El que els neoliberals pensen, 2

Fa molts mesos vaig publicar l’article El que els neoliberals pensen, on feia un recull i comentava un seguit d’afirmacions, de sentències ben clarificadores del pensament neoliberal, tot sovint envoltades per un aire fal·laç amb el qual s’amaga els interessos reals. Doncs bé, des de llavors els portaveus del neoliberalisme ja han tingut prou temps per dir més estupideses: aquí em proposo recollir més sentències lapidàries que surten de les boques dels paladins de la dictadura del mercat pronunciades recentment, així com alguna altra de més antiga que també he trobat. Òbviament, també les comento per apreciar-ne el fons, que es caracteritza, entre altres coses, per la primacia de l’economia damunt de la política i ignorar les situacions materials reals i fixar-se només en càlculs màxims.

“L’època dels drets s’ha acabat”. (Isak Andic, president de l’Institut d’Empresa Familiar i de Mango)

Afirmació pronunciada fa ja un temps que és paradigmàtica de la ideologia en qüestió, és una declaració d’intencions i és en el fons de totes les altres afirmacions neoliberals. Denota, així mateix, l’objectiu del neoliberalisme, que comporta destruir vides per assolir els objectius monetaris dels potentats, i després poder dir que no tenien alternativa. (Però sí que n’hi ha: aquí proven amb la gratuïtat dels serveis públics locals.) Aquesta afirmació anava acompanyada per una altra que denota la típica mentalitat liberal i conservadora: no només se sortirà de la crisi amb les mesures econòmiques, sinó amb un determinat capteniment. És típic dels conservadors realitzar discursos moralistes sobre la societat: “Tendremos que pasar de la cultura de los derechos a la del esfuerzo y las obligaciones.” Tanmateix, sembla que el senyor Andic no té present que tot dret implica obligacions. Els drets socials, per exemple, comporten l’obligació de pagar els impostos… Ara, són precisament els empresaris i les grans fortunes els qui més s’escaquegen d’aquesta seva obligació.
Però el més important és que si pot afirmar això és perquè el criteri per definir el que és important socialment ha canviat: és a dir, els drets s’han acabat (l’època del Gran Consens postbèl·lic) i ara, doncs, qui decideix sobre què s’ha de fer són les empreses, les quals òbviament no volen drets, sinó utilitat (rendibilitat). Així, toca preguntar-nos: quina època, llavors, comença? De l’oligarquia, o almenys això és el que aquest senyor voldria. És un símptoma, en conclusió, que la lluita de classes com a motor de la història segueix en marxa. Amb una cosa té raó, doncs: ens trobem en una important època de canvi històric.

“S’ha acabat això de tenir una feina de per vida.” (M. Renzi, primer ministre italià)

Com l’anterior frase, aquesta també és tota una declaració d’intencions, hereva d’aquella socialdemocràcia que ja no ho és nascuda del manifest per la Tercera Via de Blair i Schroeder, fonamentada en els mateixos axiomes econòmics liberals. Denota, de nou, la fi d’una època i el començament d’una cosa suposadament diferent. L’afirmació s’interpreta, llavors, com la sentència d’una cosa inevitable: així estan les coses i així s’han d’acceptar. Era, certament, l’actitud política davant de la realitat de la Tercera Via: contínuament en el manifest esmentat i els partits tradicionals socialdemòcrates que han deixat ja de ser-ho, s’evoca i es fa referència retòrica a la nova situació del món, al fet que la realitat ha canviat. D’aquesta actitud es deriva una segona interpretació: no només així estan les coses, sinó que així hem de fer que siguin, per adaptar-nos a la nova situació i modernitzar-nos (ai, una paraula màgica!). Sens dubte, aquesta actitud en el fons bastant apolítica alimenta altres comportaments i judicis de la realitat, com el conformisme i el famós “no hi ha alternativa” (per tal d’adaptar-nos), explicat aquest al meu article enllaçat més amunt. Però intentar normalitzar a la pràctica, en base a aquesta suposada nova realitat, el criteri economicista de la flexibilitat en l’ordenament social general, també té efectes en la psicologia individual, com molt bé explica Sennett a La corrupción del carácter.

L’atur és com “gaudir d’un any sabàtic”. (Esperanza Aguirre)

Una de les moltes perles que aquesta senyora, sigui d’una manera o altra, deixa anar de tant en tant, i un judici completament fals que més d’un cop hem sentit als representants de l’ordre econòmic imperant, sempre en forma de crítica als aturats com si fos una decisió personal. Aquesta frase és com complementària de l’anterior, de nou en un sentit moralitzant: no has de tenir feina de per vida, però tampoc no et pots quedar a l’atur, perquè si ho fas ets un gandul (i per això no has de cobrar el subsidi, perquè no és un any sabàtic: has d’espavilar). Ara bé, la comparació amb l’any sabàtic és completament errònia: no té sentit, perquè l’any sabàtic és activament demanat, mentre que l’atur és “imposat” a la persona, li ve si l’acomiaden o no troba feina. Recordeu que en la relació laboral, l’empresariat és la demanda de feina, i el treballador és l’oferta. Si no t'”escullen”, si no et contracten, no és per la teva voluntat de fer vacances o vés a saber què, sinó perquè la demanda no ho vol. El judici liberal expressat per l’oració el que fa és personalitzar una cosa impersonal i és un clar exemple d’allò que en anglès s’anomena blame the victim.

“L’educació de qualitat, pública i en català no és el nostre model.” (J. R. Bauzá, expresident balear)

Cada cop sentim més afirmacions directes: un símptoma que la classe dels potentats i els seus representants polítics corruptes comencen a perdre els complexos i el pudor (recordeu la del trader o altres aquí citades). És també una afirmació completament ideologitzada, perquè ja defensa d’entrada el “nostre model” per oposició directe a l’altra, com si fos quelcom identitari o fixat a priori, ignorant tant la concepció de l’educació com a servei social, com les dades científiques relatives als models educatius funcionals i òptims, els quals, per cert, tots són públics i aspiren a la qualitat com a bondat social. És, per això, una frase que va a la contra i és exemple de l’ofensiva ideològica i de la confluència de neoconservadorisme i neoliberalisme.
També hem de tenir present que és una afirmació directa llançada al Parlament, que és l’òrgan que representa el poble i la pluralitat d’interessos. I això ja diu molt: davant d’aquest òrgan, el president ataca íntegrament el model educatiu implantat i desvela davant dels representants del poble que tots els principis de l’educació democràtica és quelcom que el seu partit no defensa. Està dient a la cara de representants polítics i de ciutadans que cal acabar amb l’educació pública que tant serveix per a la igualtat d’oportunitats dels ciutadans corrents.

Es importante que haya gente pija y rica, que son los que luego gastan y consumen. (M. de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya)

Frases de l’estil s’han sentit més d’un cop: els rics són els que fan tirar el país. És una mentalitat alineada amb el productivisme, amb la classe que genera riquesa, i es fixa només en les xifres macroeconòmiques: que augmenta el consum, fantàstic per a l’economia, encara que hi hagi més pobres. L’origen ideològic d’aquesta afirmació es troba en la famosa teoria neoliberal del vagó de cua, és a dir, justament, que els rics fan arrossegar tota l’economia i això al final beneficia a tots. I, dins dels rics, els capitalistes, que són els que posen els diners i gràcies a ells el país avança, per això també se’ls ha de compensar amb grans guanys. De nou, òbviament, és un judici altament ideologitzat, amb un pressupòsit fals científicament i una conclusió (que els qui “treballen” són els capitalistes) extreta no de la concreció material, sinó del prejudici organicista de la societat. Així mateix, també s’entén que cadascú ocupa el seu lloc en aquesta societat i, així com hi ha rics que són els que gasten, doncs també hi haurà els ganduls que no volen treballar.

“La gran plaga del nostre segle no és l’ebola, ni és el còlera, sinó que es diu persones grans amb malalties complexes i múltiples. Aquest és el gran problema que tenim i que serà més important conforme vagin passant els anys.” (Albert Gómez, director dels Serveis Territorials de Salut a les Terres de l’Ebre)

En l’article anterior sobre afirmacions de neoliberals ja vam veure altres sentències respecte de la gent gran i la suposada necessitat que es morissin. Aquí en tenim una altra. No és, això és cert, una afirmació tan rotunda; però no ens enganyem: està disfressa per un vel de tecnicisme, perquè sembla que només vulgui enunciar que la demografia és un factor important (i certament molt interessant d’estudiar sociològicament), però en realitat ho qualifica de “plaga”, i això implica, per tant, que és quelcom que cal eradicar i que no s’ha de tractar en igualtat de condicions que una altra malaltia, i més si posa en perill la sostenibilitat de la sanitat. Per demostrar-ho, vegem-ho com es plasma aquest pensament en un formulari que els serveis de salut van habilitar per tractar els pacients crònics i que els professionals mèdics han criticat: es preguntava als metges si “et sorprendria que aquest pacient es morís en els propers 12 mesos”. Una pregunta amb un clar biaix i que condiciona el tractament posterior del pacient. I, per què la fan? Doncs per tenir controlada la “plaga” que tan preocupa els gestors i tecnòcrates: si s’estima que morirà aviat, doncs no caldrà destinar-hi tants de recursos, i això que s’estalvien. A més, s’ha de tenir present que l’esperança de vida estimada conjunturalment, però, més important encara, la qualitat de vida, poden variar en funció del tractament. D’aquesta manera, veiem com aquesta manera d’avaluar el pacient és una contradicció amb els mateixos principis de la praxi mèdica. En conclusió, la immoralitat és aquí espaterrant, i la no-defensa dels valors dels serveis socials també: un dret no depèn del que es valor conjunturalment sobre l’esperança de vida.

No s’han de contractar dones en edat fèrtil: “No ens estan donant [a les dones] igualtat d’oportunitats, sinó que ens estan condemnant.” Mónica de Oriol, presidenta del Cercle d’Empresaris.

Vist el seu argumentari, sembla que traspuï una mica de certesa, perquè, evidentment, des de l’òptica de gestió d’una empresa per descomptat no li surt a compte contractar dones en edat fèrtil. Però no és exactament així. D’entrada, la seva conclusió de fons, en realitat, no és que prefereix contractar dones passada l’edat fèrtil, no. Fixem-nos bé en la seva argumentació: el que li preocupa és la regulació, que, com que suposadament condemna les dones, actua com a presó. No podria estar més equivocada! Als estats més avançats i amb un benestar entès com el compromís primer amb la gent i els treballadors, van fer el contrari del que defensa aquesta senyora: en comptes de no contractar potencials mares, van implantar un sistema d’ajudes a la maternitat, incloent permisos de maternitat i intents de conciliació laboral i familiar. És increïble que aquesta senyora mantingui una mentalitat tan retrògrada i vulgui fer córrer enrere l’avenç de la incorporació de la dona al mercat laboral.
Certament, és un error que parteix del pressupòsit que l’important és el dret a una feina assegurada, com es diu avui i professen els neoliberals, a vegades amb l’acceptació de certs sectors de l’esquerra que penso que entenen malament la proposició. Una altra cosa és el dret a treballar, com un dret que defensa que en les condicions materials propícies (per les quals cal fer polítiques públiques) un ciutadà tingui dret i llibertat a decidir en què vol treballar i amb seguretat de condicions lliures. Però el “dret” a una feina assegurada en realitat, a banda de ser una postulació imprecisa i una cosa impracticable, esdevé una obligació: que tothom tingui una feina. Pot sonar molt bé, però és la demanda (el contractant) el qui sempre fixa les regles del mercat, per tant seran els empresaris els que diran com serà aquesta feina que suposadament tothom ha de tenir i, doncs, crearan ls condicions que a ells els vagin bé per donar feina. Així, doncs, és una proposició negativa, no positiva, no té en compte les condicions que ofereixen la llibertat i la bona qualitat de l’exercici del dret. En aquest cas, és el que passa amb les dones embarassades: no estan en condicions de poder exercir el seu dret de tenir una feina assegurada, i com que no poden tenir el seu dret, doncs justament no se les ha de contractar. Per això, tot el contrari i el que la lògica del benestar exigeix és el reconeixement a tenir una feina digna i treballar en condicions propícies i no discriminatòries.

“La corrupció que hi pot haver en un partit també és a la societat.” (M. Dolores de Cospedal, secretària general del PP)

Aquesta afirmació, completament fal·laç en tots els aspectes, potser seria més paradigmàtica del neoconservadorisme que del neoliberalisme, perquè pressuposa un estat “natural” de la societat que, per si mateix, confereix una predisposició moral. Per això, la simple comparació entre un partit i la societat ja serveix per desdibuixar el que pugui tenir de dolent la corrupció, sigui on sigui, perquè, clar, és quelcom que existeix, que hi és, que és natural… No cal dir que encara que fos cert, òbviament això no treu que estigui malament i que, per tant, el comportament polític del PP és immoral i trenca amb la confiança que se li pressuposa a qualsevol representant polític. L’important, però,  és enfocar-ho institucionalment, i no moralment; llavors, en aquest sentit, les pràctiques corruptes que es produeixen en el si d’un partit polític només es poden donar pels mecanismes institucionals que identifiquen les relacions que es produeixen justament en un partit polític. Una realitat social com a general i el funcionament d’un partit polític són coses completament diferents, i comparar-ho és fal·laç.
Ara bé, no cal entrar en profundes disquisicions ètiques i lògiques per criticar aquesta afirmació. Fent ús del nostre sentit comú ja ens adonem que aquesta senyora sembla que no sigui conscient que els nivells de corrupció que hi ha entre un partit polític i un altre són molt diferents. (Ella, emprant la fal·làcia secundum quid, posava tots els partits al mateix nivell.) Ara bé, de societat, només n’hi ha una. Llavors, ens trobem amb un problema: quin partit és el reflex de la societat, que permet dir que “també” hi ha la mateixa corrupció? Més encara, segur que un partit recull el que hi ha a la societat? O, pitjor, serà a la inversa la relació: l’exemple del partit corromp la societat?

Les donacions als partits polítics són com les donacions a Càritas, concloïa un informe de l’Agència Tributària i ho defensava el ministre Montoro.

Compara el tractament fiscal, en el sentit de donacions polítiques; però, darrera d’això, també acaba per equiparar la seva funció, perquè tals donacions són (a les ONG segur, però segons l’analogia que planteja Montoro també ho són en els partits polítics) per a fins socials. Però les ONG no accepten diners en negre. I, curiosament, per altra banda el ministre ha criticat en una altra ocasió la tasca que duu a terme Intermón, dient que no és just que critiqui la desigualtat. Alhora, fa un any també sentenciava que els informes de Càritas sobre la pobresa no es corresponien a la realitat. En canvi, resulta en realitat que una ONG i un partit polític tenen més aviat funcions ben diferenciades: el partit té claríssimament i de manera declarada interessos particulars i voluntat de govern, i dubto molt que això mateix es pugui aplicar a una ONG. Montoro ha sortit amb aquesta ocurrència com a teoria ad hoc per justificar-se, està claríssim. I no és el primer cas en què membres del PP diuen barrabassades ad hoc que tergiversen tot i pretenen reconfigurar el paradigma amb el qual usualment entenem les relacions polítiques. Aprofitant l’ocasió, Montoro en la seva declaració també deixava anar (per fer un lligam fal·laç) que els partits polítics són fonamentals en una democràcia.

Cal crear “una espècie de Podemos de dretes”. (Josep Oliu, president de Banc Sabadell)

Una postulació tàctica d’un dels representants de l’oligarquia (per tant, d’un dels bàndols de la guerra de classes). Veu, doncs, el paper de Podemos i entén que la seva actuació és contrària als interessos que ell representa. Entén que la seva tàctica és útil per aglutinar un moviment en contra seu, i per això proposa calcar el partit, però en benefici de les polítiques de dretes. Val a dir que quan afirma que cal crear una “espècie de Podemos” es refereix, òbviament, als aspectes a imitar, per descomptat no al fons (això és la ideologia i la pràctica política que se’n derivaria), i precisament això ja ens diu que no seria un Podemos, que es caracteritza pel contingut, sinó quelcom que “jugui” amb els elements que s’expressen en el teatre polític per poder moure l’opinió públic. Tots aquests elements, per descomptat, són de tipus estètic i de formes, que és l’únic que es pot canviar per tal que la resta (el fons) no canviï. Això és una afirmació típicament conservadora, alineada amb els interessos ideològics dels potentats.
I per si no n’hi hagués prou, encara diu que el PP i el PSOE no defensen la iniciativa privada (de les empreses, clar). Això té dues lectures: d’entrada, està posant el PP i el PSOE al mateix nivell. I, en segon lloc, per més que defensin la iniciativa privada, això no és suficient per a ell ni la patronal, atès el moviment a la cada cop més alta concentració de capital, ja que és la cúspide la que aposta per una màxima liberalització per tal que es puguin menjar les empreses més petites que també, casualment, es mouen per iniciativa privada. En canvi, ens adonem que el think thank de la patronal, FEDEA, presidit justament pel mateix Oliu, fa unes propostes econòmiques que “casualment” coincideixen amb les de Ciutadans. Luis Garicano, l’economista que fa el programa de Ciutadans, ve també de FEDEA. És aquesta, doncs, l’arma que la patronal farà servir i, calcant els aspectes simbòlics del canvi polític, espera mantenir l’hegemonia.

“No hi pot haver opció democràtica contra els tractats europeus.” “Estem blindats contra la democràcia”. (J.-C. Juncker, president de la Comissió Europea)

El president de la Comissió Europea deixava així de clares les coses en referència a les negociacions amb Grècia i la situació del seu deute, al gener d’aquest 2015 en una entrevista a Le Figaro. Les frases enunciades són certament la culminació del pensament neoliberal, de la idea de subordinar tota l’esfera social a les exigències econòmiques. L’única forma de poder alterar aquestes exigències és, certament, amb la democràcia, però Juncker ho deixa ben clar: “es pot arribar a acords, però no alteraran fonamentalment el que tenim”. Els portaveus del neoliberalisme no podien deixar les coses més clares, però repetim-les per si d’un cas: “no hi pot haver opció democràtica”. L’oposició entre democràcia i capitalisme es pot constatar perfectament; això és quelcom que la classe dirigent i els “amos del món” saben, i per això tiren pel dret. Però les gents encara no ho tenen clar. La democràcia implica -automàticament, podríem dir- un fre al lliure mercat, a la liberalització. Per això, un partit nou que justament es presenta com a oposat a la concepció econòmica actual, Podemos, defensa i argumenta que el que convé és democratitzar l’economia. Per això, també, la troika es mostra tan autoritària davant del govern grec contravenint el legítim i sobirà govern sorgit del mandat popular. Tsipras ja deia que l’única manera d’entendre-ho és que la insistència de les institucions europees persegueix un projecte polític. Aquests dies, en efecte, estem veient com funciona aquest pla contrari a la democràcia i als mateixos tractats de la Unió. Un exponent màxim, a partir de Varoufakis, és quan li deien que no es poden canviar les polítiques cada cop que hi hagi eleccions, llavors no tindrien sentit els acords comunitaris (però en el sentit dels acords realment informals dels òrgans màxims).

“La baula més dèbil d’Europa són els votants.” (Columna d’un tal Gideon Rachman en el Financial Times)

Una frase que sens dubte complementa les sentències de Juncker, dites pel columnista responsable del Financial Times de política exterior, però que no puc enllaçar perquè es requereix subscripció al diari i jo he tingut accés per altres mitjans a aquesta frase seva. El que ve a dir, com és ben clar, és que la línia econòmica que es vol seguir que -suposadament- ens hauria de treure de la crisi i reimpulsar el creixement, xoca a vegades amb l’oposició de la gent; o, potser, fins i tot es podria llegir la incomprensió o estupidesa de la gent. De nou, trobem un axioma liberal al fons: cal aplicar la política econòmica que els qui hi entenen diuen que s’ha de fer, obviant altres qüestions i ignorant situacions concretes, sinó simplement tenint en compte la marxa de l’economia. Pels interessos dels poders fàctics, la democràcia impedeix aplicar la política econòmica desitjada; la democràcia, en aquest sentit, esdevé ineficient, en termes econòmics, o dèbils, perquè no dóna coherència a una política que se sobreentén positiva i inexcusable.
Però, què s’ha de fer amb les coses que són dèbils? Doncs, lògicament, apartar-les o eliminar-les, perquè ens fan anar malament a tots, ens fan alentir el pas… I nosaltres volem ser forts i no dèbils. A més, si és una baula, vol dir que forma part d’una cadena, no és una simple cosa aïllada, la qual cosa vol dir que, si és dèbil, llavors tota la cadena es podria trencar. Del que es tracta, doncs, és d’eliminar la part feble per recuperar la rigidesa, per efectivament enllaçar totes les diverses parts d’una mateixa cadena que una referència a la democràcia no permetria fer. Així, està clar que l’oposat a la democràcia seria la tecnocràcia, típica idea liberal de tipus economicista i autoritari.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 14 Juliol 2015, in Consideracions polítiques, Valoració and tagged , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: