Les parets parlen / 7

Si tu no, qui¿ Si ara no, quan¿ Revolució! (Argentona)

Avui, amb uns dies de retard, una nova pintada, una que és un bon lema, en realitat, i que recull, al meu parer, elements recurrents de les proclames i els moviments polítics que volen atiar el canvi polític i mobilitzar la gent.

Per començar, és una pintada que apel·la directament al ciutadà i l’obliga a prendre part, per tant parteix d’una concepció més aviat activa de la política i de l’individu, tan activa que es dóna per descomptat que és qui llegeixi aquell qui ha de fer l’acció política. En aquest cas, està explicitada: la revolució. Però no seria necessari que ho estigués: el sol fet de prendre el ciutadà com a element actiu ja fa que se l’empenyi a actuar, i més si se l’apressa perquè “ara” és quan toca. Aquí és on hi ha el quid de la qüestió: l’acció o actuació. I tota referència retòrica i emfàtica a una persona fa que, com que tothom té unes percepcions sobre la realitat i hom podria estar indignat per aquesta realitat, doncs tal persona entén que està cridada a actuar per canviar la realitat.

Però anem un pas més enllà: generalment, precisament aquesta apel·lació retòrica i el desig de canvi té un sentit ideològicament revolucionari. Amb aquesta pintada ens queda més clar, però no tant perquè explícitament diu “revolució”, sinó perquè l’apel·lació té continguts dos dels elements filosòfics fonamentals de tot moviment revolucionari: el voluntarisme i l’oportunitat històrica, en el sentit del moment immediat i de ruptura que no es fa esperar.

En aquest sentit, que hi hagi escrit el terme “revolució” és, en certa forma, secundari. Ho és perquè, fos quin fos el terme escrit, les dues preguntes apel·latives continuarien contenint aquella càrrega amb cert revestiment emocional. “Revolució” és, doncs, l’objectiu vers el qual l’autor de la pintada vol orientar aquella acció política que l’individu sent que ha de dur a terme, i un objectiu que engloba l’acció política que, evidentment, pot ser interpretat de diverses maneres. L’autor és, en aquest cas, a jutjar per l’emblema, anarquista. Tothom qui es considerés revolucionari segur que podria compartir un missatge tal, però no pas tots acceptarien la mateixa concepció de revolució ni molt menys durien a terme la mateixa acció política, individual o organitzada. Aquí és on hi ha la gran problemàtica, no només deduïble de la pintada, sinó històricament constatada: la política és pràctica, per tant en últim terme la qüestió és com es posen en pràctica els principis revolucionaris, com s’actua en l’esfera política i com es reconeixen les dinàmiques polítiques i com ens hi movem. Les grans proclames i creences sobre la revolució tothom les accepta, però després a l’hora de la veritat els revolucionaris es maten entre ells en nom de la revolució.

Hi ha un altre element -diguem-ne- transcendent que convé recalcar sobre el sentit de les apel·lacions i que està lligat amb la política que es faci en nom de la revolució: en referir-se directament a l’individu i marcar la urgència del moment, existeix una certa pressió sobre l’individu. Una pressió que, si bé el converteix i responsabilitza com a subjecte polític, també el pot eximir a posteriori sempre i quan hagi actuat en nom de la revolució. Però no només això, sinó que es tracta tant d’una pressió moral com d’una pressió política. Recordem que la política és pràctica, per tant pressió política significa, en un context en el qual hi hagi una línia programàtica marcada segons una determinada definició de “revolució”, control polític. En realitat, res de nou que no sapiguem ja de la política, però és important tenir-ho en compte perquè la revolució va íntimament lligada a la història i, doncs, pot implicar una cosa o una altra segons com es conceptualitzi.

Finalment, deixem de banda les disquisicions complexes i tornem als elements bàsics: com deia, una crida d’aquesta mena que té en el seu fons els dos elements revolucionaris bàsics (voluntarisme i oportunitat històrica) pot ser acceptada per tothom i, en realitat, és bastant habitual trobar-ho en propaganda política. De fet, actualment diversos moviments polítics ho han demostrat fent servir lemes semblants. Se m’acudeixen tres exemples: en primer lloc, la CUP va fer servir exactament el mateix lema, llevat del mot “revolució”, a la campanya municipal, almenys al municipi de Mataró. En segon lloc, el moviment independentista organitzat va llençar la campanya “Ara és l’hora”. I, en tercer lloc, Podemos ha fet servir un lema semblant, “El momento es ahora”.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 7 Octubre 2015, in Consideracions polítiques, Valoració and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: