Category Archives: Cultura

Ressenya: el tiempo pervertido

El tiempo pervertido. Derecha e izquierda en el siglo XXI – Esteban Hernández (2019)

El llibre, en una cita:

«La experiencia del populismo señaló algo muy evidente, ya que cuando fuerzas muy desiguales se enfrentan sólo puede haber un ganador; por así decir, se deja el cumplimiento de la ley al arbitrio de la parte más poderosa.»

El llibre, en un paràgraf:

Els moviments polítics s’han definit aparentment per la relació que tenien amb el temps: o bé avançar o bé retrocedir, és a dir, o bé conservadorisme o bé progressisme. Són categories que tallen transversalment les categories clàssiques de dreta i esquerra, de tal manera que també la dreta pot voler avançar i ser “moderna”. Vet aquí com es desenvolupa una forta lluita cultural, sobre la base de la qual s’han donat històricament tres onades conservadores. Allò que les caracteritza és el replegament, la concentració de poder i recursos cada cop en menys mans en detriment de la majoria. Actualment ens trobem en la quarta onada, en un context de noves formes econòmiques que posen èmfasi en les finances, en el guany immediat i en el discurs moralitzant de l’adaptació del treballador al món laboral, que alhora fan trontollar la globalització en favor de la geoestratègia i que porten a l’existència de guanyadors i perdedors. Els qui “progressin” seran els vencedors. Les velles elits, de dreta o esquerra, encarnades en figures com Macron, es tanquen en l’autoritarisme per mantenir el que els havia funcionat. Però es tracta d’una debilitat que és en ella mateixa una condició perquè l’onada conservadora avanci, ja que les tensions existents porten les classes populars i mitjanes, autèntics perdedors de la globalització, a buscar una solució. Només els moviments dextropopulistes ofereixen una alternativa als seus ulls, tot i que realment accentuïn les concentració de poder. És un cercle viciós. La solució passa per oferir una resposta progressita igulitària que aglutini la lluita cultural amb la material.

Què explica?

Esteban Hernández pretén exposar com es poden entendre les tendències de dreta i esquerra al llarg de la història i en els temps actuals de fi de la globalització. Per fer-ho, però, no parteix d’aquests mateixos conceptes ni en dóna una definició inequívoca, ja que són termes que poden variar en el temps, si bé els dóna per descomptat en els seus principis ideològics. En canvi, intenta veure com els moviments polítics s’han relacionat amb el temps (això és així perquè, podem deduir, amb el pas del temps les societats van avançant i la política es desenvolupa en el temps). Així és com l’autor porta a la superfície dos altres conceptes que es creuen amb els clàssics de dreta i esquerra: conservador i progressista. Es tracta d’un clivatge polític, doncs, que posa èmfasi o bé en el retorn al passat, o bé en l’avenç i la modernització. La lluita política, llavors, es desenvolupa també sobretot en el pla cultural i simbòlic, i més sentit cobra encara quan, com reconeix l’autor, són termes que es poden haver acostat ideològicament. Fixem-nos-hi: «La modernización les empujaba a separarse de sus raíces, de modo que las formaciones conseravdoras abrazaron el liberalismo, que en otros instantes fue su enemigo; los socialistas perdieron de vista la socialdemocracia de los años sesenta y setenta, que les había hecho crecer, y dieron forma a varias terceras vías que priorizaron los enfoques liberales en la economía; los comunistas tomaron distancia a través de las nuevas izquierdas, rojiverde y arcoíris, de los postuladors marxistas que habían defendido en buena parte del siglo XX.» (p. 23)

Ara bé, en el fons, tant dreta i esquerra abracen el “progrés” («un avance tranquilo pero incesante»). Aquí és on entra la “perversió” plasmada en el títol de l’obra, perquè no per voler avançar realment la nostra societat millora. Per això l’autor creu que l’interessant és optar una visió que s’enfoqui en la posició que poden ocupar postures de dreta i d’esquerra estructuralment, i això es veu per mitjà de la relació amb el poder (que és un factor que l’autor no treu a col·lació de forma explícita, però, fins a meitat de l’obra), alhora relacionat amb aquell suposat avenç en el temps. Aquesta relació ve definida per la concentració, és a dir, l’acaparament de recursos cada cop en menys mans en detriment de la majoria. La dreta esdevé, doncs, un corrent de manteniment del poder en les mateixes mans o d’enfortiment en algunes de les mateixes, cosa que fins i tot la pot portar a combatre l’statu quo tradicional.

Els quatre replegaments conservadors, iniciats amb l’auge neoliberal, representen el mateix: «más poder y más recursos a los que ya los tenían, [sin] una contracultura alternativa, sino un nuevo statu quo a partir del cual las ideas influyentes no circularán desde el lado de las creaciones culturales o de las universidades, sino desde las consultoras, las escuelas de negocio, los entornos expertos y algunas cátedras de economía. Y en ese new normal aparecen las variables típicas del conservadurismo reciente: una reacción que trata de romper con los establecido, que se vuelve contra parte de las élites, las liberales, a las que responabiliza de la decadancia del país, que empuja el dinero estatal hacia las grandes empresas en lugar de hacia el conjunto de los ciudadanos y que debilita las resistencias típicas.» (p. 43) És a dir, diferenciació social acompanyada d’una profunda lluita cultural. Avui dia el “calvinisme” moralitzador és especialment fort, però també hi ha una diferència: la concentració de poder es deriva més de l’anomenada acumulació per despossessió, com l’autor mateix referencia.

La crisi dels anys recents no és una debilitat, sinó una transformació del sistema que vehicula l’onada conservadora. I es tracta d’un xoc que, com a tal, sacseja la societat. En moments de declivi social, diu l’autor, apareix el populisme com una resposta. «El populismo surge como una reacción y, en consecuencia, canaliza sentimientos, aspiraciones y malestares que admiten distintas lecturas ideológicas. Puede ser aprovechado por las fuerzas conservadoras, entendidas como las que refuerzan la posición en la estructura social de las clases favorecidas o por las fuerzas progresistas, aquellas que tratan de generar un cambio en el reparto de posiciones que redistribuya el poder y los recursos de modos más favorables a la mayor parte de la población.» D’aquí extreiem una important reflexió, doncs: aquesta resposta pot ser efectivament contrària o una reacció causada per la commoció que en realitat segueix beneficant la concentració de poder. La línia explicativa de l’autor, si bé partida en diversos capítols en referència a la relació amb el temps, és molt lògica: conservadors i progressistes s’han mogut en el mateix espai, el rebuig al passat i l’avenç cap al futur; l’esquerra accepta la visió del món (culturalment dominant), però substitueix els individus pels col·lectius. Per tant, la reconcentració de poder amb els conseqüents efectes negatius en la igualtat social va avançant i, doncs, la reacció es desperta.

La situació avui dia és interessant i diferent. Les tensions entre els modernitzadors globalitzadors (elits liberals que per mantenir-se només poden recórrer a l’autoritarisme) i la classe resistent al canvi (que vol recuperar el passat) no posen en dubte la conformitat amb les justes normes explícites, és a dir, els valors de la democràcia. Ara bé, se la buida de contingut per les desigualtats i els excessos del capital, cosa que porta a un empetitiment dels marges de sentit, del que és acceptable…. És en aquest context on es desenvolupa la confrontació entre els molts i els pocs característica del populisme i d’on surt la reacció, i que fa reflotar la importància del poder. Seguint Maquiavel, Hernández deixa clar que amb poders privats coexistint en el mateix espai l’interès col·lectiu queda ressentit. És per això que l’autor, si bé tem un “neobonapartisme” si les relacions de força no són favorables a la majoria, es posiciona clarament al costat dels molts, ja que tota forma de desigualtat és intrínsecament antidemocràtica. Per això pretén donar un model per una resolució democràtica d’aquest conflicte: el populisme nord-americà de tombants de segle.

Els discurs cultural, acaparat per la derta, és el mateix abans i ara: ordre i avenç estable, cosa que es trasllada psicosocialment en la confrontació entre esperança i por. Però darrera d’això, els canvis materials reals de concentració de poder. Què ha succeït? «[El populismo de derechas] es una corriente política exitosa porque ha apelado a sentimientos muy presentes en nuestras sociedades y que ha ofrecido opciones contundentes a poblaciones que sienten a menudo el peso de la impotencia, pero también debido a que ha sabido mezclar aspectos culturales con materiales; o más propiamente, porque ha logrado vincular ambos de una manera concreta.» Dit d’una altra manera, els moviments populistes nacionalistes articulen un discurs sobiranista atractiu per als perdedors de la globalització, han après a combinar «grandes palabras, pero ventajas cotidianas». Això ens serveix d’advertència i de lliçó: no podem deixar que la reacció vagi en aquesta direcció, sinó que hem d’aprendre del populisme nord-americà per donar solucions democràtiques. Si el perill real és la concentració de poder, llavors hem de participar en tots els àmbits possibles, afirma Hernández al final de l’obra, que oposin resistència a aquests canvis que penetren tant a remolc del “futur inevitable”, com de la reacció nostàlgica que referma, però, unes elits acaparadores.

Índex:

I. La respuesta es sí
1. La línea del tiempo
2. La nueva división
3. El conservadurismo, una mirada estructural
4. La primera reacción
5. La lucha contra el mal
6. Un gran paso adelante

II. El futuro
1. Lo inevitable
2. De qué hablamos cuando hablamos de futuro
3. La brecha del cambio
4. El calvinismo y la cuarta oleada conservadora
5. La sociedad, cosificada como mujer
6. El presente es el futuro

III. El presente
1. Un mundo transparente
2. Ensamblando las partes
3. El significado de la desigualdad
4. El centro prescindible
5. Todo lo sólido se desvanece otra vez
6. Las resistencias

IV. El pasado
1. Tiempo ambivalente
2. Hombres ambiciosos
3. La moral y la economía
4. La campaña
5. Lo interesante del populismo

V. Mientras tanto
1. Atasco de limusinas
2. El retorno de la reprimido
3. Un mundo sin ideología
4. El reparto global
5. El informe de Maquiavelo

VI. Hasta aquí hemos llegado
1. La dimensión del poder
2.La corrosión de las normas
3. Guerra de élites
4. Nosotros

Més per internet:

Recensió del llibre a Mientrastanto; col·loqui gravat amb l’autor que va tenir lloc al Congrés de Diputats; entrevista a l’autor a El Confindencial, diari on escriu.

El tiempo pervertido.indd

Anuncis

Ressenya: La rebelión de las masas

La rebelión de las masas – José Ortega y Gasset (1929)

El llibre, en una cita:

“Vivimos en un tiempo que se siente fabulosamente capaz para realizar, pero no sabe qué realizar. Domina todas las cosas, pero no es dueño de sí mismo. Se siente perdido en su propia abundancia. Con más medios, más saber, más técnicas que nunca, resulta que el mundo actual va como el más desdichado que haya habido: puramente a la deriva”.

El llibre, en un paràgraf:

De les condicions que el XIX ha preparat, sorgeix el nostre temps i, en la mesura que el “nivell de vida” (l’experiència, les possibilitats vitals) ha crescut, també ho fa l’ànsia d’intervenció i participació de les masses. Les persones sempre han seguit minories dirigents, però ara l’home mitjà vol prendre les regnes del destí, la massa vol actuar per si mateixa sense referir-se a instàncies superiors (vet aquí la rebel·lió). Ara bé, l’home massa és indòcil intel·lectualment i moral. Per això, hi ha aquí una problemàtica i una paradoxa: “El hombre hoy dominante es un primitivo, un Naturmensch emergiendo en medio de un mundo civilizado. Lo civilizado es el mundo, pero su habitante no lo es: ni siquiera ve en él la civilización, sino que usa de ella como si fuese naturaleza.” La nostra, no obstant això, no és una època de decadència, però tampoc el contrari. Simplement, dins de les possibilitats que el nostre temps ofereix, no excloem la possibilitat de la decadència: és a dir, també el pitjor, atesa l’omnipotència dels nostres temps, és possible. Per això, a diferència dels segles de plenitud (com el XIX), el segle i l’època de les masses és peculiar, ja que, seguint la línia de la cita inicial, “nuestro tiempo se caracteriza por una extraña presunción de ser más que todo otro tiempo pasado: más aún: por desentenderse de todo pretérito, no reconocer épocas clásicas y normativas, sino verse a sí mismo como una vida nueva superior a todas las antiguas e irreductibles a ellas.” I tot això es plasma en la vida pública i en el perfil caracterològic de l’home massa.

Què explica?

L’objectiu d’Ortega y Gasset és explicar les causes de la “desmoralització d’Europa” i donar constància dels símptomes que fan visible el canvi del, podríem dir-ne, paradigma civilitzatori del segle XIX, per acabar concloent que la civilització europea es troba en una greu cruïlla: les mateixes condicions que el segle XIX ha creat poden portar a l’extinció de la civilització. També cal tenir present que ell mateix ho circumscriu tot a la seva època: en el pròleg, escrit més d’una dècada després, ja afirma que algunes de les coses semblen no ser ja vigents, sobretot les més particulars, tot i que no l’estimació de les característiques de la civilització.

Aquest filòsof en troba la causa en la rebel·lió de les masses. I aquesta es produeix per les noves circumstàncies (les possibilitats determinades) gestades al XIX i viscudes al XX : “la vida se presentó al hombre nuevo exenta de impedimentos.” Ara bé, això comporta un tipus caracterològic determinat i altera les diferents esferes de la vida. Ortega y Gasset, per això, fa un repàs ben interessant i punyent, sense entrar sempre en ampliar la reflexió filosòfica, en els símptomes d’aquestes alteracions: es refereix a l’educació, al paper de la ciència i la tècnica, al nacionalisme i l’Estat, a la vida pública i al feixisme i al comunisme i les revolucions. Sens dubte, però, el fons és el significat d’aquesta rebel·lió de les masses, que ja hem recollit en les cites precedents. En forma més simple, podríem dir que l’home massa contempla el “paisatge” social com una cosa “natural”, un conjunt donat “a la seva disposició, sense dependre del seu esforç previ”.

Quins són aquests símptomes i què impliquen? D’entrada, l’home actual és un home autoreferit: “ingenuamente, sin necesidad de ser vano, como lo más natural del mundo, tenderá a afirmar y dar por bueno cuanto en sí halla: opiniones, apetitos, preferencias o gustos.” És un home que se sent sobirà. Òbviament, això també caracteritza políticament els nostres temps: la pressió de la vulgaritat intel·lectual sobre la vida pública. En la vida pública apareix “un nuevo tipo de hombre que no quiere dar razones ni quiere tene razón, sino, sencillamente, se muestra resuelto a imponer sus opiniones. He aquí lo nuevo: el derecho a no tener razón, la razón de la sinrazón.” (Específicament exemplifica aquest comportament polític en el sindicalisme i el feixisme.) L’home massa té, per això, l’ànima obliterada i es caracteritza per l'”hermetisme intel·lectual”. I això no és gens bo, perquè no hi ha instància que reguli les opinions i, doncs, no s’ajusten a la veritat, sense la qual cosa no es pot establir debat ni convivència, de forma que tampoc no hi ha cultura, sinó barbàrie. Més fàcilment s’explica així la violència inherent a l’acció directa de les masses.

L’home massa sembla deslligat del seu passat i, com que se sent sobirà, no coneix ni l’interessa conèixer les causes històriques de la seva vida i, per tant, de la seva perduració com a societat. La vida sense impediments, és a dir, la facilitat i seguretat econòmiques, el confort i l’odre públic, han portat implícit aquest fenomen. Els mateixos principis de desenvolupament social porten a fer perillar aquests principis de manteniment, i això confereix un cert sentiment d’inseguretat. Per aquest motiu, les masses tenen un estat d’ànim particular: diu Ortega y Gasset que “no les preocupa más que su bienestar, y al mismo tiempo son insolidarias de las causas de ese bienestar.” I encara hi ha més: “Abandonada a su propia inclinación, la masa, sea la que fuere, plebeya o ‘aristocrática’, tiende siempre, por afán de vivir, a destruir las causas de su vida.”

Posar en dubte els pilars de la civilització, però, es manifesta molt clarament en el cas de la ciència, ja que tampoc no es reprodueixen les condicions que poden facilitar la seva perduració i, en canvi, la mecanització permet que la ciència allotgi homes mediocres que fan avançar la ciència, que ells a penes coneixen. Així mateix, el científic esdevé un “savi ignorant”.

No cal, però, entrar a detallar els símptomes en cada esfera. El que l’autor busca és parlar del desenvolupament de la civilització i les seves característiques. Fa també el trasllat, per això, de les característiques de l’home massa a les característiques dels pobles (els estats nacionals): si Europa amenaça d’ensorrar-se és perquè no hi ha ningú que mani, per tant una instància superior ni una moral que es pugui seguir. Aquesta problemàtica i la paradoxa que és el mateix desenvolupament de la civilització del XIX el que posa en perill la perduració de la civilització al XX, és quelcom a la qual cosa cal donar solució. Per a Ortega, en definitiva, la democràcia liberal és la forma política més avançada que representa la voluntat de convivència; ara, no defensa pas de retornar com un conservador al vell liberalisme. En les seves paraules, “El pasado tiene razón, la suya. Si no se le da esa que tiene, volverá a reclamarla y de paso a imponer la que no tiene. El liberalismo tiene una razón, y ésa hay que dársela in saecula saeculorum. Pero no tenía toda la razón, y ésa que no tenía es la que hay que quitarle. Europa necesita conservar su esencial liberalismo. Ésta es la condición para superarlo.” I encara més, per acabar, en referència a la paradoxa: “Todas la civilizaciones han fenecido por la insuficiencia de sus principios. La europea amenaza sucumbir por lo contrario.”

Índex:

I. El hecho de las aglomeraciones.
II. La subida del nivel histórico.
III. La altura de los tiempos.
IV. El crecimiento de la vida.
V. Un dato estadístico.
VI. Comienza la disección del hombre-masa
VII. Vida noble y vida vulgar, o esfuerzo e inercia
VIII. Por qué las masas intervienen en todo, y por qué sólo intervienen violentamente
IX. Primitivismo y técnica
X. Primitivismo e historia
XI. La época del “señorito satisfecho”
XII. La barbarie del especialismo
XIII. El mayor peligro, el Estado
XIV. ¿Quién manda en el mundo?
XV. Se desemboca en la verdadera cuestión

Algunes edicions inclouen el “Prólogo para franceses” i el “Epílogo para ingleses”.

Més per internet:

Tesi sobre “La dialéctica masa-minoría en la filosofía de Ortega y Gasset”.

la-rebelic3b3n-de-las-masas-de-ortega-y-gasset

Ressenya: Modernidad y Holocausto

Modernidad y Holocausto – Zygmunt Bauman (1989)

El llibre, en una cita:

“La civilización demostró ser incapaz de garantizar un uso moral de los terroríficos poderes que ella había creado”.

El llibre, en un paràgraf:

Al contrari del que la historiografia tradicionalment ha dit, l’holocaust no és una anomalia de la modernitat, ni un problema únicament jueu, ni fruit de la bogeria d’un home, sinó la culminació de la lògica racionalitzadora: “Es cierto que el genocidio moderno es diferente. El genocidio moderno es genocidio con un objetivo. Librarse del adversario ya no es un fin en sí mismo. Es un medio para obtener el fin, una necesidad que proviene del objetivo final, un paso que hay que dar si se quiere llegar al final del camino. El fin es una grandiosa visión de una sociedad mejor y radicalment diferente. El genocidio moderno es un ejercicio de ingeniería social, pensado para producir un orden social que se ajuste al modelo de la sociedad perfecta.”

Què explica?

Obra cabdal del pensament sociològic, analitza els canals pels quals la modernitat va arribar a desenvolupar l’holocaust, quins mecanismes lligats a les característiques pròpies del “progrés” van produir una tal barbaritat, de tal manera que conclou que la història d’Occident no és aquell camí de roses sempre positiu, també genera fets negatius. Són dues cares de la mateixa moneda. I a propòsit d’això Bauman reflexiona sobre la moralitat.

En efecte, l’holocaust es va produir per una contingència històrica, en tant que reunió estranya de factors moderns normals que típicament es donen per separat, però lògica i coherent amb el procés de modernització. Una trobada de factors que va permetre ignorar la moralitat i posar la maquinària burocràtica al servei de la matança. Bauman ja expressa que el tema d’aquesta obra és “el problema de la naturaleza social del mal o, para ser más precisos, de la producción social de comportamiento inmoral”.

L’estructura social ha possibilitat tal producció de mal, sobretot gràcies a la burocràcia, que ha permès substituir la moralitat social per una producció societal de moral vinculada amb la lleialtat, la tècnica i l’eficiència: no és objectiu de la burocràcia les persones, sinó les xifres. Així, tres elements “tècnics” expliquen la pèrdua de moralitat: distanciament respecte del resultat i divisió de tasques, deshumanització, i realització mecànica dins d’una cadena. I, així, el buròcrata no és responsable del resultat final de la tasca que realitzi. Això ho permet molt clarament la jerarquia burocràcia, i actualment les tecnologies de la informació i la comunicació també hi tenen molt a veure. No és estrany, llavors, que Bauman també parli dels experiments de Milgram.
Aquests elements es van produir combinats amb la teoria ideològica del racisme (que no és pas, diu l’autor, un corol·lari lògic de l’heterofòbia natural de tota societat humana, sinó el projecte d’una societat sense “imperfeccions”) i amb el fet que l’Estat va amergir com a única força social reguladora; les altres forces socials havien perdut tirada. “Cuando un poder absoluto capaz de monopolizar los instrumentos modernos de la acción racional se convierte al sueño modernista y cuando ese poder se libera de todo control social efectivo, entonces se produce el genocidio.” Sembla que aquesta separació de l’Estat de les forces socials que el podrien controlar i vincular amb altres sistemes de la vida social és fruit, com deia Cassirer en el seu llibre que també vaig ressenyar, dels mites polítics moderns.

No només aquests factors afectaven els perpetradors de l’holocaust, també els qui el patien: la racionalitat de l’actor i la racionalitat de l’acció van desconcordar. Si no concorden, la raó esdevé una “arma suïcida”, perquè la gamma d’opcions possibles en els quals guiar l’acció no era oberta: les opcions que es presentaven davant de la consideració racional eren determinades per una situació de poder molt fort, en la qual l’acció ja estava, en certa forma, prefixada. Hi havia possibilitats d’elecció que permeteren l’acció racional, però aquesta estava al servei de l’objectiu nazi. Així és com els jueus van arribar a “col·laborar” en el seu propi extermini, perquè “En condiciones excepcionales la conducta es, por definición, excepcional. Pero es excepcional en su forma visible y en sus consecuencias tangibles, no necesariamente en los principios de elección y en los motivos que la guían.” Aquests motius, efectivament, eren els de la racionalitat: per exemple, un oficial nazi podria oferir a un jueu la possibilitat de dir 10 persones a qui matar, i, si no ho feia, els nazis en matarien el triple. Per racionalitat, doncs, el jueu en qüestió preferirà dir ell els noms i tindrà la consciència tranquila pensant que sempre és millor 10 que no 30 morts.

En definitiva, una reflexió profunda i molt impactant, que pot fer-nos veure la nostra societat d’una altra manera, per adonar-nos que, com sentencia la cita atribuïda a Voltaire, la civilització no elimina la barbàrie, la perfecciona. I adverteix Bauman que hem d’estar alerta perquè totes aquelles condicions que van confluir per produir l’holocaust no han desaparegut, i pot tornar-se a repetir, potser aquest cop, pensa, per mitjà de la tecnociència. Ens invita a igualment a reflexionar sobre el fet que la moral, com a cosa absoluta, no és creada per les circumstàncies socials, sinó que és existencial de l’home, deriva del fet natural humà de viure amb altres persones, i adverteix com xoca quan es troba amb la racionalitat instrumental.

Índex:

Prólogo
1. Introducción: la sociología después del Holocausto
2. Modernidad, racismo y exterminio (I)
3. Modernidad, racismo y extermino (II)
4. Singularidad y normalidad del Holocausto
5. Solicitar la cooperación de las víctimas
6. La ética de la obediencia (lectura de Milgram)
7. Hacia una teoría sociológica de la moralidad
8. Addendum: racionalidad y vergüenza

Més per internet:

Pròleg de l’obra; a Casa del Libro; Zygmunt Bauman (Viquipèdia); reflexió sobre l’holocaust a propòsit del llibre des de la pedagogia; vídeo explicatiu de l’experiment de Milgram.

Nota:

L’última edició feta de l’obra, per Sequitur, té algunes errades de traducció, però per altra banda inclou un apèndix final intitulat “Manipulación social de la moralidad: actores moralizadores, acción adiaforizante”, corresponent al discurs que pronuncià Bauman en la recepció del Premi Amalfi el 1990.