“Reflexions per a una Catalunya en comú”: comentari crític

Com vaig anunciar quan vaig resumir la conferència “Reflexions per a una Catalunya en comú” de Xavier Domènech, aquí pretenc agafar alguns dels elements que va tractar per comentar-los críticament.

Per començar, crec que podria dividir la seva conferència en tres parts, de les quals analitzaré separadament alguns tòpics:
-1a part: va repassar la situació de la crisi global i en va emfatitzar, sobretot, la dimensió ecològica, que suposa un altre repte que els comuns han d’afrontar.
-2a part: discussió sobre la definició ideològica de l’espai polític dels comuns.
-3a part: breu discussió sobre la construcció del projecte dels comuns i del projecte de país, i aprofita per esmentar el procés constituent, que no centra en els termes de l’aspecte nacional i la independència, sinó que emmarca en el context global.

1a part: la crisi global i la seva dimensió ecològica:

És d’agrair que potser per primer cop en un discurs de les forces polítiques progressistes, a banda d’ICV, que ja té trajectòria en aquest camp, es parli de medi ambient i, a més, i això trobo que és molt important, es remarqui l’amenaça ineludible que representa ecològicament el canvi climàtic, amenaça que, en paraules de Domènech i que no són pas exagerades, posa en perill les bases de la nostra civilització.

Tanmateix, seria un error prendre l’ecologisme només com a bandera de batalla, com un valor més (valor estètic) onejat per remoure consciències i preocupacions morals. Cal remarcar, com va fer Domènech, que es tracta d’una condició insalvable: el canvi climàtic generarà estralls, i qualsevol força política, precisament per ser “política”, ha de tenir en compte aquesta condició d’aquest “canvi d’època” que ens ha tocat viure, perquè el medi ambient no és aliè ni estrany, sinó que el que passa té a veure amb l’activitat humana. Sent-ne conscients i aprenent què fem de les nostres accions, podrem canviar-ho. Així, la nova política ha de saber abordar el medi ambient, i fer-ho, entenc jo i seria desitjable que els comuns ho incorporessin, en tant que activisme ecologista, és a dir, anant més enllà del que ICV ha fet i, com en d’altres qüestions, analitzar-ho profundament per veure’n les implicacions i bandejar les trampes que el neoliberalisme té preparades, com l’economia verda. En canvi, crec que seria una bona cosa, i seria una important tasca pedagògica i política dels comuns, abordar seriosament i fermament el problema tal i com se’ns presenta, a partir del que s’ha anomenat resiliència, és a dir, adaptació a les noves previsibles condicions.

2a part: base ideològica dels comuns:

Aquesta no va ser una discussió llarga i complexa, tot i que en certa manera està lligada amb la tercera part de la conferència, però contenia un potent missatge; potent i controvertit, que no va ser més desenvolupat per cautela, cosa que trobo justificada, tant per evitar possibles friccions inicials en el pla ideològic, sempre consubstancials a l’esquerra política, com perquè, malgrat Domènech genera un influx intel·lectual, ell mateix sap que l’espai polític encara està per definir-se i cal abordar el tema tranquil·lament.

cwxa8n-wqaa64az

Quin és aquest potent missatge? Doncs la seva afirmació que l’únic que es pot posar en pràctica ara mateix per intentar materialitzar el projecte polític guiat per un republicanisme més emancipador és la socialdemocràcia. Això és efectivament una gran certesa (i és una qüestió que tinc pendent de tractar més extensament en aquest meu bloc). Ara bé, els comuns, segons les seves paraules, són i han de ser hereus de tota tradició emancipadora, i, per tant, reconeixent igualment els límits de la socialdemocràcia, cal anar més enllà. Així, quan diu que és l’únic que es pot fer, no pretén pas -no se l’ha de malinterpretar- posar aquesta etiqueta, no és tant perquè pretengui definir així l’espai dels comuns, sinó perquè pretén així conceptualitzar el món real al qual l’activitat d’aquest subjecte polític es dirigeix. Un cop conceptualitzat i entès, és possible realitzar l’activitat política transformadora i realista.

En efecte, aquesta relativa defensa de la socialdemocràcia no ha de portar a entendre-la com una activitat pràctica que s’ha de fer perquè no hi ha més remei a falta de poder aplicar tal qual la teoria; ni és tampoc un subterfugi per no fer el que es voldria fer, ja que la política no és mera qüestió de desitjos ni intencions, sinó de guiar una acció transformadora segons les possibilitats. L’anàlisi de l’objecte de la realitat mostra que les possibilitats de canvi passen per la socialdemocràcia; no és, doncs, tampoc una afirmació pessimista, sinó que, precisament perquè és així, podem ara vincular críticament la nostra activitat subjectiva a la realitat. Així, al contrari de l’autoanomenada socialdemocràcia actual, que ha passat a esdevenir “socioliberalisme”, no s’ha de realitzar la pràctica perquè sí, sinó concebre perquè es fa: per unes circumstàncies que es poden modificar guiant l’acció d’una determinada manera.

Aquest és el quid de la qüestió i aquí rau la gran virtut que ha de distingir els comuns de les altres forces progressistes: la socialdemocràcia com a única possibilitat d’acció és la veritat del moment historicopolític en què ens trobem. És, en certa forma, el punt de partida de l’activitat criticopràctica transformadora, per tant no és ni apriorisme ni pensament especulatiu, sinó el que permet una praxi coherent i sòlida.

D’altra banda, malgrat que entenc que la discussió ideològica fos breument tractada, igualment es van trobar a faltar noves formulacions i nous elements polítics que, en tot cas, es poden afirmar independentment de les grans etiquetes. Si hem d’anar més enllà de la socialdemocràcia, no era d’esperar, també, que Domènech pogués concretar aquesta afirmació d’alguna manera? A l’única cosa a què va fer referència explícita va ser a l’economia solidària.

Tanmateix, és cert que bé es podia entendre que “anar més enllà de la socialdemocràcia” seria no caure en el mer keynesianisme. Si això és així, vaig trobar a faltar una referència, per exemple a la predistribució. Això és: sabent i reconeixent els efectes de determinats mecanismes (notablement el mercat), intervenir públicament per evitar aquells efectes que es consideren dolents per no intervenir a posteriori (redistribució). La predistribució implica atacar les iniquitats, i per tant avançar en la justícia social, i exigeix també organitzar els mecanismes de predistribució i decidir-los, per tant demana democratització.

Aquesta és una estratègia en pro de la justícia social no pas estranya, perquè s’aplica, però crec que la nova esquerra ha de saber desenvolupar-la millor per, com deia Polanyi, incorporar l’esfera econòmica dins l’esfera social: que la societat tingui preponderància, i no sigui l’economia qui defineixi la societat. Alhora, això ajudaria a posar en valor el que s’ha anomenat els béns comuns.

3a part: construcció del projecte de país i projecte dels comuns:

Com sempre, ben encertada la crítica a l’independentisme imperant i la reflexió, que és un altre indici que els marcs i els conceptes de la nostra esquerra s’han de canviar i adaptar, que la nació estat del XIX sembla ser un concepte antiquat. En canvi, el ponent va introduir -ara sí- un terme innovador, el de “Catalunya com a nació xarxa”. Crec que, efectivament, representa un nou angle per identificar la realitat i posicionar-se en les polítiques que s’han d’implantar, és fruit de l’anàlisi de les actuals condicions polítiques internacionals i globals, i sens dubte un enfocament en certa forma refrescant per escapar-se dels límits de la política estatal “típica”.

Òbviament aquesta qüestió, com d’altres, no va ser extensament tractada, simplement va voler presentar el marc en el qual els comuns s’han de moure. Ara bé, aquí és on també voldria fer una advertència: segurament és cert que la nova política dels comuns ha de ser capaç de relligar tots els aspectes a diversos nivells de gestió (nacional, regional, local), però no puc evitar veure una semblança amb les visions de la governança multinivell imbuïdes dels termes neoliberals, hipòtesis que porten a entendre aquesta governança com una qüestió de múltiple competència a diversos nivells i on, per exemple, els organismes municipals es converteixen en una mena de representants de la marca i competeixen a nivell internacional. Així mateix, crec que una perspectiva d’aquest tipus, encara que pretesament enfocada de forma emancipadora, igualment pot ser presa fàcil de la tecnocràcia.

Domènech va fer referència, com he dit, a l’independentisme, per dir que la construcció de Catalunya és un procés complex i que els comuns aspiren a ser un partit de majories. Ara, no va fer referència a l’estratègia concreta ni als principis tàctics, potser perquè no era el lloc. Però, tanmateix, és quelcom que podem saber per la manera com s’està portant a terme aquesta construcció de la confluència. En aquest sentit, l’adscripció social (i futura base electoral) es pot fer en dos possibles eixos, que són més aviat antagònics: o bé abordar la qüestió nacional i tractar-la de ple i, doncs, buscar un lloc dins l’espai del sobiranisme (per tant, competir amb ERC, sobretot, però també PDeCAT i CUP), o bé acostar-se als sectors socials més propers a PSC i C’s, així com mobilitzar -això seria crucial- l’abstencionisme. Jo ja he expressat més d’un cop que considero que cal optar per aquesta segona via, i ho considero així per dos motius:

1r) Per la funció històrica que entenc que els comuns juguen i han de jugar: una força revolucionària. En aquest sentit, cal inserir els comuns en les tendències històriques per determinar quina és la millor manera d’avançar. Altrament, aquella praxi política coherent que ha definit i ha entès que la socialdemocràcia és l’únic que es pot fer no acabarà de ser crítica.
2n) Sense entrar en termes tant grans, perquè el sobiranisme és un espai altament disputat i ja prèviament definit, llavors entrar en aquest debat és concedir que els termes del discurs polític són aquells que ja existeixen i que ja són hegemònics (per tant no són els comuns els qui tenen l’hegemonia). Amb aquest marc ja definit i repartit, abordar aquesta qüestió no fa sinó, per una banda, aguditzar la polarització i, doncs, alimentar C’s, partit de tipus reaccionari; i, per altra banda, legitimar el discurs d’ERC i facilitar la seva posició, en tant que força sobiranista (i independentista) “original” prèvia a la “còpia” dels comuns. Crec que les últimes enquestes electorals il·lustren aquesta qüestió.

Finalment, pel que fa a la manera com es construeix i s’organitza el nou espai polític, aquest és un tema d’un matís diferent i susceptible, per descomptat, a les sensibilitats múltiples dels partits. En aquest sentit, voldria només advertir una cosa que, almenys a mi, em preocupa: sumarà més que les parts en funció de la predisposició i l’objectiu dels confluents, en funció, de fet, de quin serà el referent polític pel qual els confluents es mouran. I ja hi ha, n’hi ha hagut sempre, diverses tendències, que no cal oblidar, perquè realment poden marcar i segur que marquen la definició organitzativa, que no és banal, sinó que l’organització ha de ser coincident amb la pràctica política que es vol seguir. En aquest sentit, és sabut que des de Podem es visualitzava la confluència com un pastís on els ingredients es barregen i són indistingibles, segons l’analogia que va fer Joan Giner; per altra banda, Iniciativa, que es mostra oberta a renunciar a sigles sense problema, no entén que els partits hagin de fondre’s en una sola única unitat; a EUiA hi ha qui creu el mateix que ICV i, també, els qui pensen, com pensava la vella tradició de l’esquerra, que efectivament cal desprendre’s del que és vell i crear un nou subjecte; i, finalment, Barcelona en Comú vol estendre el model que ha triomfat a la capital arreu del país. Per si això fos poc, BCNenComú creu ser el principal agent en aportar el màxim capital polític i l’èxit de la marca; ICV-EUiA també creu ser fonamental per la infraestructura i l’experiència, considerada necessària en un nou espai en què els altres no en tenen; i Podem, dividit com està, creu ser també el màxim garant del futur èxit perquè aporta el “múscul”.

No cal, i seria complex, estendre’s ara a detallar aquestes percepcions i consideracions, però almenys cal saber que hi ha aquestes diferències, que els judicis estratègics i tàctics es poden barrejar amb consideracions de tipus institucional (com distribució de quotes de poder), i que segons el concepte rector de la tàctica existent, l’organització del nou subjecte pot ser d’una manera o altra. És obvi que Domènech, que té una gran virtut, expressa a la seva conferència que el total ha de ser més que la suma de les parts, cosa que comparteixo, i que pretén transmetre confiança, però, personalment, veig que la qüestió és complexa i que el quid de la qüestió rau a saber concebre i definir, com deia en començar el paràgraf anterior, la tàctica des de la perspectiva adequada: pensant ja en termes de confluència havent analitzat críticament la situació política en el seu marc històric, i no pensant des d’a prioris o des de l’actual posició de cada força confluent. Ja he escrit prèviament com entenc i defenso que cal construir aquesta tan necessària confluència.

Advertisements

About Ectòrix

Llicenciat en Història i graduat en Sociologia. Sóc professor interí i em dedico, tant intensament com puc, a la política.

Posted on 9 gener 2017, in Dins les nostres fronteres, Valoració and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Comentaris

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: