Junts pel sí i la societat civil

La candidatura que es presenta com a exclusivament independentista, la de Junts pel sí, no està només formada per polítics de partits, sinó també per membres d’associacions civils caracteritzades pel seu compromís amb la independència. No és l’única que té membres no partidistes: la que es presenta com l’antítesi, Catalunya, sí que es pot, també. La diferència és que Junts pel sí recull persones de la societat civil, entesa en un sentit liberal com a associacions que pretenen aglutinar (pretenen ser el sumatori de) individus que tenen tots els mateixos interessos parcials (la independència), a més de tipus ideològic, i que influeixen o directament representen l’opinió pública (per tant tenen molta importància els mitjans de comunicació); mentre que a la candidatura de la confluència d’esquerres les persones no partidistes no provenen de la societat civil entesa així, sinó que defensen interessos materials (universalitzables) i representen les aspiracions democràtiques plebees.

Vist des del punt de vista de l’estratègia política momentània, segurament la decisió de fer unir partits amb entitats civils ha estat una bona pensada (tot i que es podria dir que la suposada transversalitat que pretenen és bastant relativa). Aquí voldríem, però, enfocar la qüestió des d’un altre punt de vista, des de l’òptica de la relació entre poder (estructura estatal) i societat civil, segons els plantejaments liberals i d’acord amb el paper que juguen les entitats civils.

D’entrada, el que es pot dir respecte del que tothom consideraria vàlid és que s’espera de la societat civil que sigui independent. Des d’aquest punt de vista, entrar al joc electoral no és bo: la societat civil ha estat vista sempre com el contrapès al poder estatal. L’Estat és l’encarregat de dur a terme les polítiques, conforme al dret -per descomptat- i respectant la llibertat dels individus, els quals poden conformar associacions per vehicular els seus interessos (aglutinats), pressionar el govern i oposar-s’hi. La societat civil és com una mena d’instància política intermèdia entre estats i ciutadans, de forma que la pressió uniformitzadora i de coacció moral que se li pressuposa per defecte a l’Estat sigui frenada.

Vet aquí com salta un primer problema: la candidatura unitària inclou les entitats civils; és a dir, la instància intermèdia s’ha integrat dintre de l’estructura estatal, en tant que els partits i candidatures aspiren a ocupar el poder i tirar endavant el seu projecte, per definició sempre parcial i que no podrà acontentar a tota la població (i és aquí on les associacions civils juguen teòricament el seu paper).

En efecte, tal inclusió al joc electoral partidista implica certes problemàtiques. D’entrada, les associacions civils han deixat d’agilitzar i mobilitzar lliurement la gent i les demandes populars per portar-les al poder, sinó que directament han entrat a formar part de l’aparell estatal, que, doncs, s’ha engruixit en detriment de la subsidiarietat envers la societat civil. D’aquesta manera, les entitats han renunciat al seu paper articulador per passar a esdevenir part d’una instància superior (sobretot en el moment que formi govern). Certament, eren associacions que aglutinen les opinions semblants de moltes persones i es preen de la seva independència i transversalitat, que han passat a formar part d’una instància parcial i amb objectiu, a més, d’assolir el poder. La societat civil ja no és de facto tal.

Però hi ha una problemàtica i una contradicció amb la funció “natural” de la societat civil, derivada de l’explicat, encara molt més greu: les associacions tenen la funció d’aglutinar individus que tenen una mateixa consciència, ja que això no és funció de l’Estat. Certament, en formar part d’un projecte polític partidari i, sobretot, en el moment quan tal projecte aconsegueixi eventualment formar govern, la pluralitat que se suposa a la societat civil deixarà lloc a un actuació homogeneïtzadora des de dalt (per això els liberals sempre entenen l’Estat com un perill per a la llibertat individual), que paradoxalment serà impulsada precisament per aquelles entitats que pretenen lluitar contra això: serà la mobilització de consciències de les entitats civils integrada en el projecte polític el que exercirà una forta pressió moral.

Això no és cap banalitat: l’opinió pública independentista materialitzada en la societat civil deixarà de ser (de fet, ja ho ha deixat de ser) “opinió pública” per passar a ser, en la mesura que actua des del poder, opinió de la comunitat. Hi ha, de nou, una assimilació entre les dues esferes: la part de la diversitat civil que representen les entitats independentistes ha passat a ser, com que han perdut la seva independència, l’opinió comunitària, majoritària, que tot govern pressuposa per justificar les seves polítiques; i tota opinió majoritària que el poder pretén representar exerceix una pressió negativa contra la sacra opinió subjectiva (i més si no hi ha instàncies intermèdies).

La pressió sobre l’opinió no només es produeix per aquesta assimilació entre societat civil i Estat, sinó que la qüestió nacionalista, que a més és profundament emocional, confereix un segon nivell de pressió sobre l’individu i ajuda a homogeneïtzar l’opinió pública. Certament, el desig, l’anhel d’independència esdevé, en aquests termes, objectiu nacional (“nacional” en tant que perseguit pel poder). Això vol dir que la llibertat nacional (ara sí, “nacional” en termes de comunitat nacional, una llibertat que no és en absolut liberal) ha esdevingut un fi, en cap cas un instrument. I si és un fi, això vol dir que es converteix en objectiu i guia envers el qual cal orientar totes les consciències individuals. Tant és així que si les associacions independentistes parlen per la societat civil i estan en el govern, això més fàcilment pot induir a confrontar qualsevol individu que tingui una opinió diferent, per haver-se identificat el projecte d’aquell govern i associacions amb el projecte de la majoria.

Per resumir, simplement cal dir que la qüestió és que amb la candidatura de Junts pel sí es produeix una equiparació de la societat civil a un mecanisme de l’Estat. I això el que suposa, sense necessitat de continuar aprofundint l’anàlisi, és una greu contradicció política i confusió per als votants. Exemplifiquem-ho: a l’acte del dia 4 d’agost, l’ANC i Òmnium van fer una crida a la participació: el problema és que ja no poden parlar per la ciutadania (almenys la ciutadania independentista), perquè formem part d’un projecte partidista. Llavors, en realitat, què van fer: una crida a la participació o una petició de vot per a la seva coalició electoral? Efectivament, sembla que pretenien actuar com si encara fossin societat civil, quan han adoptat ja una posició partidista i particularista dintre del sistema polític. Les funcions entre els dos àmbits s’estan confonent.

Per acabar, aquesta contradicció i confusió alhora pot tenir conseqüències. Imaginem-ho en dos supòsits: que guanyi Junts pel sí i que no guanyi:

En el cas que guanyi, ¿com poden aquestes associacions civils independentistes servir per controlar el govern i, més encara, per conformar el consentiment lliure (sorgit dels individus envers el poder per tal de legitimar-lo), si justament formen part d’aquest govern? Repetim la tesi que hem expressat: la societat civil s’ha “acostat” al poder, no és pas que el poder s’hagi “separat” de la societat civil per tirar endavant assumptes d’interès general (i no projectes partidistes). I per aquesta equiparació, hi ha el problema més greu que ja hem exposat: fer passar l’independentisme com a opinió comuna, com a assumpte d’interès general (una “qüestió de país”, dirien els de Convergència), amb la conseqüent campanya de pressió i propaganda: la combinació de la força de govern, els mitjans de comunicació i la legitimitat de les associacions civils assimilades més fàcilment podrà posar en marxa una “tirania” de l’opinió pública, que pot portar al conformisme, almenys entre aquells sectors que veuen la seva veu representada per, sobretot, les entitats que formen part de l’aparell partidista o del govern.

En el cas que la candidatura unitària no guanyi, es presenta el dubte de com hauran de veure la resta de partits polítics i el conjunt de la ciutadania les associacions civils independentistes. Encara com a entitats independents que pretenen recollir la veu dels ciutadans i fer pressió? Potser com un agent polític interessat assimilat a un partit polític? És a dir, la societat civil com a tal no pot quedar derrotada, però el problema és que s’ha assimilat a l’aparell partidista i, per tant, sí que acabarà sent-ho. Sens dubte, la contradicció és patent, i la convulsió que sorgiria de la derrota encara més. Hi haurà, sembla clar, una espècie de buit en la societat civil. I l’equiparació entre societat civil i aparell partidista suposarà un greuge afegit (segurament desorganitzarà l’independentisme i desacreditarà les associacions civils) al fet que ja de per si la derrota de la candidatura serà un profund revés per l’anomenat “procés”. La combinació podria suposar l’estocada final.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 9 Agost 2015, in Dins les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: