Guanyem el canvi. Per un catalanisme de majories

Dimarts dia 14, Xavier Domènech va oferir la conferència “Guanyem el canvi. Per un catalanisme de majories”. Hi vaig assistir i aquí us en vull oferir un resum escrit, però si la voleu veure íntegra, trobareu el vídeo al final de tot. Abans de fer-ne el resum, però, permeteu-me que expressi la meva més màxima satisfacció per aquest acte, ja que considero que, per una banda, és una manera d’introduir l’autèntica reflexió i argumentació en el discurs polític i, doncs, crec que és una manera de realitzar l’importantíssim paper pedagògic que tota organització revolucionària ha de tenir per tal de poder-se produir el canvi hegemònic, alhora que permet elevar la cultura política. D’altra banda, crec que també és un moviment políticament coherent per, certament, construir un nou catalanisme i fer virar els termes imperants del discurs a Catalunya (i Espanya). Sens dubte, les paraules d’aquest “historiador que ha decidit fer història participant en els moviments col·lectius”, en paraules de Gemma Ubasart, que és qui el va presentar, són ben profundes i interessants, ens obliguen a mirar el panorama polític d’una altra manera.

catalanisme

Xavier Domènech va començar recalcant que el projecte que representa En Comú Podem (sense mai esmentar-lo de manera explícita), és nou però s’ha construït agafant el bo i millor del passat. Ara bé, això pot portar cert desconeixement, ja que sembla que alguns actors polítics no ho entenguin o, pitjor encara, els contraris acusen En Comú Podem de ser “adanistes”, nous en política com si haguessin aparegut del no-res i amb propostes instrumentals (en el pitjor sentit de la paraula). D’aquí el propòsit de la conferència: ensenyar que el que es vol construir en l’eix nacional és una continuïtat històrica, i que la independència no és la culminació única i natural del catalanisme.

En efecte, les forces que formen part de la confluència tenen tradicions profundes i identificables que En Comú Podem vol recuperar, perquè el catalanisme més contemporani ha patit un viratge: “Part del catalanisme ha decidit que el seu projecte ja no era construir Catalunya amb altres pobles de l’Estat, sinó construir-la cap endins.” És una mutació de la tradició catalanista que s’exemplifica clarament amb la idea de la independència, fins al punt que destacats pensadors de l’independentisme diuen que el catalanisme, la tradició política central de Catalunya al segle XX, ha mort. Però això és així perquè s’ha confós un projecte polític merament amb tota la tradició catalanista, confusió que va acabar identificant-se amb al pujolisme.

Cal pensar bé la qüestió: “Però si el catalanisme és un mer projecte polític, no podríem ni tan sols parlar de nació.” En efecte, la independència és un mer projecte que s’ha confós amb la identitat i el sentiment nacional plural i divers, un projecte que, pretenent ser inclusiu, en realitat exclou aquells que no el comparteixen. Això vol dir que l’independentisme interpel·la els altres actors catalanistes com a transitoris, com si estiguessin de camí cap al projecte que ell defensa, com si fos l’únic concebible, com si calgués arribar a l’independentisme, anar cap a ell, si es vol allò que es considera just. És a dir, es tracta d’un debat realment instrumental i no pas de construcció de Catalunya. En aquest sentit, cal parar atenció a tres destacats elements que sobresurten d’aquest raonament d’interpel·lació:

  1. Només és possible realitzar les aspiracions catalanistes si “véns cap a mi” (la independència).
  2. Si no ho has entès, és que falta pedagogia.
  3. Només hi ha un espai polític (catalanista) possible.

Aquest tipus de construcció, per tant, suposa una negativa del que En Comú Podem defensa: un catalanisme popular, d’esquerres i plural. Per entendre-ho, cal reconèixer el triple substrat de base que neix al tercer terç del segle XIX i que encara no és catalanista pròpiament dit.

En primer lloc, la tradició plebea, radical, que vol construir la sobirania des de baix i als municipis, tradició dels primers comunistes, socialistes i anarquistes. Una tradició profundament anticentralista, un dels principals pensadors de la qual és Ramon Xaudaró, i que neix paral·lelament a l’Estat liberal espanyol.

En segon lloc, el pensament de Pi i Margall, que sintetitza i recull aquesta tradició i s’insereix en la tradició que engrandeix el paper del municipalisme com una de les bases de la sobirania, i pensava que aquesta sobirania, un cop reconeguda, havia de ser compartida. Pi i Margall és el gran pare de les esquerres catalanes, pare de Valentí Almirall (aquest ja sí el pare del catalanisme polític), però també de Salvador Seguí, que representa la tradició llibertària d’aquest país; així mateix, Companys el considerava un referent.

En tercer lloc, hi ha una cultura política patrícia que volia negociar amb l’Estat espais de poder per a Catalunya.

La tradició plebea té una relació inicialment difícil amb el catalanisme, però es converteix en alternativa de país i no només popular perquè esdevé referent i s’escampa gràcies a diversos actors, des de Gabriel Alomar, al PSUC i també ERC.

Si, doncs, hi ha hagut sempre aquestes tradicions i el catalanisme ha estat plural i central en la discussió política a Catalunya, com és que ha patit aquell viratge? Doncs un dels problemes que hi ha hagut és que s’ha considerat Catalunya com a nació en tant que dada de fet, és a dir, indiscutible. Però el cert és que no pot ser un factor de fet; és un element en moviment i de redefinició constant. El debat no és com s’integren les persones a la nació, sinó com construïm Catalunya. I per això, per tant, el catalanisme no ha pas mort.

Ara bé, també és cert que la realitat política varia i en els últims anys hi ha una situació que afecta Catalunya. Es tracta de la crisi social i econòmica, que ha suposat l’existència d’imposicions de dalt a baixa i del centre a la perifèria. Es tracta d’un procés d’agressió contra els drets que ha estat alhora un procés de recentralització. Ara bé,  s’ha de tenir en compte que la postura d’aquell catalanisme confós amb l’independentisme com a mer projecte ha ajudat a aquest centralisme: tots aquells que comparteixen els objectius d’austeritat han estat junts, catalans i espanyols. Això és així perquè hi ha “una contradicció entre polítiques neoliberals i la defensa de la sobirania”. O sigui, CiU també ha ajudat a recentralitzar i enfortir l’espanyolisme.

La reacció que s’ha produït a aquest fenomen ha estat de baix cap a dalt, és a dir, un enfortiment de la democràcia, i de les perifèries al centre. Això ha fet renéixer l’impuls per la independència de Catalunya, però també ha renascut la cultura política que és pròpia del país, radicalment democràtica, que reclama un debat de sobiranies múltiples (d’aquí també el perill que suposa el TTIP). “Així, el debat de la construcció alternativa de país, no és un debat d’estat nació, com si estiguéssim al segle XIX, sinó com construïm la sobirania en un món que ha canviat molt.” Per això, el debat de construcció de país no és instrumental per aconseguir majories polítiques simplement, perquè hi ha respecte i esperança en els marcs de lluita que existeixen, sinó un debat nacional que recupera la lluita per la sobirania plena.

En aquest sentit, “el referèndum no és una cosa tàctica, sinó estratègica”. Aquesta proposta crucial d’En Comú Podem té dues virtualitats: decidir què volem que sigui Catalunya a nivell institucional (però més de fons, la qüestió és com es construeix la sobirania), i, d’altra banda, representa el reconeixement de la sobirania. Això implica, doncs, que “no volem la política del peix al cove; volem parlar de la bases de la nostra democràcia, de la construcció nacional i de la sobirania.”

Per tot això, la proposta política d’En Comú Podem és la més ambiciosa que s’ha fet mai. I no és, no ens confonguem pas, és un mer debat de model territorial. No es pot parlar de model territorial si no es pot parlar primerament de plurinacionalitat. En aquest sentit, els municipis, que interaccionen en xarxa, juguen un paper important.

Que la sobirania s’identifiqui amb l’estat nació és quelcom que també s’ha de debatre perquè no sembla ser una solució idònia per la realitat que vivim. Però cal que les classes populars i mitjanes participin en aquest debat. A més, la proposta política plantejada entén la nació igual com entén la sobirania: “la nació com un plebiscit diari, i no un plebiscit electoral.” D’aquesta manera, l’espai polític que En Comú Podem aspira a construir vol aglutinar noves majories i vol debatre, compartir o divergir, en igualtat de condicions, amb els altres projectes nacionals.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 17 Juny 2016, in Consideracions polítiques, Divulgació and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: