Monthly Archives: Juliol 2017

Inflobloc: 6 anys del bloc!

Per aquestes dates fa ja 6 anys vaig posar en marxa el bloc, un projecte amb el qual pretenia analitzar la realitat social i política. No volia escriure simples articles d’opinió sobre coses, per exemple, d’actualitat, perquè això ho fa tothom i al final darrera de l’opinió hi ha el posicionament personal; volia, anant més enllà, intentar treure l’entrellat, des de la meva modesta anàlisi sociològica o politològica o filosòfica, d’aquells temes que susciten interès, i, així, fer despuntar o recalcar elements que amb una simple opinió no es plasmarien i que, de fet, analitzats ens poden fer canviar d’opinió. Crec que ho he aconseguit, però sóc conscient que això també vol dir, tot sovint, desenvolupar àmpliament temes i fer escrits llargs.

L’objectiu que he perseguit i persegueixo amb el bloc des que el vaig crear s’ha complementat amb la recent creació del meu canal de Youtube, és a dir, d’un videobloc. I, a banda, la meva intervenció en el món de la crítica social i política -diguem-ho així- també es va ampliar quan em vaig obrir el compte de Twitter.

Durant aquests 6 anys, he escrit en total 198 articles amb contingut (és a dir, descomptant els articles que es refereixen al mateix bloc o també les publicacions del videobloc). Amb el pas del temps el ritme d’escriptura ha anat baixant: hi ha força diferència entre els tres primers anys i després. Doncs bé, aprofitant que el bloc fa anys i que fa temps que no faig un recull d’articles publicats, doncs tot seguit unes dades sobre els articles i el llistat dels que jo mateix considero els més interessants o importants.

Articles més populars:

Les entrades més llegides al llarg d’aquests 6 anys han estat:

1a: 8 motius pels quals no em posiciono a favor de la independència.
2a: Pinzellades sobre el conflicte araboisraelià.
3a: Retorn al masclisme?
4a: Una cançó justificadora del masclisme
5a: El dret universal a l’educació en perill

Les quatre darreres entrades tenen més o menys les mateixes visites i no estan tampoc lluny de la resta d’articles, si seguíssim la llista. En canvi, el primer article, el de la independència, es desmarca amb diferència: més de 1000 visites de diferència entre aquest primer article i el segon! D’altra banda, aquest mateix article que està en primera posició és també l’article amb més comentaris, però tanmateix, com que aquest bloc compta amb molt poca gent que faci comentaris (clar, perquè també tinc pocs subscriptors), doncs potser no té gaire sentit tenir-ho en compte si l’aportació dels lectors en forma de comentaris no és generalitzada.

Articles més rellevants:

No llistaré tots els articles que considero més destacats que suggereixo que llegiu si no ho he fet ja d’aquests 6 anys, sinó només els més destacats des de l’any 2015, que és un vaig fer l’últim recull d’articles. Els anteriors, els podeu trobar ja llistats aquí.

Podem i la independència: comentari sobre la postura de Podemos respecte de la independència, anàlisi de com ho enfoco i el joc de la dicotomia.
Les parets parlen: sèrie d’articles que vaig fer (i intentaré prosseguir-la) en què analitzo el significat de diversos missatges de grafit.
Les ànimes dins de Podem: anàlisi sobre les tendències internes de Podem i com s’ha d’enfocar l’organització. Va ser escrit, però, fa 2 anys, per tant la situació ha canviat una mica.
Step up vs. Big Hero: crítica comparada entre aquestes dues pel·lícules motivada pel cas real del meu institut, on es volia projectar a tutoria la primera i jo, per això, hi contraposo la segona.
Ressenya: La rebelión de las masas.
El que els neoliberals pensen, 2: recull de citacions paradigmàtiques de la ideologia neoliberal.
Sobre la revolució i la història: assaig crític sobre el lligam i la relació entre aquests dos conceptes.
Comunitat autònoma com a circumscripció: defensa de l’establiment de la comunitat autònoma com a circumscripció electoral.
La qüestió organitzativa a Podem: comentari, ampliant i concretant “les ànimes dins de Podem”, sobre la situació organitzativa.
Los Juegos del Hambre i la llibertat: anàlisi des de l’òptica filosòfica del concepte de llibertat a partir d’aquesta pel·lícula.
El meu primer article d’opinió: “És que jo no votaria”: l’important aquí no és tant aquest article en si, sinó el fet que vaig començar a escriure per una revista d’àmbit local. Tots els articles d’opinió que hi publico, evidentment també els penjo en aquest meu bloc.
La tan necessària confluència: forta defensa a partir d’una anàlisi política de la necessitat de construir la confluència i com l’hauríem de concebre.
Llenguatge sexista?: crítica detallada i llarga a l’ús del dit llenguatge no sexista i crítica a la seva justificació.
Crítica a “Veritats de mentida”: l’important d’aquí és que és el meu primer comentari crític audiovisual.
Catalunya en Comú davant del “referèndum”: anàlisi i crítica de la postura que al meu parer els comuns haurien d’adoptar davant de l’1-O.

Anuncis

Catalunya en Comú davant del “referèndum”

Catalunya en Comú és l’espai polític que potser més intensament ha defensat el referèndum i alhora el que també ha criticat públicament que no fos amb garanties, i és un partit sobiranista però no independentista. Això col·loca la confluència en una posició delicada davant de la convocatòria del dit referèndum el proper 1 d’octubre. Si el “procés” ja és una cosa complexa, doncs imagineu-vos com de complexa ha de ser la presa de posició d’aquest partit. Això fa, també, que l’actualitat política posi molta pressió sobre els comuns.

Ara bé, els portaveus de Catalunya en Comú ja han expressat el seu suport a l’acte, tot i que no s’ha pres encara una decisió ferma sobre la manera concreta com s’encararà aquesta convocatòria. S’ha posicionat, doncs, al costat del “referèndum”. No només això, sinó que fins i tot es podria dir que està prenent una via més aviat proindependentista. Crec que la defensa de l’1 d’octubre ha estat precipitada i em sembla evident, i més tenint en compte la posició complexa i delicada en què es troba el partit, que aquest és un tema molt important que es mereix ser estudiat i analitzat en profunditat, que sigui objecte de debat polític real.

Aquest escrit pretén ser la meva aportació a aquest debat, és una crítica a la posició actual de Catalunya en Comú. És cert que hi haurà qui dirà que també des del nou partit s’ha criticat el referèndum per no tenir garanties, però tanmateix no ha estat una presa de postura davant de l’acte i, en qualsevol cas, genera confusió en el discurs i contradiu el que afirmen els portaveus.

Jo pensava abans que tindria un cert sentit que la confluència donés suport a la convocatòria i fins i tot incités a la participació, precisament com un acte de reafirmació democràtica. Però he arribat a la conclusió que, en realitat, això no seria l’adequat, fins i tot seria contraproduent. Precisament pels principis ferms d’aquest partit, que en la qüestió nacional es poden expressar en 1) referèndum -de debò-, i 2) tendència a la federalització de territoris, crec que Catalunya en Comú faria bé de no participar ni donar suport a la mobilització de l’1 d’octubre. Vegem-ho, perquè penso que hi ha diversos elements a criticar, i comencem per allò que els adversaris dels comuns dirien l'”ambigüitat”, que jo penso que no és tal, sinó en realitat un joc d’equilibris per raó de la delicada situació en què es troba i per no haver sabut prendre una decisió ferma de partit.

Per començar, ¿quin sentit té haver estat criticant -molt correctament- que el referèndum s’ha de fer amb garanties perquè sigui realment un referèndum, i per tant haver estat advertint al govern que no s’embali i no jugui amb una cosa de profund valor democràtic, quan, fins i tot abans que el president digués quines serien les “garanties”, des de Catalunya en Comú ja s’afanyaven a afirmar que es donaria suport a la mobilització de l’1-O? Però, encara més, ¿quin sentit té haver estat insistint i també cercant el reconeixement internacional, si, quan la Comissió de Venècia, que és l’organisme que hi hauria pogut haver donat cobertura internacional, no mostra el seu suport al referèndum, tanmateix se segueix donant-hi suport?

Això ens porta a adonar-nos, en realitat, que donar suport a l’acte de l’1-O representaria alinear-se amb la via unilateral, que evidentment està a les antípodes del projecte polític dels comuns. A més, tampoc no seria adequat donar suport a la “mobilització” alhora que, en canvi, no es justifica el referèndum; aquesta seria una postura contradictòria, absurda i aguditzaria les contradiccions internes: què és la mobilització sinó el referèndum? Com es pot defensar per separat? Ben al contrari, el que representaria és seguir el joc del processisme, que no ha estat capaç de tractar en la seva complexitat la democràcia. No podem quedar imbuïts, doncs, per aquest discurs.

Així, el “full de ruta” no és nostre. Seria un error estratègic alinear-s’hi, igual com és un error tàctic -com he defensat més d’una vegada- pretendre seduir i buscar el votant més aviat independentista. La tasca de la confluència, la tasca d’una força política progressista que aglutina un gran ventall de tradicions de l’esquerra política, és sempre estar al costat de les classes més desafavorides; “estar al costat”, i no fer retòrica pretenent ser els seus representants, error que ja va cometre ICV i que no li va servir de res. I, així, allunyar-se dels “jocs polítics” tancats i autoreferenciats que estan a anys llum de les preocupacions reals i de l’experiència de la ciutadania.

De fet, aquest referèndum no representa una simple consulta sobre el posicionament del poble català, sobre les diverses i possibles formes de relació amb altres territoris de l’Estat, sinó que pregunta específicament i expressament sobre la independència; per tant, és només un “referèndum” independentista. Un partit com Catalunya en Comú, que no és independentista i que té ja una postura fixada a l’assemblea fundacional del 8 d’abril, no pot donar-hi suport. Però no només això, sinó que la cerca de la independència no és tampoc un mer desig dels promotors del referèndum (que és el govern, per la qual cosa actua més de forma partidista que no buscant el consens), sinó que és una cerca unilateral i aparentment decidida: pretenen fer passar el referèndum per vinculant i declarar la independència l’endemà de la seva celebració. Què pintaria, doncs, Catalunya en Comú donant suport a un acte amb aquesta intencionalitat política??

No podem tampoc ser ingenus i dir que, per culpa de l’immobilisme del PP, duem a terme una mesura de pressió com el “referèndum”, que pretenem simbòlicament defensar la democràcia. Hi ha, efectivament, qui recorre a l’ètica democràtica, diguem-ho així, per reivindicar que es vol votar i que no es pot silenciar un poble. Però tampoc no trobo aquest argument vàlid, per dos motius:
1) Perquè, tot i que cal partit sempre d’uns principis ètics ben clars i ferms, la política és en el fons una cosa pràctica, per tant cal analitzar-ho des de les seves implicacions reals, relacions de força, i així ens adonem que una cosa no treu l’altra: que seguim alineant-nos amb el processisme i que, com tot seguit diré, estem empenyent la ciutadania alas braços dels PSC i de C’s.
2) Perquè aquest argument que s’esgrimeix com a legitimitat ètica queda totalment desvirtuat quan, també des de l’ètica, es pot afirmar just el contrari: un referèndum que no és un referèndum és un engany democràtic. No és lícit, doncs, enganyar la ciutadania i, encara més, entrar en un joc polític en què nosaltres mateixos ens autoenganyem. Així és més fàcil convertir, també, la política en allò típic del teatre, en allò de posicionar-se respecte de proclames i entrar en un joc autoreferenciat tancat sobre si mateix sempre entorn del mateix. I això és, de fet, una cosa que per principi no hauríem de fer.

Finalment, queda encara un altre argument ben important. Normalment critiquem el referèndum des d’un punt de vista de la “conceptualització” del referèndum, però ens oblidem que està immers en un context polític més general, i per tant no l’abordem de forma estratègica i segons les seves implicacions, com he dit al punt 1 superior, polítiques. Certament, els comuns representen un espai polític ampli, divers i plural, majoritàriament no independentista i amb un projecte polític votat en assemblea de tipus federatiu. Per tant, és prou evident que no hauríem de passar per alt aquestes condicions.

No només això, sinó que, com he defensat ja moltes vegades (sobretot aquí), el context polític català està polaritzat i dicotomitza entre el “sí” i el “no”. La nostra missió és veure com es formen aquests blocs i apel·lar a les majories socials per trencar la lògica de la dicotomització i fer avançar el progrés social. No podem pretendre col·locar-nos, ni ha de semblar que ho fem, en l’espai del sí, que ja està ocupat, quan les majories socials no ho reclamen. I, per altra banda, hem de tenir en compte que a l’espai del no hi ha el partit que encapçala la reacció: C’s.

Ahir dia 7 de juliol va passar una cosa que ajuda a entendre-ho i que, de fet, hauria de facilitar la posició dels comuns: Podem Catalunya va anunciar que donaria suport al referèndum i que invita a anar a votar. Sens dubte, aquesta decisió, que alinea Podem amb les independentistes i trenca amb el projecte polític general de Podemos, deixa orfe un espai polític: els votants de Podemos no són independentistes, són de classes populars i fins i tot estan cansats d’aquest joc del processisme. Podem els ha repel·lit: o bé ajudaran a la recuperació del PSC, o bé alimentaran C’s… si és que els comuns no fan res per evitar-ho. Catalunya en Comú té una oportunitat perfecta, d’acord amb la seva tàctica general, per interpel·lar aquests sectors de població, per recuperar uns simpatitzants de Podem que fa temps que van perdent la il·lusió (i dic recuperar perquè recordo que Podemos forma part de la confluència) i per introduir un discurs públic clar i contundent en relació amb l’1-O, que defensi la no-participació.