El que vull dir és que la ira no està dirigida contra ningú. Es tracta de mera ràbia, que és el sentiment negatiu que sentim davant d’una situació dolenta o no desitjada i, sempre, amb contrarietat a aquesta posició. Quan no ens podem sortir amb la nostra, llavors, tendim a la ira. Es tracta, merament, d’una reacció violenta per descarregar la ràbia, no és un motivador polític racional ni permet construir una sortida política. Això vol dir, doncs, que el poble irat no té perquè esperar el governant, sinó que simplement es pot irar per la situació negativa que viu i manifestarà i expressarà aquesta descàrrega irada de diverses maneres, tant contra aquell que trepitja el poble com el que no; a més, a vegades fins i tot es pot  alimentar. La sentència així escrita i la signatura posada donen a entendre que la ira és una emoció vinculada als comunistes, que aquests sempre acabaran irats si se senten trepitjats. Però això, òbviament, no és així, tant perquè, com dic, una mera emoció no forma part (o no ha de formar part) de la constitució d’un corrent ideològic, com també, simplement, perquè dubto que tots els comunistes que llegissin aquesta frase s’hi sentissin identificats. No convé aquí, però, allargar més la qüestió; al proper article d’aquesta sèrie sobre pintades veurem un grafit amb referències semblants a la ràbia i ens ajudarà a ampliar això.

Però, per acabar-ho d’arrodonir, busquem una situació política a la qual puguem fer referència: Grècia. Allà les persones, a banda de ser grans patidores, poden també acabar enrabiades. Bé es pot dir que la política autoritària que se’ls imposa trepitja el poble, i que els moviments de Syriza procuren que la ira no exploti ni s’escampi. La via democràtica, sempre millor si és hegemònica, ha canalitzat les demandes populars i el desesper. I, davant d’una situació que afecta negativament i d’on no es veu la sortida, de nou aposten per la democràcia, per no trobar-se en un carreró sense sortida ni tampoc portar a la frustració immediata. Ara bé, el problema apareix si la cosa no surt bé, perquè llavors sí que es desenvoluparia la ràbia i la ira, que sempre porten a l’acció directa, que és reactiva i anàrquica i té un fort component antidemocràtic. A més, pot estar instrumentalitzada en favor de certs moviments polítics que se’n beneficiarien. Varoufakis mateix ha expressat algun cop el seu temor: si Syriza fracassa, després d’ells vindran els feixistes, que neixen precisament de la ira sentida per veure’s trepitjats.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 30 Juny 2015, in Consideracions polítiques, Valoració and tagged , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: