Sobre la revolució i la història

Per a nosaltres el comunisme no és un estat que hagi d’implantar-se, un ideal al qual cal subjectar la realitat. Nosaltres anomenem “comunisme” el moviment real que anul·la i supera l’estat de coses actual. (K. Marx)

Els moviments polítics progressistes i revolucionaris sens dubte beuen del marxisme. A vegades, però, alguns veuen en Marx una espècie de profeta i entenen les seves ensenyances com una doctrina ferma i tancada, si bé això és quelcom que passa en tota la història de les idees. La “revolució” que preconitzaven Marx i Engels ha estat efectivament interpretada i teoritzada amb el pas del temps dins del marxisme.

La idea més usual que es té de revolució és la que va teoritzar fermament Lenin i que era el substrat del moviment bolxevic, i que amb posterioritat ha defensat el marxisme-leninisme (aquesta doctrina que segurament ha estat l’única que “ha triomfat” dins del marxisme; i, convé recordar-ho, la història, l’escriuen els vencedors). La idea bolxevic, en efecte, interpreta la revolució com la presa de poder estatal per via de les armes i la instauració de la dictadura del proletariat, que seria l’ús de les estructures burgeses per reprimir les resistències de l’antic sistema i la socialització dels mitjans de producció, de tal forma que el mateix Estat acabaria per extingir-se. Els bolxevics, per tant, no acceptaven en absolut el reformisme, que fou la discussió essencial que visqué el moviment socialista internacionalista entorn de la idea de la revolució.

Sense necessitat d’entrar a discutir sobre el reformisme, n’hi ha prou de saber que Lenin efectivament contraposava la revolució, quan la teoritzava en referència a l’extinció de l’Estat, a “un canvi lent, pausat, gradual, sense salts ni tempestes, sense revolucions”. De manera clara, la idea de revolució que tots tenim com a fet històric abrupte i violent tendent conscientment al comunisme és clarament definit i marcat amb Lenin. És notori que, òbviament, té una noció que s’allunya del gradualisme i exalça expressament la violència, quelcom que en els seus últims escrits Engels va descartar (o almenys matisar) perquè la “república democràtica” confereix a la classe treballadora noves possibilitats (tot i que, val a dir, era igualment imprecís).

Però l’important que vull discutir aquí no és la mera acció política, sinó la filosofia de la història que hi ha al darrera: la revolució bolxevic pretén trencar la història, vol destruir-ho tot i crear quelcom de nou, vol, dit en termes mil·lenaristes, avançar el Paradís a la Terra. Aquesta és una discussió filosòfica que, al meu parer, no s’ha desenvolupat encara prou en la historiografia, però, tanmateix, troba una important estudiosa en Hannah Arendt, la qual en les seves reflexions filosòfiques va trobar en la noció mateixa de revolució el germen del totalitarisme. Per altra banda, Gramsci va afirmar respecte d’aquesta qüestió tan criticada del pensament revolucionari, en referència als bolxevics, que “són revolucionaris, no evolucionistes. El pensament revolucionari nega el temps com a factor de progrés.” Una afirmació, aquesta que he destacat, ben interessant i clarificadora.

I és en aquest punt on ens trobem amb la invalidesa teòrica d’aquesta interpretació de la història: el temps és una dimensió “natural” de la història, llavors la revolució inevitablement està lligada al temps. La història de la humanitat corre, canvia i evoluciona, i fins i tot ho fa sense que en tinguem consciència històrica, llavors és un contínuum en un mateix pla temporal i espacial. És cert que Gramsci pronunciava aquestes paraules en la mesura que ell no tenia la visió mecanicista de la revolució: el capitalisme no porta necessàriament a la seva autodestrucció i d’aquí no sorgirà automàticament el socialisme. Ell vol dir, doncs, que el temps (que corri linealment) no porta a la solució (el progrés no és automàtic, si bé crec que aquest autor confon “evolució” i “progrés”); és a dir, que la revolució no vindrà sola. I això és ben cert, però no obstant això, continua ignorant el temps en el sentit exposat. El bolxevisme, doncs, tenia una concepció de la història lineal i entenien com a inevitable la revolució i la successió d’etapes històriques.

Gramsci no estava criticant el moviment bolxevic, però sí que advertia contínuament contra el mecanicisme (del qual, hi insisteixo, no crec que el bolxevisme n’estigués absent). En canvi, va aportar un nou element teòric que els bolxevics no contemplaven i que se situa temporalment en el context històric: l’hegemonia (en aquest sentit, doncs, l’afirmació de la cita ressaltada crec que peca del mateix error de creure que es pot trencar el contínuum, però imagino que l’hegemonia en certa forma ho arregla). L’hegemonia juga un paper molt important en la concepció teòrica de l’autor, representa el dinamisme de la societat, la lluita dialèctica, la construcció de l’alternativa i l’expansió de la ideologia i la pràctica revolucionària. Així, deia que aquesta creença mecanicista funciona com a excitant per a determinats grups socials, subalterns, que encara no han arribat a la comprensió de la unitat de la teoria i la pràctica. I en aquests casos, aquesta creença funciona com una mena de providència que dota d’energia les persones, però que porta les persones a una consciència contradictòria. L’auge de l’hegemonia ha de portar a la unitat política i moral, a l’impuls intel·lectual que col·loca el subaltern com a dirigent de les masses (subaltern, però tanmateix intel·lectual) i, per tant, recupera el seu paper d’actor històric. El més rellevant d’aquesta interpretació i crec que és l’ensenyança que n’hem d’extreure és que, malgrat les semblances de Gramsci amb el leninisme, ell introdueix un concepte -el d'”hegemonia”- que defineix la revolució d’una manera diferent, com al final veurem.

Seguim amb l’anàlisi de la revolució i introduïm un nou pensador. Deia Walter Benjamin que la revolució és “un salt de tigre al passat” (salt efectuat en el contínuum de la història). No crec que s’hagi d’entendre en un sentit retrospectiu de recuperar una situació passada, sinó de carregar la lluita present amb l’objectiu emancipador que s’arrossega des del passat: “Encendre en el passat l’espurna de l’esperança és un do que només es troba en aquell historiador que està compromès amb això: tampoc els morts no estaran fora de perill de l’enemic, si venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer.” És una manera filosòfica de dir, simplement, que el subjecte històric ha de ser conscient de la seva història i saber en quina situació es troba. Ara bé, crec que cal desposseir l’afirmació del revestiment messiànic. I, en la mesura que ell parla de “salt” en el contínuum de la història i no de ruptura, no interpreto que la reflexió filosòfica de Benjamin, també contrària a la idea de progrés lineal automàtic, sigui incompatible amb allò que tant afirma Tony Judt -i que citarem més endavant-: cal mantenir del passat allò que té de bo.

Semblaria, d’entrada, que això és el que han pretès fer els dits reformistes, la socialdemocràcia que faria la revolució quan les condicions fossin propícies. Però, no obstant això, si bé aquesta socialdemocràcia tenia encertadament una noció evolucionista de la història (en termes generals, no pas en el sentit de subjecta al mecanicisme), fallava en la seva interpretació. El mateix Benjamin deia, al seu temps, que la socialdemocràcia va cometre l’error de deixar-se portar pel corrent dels temps alhora que esperava que la revolució arribés, que en algun moment hi seria, i per tant es despreocupava pel futur. De la crítica de Benjamin, no s’ha de deduir una postura en pro de la revolució clàssica. També va fer la reflexió: “Marx diu que les revolucions són la locomotora de la  història mundial. Però potser es tracta de quelcom totalment diferent. Potser les revolucions són la manotada al fre d’emergència que fa el gènere humà que viatja en aquell tren.” Seguint aquesta línia, tenia raó Lenin quan criticava els “oportunistes” (apel·lació que emprava abundantment en referència als reformistes i als que -segons ell- no havien assimilat correctament el contingut teòric del marxisme) per deixar al futur preocupacions essencials de la revolució. Això vol dir, per tant, que no lligaven correctament la consciència històrica amb la pràctica política.

Ortega y Gasset, un pensador ben diferent però ben interessant, filosofava a La rebelión de las masas també sobre la història i tenia clar que el moviment bolxevic, així com el feixisme, eren anacrònics, perquè reprodueixen el passat en tant que se situen abans que el moment en el qual viuen, i no aprenen de les ensenyances de la història, per això pretenen trencar el contínuum de la història. Òbviament, fer això és impossible. Ell deia que no s’ha d’oblidar el passat, sinó superar-lo; això vol dir que no s’ha de bandejar el liberalisme (essencial en la civilització europea), sinó tenir-lo present per tenir responsabilitat envers el futur. Tal i com ell ho deia: “El pasado tiene razón, la suya. Si no se le da esa que tiene, volverá a reclamarla y de paso a imponer la que no tiene. El liberalismo tiene una razón, y ésa hay que dársela in saecula saeculorum. Pero no tenía toda la razón, y ésa que no tenía es la que hay que quitarle. Europa necesita conservar su esencial liberalismo. Ésta es la condición para superarlo.” Cal observar aquí, doncs, que aquest filòsof també destacava que, per superar el passat, cal tenir consciència de la conjuntura històrica. Això és quelcom que, certament, els marxistes també han cregut sempre. Ara bé, efectivament alguns corrents han semblat situar-se a fora del contínuum de la història i, per tant, no han actuat realistament, sinó de manera ideologitzada, d’aquí que ell critiqués el bolxevisme i, de manera general, la idea de revolució.

Com hem esmentat ja, cal reconèixer que el fet que retòricament es digui que la revolució és una ruptura no canvia la substància mateixa de la història, perquè aquesta no es pot trencar. I, sense un bon coneixement i anàlisi de la història (d’on una consciència històrica apropiada), la praxi política no serà tampoc adequada. En efecte, ni es pot ni s’ha de pretendre materialitzar aquesta suposada ruptura: la història és una i sola, contínua, té el temps i l’espai com a dimensions constituents i no es poden canviar, sinó que és, podríem dir, acumulativa, però a la vegada allò que s’acumula del passat fa transformar el temps present. 

Sabent això, la pràctica política que orienti i encamini l’evolució de la història és, doncs, el que sembla més sensat. Ara bé, la cosa es complica quan ens adonem que les forces polítiques revolucionàries o -si voleu, més suau- progressistes han perdut el nord. Tony Judt afirma a Sobre el olvidado siglo XX: “Con la decadencia del proletariado industrial, y más rápidamente tras el final de la Unión Soviética, la izquierda occidental se ha quedado sin agente, sin proyecto e incluso sin historia -la ‘narración maestra’ que en último término comprendía todas las empresas radicales, que daba sentido a sus programas y explicaba sus reveses.-” És a dir, l’esquerra sempre ha estat portadora d’un projecte que era progressista i s’incardinava en la narrativa històrica, però ara sembla que això s’ha perdut. Per això, l’autor prossegueix: “Obviamente, esto es lo que les ha ocurrido a los comunistas, pero resulta un impedimento igual de serio para la democracia social moderada. Sin una clase trabajadora, sin un objetivo revolucionario a largo plazo, por mesurado y no violento que fuera en la práctica, sin una razón especial para suponer que triunfará o una base trascendente para creer que merece hacerlo, la democracia social de hoy es aquello en lo que sus grandes fundadores del siglo XIX temían que se convertiría si alguna vez abandonaba sus supuestos ideológicos y su afiliación de clase: el ala avanzada del liberalismo reformista de mercado. Ahora bien, lo mismo que la muerte del comunismo la ha liberado de la hipoteca de las expectativas revolucionarias, ¿ha de quedar reducida la izquierda europea a defender ventajas sectorials obtenidas con gran esfuerzo y mirar con nerviosismo y resentimiento hacia un futuro que no comprende y para el que no tiene prescripción?”.

És aquesta segona cita la que més ens interessa, dita d’una manera molt més senzilla i recuperant el debat dels últims temps sobre el paper de l’esquerra política. Serveix per fer notar la pèrdua de l’objectiu revolucionari i constatar que tant una manera com altra d’entendre la revolució han errat en la forma com encaixar-la dins de la història. Uns, perquè la veuen com un moment puntual i abrupte que capgirarà la situació; altres, perquè cauen en la inèrcia dels temps (i llavors, diu Judt, és quan es tornen reformistes, no és que ho fossin d’entrada). Però podem extreure de tot això unes conclusions i una actualitzada noció de la revolució.

D’entrada, convé ser conscients, com ho era Gramsci, que cal aplicar el mateix mètode del materialisme a l’estudi del mateix materialisme i del socialisme. Amb això vull dir que pensar en la revolució com un procés voluntàriament violent és fruit del context històric quan es teoritzava, no és pas un atribut essencial que defineixi políticament la revolució. Per això, doncs, el que cal és veure el nostre context sociohistòric actual i repensar la revolució i, doncs, descartar totes les idees antigues que tant per efectivitat política com per principis ja no són vàlides.

Una reaplicació del concepte de dialèctica en el moviment de la història ens farà adonar que no es pot negar una realitat i aplicar l’altra. Així, es dedueix que la revolució, com qualsevol altra moviment, canvi o procés polític, és una lluita constant entre les tendències històriques. Totes les tendències són presents en cada moment, la dinàmica històrica és una tensió constant entre els diferents pols de la realitat socioeconòmica. Aquesta és una idea que Karl Polanyi tenia en ment: ho explica quan fa referència als moviments històrics que ha patit l’economia (i, alhora, la societat i la política) a causa del que ell anomena “forces històriques”, que són justament tendències: la tendència a la liberalització i, per oposició, la tendència a la socialització. És en aquest pla històric, en definitiva, on cal situar la revolució. Un pla històric que té la seva concreció particular i concreta, definida políticament en els termes de l’hegemonia gramsciana. Això vol dir, per tant, que no són possibles distincions simplistes i dicotòmiques de la realitat, entre el comunisme (un de sol) i el capitalisme (un de sol), sinó que es tracta d’un complex entremat social que evoluciona segons unes tendències, damunt d’un mateix pla temporal i espacial. Ergo, cal reconèixer aquestes tendències i actuar políticament per produir canvis en les dinàmiques socials que funcionin com a base de l’evolució posterior (a la cerca, per tant, d’uns objectius), canvis legitimats i promoguts per uns ideals, i no pas canvis sorgits del mer pragmatisme de “gestió” de la realitat donada.

D’acord amb l’existència de les tendències i la seva dinàmica dialèctica, així com amb el reconeixement que tot el que passa és acumulatiu i que segueix unes pautes i uns passos: unes determinades condicions propicien unes altres condicions; arribem, llavors, al coneixement objectiu de la història que ens confereix la teoria de path dependency (la ‘dependència del camí’), la qual, a més, no deixa per res fora de joc el materialisme històric, sinó que precisament aquesta “dependència” de l’evolució només pot ser explicada pel materialisme). Si la història és un contínuum que es mou entre diversos pols que difícilment són assolits plenament i absolutament en tots els àmbits de la vida, sinó que el contínuum es caracteritza pel dinamisme que confereix la tensió dialèctica entre les tendències històriques en els diversos àmbits societals, llavors això vol dir que, en certa forma, sempre estan les dues tendències presents en la història i, doncs, sempre hi ha formes històriques corresponents a les dues tendències. És en aquesta concepció de la història (que crec perfectament fonamentada en la teoria de la dependència del camí), per tant, on hem d’enquadrar la revolució i, en conseqüència, l’anàlisi de la dinàmica viva entre les tendències històriques (en aquest cas, la tendència a la liberalització i la tendència a la socialització) ha de servir per definir la praxi política. Així, doncs, deixa de tenir sentit dibuixar una diferència i contraposició dicotòmica entre reformisme i revolució.

Com es dedueix, finalment, de l’exposició aquí mostrada, no són dues coses separades, sinó que la revolució és alhora l’objectiu a assolir per via de l’actuació reformadora (observi’s que dic “reformadora” i no “reformista”), com també el procés mateix que l’actuació política progressista posa en marxa i que s’enquadra en l’hegemonia. La revolució, per anar-ho arrodonint, és, certament com ho entenia Gramsci, una cosa permanent, però és un procés (hegemònic). Per tant, no es pot definir en els termes bolxevics, ni tampoc s’ha d’esperar que vingui sola. Cal actuar en el moment present que ens afecta, reconeixent l’herència històrica i com s’han mogut les tendències històriques i les conseqüències futures (els escenaris possibles). Encaminar amb aquesta pràctica progressista la societat cap a uns objectius és, podríem dir-ne, fer enginyeria social. Però cal insistir-hi: és una dinàmica, una relació de forces, mai els canvis poden sortir exactament com un vol (el mateix Lenin deia que, en últim terme, què sortirà de la revolució és imprevisible) ni es tracta d’implantar tal qual uns models que hom té per bons (perquè, clar, això seria idealisme, aplicar la idea al món terrenal). Simplement, es tracta de fer política, ni més ni menys. És correcta la indicació dels antics reformistes de fer polítiques en l’estat en què ens trobem, però sempre havent fet una bona anàlisi (i així i tot mai no s’estarà exempt de tensions) i sent conscient que la revolució s’ha d’estar fent (en el joc de l’hegemonia). I això porta a afirmar que no existeix revolució sense reformes, ni reformes sense revolució. Així, es pot dir que tota pràctica que dialècticament s’oposi als interessos objectius del capital (o de la tendència a la liberalització) és un pas més en el procés revolucionari. En paraules de Polanyi: “El socialismo es ante todo la tendencia inherente a una civilización industrial para transcender el mercado autorregulador subordinándolo conscientemente a una sociedad democrática.”

Fixem-nos en una situació concreta per tal d’entendre aquest joc de les dinàmiques. Hi ha potser una sola situació socioeconòmica definida que és a la qual es pot aplicar rigorosament el terme de “revolució” (com a cosa puntual i definitòria del context) i que, per extensió, pot ajudar a conceptualitzar un canvi social com a revolucionari o no: es tracta de “la presa de possessió dels mitjans de producció per part de l’Estat en nom de tota la societat”, com diria Engels. Aquesta, sens dubte, és la noció clàssica, i evidentment jo comparteixo que, d’això, se’n diu socialització. Ara bé, de nou, cal subordinar el judici que se’n faci al criteri de la teoria de la història aquí defensada: no podem sotmetre tal afirmació a una reducció a una dicotomització absolutista entre o bé es pren possessió absoluta i completa (i de cop) dels mitjans de producció, o bé no. Certament, la realitat no funciona així, les situacions polítiques en la concreció històrica són particulars i el coneixement científic i pràctic que tenim actualment sobre el funcionament de les institucions socials pot reformular la manera més apropiada per tal d’acostar-nos a la socialització. Aquesta afirmació d’Engels no treu, però, d’altra banda, que tal reapropiació de l’Estat estigui igualment immersa en tot un procés de canvi social.

Per tal que no se’m malentengui i, també, se sigui ben conscient que no es tracta de fer com la vella socialdemocràcia i deixar-se endur per la inèrcia, permeteu-me només que digui uns mots més. Aquesta teoria prevé contra el pragmatisme i l’oportunisme barroer: fixar-se només en els interessos momentanis és també oportunisme, per això l’important és mirar en les conseqüències ulteriors i no perdre mai de vista el projecte. Sens dubte, es tracta d’una tensió i és una complicació, inherent al sistema polític: cal actuar sobre el procés polític (amb les regles que té) conforme al projecte. I la solució que el marxisme gramsicà ens dóna, i que és l’element que evita el pragmatisme, és l’hegemonia: deia Gramsci -i això és molt important- que és la “superació” -literalment- de la revolució permanent. La dinàmica, les relacions, la dialèctica que s’estableixen amb una concepció de la política en termes d’hegemonia ja fa que la causa revolucionària estigui sempre viva i en moviment. Això vol dir que els partits progressistes no han de perdre de vista els objectius del seu projecte i, en actuar sobre el procés polític, han de començar a crear les condicions perquè sigui possible l’òptim, entenent que l’objectiu discrecional no és mai assolible plenament.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 27 Juliol 2015, in Història, Valoració and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: