La qüestió organitzativa a Podem

Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la vostra intel·ligència.
Agiteu-vos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme.
Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra força.

Gramsci

Actualment, Podem a Catalunya i Podemos al conjunt de l’Estat es troba en un moment internament delicat, després de tenir ja uns dos anys de rodatge i haver passat la intensitat de les eleccions. Els qui estiguin més ficats en l’assumpte sabran que Podem es troba en  un estat de disgregació, no cohesionat i amb diverses famílies, que potser no són famílies purament polítiques, sinó famílies amb diferents concepcions de com portar el partit.

Hi ha, en efecte, un problema en l’organització del partit. En certa manera, podríem dir que el partit es troba en un moment de constitució, o potser reconstitució constant perquè la seva pròpia naturalesa el porta per aquí. No és, evidentment, la reconstitució constant un problema (tot i que sí que genera elements problemàtics), sinó altres elements que s’han trobat i es troben en la vida del partit i que ara, precisament perquè aquest és un moment crucial, es fan més manifestos i convé abordar-los per pensar-hi.

Partim, d’entrada, d’una premissa per tal de poder treure aquests elements,  lligats entre ells: el partit és un entramat orgànic amb la funció d’agregar els diversos interessos i donar-los una direcció conjunta. I això no és possible si no hi ha unitat rigorosa en la direcció; no existeixen bons mecanismes de democràcia interna; si falta una elemental cultura política que accepti la pluralitat i que no equipari cada interès particular amb l’interès del partit. Aquest plantejament inicial em porta a analitzar els problemes següents que es poden trobar en el partit, amb les implicacions associades: faccionalisme, mentalitat absolutista, manca de cultura política i falta de quadres dirigents.

Faccionalisme:

La democràcia és un joc de consens i dissens, per la qual cosa els corrents internes han de ser respectats. Cada corrent ve a ser una minoria en el si del partit, que mou els seus simpatitzants i aspira a estendre els seus plantejaments polítics i fins i tot a ocupar els llocs directius del partit. Ara, hi ha maneres diferents d’abordar les minories. Vegem les diferències.

Les faccions són com grups organitzats que pretenen convertir els seus objectius en els generals del partit, cosa, que, és cert, té un component normal, però té una dimensió de poder i implica una institucionalització diferent als corrents d’opinió, que és el que jo defenso. Per tal de donar forma a la pluralitat de Podem i optimitzar-lo pel bé comú, per tant, no es tracta tant d’instituir una mena de sistema de “partits” dins del partit, sinó més aviat d’obrir-se a la crítica dels grups d’opinió. El funcionament de les faccions implica, llavors, que el referent dels seus membres és el seu grup, en tant que creuen que la seva línia hauria de ser directriu i donar forma al conjunt de l’organització; però la lògica de les tendències d’opinió és diferent: sobretot s’articulen en funció de la direcció i les directrius corrents en el partit i, en la mesura que el seu referent és el partit ja constituït, pretenen anar-lo reformulant constantment i, simplement, estendre les seves idees polítiques diferenciades de les majoritàries. El que tal conceptualització posa en primer pla de la vida del partit, doncs, és el debat de les idees.exclusion2

En tot això no hem d’oblidar que el total és més que la suma de les parts: el conjunt de tendències poden agrupar-se i constituir el partit, però el partit en el seu conjunt té uns interessos que sobrepassen les tendències i és l’únic capaç de mobilitzar i projectar-se cap enfora.

El tema, però, és complicat: com s’aborda i s’institucionalitza? Hi ha qui ha parlat de repartiment de quotes de poder entre minories, però precisament això és el que no trobo del tot bé, perquè seria justament la formalització de faccions, seria una manera de fer acceptables en un sentit negatiu les disputes: “tu ja tens el teu grup i ja t’has expressat, per tant ja està bé”. Del que es tracta, en canvi, és de la llibertat de tendències d’opinió i l’ampliació de la participació. Si tothom comparteix i accepta la mateixa estructura del partit, no hauria de ser cap problema. I si determinades decisions polítiques depenen del fet que les bases del partit s’expressin referendàriament, les faccions, doncs, no juguen un paper tan important.

La democràcia interna és el que ha d’evitar, en termes institucionals, acompanyada de cultura política, que el faccionalisme derivi en quelcom realment nefast, en lluita interna pel poder i l’assoliment de càrrecs, la qual, si es produeix internament, podria alhora trobar-se en la lluita pels càrrecs públics. Si això passés, efectivament el partit com un tot estaria sota la influència d’una facció, cosa que el desviaria de la seva funció històrica i deixaria de ser un intel·lectual orgànic.

La democràcia interna, almenys el seu òptim, obliga a posar en crítica constant amb objecte de ser perfeccionats els mecanismes establerts en el seu conjunt: electius, de control i formes institucionals; i també obliga a enfortir l’autoritat dels encarregats de mantenir les pautes de democràcia interna, per tal d’impedir la incohesió. No es tracta, doncs, d’una qüestió merament ideològica o actitudinal dels militants o càrrecs, és a dir, no és cosa de dir “aquell és honest”, “aquell té ambicions i vol escalar i res més” o “aquell no és disciplinat i no sap seguir les directrius polítiques”, o coses així; és cosa procedimental, és la construcció pràctica dels principis ètics i de disposicions institucionals que efectivament garanteixin la cohesió orgànica i una pluralitat reconeguda i real. En certa forma, no ho oblidem pas perquè és cert, el disseny organitzatiu i institucional intern de Podem és un camp de proves.

Així, és la mateixa articulació de mecanismes interns el que pot promoure una lògica o una altra en referència al joc de les minories i la pluralitat: més assemblearisme, més control democràtic, més enfortiment de la llibertat d’expressió bàsica ajudarien a la difusió saludable dels corrents d’opinió; però menys transparència, més “professionalització” dels quadres dirigents i més clientelisme hi jugarien, en canvi, en contra. Així mateix, crec que, si bé la diferència ideològica, diguem-ho així, entre les dues maneres d’entendre grups (minoritaris) sembla bastant discrepant, el cert és que a vegades costa diferenciar una cosa de l’altra i, fins i tot, a la pràctica poden coincidir. No obstant això, insisteixo que cal buscar les diferències: no crec que fos adequat institucionalitzar fortament les fraccions del partit a la manera nord-americana.

Mentalitat absolutista:

Locke va intentar explicar el sorgiment de les societats polítiques. Ell deia que els homes primitius vivien originàriament en famílies que van arribar a un primer acord implícit de forma de govern en una monarquia paternalista, és a dir, hi havia una tendència natural (en aquelles circumstàncies) vers aquesta forma, que va acabar donant lloc a l’absolutisme. Això és així perquè la societat era simple, no era necessària una gran maquinària de govern, perquè les persones i famílies ja estaven acostumades a la direcció d’un sol home i perquè, sobretot, estaven faltades d’experiència per conèixer els inconvenients i els problemes d’una tal forma de govern, així com faltades de saber per discutir sobre altres formes de govern. Crec que la lògica de l’explicació de Locke es pot aplicar també en la formació del partit, perquè precisament es tracta d’un procés de constitució com el que va es produir en el que ell anomenava l’estat de naturalesa a on es procura arribar a un consentiment (com ara en un moment de constitució interna), i perquè un partit no deixa de ser una associació de persones, igual com la societat, que ho és, però, a gran escala. Hi ha una diferència: justament el partit ja està immers en una societat ja complexa i amb més coneixement, per això no en tothom es manifesta aquesta “tendència natural”, sinó que hi ha altres “ànimes”.

Permeteu-me que m’expliqui millor: el que m’interessa remarcar de Locke és que també a Podem, mal organitzat com està, es troba una tendència cap a l’absolutisme. Ell deia que les primeres persones, faltades d’experiència, buscaven el vincle emocional i tenien una confiança que deriva del fet que, pel que semblava a priori perquè precisament no hi havia manera de desconfiar-ne, els interessos dels governats i dels governants a qui s’havia exaltat al govern són els mateixos. Però l’experiència pràctica va demostrar (i segueix demostrant) que no és així. I d’això aprenem dues coses: 1) que l’ús consuetudinari, diguem-ho així, d’una tal forma de govern imprimeix una mentalitat i unes formes de procedir determinades, i negatives per a la democràcia. 2) Que, precisament perquè se sap que això és així, cal, pel bé general, trobar formes de protegir-se contra els inconvenients de l’absolutisme.

Ara bé, hom haurà observat que oferir les solucions, les limitacions als abusos de poder o d’autoritat i calibrar bé les funcions de cadascú dins de l’organització és quelcom que, sovint, es troba amb dificultats, i més si actualment Podem ja té un rodatge en el qual figures individuals, electes o no, han gaudit de força autoritat. És com si s’hagués institucionalitzat de facto una mena d’absolutisme (en nuclis petits, però), amb la corresponent concepció associada del partit, que conviu,  tanmateix, amb altres tendències. Així, ens trobem amb els qui creuen acríticament que és “natural” que hi hagi un líder i que se li ha de fer costat, com si se l’hagués d’ajudar (de nou, com si fos una cosa personal, i no politicoracional). I així és com passa que es mantenen persones ineptes, que no s’és capaç de pensar en el partit com un ens orgànic i que, en canvi, s’identifica el -suposat- líder amb el partit, cosa molt greu, i que explica alhora precisament que el líder pugui tractar el partit com si fos una cosa particular, com si fos fins i tot de la seva propietat i l’hagués de cuidar. No cal dir que aquesta concepció política incrementa alhora la intensitat facciosa de les minories internes.

Vegem aquesta cita tan remarcable de Locke que fa referència precisament a què suposa aquesta actitud absolutista en la relació entre governant (o mutatis mutandis dirigent) i governat (o mutatis mutandis militant), i que segur que hom és capaç d’identificar en nuclis petits on efectivament hi ha persones revestides de certa autoritat que acaben actuant com si tinguessin una prerrogativa règia:

Esa duda [saber si el governant aplica justícia evitant les disputes entre súbdits per amor al gènere humà, o bé és el que faria qualsevol que s’aferrés al seu poder i al guany que podria aconseguir dels seus súbdits, “cuidats” com si fossin animals] se resuelve por sí misma con sólo preguntar qué clase de seguridad, qué clase de protección existe contra los atropellos y la opresión de ese monarca absoluto. El simple hecho de pedir una salvaguardia os valdrá que os digan que habéis merecido la muerte. Os dirán que están conformes en que, en las relaciones de un súbdito con otro, es preciso que existan leyes y jueces que miren por la paz y seguridad mutuas. El monarca, en cambio, debe ser absoluto, debe estar por encima de tales contingencias. Precisamente porque tiene medios de causar daños y atropellos mayores, cuando los comete no hace sino obrar en justicia. Quienes preguntan cómo han de estar protegidos contra el atropello y la agresión son calificados inmediatamente de rebeldes y facciosos. Como si los hombres, al abandonar el estado de Naturaleza y al entrar en sociedad, se hubiesen puesto de acuerdo en que todos ellos, menos uno, habían de estar sometidos a la fuerza de las leyes, y que ese uno hubiese de seguir conservando toda la libertad propia del estado de Naturaleza, aumentada con el poder y desenfrenada por la impunidad. Eso sería como para pensar que los hombres son tan insensatos que se preocupan de salvaguardarse de los daños que pueden hacer las mofetas o los zorros y les tuviese sin cuidado, más aún, que juzgasen como una salvaguardia el ser devorados por leones.

En tot això també es pot trobar una explicació psicoanalítica, que exposo aquí tot i que també hi tinc les meves crítiques. Resulta que es produeix una relació entre líder i massa caracteritzada per la suggestió, que implica una regressió a un estat anímic primitiu, d’aquí que s’entengui la disposició simplista a un tipus d’associació paternalista i absolutista, igual com en els temps primitius, com hem vist en Locke, es va produir amb els primers homes que vivien en l’estat de naturalesa. D’aquesta manera, doncs, l’instint d’horda és el que entra en escena, que, caracteritzat per la disminució de la capacitat intel·lectual és (vet aquí la quadratura del cercle) la base emocional que dóna legitimitat a persones i actituds absolutistes, i la falta de crítica que caracteritza aquest instint és el que porta a una relació amb el partit de tipus més personal.

podemos-campac3b1a-electoral

Manca de cultura política:

La mentalitat absolutista que he volgut tractar separadament sens dubte està lligada a la cultura política, la qual sempre serà baixa i estarà, podríem dir, disseminada de forma incoherent en moments de constitució i quan una organització com Podem apareix tan bruscament i s’estén per expansió entre la ciutadania. I l’explicació és molt senzilla: hi ha un desenvolupament desigual de consciència política i diversos nivells de participació, amb heterogeneïtat de perfils.

Hi ha qui afirma que les mateixes persones, per si mateixes, reunides i amb molta consciència activista seran capaces d’autoformar-se col·lectivament, i així ser capaços d’empènyer més el carro de la revolució i donar forma i direcció a una organització política. Es tracta d’una idea, molt propera a un elemental infantilisme llibertari, que creu en una espècie de generació espontània de cultura, coneixement i capacitat crítica, alhora que, lligada a l’enaltiment de l’activisme militant màxim i del “treball, treball i treball”, no ajuda gaire a una operativa construcció de l’organització política en tant que, per contra, porta a una amalgama d’intencions individuals. 

Així, si bé la predisposició i la posada en comú col·lectiva (en tant que conjunt d’individus) és important per compartir experiències i homogeneïtzar la consciència, no s’ha de creure mai que aquest conjunt d’individus per si mateixos i com a tal, tant aviat com arriba a l’esfera política, pot prendre les regnes o pot dirigir un partit. No oblidem, en aquest sentit, les interessants paraules d’Ortega y Gasset sobre el caràcter de les masses en la seva participació política, que ens poden aportar elements de reflexió.

Certament, aquestes formes elementals de compartir experiències i expressar-se no són una forma de cultura política extrapolable a l’organització com a tal, ni són el mateix ni substitueixen la cabdal funció pedagògica que, com deia Gramsci, el partit ha d’exercir. Creure el contrari és idealisme, ingenuïtat o, fins i tot, infantilisme. Queden lluny, així, d’una forma de centralització de l’experiència, de les demandes, de les preocupacions i de la seva ponderació crítica tan necessària per a un moviment operatiu i efectiu de masses, a gran escala i amb una funció històrica crucial i determinada. La cohesió de les masses i la funció pedagògica és quelcom que només poden fer quallar els intel·lectuals orgànics. Qualsevol participació immediata i directa serà incoherent, desvinculada de tota direcció política unitària i estarà mancada de realisme.

Podem té una doble estructura, la de partit estrictament, podríem dir, i la base militant reunida en els anomenats Cercles. Una bona organització ha de permetre la seva unitat funcional tenint en compte que, precisament a les bases, la tendència idealista serà més gran. Això no obstant, són les sinergies que el mateix moviment genera, l’aprenentatge pràctic i teòric i l’impacte de percussió que exerceix sobre el conjunt de la militància el nucli dirigent, el que confereix una cultura política, hem de suposar una bona cultura política si les bases del moviment són sòlides. Alhora, de les bases militants haurien de sortir aquells intel·lectuals, en termes gramscians, que alimentin els quadres dirigents pròpiament dits (que també són intel·lectuals), però no exclusivament. Vet aquí com l’intel·lectual, enquadrat en un marc institucional ben efectiu i fortament ancorat en la democràcia interna, hauria d’aglutinar i centralitzar totes les experiències de lluita i encaminar aquell activisme militant en favor del projecte col·lectiu i segons els objectius programàtics, sense l’exaltació individualista tan incohesiva. El seu èxit és el que assegura que el partit com a tal funcioni alhora com a intel·lectual orgànic dins del conjunt social.

Falta de quadres dirigents:

Els quadres dirigents, que vindrien a representar l’avantguarda revolucionària, són el nucli de l’organització i supleixen, en certa forma, la falta de cultura política o, si més no, les diferències en la cultura política. Com acabem de veure, en ells es troba la centralització i concentració d’experiència diverses, ells s’encarreguen de mantenir elevats els nivells de consciència política i d’activitat, així com de mantenir la continuïtat i la unitat programàtiques (sense perdre el vincle amb la seva evolució històrica), amb la qual cosa l’organització d’avantguarda (i el partit de manera més global) pot entrar en la disputa per l’hegemonia; altrament, estaria desarmada.

La participació creativa, constructiva i crítica naixerà en el cercles, està clar, i en certa manera seran els cercles un “camp de formació pràctica”. El militant lluitador, activista, organitzador de la lluita al carrer es pot diferenciar de l’aparell burocràtic, però alhora ha de ser la base del nivell dirigent superior, per dir-ho d’alguna manera: han de ser part dels qui conformin els quadres dirigents a un nivell diferent al de la lluita concreta, particular i sectorialitzada. La seva experiència és el que ajudarà a posar en pràctica la centralització i a donar direcció concreta al moviment polític. machiavellistatueflorence_pq

Per fer tot això, una cosa molt important ha de caracteritzar els quadres dirigents, i de manera més general hauria de caracteritzar els intel·lectuals: la capacitat d’anàlisi, sense la qual no hi pot haver el degut realisme per poder entrar en el joc dialèctic de l’hegemonia. Recordem, en aquest punt, que per a Maquiavel el realisme no és aquella espècie de cinisme exemplificat en “és que les coses són així i no s’hi pot fer res” que tant bé ha sabut estendre el liberalisme conservador, sinó que és una propietat de la política com a acció creadora per, reconeixent les forces en joc, canviar la societat. Com hem vist, seria com a mínim utòpic creure que aquesta tasca la poden fer les masses com un tot. I aquesta és la diferència qualitativa crucial i fonamental que distingeix els “nivells” de cultura política.

Els mateixos procediments i mecanismes han d’estar dissenyats de tal manera que menin cap a l’adhesió funcional a les línies polítiques i programàtiques del partit (en referència, estic parlant, als càrrecs orgànics, i no pas al lliure pensament dels seus membres) i, en cas de mostres de deslleialtat, facilitin a posteriori una solució a la incohesió que se’n derivaria. Tanmateix, controlar la lleialtat que es pressuposa a un càrrec orgànic segueix sent quelcom de pantanós, diferent a les qüestions purament i tècnicament procedimentals, que, aquí sí, caldria seguir amb la màxima escrupolositat.

En dir que no és l’espontaneïtat el que dirigeix un partit, sinó la coordinació i centralització d’experiències col·lectives, estic posant molt d’èmfasi en els quadres dirigents. Això no ha de portar a entendre erròniament que estic defensant la seva màxima autoritat ni molt menys que calgui una jerarquització pròpia de vells partits doctrinaris. Simplement estic dient que cal trobar la manera de fer efectiva la seva funció orgànica, i que tal funció ha de ser reconeguda per tots dins de l’organització i que no podrà ser mai ben eficient sense crítica i autocrítica.

Actualment, en aquest moment de (re)constitució del partit, això que acabo d’exposar és delicat. D’alguna manera és necessària una irradiació penetrant que marqui l’estructura per construir aquest partit de masses que pretén ser Podem i, de manera més extemporània, calen quadres dirigents (i intel·lectuals de manera més general) que marquin l’estructura, però no pas de manera definitiva i fixa, sinó iniciar-ne la constitució, fins ara molt feble i etèria. Ara bé, les mateixes característiques orgàniques i polítiques de Podem inclinen vers una constant constitució del partit, és a dir, mai no tindrà del tot una sola forma completament acabada. L’important, per tant, és trobar un punt de partida per assentar sòlides bases de la democràcia interna sobre la qual s’ha de basar la constant constitució, formulació i reformulació de Podem, així com sòlids mecanismes que en cada moment de l’interminable procés de discussió interna assegurin la cohesió unitària i orgànica del partit.

D’altra  banda, també cal afegir una cosa: tot està travessat per tensions i res no és “pur”. Més amunt deia que la “professionalització” dels quadres dirigents pot ser perillosa, i així és. El quid de la qüestió és que precisament l’estat constituent del partit permeti, en condicions de democràcia interna, trobar formes i maneres d’arreglar els problemes que puguin sorgir, com podria ser, lligat a la “professionalització”,  l’autonomització burocràtica.

Consideracions finals:

Podem té una gran complexitat interna i amb molta pluralitat, la qual per si mateixa ja és senyal de l’estat constituent del partit i hauria de portar a una bona gestió democràtica. El partit està a mig formar i té molta diversitat, per bé i per mal. La seva situació interna recorda a grosso modo allò que es podria trobar de manera més general a les societats modernes en el moment de constitució dels partits polítics, o, podríem dir, en el moment de creació de la societat civil a partir de les agrupacions lliures de persones que estableixen el pacte social.

És per això que he cregut tan important fer aquest escrit, per fer una aportació al debat en la construcció del partit. He pretès fer notar uns problemes existents en el si de l’organització i unes tendències que podrien oferir solució, sense, però, que això salvi la tensió dialèctica sempre inherent. He fet notar que actualment s’aprecia que hom actua seguint el curs de la inèrcia, que a vegades conceptualment Podem esdevé un “fetitxe de l’intel·lecte” -diria Gramsci- i que la mínima jerarquia existent dins de l’organització no es respecta; i, per això, he afirmat que em sembla clar que l’important és establir, obertament i de forma plural, les sòlides bases que han d’evitar precisament els mals que es derivarien de la naturalesa intrínseca del partit, notablement, al meu parer, l’estretor de mires facciosa, l’autonomització burocràtica de l’organització i el deslligam orgànic entre bases i quadres dirigents.

D’altra banda, s’haurà observat que he estat parlant d’organització, no sense, però, fer referència també a la seva funció política. Això és així perquè no es poden abordar separadament les coses més estrictament organitzatives i la projecció que l’organització com a moviment polític ha de tenir en la societat. És tan important per la funció històrica que Podem ha de desenvolupar els mecanismes d’elecció interna, per exemple, com recollir les demandes socials i donar-los forma de polítiques públiques. Ara bé, és cert que són dos nivells -diguem-ho així- diferents, amb les seves implicacions, i un pot “arrossegar” l’altre a perseguir els objectius establerts, segons el que s’hagi analitzat de la realitat. En definitiva, com molt bé han sabut sempre els dirigents i teòrics dels partits d’avantguarda, la qüestió organitzacional no és merament organitzacional, sinó política. Vet aquí la importància de trobar els camins, que he pretès plantejar en aquest escrit, per arreglar les problemàtiques organitzacionals existents o emergents pel bé dels objectius polítics que Podem representa.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 20 Febrer 2016, in Dins les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: