Monthly Archives: Abril 2017

Llenguatge sexista?

Voldria exposar a continuació, després de molt temps de donar-hi voltes i pretendre escriure al respecte, una crítica a l’anomenat llenguatge no sexista, a partir dels meus coneixements. Ho faré des de dos punts de vista: en primer lloc, mostrant i demostrant que l’aplicació del llenguatge no sexista altera el llenguatge, la gramàtica i el significat naturals perquè en té un concepte erroni, i provoca distorsions, per tant ho analitzarem des d’un punt de vista lògic i lingüístic estrictament. En segon lloc, respecte de la teoria que el justifica, que essencialment és idealista.

El llenguatge no sexista, que pressuposa que l’ús del llenguatge expressa connotacions sexistes, és una plantejament força estès, si més no en determinats cercles de l’esquerra política (potser la majoria), que defensa que cal parlar usant més d’un gènere per referir-se a realitats. Tot seguit realitzaré la crítica al respecte, de forma detallada i llarga, però si més no d’entrada volia dir que tal plantejament s’ha format a partir d’un cert feminisme i que aborda la qüestió de l’ús de la llengua des de la seva visió ideològica. En canvi, l’Assemblea Nacional Catalana recentment ha abordat, encara que sigui succintament, l’ús del llenguatge no sexista en termes lingüístics, més que no ideològics, i per tant n’ha pogut plantejar una crítica (en el seu document d’orientacions lingüístiques).

1. Crítica a l’aplicació del llenguatge no sexista:guia

Segons la visió citada més amunt, el llenguatge no sexista pretén no primar els termes masculins. Hi ha, en això, un primer error de base, estrictament lingüístic: confondre el gènere gramatical pel sexe. Ho explico precisament pels motius ideològics del feminisme que justifica aquest llenguatge: pretendre identificar aspectes masculins i femenins arreu per tal de posar damunt de la taula una suposada confrontació. Aquesta confusió, que quedi clar, no l’assenyalo només jo, també ho fa la reconeguda lingüista Carme Junyent, que afirma també una cosa tan contundent (que abordarem a la segona part de la crítica) com que no s’ha d”ensinistrar” els nens en l’ús del llenguatge no sexista.

Així, l’ús del terme gramaticalment masculí no implica que totes les persones referenciades siguin masculines, sinó que és d’ús neutre sense valor en una suposada disputa de gèneres. Fixem-nos que totes les paraules tenen gènere, masculí o femení, independentment de si es refereixen a éssers realment mascles o femelles. Així, si acceptem l’explicació d’un determinat feminisme que el llenguatge com ha estat utilitzat fins (o sigui, de forma sexista) amaga la realitat de les dones, com podem explicar que diguem el cotxe i no la cotxe? Fixem-nos que hi ha llengües, com l’anglès, que no tenen gènere; a ningú no se li passaria pel cap, en pro del llenguatge no sexista, inventar-se gèneres en anglès perquè mascles i femelles puguin veure-s’hi reflectits. I hi ha llengües, com el llatí, que tenen més gèneres.

El llenguatge és un sistema lògic coherent, no hi ha una transposició de sexes o gèneres a la realitat en si, simplement la llengua, totes, generen formes d’expressió diferents, lògiques i vinculades a la construcció dels significats. En aquest sentit, l’ús dels gèneres és una qüestió funcional. I pot quedar clar amb un altre exemple: les llengües, a banda de tenir diversos gèneres, també poden tenir formes d’expressió que “barregen” (per dir-ho d’alguna manera, m’entendreu de seguida) les referències de gènere. Seria el cas de l’italià respecte del tractament de vostè: en italià “vostè” es diu “Lei”, que és exactament el mateix pronom personal (però escrit en majúscula) per referir-se a “ella”. Així, si haguéssim de fer una transposició literal de paraules italianes al català, és com si en italià per dir “com es troba vostè avui?” diguessin “com es troba Ella avui?”. A ningú no se li passaria pel cap, doncs, dir que el tractament de vostè en italià és sexista perquè invisibilitza els homes. Simplement, per l’evolució que ha viscut la llengua, en el seu funcionament es diu així. Igual com en català, i de forma general en les llengües llatines, la manera funcional de parlar de forma genèrica es construeix amb el gènere masculí.

Aquesta darrera afirmació, però, encara la podem ampliar més. Cal observar que l’adjectiu “genèric”, que justament parteix de l’arrel de “gènere”, ja significa que estem referint-nos conceptualment a elements que no distingim específicament ni particularment. És a dir, el seu ús el que fa és precisament neutralitzar el valor que el gènere o el sexe específic poguessin tenir. I aquesta funció lògica, i això és el més important i per això ho repeteixo, la realitza en català (i en altres llengües) el gènere gramatical masculí. Per tant, fer ús del gènere femení (amb arguments no pas lògics, sinó discursos polítics) implica desnaturalitzar la llengua i marcar explícitament el gènere (per tant, conferir valor exclusiu). Dit d’una altra manera, la llengua esdevé sexista quan fem servir expressament el gènere femení.

Fixeu-vos que de moment tot el que he explicat es deriva d’una cosa tan aparentment senzilla com dir “companys i companyes” o, pitjor encara, en la versió radical, només “companyes”. Però és que la confusió entre sexe i gènere és crucial. I, de fet, no acaba aquí, la cosa: aquesta confusió exacerba la no-transposició de sexes a la realitat i, doncs, provoca encara una altra confusió, la de significat i significant, que no és una qüestió estrictament lingüística, sinó que ja té a veure amb l’estructura cognitiva.

En l’aplicació del llenguatge no sexista, identifico un segon problema. Crec no equivocar-me si dic que totes les llengües manifesten una tendència, en el seu ús corrent i natural, al que s’ha anomenat “economia del llenguatge”; doncs bé, l’ús del desdoblament de gènere o d’expressions suposadament no sexistes són contràries a aquesta economia del llenguatge, per exemple a l’hora de substituir plurals neutres (“els voluntaris”) per sintagmes formats per l’adjectiu corresponent complementant el nom “persones” (“les persones voluntàries”). Fixem-nos, però, que no només complica l’economia del llenguatge, sinó que també, i aquesta seria una tercera problemàtica, altera la gramàtica catalana genuïna: és a dir, es deixen de fer servir substantius (o adjectius substantivats) que són inherentment genèrics, malgrat que gramaticalment expressats en gènere masculí, per fer servir altres noms diferents matisats per un adjectiu, que és com funciona, per exemple, la gramàtica anglesa. Això, val a dir, també significa alteracions semàntiques, el seu significat és matisat: no és el mateix parlar de “voluntaris” estrictament que de “persones”. En aquest cas, doncs, igual com en l’anterior, la crítica s’estén no només als aspectes lingüístics, sinó als cognitius.

M’agradaria, tot seguit, exposar uns quants casos d’incongruències en l’aplicació del llenguatge suposadament no sexista, que mostren el problema d’aquesta lògica tal i com acabo d’explicar.sexisme

1. Referències a un subjecte genèric i impersonal: és impossible substituir o desdoblar paraules de gènere masculí que no es refereixen específicament a un agent particular, sinó que fan referència al concepte o a un atribut genèric.

  • Conceptes abstractes i indefinits, com seria el cas de “el legislador”, que es fa servir en filosofia política i teoria política per referir-se a aquell agent polític que estipula les normes legislatives d’una societat, sense que sigui ningú en concret ni necessàriament definit en el temps. És il·lògic, per tant, justificar per un argument aparentment no sexista fer servir el terme “la legisladora”. Ens estem referint a un concepte, una idea, i no sabem (ni ens interessa, perquè és circumstancial) si el legislador en concret és home o dona, en cas que realment ho arribés a ser.

  • Atributs genèrics: quan volem expressar el valor d’una qualitat, independentment de la persona. Per exemple, si diem “convé ser crític”. Com dèiem més amunt, la construcció de frases i l’ús de paraules té a veure amb la funció del llenguatge, que en aquest cas és conativa. Seria absurd dir “convé ser crítica”.

  • De forma semblant a l’anterior, hi ha complements o noms genèrics independentment del sexe de la persona que parla o de qui es parla, per tant en la comunicació de la llengua no hi ha necessàriament vinculació amb el sexe real. Per exemple, en la frase “em veig a mi mateix com a individu autònom”. La paraula complementada és “individu”, que és masculina en tant que es refereix al concepte en si, per tant l’adjectiu serà també masculí, independentment de qui pronunciï la frase.
    Un altre exemple: un dia vaig assistir a una xerrada sobre retallades a sanitat. La ponent va dir: “Porto tota la vida treballant a la sanitat, però ja porto un any d’usuari“. Ho va dir en masculí, correctament, perquè es refereix al rol d’usuari, és a dir, la manera general per dir que es refereix a la relació amb el sistema sanitari, més que no dir que ella té aquesta condició, perquè, clar, abans quan treballava a la sanitat també era usuària particularment quan anava al metge, però no estava en la posició d’usuari. Òbviament, a la pràctica la significació real ve a ser el mateix, però el matís, diferent, i no se centra en el gènere, sinó en el rol.

2. El cas més evident i més elemental és l’ús de plural per referir-se de forma genèrica a un col·lectiu d’individus d’una mateixa mena, sense que posem en relleu cada individu particular ni el seu gènere, sinó més aviat allò que conceptualment representen.

  • “Els déus grecs” en seria un exemple. Algú diria “els déus i les deesses grecs i gregues”? És indiferent ara mateix en quin déu en particular estem pensant, però el que pretenem és referir-nos al concepte d’éssers divins en la mitologia.

  • Algunes paraules tenen la mateixa forma per al masculí i al femení. Pot ser il·lògic pretendre diferenciar-los expressament quan, de nou, volem fer referència genèrica al col·lectiu. Seria el cas d'”estudiants”. Si optéssim pel desdoblament de gènere, hauríem de dir (i no és difícil escoltar-ho en assembles d’estudiants) “els i les estudiants”, cosa absolutament xocant perquè un substantiu, que és sempre un concepte de la realitat, no pot estar determinat per dos articles diferents, i a sobre tindríem el dubte de si el substantiu l’estem dient en masculí o en femení… A banda, hi ha el matís semàntic: fer servir els dos gèneres els identifica i per tant els tracta separadament: estudiants homes per una banda i estudiants dones per una altra banda, quan el que realment ens interessa és l’apel·lació col·lectiva i als dos gèneres junts. És curiós perquè això mateix es pot tornar en contra de la lògica del llenguatge -suposadament- no sexista: si el que es pretén és identificar el gènere, que la forma de la paraula casualment coincideixi no és la solució.

3. Ús de noms singulars genèrics i abstractes. Aquesta sembla ser una solució lògica i fàcil si el que es vol és no fer servir termes masculins (potser no tant per motius estrictament lingüístics, ja que ja hem vist que l’ús de termes gramaticalment masculins propis de la funció del llenguatge no expressa sexisme inherent, sinó per motius ideològics) o fer visible les presència de dones estrictament en un context comunicatiu en qüestió. Doncs bé, pot tenir el seu sentit, sobretot si ho fem servir de forma precisa en un context reconegut pels parlants, i no de forma absoluta per evitar l’ús de termes masculins, ja que el cert és que sempre hi ha matisos o, fins i tot, diferències conceptuals profundes, ja que els noms abstractes singulars, encara que es refereixin a una mateixa realitat que el genèric plural, són de fet noms eminentment col·lectius o, just això, abstractes. Vegem dos exemples:

  • “Els estudiants pateixen molts problemes econòmics”. Aquesta seria la forma natural de dir-ho. Hom podria pensar que també podem dir “l’estudiantat pateix molts problemes econòmics” o, millor encara, “l’estudiantat és un col·lectiu amb molts problemes econòmics”. Doncs bé, per la idea genèrica que volen transmetre les frases, semblen equivalents, però no és exactament el mateix dir que els estudiants (o sigui, el fet mateix de ser estudiant, que és una condició de cada persona particular) tenen problemes econòmics, que dir que l’estudiantat, el col·lectiu en el seu conjunt, té problemes econòmics. La forma d’entendre i de conceptualitzar la realitat no és la mateixa. De fet, més que una “solució”, sembla una manera de complicar la forma d’entendre la realitat i, en tot cas, ens permet veure que podem expressar-nos d’una manera o altra segons el que realment vulguem dir. O sigui, si algú està fent un discurs polític (amb intenció emfàtica) dins del moviment estudiantil, dirà “nosaltres els estudiants volem pagar menys taxes”, en cap cas dirà el terme abstracte. Però si un expert està donant dades estadístiques agregades sobre la realitat de l’educació, pot dir “l’estudiantat ha vist incrementades les taxes” (igual com podria dir “els estudiants han vist incrementades les taxes”).
  • També ens podem trobar casos amb diferències més profundes, és a dir, casos en què fer servir el substantiu abstracte i fer servir el plural genèric realment no són el mateix. Per exemple: “Al llarg de tota la història de la humanitat, els homes sempre s’han barallat entre si”. Fem servir “humanitat” i “els homes” de forma diferenciada, malgrat que es podria pensar que en el fons es refereixen al mateix. Fixem-nos que si diguéssim la frase fent servir només el substantiu genèric per evitar el -suposat- sexisme del terme “homes”, la frase resultant no tindria sentit ple ni transmetria el que realment volem dir: “Al llarg de tota la història de la humanitat, la humanitat sempre s’ha barallat amb si mateixa”, igual com no tindria sentit dir-ho a la inversa: “Al llarg de tota la història dels homes, la humanitat sempre s’ha barallat amb si mateixa”. Efectivament, per tant, l’expressió i la funció del llenguatge no té a veure amb el gènere, i pretendre introduir-lo no fa sinó alterar el concepte, les idees. En efecte, “humanitat” és un agregat abstracte, no es refereix a totes i cada una de les persones, sinó a allò que hi ha d’humà en les persones, i per tant ens referim al gènere humà (separat dels animals, per exemple) i la seva evolució: vista la història de la humanitat en el seu conjunt, ens adonem que hi ha moments en els quals els homes (en tant que éssers pràctics i organitzats, no com a gènere humà) poden incórrer en guerres.

afasia

2. Crítica teòrica al llenguatge -suposadament- no sexista:

Voldria dir, abans de tot, que no sóc un expert i coneixedor del tema, llavors el cert és que no conec amb detall les argumentacions que des de la teoria feminista es donen al respecte, sinó que parlo des del coneixement bàsic que en tinc i l’experiència política (en debats, xerrades o tallers, per exemple), per això òbviament se’m poden criticar força coses que aquí dic, però tanmateix intento fer una panoràmica del que es troba i se sent i posar en relleu les incongruències teòriques més greus, sense entrar-hi en profunditat.

Comencem pel que em sembla més senzill. L’ús del “llenguatge no sexista” es defensa des de l’afirmació que la llengua invisibilitza les dones. Jo entenc que, d’entrada i afirmada així tal qual, aquesta sentència no és del tot certa, ja que es diu des de l’òptica que el gènere femení no es pronuncia a l’hora de parlar, d’aquí que la “solució” proposada sigui introduir-lo. Doncs bé, com he comentat ja, això no se sosté si som conscients que sexe i gènere són diferents.

Però no és l’única manera de defensar-ho. Anant un pas més enllà, algunes persones també diuen que, si la llengua invisibilitza les dones, això vol dir que la llengua és masclista. Aquesta afirmació encara és més exagerada i desencertada, crec jo, i ho és per tres motius:

1r) Perquè la llengua no és només una mera eina de comunicació, sinó que és tot un concepte lògic adequat a l’estructura cognitiva (per això parlem de llenguatge), i la lògica ni és ni deixa de ser masclista.

2n) Aquesta afirmació suposa valoritzar moralment la llengua, suposa traslladar aquest concepte políticomoral de les relacions socials a un sistema logicoconceptual amb funció comunicativa. Aquesta funció és el que permet que les persones el percebin -diguem-ho així-, és a dir, s’expressa, té forma; de fet, en tant que sistema logicoconceptual, jo diria que no té cap contingut específic. Aleshores, el concepte moralitzador “masclista” només es pot aplicar sobre la forma i pragmàticament sobre els qui en fan ús, d’aquí que pronunciar aquesta afirmació “forci” els parlants, si no volen ser titllats de masclistes, a canviar la forma com s’expressen. En resum, això suposa, per una banda, moralitzar el discurs, per tant traslladar sobre l’individu un cert control, i, també, una certa estetització, és a dir, canvis simbòlics sense contingut real.

3r) Encara més greu des del punt de vista de la coherència teòrica: si s’afirma que la llengua és masclista, s’entra en contradicció amb una altra afirmació que s’utilitza per justificar el llenguatge no sexista: la llengua en si no és masclista, però expressa les relacions socials existents, que sí que són masclistes.

Cal reconèixer que aquest darrer argument és el punt de partida real teòricament sòlid: afirmar que la llengua és un reflex de les relacions socials que ens envolten, mentre que dir que la llengua és masclista és una afirmació més “vulgar”. Seguim, doncs, la nostra crítica a partir d’aquí:

Hi ha en això un error de raonament: si l’argument del feminisme que defensa aquest suposat llenguatge no sexista és que la llengua en si no és masclista, però que expressa les relacions socials existents, i si donem per vàlid que la llengua invisibilitza les dones, llavors el lògic no seria actuar sobre el reflex, sinó sobre les relacions realment existents. Certament, no es produeix una correspondència entre la mesura suposadament transformadora i la situació en qüestió, per la qual cosa es tracta d’un plantejament acrític i contradictori. Això porta, a més a més, a l’esteticisme que comentava més amunt.

Com se sosté, aleshores, actuar sobre la llengua per canviar les relacions, si argumentativament no és lògic? Doncs perquè es teoritza de fons que si es canvia la llengua, es canvia la societat. Però aquesta afirmació té també uns problemes. En primer lloc, cal recordar que la llengua no és un reflex exacte i absolut de la realitat, sinó un sistema logicocoherent en si mateix, amb els efectes cognitius que això té, per tant intentar canviar la llengua per canviar la societat (suposant que realment es pogués) tindria, diguem-ne, efectes col·laterals. Però, en segon lloc i més important, hi ha un raonament fal·laç: que la llengua es vegi modificada per la realitat (n’és el reflex, per tant se’n veu afectada, perquè agafa la seva forma), no vol dir necessàriament que hi hagi d’haver una relació d’efecte inversa, és a dir, que la realitat es vegi afectada per la llengua si la modifiquem. Per exemple, no per dir “totEs”, és a dir, fer servir el femení com si fos genèric, eliminarem el masclisme o les expressions socials de discriminació envers les dones.

No cal, en realitat, fer grans discussions teòriques al respecte, només cal observar la realitat per saber si això és així. En aquest article, on la filòloga Teresa Tort deixa palesa l’artificiositat del llenguatge no sexista difós pel discurs de reivindicació de gènere, afirma que “La relació directa que alguns profetes i somiadors han volgut establir entre les marques de gènere en la llengua i  el canvi en la visibilitat de les dones en la societat és com insistir a barrejar aigua i oli. En podem fer una doctrina, però la realitat és totalment aliena a aquesta maniobra.” En efecte, a Espanya, segons l’últim informe sobre aquest tema publicat per UGT, la diferència salarial entre homes i dones és de més del 23%. Això és el que ens interessa canviar, i això es fa políticament; aquesta és la realitat efectiva, i no es veu “reflectida” en la llengua, perquè és un altre camp d’acció. Si el que es vol és millorar la visibilitat de les dones, el que cal fer (i igualment no sense crítiques) és introduir quotes de gènere a les llistes electorals, per exemple, o perseguir d’una vegada per totes les empreses (de ben segur, una gran majoria) que paguen menys a les dones respecte dels homes.

Es tracta, doncs, de solucions pràctiques; aquí és on ha de recaure l’esforç polític. La llengua, en mesures com aquestes, no hi té res a veure; introduir el discurs polític a l’interior de la mateixa lògica lingüística és erroni i genera problemes.

Crec haver exposat, fins aquí, els punts principals a criticar. Ara, quan jo he criticat de forma presencial davant de militants del llenguatge no sexista que estan equivocats, se’m repliquen altres argumentacions lligades al concepte de llengua com a reflex de la societat. Vegem-ho:

• Se’m deixa anar i se’m repeteix el discurs polític de la igualtat de gènere i de la situació social de les dones: les dones estan discriminades, no tenen visibilitat i tot això que ja sabem, com si fos una justificació directa i òbvia per feminitzar el llenguatge. Ara bé, es tracta del recurs a la justificació ideològica. Qui diu el contrari, que les dones no estiguin discriminades?? No és això el que critico. El que jo dic, com ja he explicat i com hem vist amb la cita de T. Tort, és que no hi ha relació directa entre una cosa i altra, no hi és de causa i efecte, i no hi és argumentativament: si es vol modificar la llengua, cal utilitzar arguments lingüístics, i no arguments polítics. Si no, el que estem fent és traslladar el camp de conceptualització i crítica política a un altre camp. Hi ha, doncs, un error lògic: que la defensa del llenguatge no sexista (potser independentment de les seves implicacions) és per definició l’aplicació del feminisme, forma part del seu discurs. Això vol dir que pressuposa que qualsevol mesura que aparentment defensi aquest no-sexisme o la igualtat és per si mateixa positiva i expressió pròpia del corrent polític en qüestió. Això, val a dir, no només segueix sent idealisme, sinó que és mer esteticisme, expressió externa i altament retòrica sense implicacions reals, per tant propi d’una esquerra poc crítica.

• Tot sovint també se’m respon, quan dic que no s’ha de modificar artificialment la llengua per postulats polítics, que la llengua evoluciona, per tant com si per definició fos una cosa bona i no tingués sentit criticar que es modifiqui. Si bé és cert que la llengua canvia, no és correcte suposar que, per això, la podem canviar nosaltres a consciència. És més, sovint l’activista -per anomenar-ho d’alguna manera- del desdoblament de gènere o del llenguatge no sexista afirmarà que, com que la llengua canvia, ell mateix la pot canviar. Però això és una fal·làcia moralista: deduir que, com que la llengua evoluciona, ha d’evolucionar (l’hem de fer evolucionar nosaltres), i a més en el sentit en què hom vulgui que evolucioni, com si fos bo. Però que la llengua canviï, evolucioni, és una constatació històrica, res més. Aquí veiem, per tant, que s’introdueix de nou la moralització (i, conseqüentment, individualització), lligada a la retòrica esteticista: es dóna per descomptat que és bo canviar la llengua, i és bo perquè ho justifiquen amb l’argument que les dones han estat discriminades tota la vida (com que ningú no posa això en dubte, es pressuposa automàticament una justificació, malgrat que ja hem vist que no hi ha relació lògica); per tant, qui no vulgui canviar la forma de parlar, és perquè és un carca: “si no fas servir el llenguatge no sexista, no ets un bon feminista”, se sentenciarà.

Crec haver demostrat, doncs, sobretot havent exposat l’enorme ambigüitat i les incongruències en l’aplicació d’aquesta “doctrina”, que l’argument donat per justificar el llenguatge no sexista no és ni molt menys lògic, és a dir, no s’adequa a la realitat del llenguatge; però, en canvi, es tracta d’un intens discurs ideològic que sembla que pretengui forçar la realitat per entrar-hi.

3. Comentaris finals:

Malgrat l’extensa crítica que aquí he exposat, entenc i és socialment lògic que la qüestió de la visibilitat de les dones preocupi. Però ho entenc en tant que no justificat per arguments feministes idealistes de l’estil “si canviem la manera de parlar, canviarem la societat”; ho entenc també si no apliquem de forma mecànica i absoluta suposats criteris no sexistes (que tot sovint, en realitat, impliquen sexualitzar perquè el femení és un gènere marcat); i, finalment, ho entenc si parlem de referents animats que defineixen realitats socials concretes (fins i tot diria, sociològicament definides) que, efectivament, es podrien considerar androcèntriques. És a dir, respecte d’aquest darrer punt, quan parlem d’àmbits socials que els homes han ocupat preponderantment o quan utilitzem termes realment sexualment masculins (per exemple, millor parlar d’AMPA que no d’APA). Així mateix, i de manera inversa (cosa a la qual no acostumem a prestar atenció), quan parlem d’àmbits socials feminitzats: per exemple, quan diem “les senyores de la neteja”; és obvi que són dones en la seva gran majoria qui s’encarrega d’aquest ofici, i per això pragmàticament el referent són dones. Però és una realitat amb una forta càrrega sociològica i pròpia d’un temps històric que mica en mica va canviant, per això quan ens referim a aquesta realitat de forma general, crec clar i evident que hem de deixar de referir-nos-hi a partir del sexe de qui històricament s’ha encarregat de netejar els terres; llavors, hauríem de dir “el personal de neteja”, llevat que, òbviament, de manera discursiva i emfàtica, vulguem focalitzar-nos en les dones que desenvolupen aquesta professió.

En aquest sentit, crec que és important tenir en compte, si som feministes i volem expressament fer palesa la presència femenina en determinats àmbits socials, l’Acord sobre l’ús no sexista de la llengua, promogut per la Generalitat i el Parlament conjuntament amb diverses entitats d’experts. Suggereixo a totes les feministes (sí, ara marco el gènere expressament) que li facin una ullada i parlin conforme el que aquí diuen aquells que hi entenen; no podem pretendre imposar sobre de la lògica lingüística una justificació política conforme la nostra ideologia. Així i tot, veureu que algunes de les coses exposades en aquest document s’agafen amb pinces, perquè els lingüistes ho estudien i hi pensen contínuament. De fet, per ajudar-nos a entendre la qüestió des d’un enfocament lingüístic ampli i adequat, recomano llegir els articles monogràfics d’aquest número de Caplletra, una revista internacional de filologia.

Ara bé, al meu parer seguir aquesta pauta no deixa de ser un compromís polític respecte del que coneixem com a “criteris de visibilització de les dones”, per tant, de nou, no es tractaria de dir que la llengua és masclista. Llavors, adequar-se a aquests criteris és una qüestió d’ús de la llengua i és opcional, i no parlar d’aquesta manera no implica en cap cas més grau de masclisme ni des del punt de vista discursiu, ni des del punt de vista moral respecte del parlant. Entenc, però, que és preferible promoure aquests criteris, ja que amb les paraules podem valoritzar la realitat, d’acord amb el document que us he adjuntat (no estic del tot d’acord que tanmateix calgui parlar d’ús “no sexista”).

sororitat

De manera totalment oposada, el que no entenc ni trobo justificat de cap manera és la inclusió arbitrària i a mansalva del gènere femení quan parlem, així com la substitució del masculí genèric pel femení. Això porta a considerar que una cosa és la visibilització de les dones quan parlem respecte de referents socials concrets, i una altra cosa és estrictament la feminització del llenguatge, que no és sinó, com es dedueix de la crítica exposada, un producte d’una determinada ideologia que identifica en l’estètica la seva realització. Si el que es busca és expressament evitar l’ús del masculí, llavors el parlant que actuï amb aquest criteri està francament adoctrinat.

La pressió d’aquesta ideologia porta a casos extrems com el d’aquesta imatge d’aquí dalt d’un missatge de Podem. Jo sincerament m’ho vaig haver de llegir dues vegades per caure-hi. Pretenent ser els més feministes de tots els feministes, als responsables de comunicació (o de discurs) de Podem, no se’ls ha ocorregut cap altra cosa que ignorar una paraula patrimonial del català i, a més, amb molta història, com és “fraternitat”. I la raó és que “fraternitat” deriva de la paraula ‘germà’ en llatí, cosa que, pel que sembla per als responsables de Podem, és massa masclista. Llavors, han hagut de fer servir una paraula no recollida en el diccionari i que deriva de l’oposat sexual de ‘germà’, que és “sororitat”.

Veiem, doncs, que aquest és un cas demencial de feminització del llenguatge: simplement el que estan fent és anar introduint paraules que tenen alguna referència femenina, com si la semàntica estigués sexualitzada, i d’aquesta manera fan coincidir la forma de la llengua estèticament amb el seu discurs ideològic. Això no té res a veure amb la raó lingüística ni els criteris de visibilització de les dones.  Si se’m permet ser incisiu, fins i tot us diria que la feminització de la llengua no és més que una forma de fabricar una neollengua l’únic que en aquest cas no des dels poders reaccionaris. En definitiva, feminitzar el llenguatge com veiem a partir d’aquest exemple, no és indici de feminisme, ni molt menys.

Anuncis