Los Juegos del Hambre i la llibertat

L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans. (Thomas Jefferson)

L’altre dia vaig acabar de veure la saga de Los Juegos del Hambre, una sèrie que té un rerefons polític i filosòfic important que ens permet reflexionar. Hi ha, evidentment, altres pel·lícules que també tenen un fons important, com la saga Divergente, però em fa la impressió que Els Jocs de la Fam és més interessant i de fons democràtic més clar. Per això, aquí em proposo analitzar la llibertat a partir d’aquesta pel·lícula. En realitat, no comentaré tota la saga, sinó que em baso simplement en el final de la història, ja que és el punt culminant on emergeix la conceptualització de la llibertat. I, encara que sembli mentida, això ja dóna per molt… No cal que digui que les referències a la filosofia política que aquí faci cobraran sentit només si heu visionat la pel·lícula.

los_juegos_del_hambre_sinsajo_parte_2_destacada-600x315

El punt de partida de la nostra anàlisi és la victòria militar sobre el govern del president Snow. Acabada la rebel·lió a Panem, si no revolució (a la part final de la segona entrega de l’última pel·lícula), la presidenta Coin, que conservava el títol a l’exili i era la cara visible dels “rebels”, s’erigeix com a nova presidenta: en el moment de triomfar militarment, es col·loca ella en el lloc del president Snow. Es veu a l’escena de la reunió amb determinades figures polítiques a la taula rodona, on diu que s’autoanomena a si mateixa presidenta interina. És aquí on trobem el primer element important. Fixem-nos-hi bé: en aquesta decisió no han pres part les persones que l’acompanyaven, que, a més, no eren líders polítics pròpiament dits, sinó la gent de la seva corda, la qual cosa ens indica que s’ha pres sense intermediaris. D’altra banda, s’ha pres completament al marge de l’opinió i de la gent dels altres districtes. Així, ha estat un acte de sobirania pura, que ella representa.

Per tot això, el personatge de Coin segueix una tendència més hobbesiana. No és del tot exacte la interpretació de Hobbes que afirma que l’home és dolent per naturalesa. Aquest autor creia que podia fer coses bones i podia actuar de forma confiada i cooperativa, però no en estat natural, on no es donen les condicions per a conformar un govern, ja que allà es deixa endur per les pulsions més dolentes, per la por i el temor, per l’interès i pel seu propi bé, de tal forma que, efectivament, l’home és un llop per a l’home. És una idea genèrica que en realitat Locke compartia: en estat natural, precisament perquè som lliures de forma plenament sobirana i tendim a actuar per interessos propis, podem posar en perill la llibertat natural de l’altri i la nostra pròpia. Per això, Hobbes considerava que el sobirà ha de permetre les condicions que no porten a la guerra de tots contra tots, les condicions estables per a un govern efectiu, és a dir, que faci valer les lleis que obliguen a complir acords i, doncs, porten a la reciprocitat entre les persones, la qual cosa desenvoluparia una confiança social inexistent en l’estat de naturalesa. El sobirà no té un contracte de govern amb el poble, simplement recull el seu poder i fa prevaldre els acords socials (és l’Estat). Mentre això sigui així, serà legítim, fins i tot si els acords neixen de la por o de la força, perquè és l’única manera de conformar una certa cohesió (diguem-ho així en termes més contemporanis). A més, al poder, cal ser-li fidel, precisament perquè el contrari seria trencar la pau i el benestar en detriment de tots.

Vegem-ho amb més detall a la pel·lícula. En efecte, tal i com diria Hobbes, no hi ha l’intermediari entre el poder i el poble, sinó que la decisió de Coin, que no és discutida (llavors la resta també representen part d’aquesta idea hobbesiana de respecte, si no fidelitat, al poder), està ja vinculada directament amb el poble: tal i com ella ho expressa, el poble es troba en estat de xoc, no està preparat per fer una elecció racional i es deixaria portar per les ànsies de revenja. Ergo, algú ha d’imposar-s’hi, algú ha de saber conduir aquest poble que no sap mirar per si mateix i cal exercir un govern eficaç que permeti, fent valer la llei, els acords i la bona reciprocitat, la qual certament no seria possible en un clima de desordre i confusió. Així, recull i personalitza aquest poder, que, doncs, no està repartit entre els individus del poble. S’erigeix, doncs, com l’Estat mateix amb objecte de complir la funció que Hobbes reservava al govern: la pau i el benestar, per oposició -com veurem tot seguit- a la justícia i la virtut.

La legitimació d’aquesta imposició es troba en la victòria militar, que és segurament el que ha fet que els acompanyats de Coin toleressin el seu autonomenament. El govern i l’acte de sobirania explicat que ha fundat l’Estat neix perquè hi ha hagut una victòria que ha permès a un agent polític dominar una comunitat que, tal i com Coin diu, es troba en situació de desordre i confusió, potser en estat de por. La caiguda del vell govern condueix a un nou govern que eviti tot això. Així, més que de la por a represàlies o al mateix vencedor, neix del clima de confusió, que impediria que els individus del poble tinguessin alguna mena de lligam i, doncs, no serien possibles les condicions per a un sistema de govern eficaç que fes valer els acords polítics i, consegüentment, induís a la confiança social. A banda, precisament la victòria ha suposat que algú ha actuat en nom del poble i ja s’han establert noves condicions, de manera que no cal apel·lar directament a la seva sobirania. Així és com el llibertador, que no dubtaria a fer prevaldre la força per obligar al respecte degut, estableix un nou govern.

Per oposició a Hobbes, i per oposició alhora a Coin, deia Locke que una victòria legítima en una guerra no dóna un dret de sobirania a qui ha guanyat tant sobre l’enemic com sobre els propis aliats. És a dir, la victòria pot sotmetre el poble vençut, en el sentit de retirar la forma de govern existent, però no és motiu per engrandir el poder sobre els mateixos vencedors, de la mateixa manera com el vencedor tampoc no té dret a imposar un govern. Si en aquests casos s’imposés un govern, això seria per la por o a la força, la qual cosa òbviament no deriva d’un acord de consentiment. Així, havent-se dissolt el govern anterior, el consentiment que el legitimava desapareix, i per tant la sobirania, el poder polític de discussió i d’organització, torna a recaure damunt del poble (i no és fundada per un acte com el que fa Coin, per donar pau i seguretat). Així mateix, la solució de Locke als problemes de l’estat de naturalesa és ben diferent a la de Hobbes explicada més amunt: és la seva llibertat, o millor dit la consciència de la seva llibertat, el que porta l’home a conformar un govern que, però, mai no pot ser oposat a aquella mateixa llibertat que ha legitimat tal govern.

D’aquesta manera, és fàcil interpretar que Coin, en posar-se al lloc d’Snow, més que actuar com una autèntica llibertadora actua com una usurpadora, perquè pren la forma de govern derrocada i s’atribueix les mateixes funcions que tenia Snow. I encara hi ha més: un seguidor de Locke també diria que, com que el seu acte (legítim, segons Hobbes, a banda de racional) ha suposat que les diverses faccions polítiques, i els seus representants, que han actuat per igual a la guerra, no prenguessin part de tal decisió, la qual cosa vol dir que Coin s’ha volgut imposar per damunt seu, llavors també actua com una tirana. Una nova tirana en el lloc del president deposat.

1

La posada en escena del moment de l’execució plasma simbòlicament el moment crític en el qual es decidirà el futur polític. Veiem davant per davant el poble, d’on surt i es posa davant seu, com si el presidís, Katniss; i els dos líders polítics, el tirà deposat i la nova lideressa, en una posició de superioritat i sola, sense ningú. Hi ha, també, davant del poble, els qui eren els ajudant de Coin, i que vindrien a ser com representants, els qui poden vehicular les demandes populars, els qui poden constituir un govern, els qui donarien peu a una o altra forma d’Estat. Aquests es troben en una posició peculiar: igual com el poble, estan encarats amb els dos líders màxims i, fins i tot, alguns acullen simpàticament Katniss; però, alhora, es giren enrere, mirant el poble igual com fan els líders, perquè, així com “representants”, també són braços de l’Estat.

2

Així, ens trobem amb el poder i l’Estat hobbesià cara a cara amb la sobirania lockeana. Com es resol el conflicte? Katniss era l’encarregada d’executar l’antic president Snow, però tanmateix, i per sorpresa del presents, ella dispara i mata ni més ni menys que la nova presidenta, la qui se suposa que ha estat la llibertadora. Com s’entén això? Els “representants” polítics no han fet res per evitar la suplantació de l’antic règim, de fet temerosos ho han tolerat, i el poble ras, que no està per complicacions, vol satisfacció immediata i posar fi al règim tirànic que ha viscut, sense veure més enllà. Així, qui envolta la presidenta sap que no és òptima i les masses del poble només volen sang, i Coin efectivament els ho vol donar, com un acte de catarsi que, un cop expressada, deixarà lloc, en aquest clima ja convuls, al costum i a la conformitat que erigirien Coin com a autèntica presidenta (tirana).

És en aquest punt on l’acte de Katniss es mostra autènticament radical. No implica només la recuperació de la sobirania a mans del poble enfront de qui sembla postular-se com el futur tirà, sinó que  impedeix doblegar la llibertat heretada i que cal deixar per dret a la innocent descendència. Ningú més no ho hauria fet, és per això que ella és virtuosa. Així és com s’entén aquesta -aparent- paradoxa: és matant el suposat llibertador que s’assoleix finalment la llibertat. El poble buscava la sang, i la resta de persones s’haurien deixat portar. Vet aquí el punt de trencament que Katniss, heroicament, representa, i sense el qual la democràcia no hauria estat possible. La nostra heroïna no representa només, per tant, la democràcia davant de la tirania, com a expressió de rebel·lió, sinó que també representa el sentit de justícia com a virtut republicana davant d’una possible temptació a la servitud voluntària, virtut que implica caràcter decidit i sacrificat per assegurar la més completa llibertat per a tots. Per això, el personatge de Katniss està fins i tot més enllà de Locke; més aviat està a prop de Jefferson. No és Locke qui derrota el Leviathan, sinó la incisió radical de la virtut republicana, l’amor per la democràcia i la lluita per la llibertat.

És una metàfora, alhora, de la inèrcia, podríem dir, i de la falta de perspectiva política, perquè sense l’heroïcitat de Katniss els errors del passat s’haurien reproduït i perquè ella ve a fer-nos entendre que la llibertat depèn d’altres condicionants i no és automàtica. Vet aquí com davant l’immobilisme de sectors “polítics” i la set de venjança del poble, el deure de l’heroïna és defensar el dret de tots.

El que ha fet Katniss és, en recuperar la sobirania, permetre arribar a un nou consentiment que reculli el poder polític sobirà i formi un Estat. D’aquí que, com es veu a la pel·lícula, es facin eleccions, on el poble ja s’expressa directament, s’entén que s’ha permès l’expressió de la pluralitat i on tothom ha pres part. Ara, res d’això no és vist en detall: seria precisament la conformació d’una societat política, seria Locke estrictament. Però aquest no és el tema de fons de la pel·lícula, sinó que ho és la virtut republicana personificada en Katniss.

Ara, aquí hi ha un element interessant que pot sorprendre: havent matat la usurpadora, Katniss deixa en vida l’antic tirà i intenta suïcidar-se. Com pot ser això? El seu intent de suïcidi bé es podria entendre d’entrada com aquella voluntat de morir com a persona lliure que no viure com a esclau. Però l’aplicació d’aquest pensament que porta a la lluita armada contra el tirà tindria més sentit si efectivament morís en la lluita, i no en un acte de suïcidi. Llavors, es pot interpretar, en canvi, com un simbolisme, ja que queda personalitzat en ella, d’aquesta virtut republicana de defensa de les llibertats: una immolació de l’heroi, de qui representa el paradigma de la radicalitat democràtica, amb una doble lectura:
1) En primer lloc, és efectivament l’exemplificació del sacrifici personal per a la llibertat, la de tots.
2) En segon lloc, però lligat a això, és una manera d’emportar-se la càrrega de la lluita per la llibertat, és com un acte d’expiació que ella fa per tothom, tant perquè pot semblar incomprensible (per allò que hem comentat més amunt que ella ha actuat radicalment, però les masses actuarien més impulsivament), com perquè la resta no hagi de carregar amb aquest pes, aquesta responsabilitat que ha recaigut sobre seu, de forma que els allibera també de restar lligats a algú.

És això darrer el que explica, a més a més, que no mati -també- el president Snow. Què hauria representat que ho fes? En cas que els dos presidents morissin, el poble s’hauria quedat sense un llibertador i hauria estat desterrat també de l’antic règim. Hauria tingut la satisfacció de veure el tirà Snow morir, però potser no en un acte d’expiació que no portaria ja a la celebració dels Jocs de la Fam, sinó en un context de contradicció en què ha mort també l’altra. L’heroi, a vegades, és un incomprès; l’heroi és qui s’ha de sacrificar en nom de tots. Per això mateix, Katniss es trobaria també en una contradicció: o bé les masses, que no haurien comprès el seu acte, haurien girat la seva ira contra seu, amb efectes desconeguts; o bé ella, que ha estat l’heroïna promocionada per la propaganda i que té aliats que, a diferència d’ella, juguen al joc del poder, s’hauria trobat exaltada pel poble, que podria fins i tot postrar-se als seus peus, en un acte, altre cop, de servitud voluntària.

Ella ho sap, és un risc, o, millor dit, un perill que provocaria una marxa enrere en els passos per a la llibertat. A més, no vol ser líder de ningú ni vol sentir-se empesa per aquest possible corrent populista, simplement ha complert el seu deure com a ciutadà virtuós. Per això, no matar Snow no vol perdonar-li la vida, sinó que és un acte de precaució obligatori que ha de fer si vol assegurar la llibertat, perquè el poble no s’hauria previngut contra la nova tirana, i si vol evitar la situació de contradicció i confusió si hagués matat els dos. El poble pel seu compte -ella ho sabia- ja hauria matat, tal i com fa, el president Snow, hauria tingut el moment de catarsi que hauria donat lloc a les noves forces polítiques.

El seu suïcidi, però, és evitat. Podria no haver-ho estat de forma que s’accentués realment el seu sacrifici. Però ho és i no hi ha risc que sigui exaltada pel poble precisament perquè els ha donat la via d’escapament amb el linxament d’Snow. A banda, he de suposar que també per als propòsits formals de la pel·lícula calia que no morís, per acabar la historieta d’amor entre els dos protagonistes. I que no mori ens permet veure una cosa: el seu paper d’heroïna ha passat, tant com a responsabilitat seva, com en tant que actor polític. Ha estat agent i símbol de la revolució i de la llibertat, així que assegurades les condicions i complert el seu deure s’obre un nou escenari en el qual ella no entra. El poble li passa per damunt quan vol linxar Snow, els poders formals la detenen, i els polítics, que en cap cas estableixen contacte directe amb ella, simplement no compten amb ella (ni ella ho volia, recordem-ho), així com el poble se n’oblida completament. Per això els últims minuts de la pel·lícula només la mostren a ella, amb en Peeta, ja apartada, que ha recuperat la vida senzilla i austera de ciutadà que no busca complicacions i té una família. De nou, una al·legoria d’aquest radicalisme que podem identificar en Jefferson: en moments crítics, el deure em crida com a ciutadà a armar-me per defensar la llibertat davant del tirà, però res més, després puc tornar al camp a fer vida tranquil·la, si no és que he mort honrosament.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 24 Març 2016, in Sociologia, Valoració and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: