La tan necessària confluència

La unitat política i orgànica de les forces rupturistes i progressistes és quelcom que llargament s’ha intentat, no sense discussions, per descomptat, desavinences i complicacions, ja que en aquesta unitat es barregen diversos nivells (institucional i orgànic), hi té un paper important la teorització política i hi concorren, certament, forces diferenciades amb les seves respectives voluntats de poder. Avui dia, en el nostre context polític amb l’aparició de Podemos, ens tornem a trobar en aquesta situació d’una manera tal com no s’havia donat des dels anys 30. En aquest escrit parteixo d’entendre la convergència de forces rupturistes com un principi tàctic crucial i ineludible de la revolució, i per això presento unes valoracions sobre el significat de la confluència i exposo la manera com crec que s’ha de construir. No puc evitar confiar que aquest article no només sigui element per a la reflexió, sinó també que les meves paraules puguin ser persuasives.

La confluència és un espai d’acumulació de forces per revertir la situació de desdemocratització patida, és nascuda per fer front a les forces reaccionàries, com el Front Popular el 36, i, doncs, l’establiment de la unitat d’acció entre els sectors progressistes. Això és el bàsic necessari per a l’activitat política, és d’on cal partir per posar en pràctica el principi tàctic citat, així que no es tracta d’unitat formal, almenys no necessàriament. Cal procurar també trobar un sol criteri d’actuació que doni consistència a la unitat d’acció, ser capaços d’apreciar la realitat amb els mateixos ulls. Crec que, en aquest sentit, cal basar-se més en el pragmatisme, ben orientat per principis progressistes i seguint una clara estratègia transformadora. No té res a veure, en cas que es pugui confondre, amb el que podríem anomenar la “doctrina de l’acció”, més típicament llibertària, consistent a la política de fets consumats i el compromís moral a fons amb l’acció abstractament entesa; això priva el partit o l’organització d’activitat pedagògica i genera conflictes a nivell micro que minen la cohesió interna.

La confluència té una doble dimensió: electoral i organitzacional. Per conduir bé la unitat d’acció que s’expressa a l’esfera electoral, cal també una organització cohesionada. Hi ha, doncs, una relació entre ambdues dimensions. El que no pot passar és com en el Front Popular: fer coalició electoral, però en canvi després cadascú enfocava, i cadascú honestament, el govern de manera diferent, per això no hi va haver un govern pròpiament dit de Front Popular, només majoria parlamentària. Vet aquí, doncs, com hem de procurar deixar de discutir entre els grups que si tal projecte és millor que l’altre, i trobar un mateix criteri d’anàlisi que ens porti a compartir un mateix projecte amb la seva respectiva estratègia, sense que això posi en dubte la cultura política de cada corrent. Jo crec que aquí rau el quid de la qüestió.

I això s’aconsegueix amb un punt de referència diferent: no ha de ser el propi partit, no ha de ser la doctrina pròpia. Tot el que hom diria i faria pel seu partit particular, ho ha de traslladar precisament a un altre punt de referència de les relacions polítiques. I aquest punt de referència és, precisament, la confluència. La confluència és com la idea que es vol construir, és com un motor ideològic de la revolució; és, també, la institucionalització d’unes interrelacions polítiques i d’una organització concreta a la qual cada partit ha d’abocar conscientment les seves forces precisament perquè aquesta idea pugui ser el paraigües de tot el moviment polític progressista i pugui materialitzar-se en una organització que englobi el conjunt de les estratègies concretes que cada partit seguiria. Conceptualitzada la confluència així, ha de resultar de manera que el total sigui més que la suma de cada una de les parts. S’ha d’assolir un paradigma organitzatiu i uns resultats electorals amb la complementarietat de cada força política que no fossin assolibles individualment. Alhora, això crea una sinergia determinada que enforteix la cohesió de la confluència, atorga més capacitat d’acció política i potencia la seva funció política, per exemple l’apoderament ciutadà. Del que es tracta és de tenir  un entremat orgànic i efectiu vinculat a la realitat política concreta.

Permeteu-me que ampliï més les dues idees d’aquest darrer paràgraf per extreure una significativa tesi del que és la confluència:

• Per una banda, he dit que cal identificar en la confluència el punt de referència dins l’esfera política. No és només conseqüència del principi tàctic, és que paral·lelament és també una qüestió estratègica per als partits. Cada partit veurà, i vet aquí el component pragmàtic de la confluència, que el que li resulta més útil és justament conformar una confluència, tant per tirar endavant els seus objectius de transformació social (que ideològicament els pressuposo), com per assolir quotes de poder (des del punt de vista dels incentius institucionals). Els interessos, en efecte, es presenten comuns, i no particulars. Això fa que, alhora, la confluència acabi resultant una realitat que caldrà finalment construir de manera objectiva. Això ens obliga, doncs, a ampliar les mires, a tenir més perspectiva: la confluència no és una cosa llunyana, sinó que és des de la confluència des d’on cal enfocar el conflicte polític objectiu i, doncs, l’estratègia que lligarà cada un dels components de la confluència. És una idea que té forma concreta i que cal aplicar.
• D’altra banda, he comentat que la confluència potencia la capacitat política. Efectivament, si, com a força transformadora, tenim per objectiu l’apoderament ciutadà i aquest no es pot assolir sinó per mitjà de l’organització, això vol dir que també la construcció d’aquesta organització és un objectiu, perquè és la manera com es concreta a la pràctica l’apoderament, per tal de poder entrar amb força a l’arena de lluita hegemònica. I si la lluita per l’hegemonia és com s’expressa en termes històrics la lluita política i de classes, això vol dir que la unitat d’allò que usualment anomenaríem les esquerres és també una necessitat històrica.

En resum, l’espai d’acumulació de forces és institucionalment necessari per tenir majoria parlamentària (i suposa, doncs, un objectiu estratègic) i és políticament necessari en la lluita per l’hegemonia per apoderar la ciutadania.  Vet aquí breument la meva tesi: la confluència no és un mer instrument que els partits, com a coses ja donades, empren si ho consideren oportú (segons els seus interessos particulars), sinó que esdevé així un fi: la unió de les forces progressistes, en efecte, necessàriament s’ha de concretar només en la confluència. I, com que estem persuadits a creure tàcticament, per això exposat, que la lluita revolucionària només serà eficient quan les esquerres vagin juntes, ergo és un objectiu necessari, doncs a la força també la confluència ha de ser un objectiu, i no només mitjà.

Però avancem una mica més. L’objectiu és la unió de les esquerres, està clar, i és quelcom ben necessari. Però cal tenir present el següent: una cosa és com les forces polítiques s’organitzen i l’estratègia que segueixen, una altra és la percepció de la ciutadania i l’adscripció individual. Fer una sola i única agrupació d’allò que usualment anomenaríem esquerres no vol dir que la ciutadania hagi de votar només per aquest criteri ideològic. És més, hi ha diversos factors i moltes motivacions de vot i poden no trobar-se tots reunits en una sola organització política; en canvi, trobar la forma com centralitzar això en organitzacions més o menys properes als sectors populars és una forma d’assegurar l’adscripció de la ciutadania al mateix projecte: motivacions diferenciades que acaben conduint cap al mateix objectiu i, en termes de relació de forces, acaben tenint la mateixa funció objectiva.

Això ens porta a parlar del com: com es construeix la confluència, de quina manera se li pot donar forma. Doncs bé, hi ha quatre maneres diferents de configurar la confluència, i no és res de nou que m’inventi jo, sinó que, de fet, es tracta d’una discussió històrica sorgida entorn del Front Popular. Les quatre possibles maneres de configurar una confluència són: 1) súperpartit; 2) partit únic com a nou subjecte polític; 3) punt de connexió entre partits, és a dir, coordinació i coalició electoral; 4) organització confederal o federal a partir de comitès locals.

Històricament, si mirem precedents, el Front Popular va ser una coalició electoral, suposava que cada partit continuava existint, acudien a les eleccions sota un programa comú i tenien el seus diputats segons els acords previs. Ara, això no els va forçar a formar part tots del mateix govern. Els 16-de-febrero-mas-alta-que-nunca-la-bandera-del-frente-popularcomunistes, en canvi, potser més intensament a França que no a Espanya, sempre tenien per objectiu un nou partit polític (si d’un cas fet amb comitès locals de base), un nou subjecte que absorbís la resta de partits, i evidentment esperaven poder controlar aquesta nova organització; aquest pla dels partits comunistes no es va poder realitzar de cara a les eleccions i van acceptar l’opció de la coalició, però sí que es va fer una fusió de partits comunistes: el PSUC. D’altra banda, els sectors més llibertaris sempre han optat per formes organitzacionals més autònomes i la unió confederal de les unitats petites. Res d’això no es va tampoc realitzar històricament en cap mena d’organització política que aspirés a ocupar el govern.

Aquesta és una discussió subjacent actualment en el nostre panorama polític i, si mirem Catalunya, els partits implicats (Podem, ICV, EUiA i Barcelona en Comú) tenen postures diferents, i no veig que s’hagi obert un debat i una discussió asserenada entorn de com s’ha de fer, cosa que trobaria fonamental i un pas obligat si volem dur a terme una pràctica política efectiva que encaixi amb la realitat. En efecte, de moment el que hem presenciat és l’existència d’una coalició electoral, En Comú Podem.

Pel que sembla, hi ha una forta inclinació a creure actualment que un nou i únic subjecte polític és el convenient. Si hi hagués un sol partit, llavors passaria el contrari de la fusió, i més si no hi hagut consolidació de la confluència: escissions i divisions, precisament perquè aquest sol partit no assegura, al contrari del que a priori podria semblar, la unitat d’acció i unitat organitzativa. Aquesta és, en definitiva, una crítica fonamental d’aquest escrit: la unitat d’acció i organitzativa és quelcom que s’ha d’aconseguir funcionalment i orgànicament, i no aplicant un model formal que dóna l’aparença que s’hi pot acostar. I és per això que, des de la meva modesta anàlisi, considero que la millor manera -pragmàticament- d’assolir-ho és amb el súperpartit. Així, mantenir espais polítics propis que ja recullen tendències i posicions és tant una mesura de prevenció, com una eina per a l’apoderament ciutadà. A més, sabem per la història que les eventuals escissions i divisions giren entorn de disquisicions a vegades banals i posicions relatives de poder personalitzades en una persona que sembla encapçalar tal corrent. Òbviament, això és normal en tant que forma part de la institucionalització de les relacions polítiques i també de la ideologia, però el que vull dir és que cal no quedar-se encallat en aquests termes quan hom es trobi en tal situació política, en canvi cal agafar perspectiva per analitzar críticament la situació i, doncs, ser capaç de veure-hi més enllà i discernir què convé objectivament a la revolució i la seva funció històrica, sense focalitzar-ho en cada tendència particular. Altrament, sempre hi haurà aquestes divisions, i en tenim munts d’exemples, que poden seguir per exemple aquest esquema: un comitè que no està d’acord amb un líder per l’estratègia, llavors aquest col·loca els seus afins al comitè i el convoca de nou, però es divideix perquè aquells no el segueixen, etc, etc. Coses així. I, mentrestant, les masses desorientades o, pitjor encara, la dreta prenent l’hegemonia.

Ara bé, de les opcions possibles, crec que aquella que és capaç de concretar les característiques que he exposat fins aquí és la de súperpartit. Que jo sàpiga no hi ha precedents i l’única manera com entenc que es pot concebre el súperpartit és en tant que existència dels partits separats integrats en un marc organitzatiu vinculant més ampli. En realitat, si tenim en compte que això continua suposant la presència dels partits existents i si considerem, com jo he fet, que la confluència és quelcom que té un valor polític -diguem-ho així- “superior” als partits particulars, i doncs és una manera de superar els partits, doncs penso que seria més adequat anomenar-ho suprapartit i no súperpartit.

Un suprapartit té l’avantatge que uneix més coherentment la dimensió institucional amb l’organitzacional. En efecte, en el moment puntual de les eleccions no pot sinó presentar-se de forma coaliada, ja que és la unió electoral formal, però fora d’eleccions suposa una unitat d’acció que els partits polítics particulars es comprometen a seguir i un marc organitzatiu global que facilita l’autonomia dels partits. És a dir, la confluència no seria un sol bloc monolític, sinó que seria capaç d’estendre’s en l’escenari polític per mitjà dels partits ja existents i, doncs, aprofitant els seus avantatges; i llavors serien els partits, amb la seva particular trajectòria i la seva manera particular d’interpel·lar les masses, els encarregats tant de buscar l’adscripció de la ciutadania, com de construir, amb les seves eines, l’estructura capil·lar que penetri en la societat civil; i això per un bé superior al del partit en concret: enfortir la confluència mateixa. D’aquesta manera, doncs, el discurs serà comú de la confluència (sense descartar variacions dels partits, ja que hem dit que cada un té un electorat diferent), l’estratègia serà comuna i la marca que caldrà presentar a l’opinió pública serà la de la confluència; així, cal entendre els partits com els “executors” de la idea de la confluència i els interpel·ladors; són la infraestructura. A més,  la consolidació organitzativa dels partits també permet superar la relativa dependència dels líders, que actua (o pot actuar) com un llast i dificulta un projecte que té per objecte potenciar l’apoderament ciutadà.

És cert que hi ha una complicació: és convenient que el suprapartit sàpiga trobar formes organitzatives que superin les discussions de despatx de repartiment de quotes i, doncs, un espai decisori igualitari i vinculant per a tots que estimuli l’autonomia organitzativa dels partits en tant que eines d’apoderament ciutadà. Em sembla bastant clar, en aquest sentit, que caldrà optar per alguna fórmula federativa entres els diversos subjectes confluents. Ara bé, és igualment cert que això a la llarga pot portar a la formació d’un sol subjecte polític, per tant, ara sí, un partit únic que ja desbanqui la resta de partits. No descarto que no sigui bona idea, però és quelcom a la qual cosa cal arribar amb el temps i si es mostra certament útil: seria un efecte d’aquelles sinergies existents en la conformació orgànica de la confluència, però no ha de ser una creació ex novo que oblida les trajectòries de cada partit (i el que representen), i que suposaria no superar sinó suplantar els partits, així com suposaria un nivell d’elitisme previsiblement més elevat que d’altra forma i ignoraria les tendències o fins tot confrontacions reals o eventuals en el si de les organitzacions. D’altra banda, s’ha d’esperar que si hom es vol afiliar, ja no pensi entre Podem o EUiA, per exemple, sinó que tindrà com a referència la nova marca. Mentre això no passi, els partits s’han de mantenir. Que no ens porti això tampoc a fer una anàlisi errònia: confiar en la coordinació de forces actual i buscar expressament que en el futur es dissolguin en un mateix subjecte. No, no és bo, perquè la coordinació no suposaria una bona consolidació de base de la confluència.

Crec que una manera de consolidar la confluència i permetre la convergència dels partits, així com estimular la participació política, és la combinació del suprapartit amb els comitès o les seccions locals, que  no concebo pas de forma federal entre elles, sinó autònomes en el funcionament i potenciació de la democràcia participativa, però vinculades a l’estructura centralitzada de la confluència i la seva estratègia. A més, cal tenir un projecte polític i ideològic clar, compartit i públicament anunciat que passi per la democràcia; aquesta seria la manera com la confluència s’ha de projectar a la societat i la base discursiva sobre la qual les seccions locals han de treballar. Així, l’eix articulador del discurs, en lloc de ser l’eix dreta esquerra, ha de ser el de la democràcia, que ampliï i doti de sentit l’eix bàsic del conflicte polític: la plebs contra l’oligarquia. No s’ha de fer apel·lació de classe, sinó a l’experiència de vida, a les condicions materials i, també, evocar els valors republicans. No ha de ser un moviment de defensa i protecció, sinó d’extensió de la democràcia guanyada.

f137ca4f658e33577819eb460a95f623_xl

En el nostre present immediat, ens trobem ara amb les negociacions entre Podem i En Marea a Galícia i, a Catalunya, la nova direcció de Podem sembla que posa la directa per formar el nou partit polític sota els auspicis de Barcelona en Comú. Alerta! No anem ràpid, no forcem la situació, ens hem de moure amb el que tenim. El mínim que ens interessa a tots és anar junts, per tant partim d’aquí, no fem polsos de força que revertirien aquest mínim que interessa a tots!
És normal tenir una visió des del punt de partida on hom es troba, en aquest cas, el propi partit o la facció (altanto amb les faccions, perquè també poden tenir un component descohesionador molt fort), però precisament el que jo dic és el que punt de referència per enfocar la realitat no ha de ser el propi partit, sinó la confluència. Si cada partit analitzés tenint la mateixa confluència com a referència, veuria que, en realitat, això és el que li resultaria més beneficiós, i precisament facilitaria la posada en comú de tots els recursos. La confluència no és només la idea que ens orienta, és, justament, aquesta construcció pràctica a la qual s’aboquen els partits. No és una cosa extra i allunyada, sinó, com el seu nom diu, és l’estratègia conjunta i convergent. O sigui, no és una cosa estranya que els partits assoleixen, sinó que és la mateixa argamassa que fa que els partits vagin tots a una.

I si els partits actualment fallen a construir una confluència, precisament perquè cometen l’error d’anàlisi de no saber mirar en perspectiva i prendre el seu propi partit i el que representa com a punt de referència inicial, doncs això suposarà un fracàs històric enorme, encara que ara no siguem capaços de percebre-ho, sinó els historiadors futurs, així com seran sobretot les generacions futures les que patiran desgraciadament les conseqüències negatives d’aquesta falta inexcusable.

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 5 Agost 2016, in Dins les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 1 Comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: