Category Archives: Ecologisme

La mitificació de la Natura

La crítica ecologista dirigida a la societat actual dient que està basada en el supòsit de la superioritat de l’home sobre la natura és errònia. Aquí pretenc donar una explicació al respecte i justificar que l’idealisme ecològic no és ecologisme pròpiament dit, però vull advertir que la cosa és complexa, no sé si haurà quedat clar i que, en realitat, hi ha múltiples temes paral·lels que toco en aquest article. Doncs bé, per entendre l’explicació que aniré donant, hem de partir d’entrada de la pressuposició en el pensament ecologista que l’home ha de “conviure” amb la naturalesa, que cal conscientment buscar o mantenir un equilibri en el qual l’home estigui en “igualtat de condicions” amb la resta d’element naturals, que antigament (en l’època primitiva) les societats humanes estaven perfectament integrades en la naturalesa, però això s’ha anat pervertint. Aquest diagrama ho il·lustra:

model eco i ego

Ningú no pot negar que en el nostre imaginari social el model eco és el que hauria de prevaldre i que, fins i tot, és en certa forma promogut per l’ecologisme. Ara bé, aquesta imatge idealitzada transmet, quan es pretén dir que el model eco és estupend, com si fos el correcte de manera “natural”, i que és el que seguien les societats primitives, una idea totalment falsa. En el fons, és dominant en el nostre imaginari social una concepció de la Natura com a cosa harmoniosa, ordenada i equilibrada, quelcom que no se sosté per enlloc. Per desmuntar-ho, hem de començar per la imatge idealitzada de les societats primitives.

La distinció entre civilització i natura sempre ha existit. Antropològicament parlem de la contraposició entre selva i aldea, no com a tals, sinó conceptes de significacions antropològiques en la cultura: la selva és el desordre, mentre que l’aldea és l’ordre (o sigui, el que té sentit). L’existència humana plena es duia a terme en l’aldea, mentre la natura era indòmita, un territori on només s’aventuraven els homes per les necessitats de la supervivència. No és cert que hi hagués un equilibri “natural”, no és del tot cert que tals societats tinguessin una consciència ecologista. I, en tot cas, si tenien res semblant, no era tampoc perquè la natura és bona de per si i s’ha de protegir (aquest és el discurs ideològic ecologista de les nostres societats, que en cap cas no podem cometre l’error antihistòric de traspassar-lo a les societats primitives), sinó perquè de la natura (o, millor, de l’ambient) depèn, en termes immediats i materials, la subsistència de l’home (per tant, de l’aldea). Si aquests pobles donaven aparença divina als fenòmens naturals era per fer-los més comprensibles i amables i per restar temor envers el desconegut, no perquè fossin perfectes ecòlegs que no farien mai mal a un arbre. És cert, evidentment, que no es dedicaven a destrossar l’entorn natural, i no ho feien perquè seria contrari a les seves necessitats de supervivència: no és que la natura, pel sol fet de ser-ho, es valgués el respecte dels homes, sinó que oferia (i les ofereix encara i sempre ho farà) les condicions materials per a la supervivència dels homes. Dit d’una altra manera, les religions són la manera de donar sentit als fenòmens naturals que no es comprenien, per fer-los subjectivament significatius, la qual cosa demostra que efectivament no hi podia haver una valoració de la natura, perquè era quelcom llunyà i inescrutable. En definitiva, hi ha una frontera entre aldea i selva. L’home no ha format mai part constitutiva a un mateix nivell de la resta d’elements naturals d’un sistema equilibrat, sinó que sempre s’ha trobat immers en un entorn hostil, sempre la natura l’ha pres, pressionat, constret. Ara bé, el que sí que crec que es pot afirmar és que l’home ha pretès expandir l’aldea a tot l’abastable per la cultura humana, però òbviament parlant en termes evolutius, no intencionals.

És cert que lindustrialisme és l’època històrica en la qual sorgeixen idees i ideologies que veuen el treball humà com quelcom capaç de sotmetre la naturalesa: el treball és, en certa forma, la manera de superar la forta contraposició entre aldeaselva, per tant la forma de superar, dit en termes marxistes, el conflicte originari entre home i naturalesa. En realitat, sempre ha estat el treball com l’home s’ha relacionat amb la naturalesa, però les necessitats materials de la nova civilització industrial aportaven un canvi qualitatiu. Jo penso que d’això es deriven dues coses molt lligades: en primer lloc, es comença a construir el que segons el diagrama superior s’anomena model ego, en la mesura que la tècnica i la cultura en general permeten a l’home estendre la seva capacitat d’adaptació (i ampliar les fronteres de l’aldea). En segon lloc, el positivisme implica que la naturalesa, precisament perquè la tècnica permet trobar sortida a totes les necessitats humanes, deixa de ser quelcom d’inescrutable. Però és molt important, i és el quid de la qüestió, tenir present que de tot això no es deriva necessàriament ni inevitablement que l’home hagi de “dominar”, de destruir, de doblegar tots els fenòmens i fets naturals a la seva voluntat, sinó que tot depèn de les relacions socials que hi hagi en la forma industrial de la civilització, ja que les relacions amb l’entorn només són un reflex d’aquestes relacions socials.

Walter BenjaminEn aquest sentit, jo defenso que el problema del dit “model ego” no és el fet que l’home estigui al capdamunt de la jerarquia, ni molt menys: l’home és la mesura de totes les coses! Sinó que històricament se li hagi donat sentit només respecte de la relació entre l’home i la resta de la naturalesa, no respecte de les relacions entre homes. En efecte, de l’industrialisme va acabar dominant la idea del treball com a font de tota riquesa, idea que ha prosperat també amb el marxisme, no exempta, però, de polèmica. Walter Benjamin mateix, per exemple, ja deia que en aquesta noció es troba la versió secularitzada de l’ètica protestant i, presa com a noció de progrés, significa, com diu a les Tesis sobre la història: “Sólo está dispuesta a percibir los progresos del dominio sobre la naturaleza, no los retrocesos de la sociedad.” De nou, es tracta d’una qüestió materialista: el que cal tenir en compte són els béns i beneficis de la societat en el tractament objectiu de l’entorn natural. Aquest altre fragment ben suggerent recull, al meu parer, una correcta noció de treball i, de retruc, de naturalesa: “Para Fourier, el trabajo social bien ordenado debería tener como consecuencia que cuatro lunas iluminen la noche terrestre, que el hielo se retire de los polos, que el agua del mar no sea más salada y que los animales feroces se pongan al servicio de los hombres. Todo esto habla de un trabajo que, lejos de explotar a la naturaleza, es capaz de ayudarle a parir las creaciones que dormitan como posibles en su seno. Al concepto corrupto de trabajo le corresponde como complemento esa naturaleza que, según la expresión de Dietzgen, ‘está gratis ahí’.” Si bé he de reconèixer que és una discussió filosòfica complexa i, particularment, en el seu llibre ell no ho detalla, tanmateix interpreto que el que ve a dir és que la gràcia de l’aplicació de la vida tècnica en la naturalesa és que és més fàcil tenir un entorn apte per a la vida social i saber amb què ens trobarem, perquè, altrament, la naturalesa salvatge és tota una cadena accidental d’esdeveniments i, quan canvia una baula, no se sap mai com reaccionarà i com canviarà el conjunt.

És en aquest punt, després d’haver fet aquesta llarga digressió, on podem entrar en la qüestió del mite de la naturalesa. Certament, aquesta observació que acabo d’anotar parteix de la idea que la natura és desordre i que és l’home el que s’hi ha de fer un lloc per poder viure. I cal insistir molt en la qüestió: aquesta és la concepció típica de la contraposició entre aldea i selva i que el positivisme ha, podríem dir-ne, heretat sota una forma científica. Sobre això és sobre el que s’ha construït la modernitat. La qüestió idealista sobre la suposada bondat metafísica en “respectar” la naturalesa és posterior, és actual. És el postmodernisme el que ha construït el que el diagrama copiat anomena “model eco”.

Hi ha aquí dos errors essencials i complementaris. En primer lloc, idealitzar un passat com si fos cert, cosa que només es pot fer si, en segon lloc, es considera la naturalesa una cosa harmoniosa, com un equilibri fix i perfecte. El fons, en realitat, és l’errònia concepció de la natura: un ambient afable en el qual l’home es pot moure lliurement. Aquest és el mite, que sovint significa considerar que hi ha una situació prèvia perfecta de la natura i, com a tal, no ha de ser tocada. Aquesta mitificació certament ens suposa problemes: com identifiquem aquesta situació prèvia? I segur que les mateixes dinàmiques de la naturalesa no l’alteren? I per què no hauríem de poder modificar la natura? No cal anotar, igualment, l’error de perspectiva: igual com un erroni concepte del treball només considera progrés el domini sobre la naturalesa, un erroni concepte ecològic només considera com a ecologisme les relacions entre home i natura (o l’equilibri natural per se), no les relacions entre homes. A més, no es considera que l’evolució biològica i ecològica no deixa de ser sempre un seguit d’accidents, un equilibri contextual. Igual com una errònia concepció del treball considera només el progrés en termes del domini sobre la naturalesa, una errònia concepció ecològica consideraria l’ecologisme com la inviolabilitat de la naturalesa.

Però una primera paradoxa d’aquest pensament no triga a manifestar-se. En efecte, els ecologistes i mediambientalistes diran que els homes no estan per damunt de la natura, que hi viuen a dins, per tant que no podem modificar la natura com si fos una cosa externa… però, altanto: què fa la mitificació de la natura si no és justament interpretar la Natura com quelcom tancat i ordenat per si mateixa i separada de l’home? Precisament, doncs, perquè som humans i vivim en un entorn natural, és normal (“natural”) que hi actuem, no es tracta de dues esferes independents. I si les nostres activitats envers la natura han de ser més limitades, no és perquè la natura existeixi abans, perquè fem malbé una situació òptima que hauria de ser intocable o perquè la natura tingui drets, sinó perquè l'”alteració” de la natura, lluny de ser dolenta per si mateixa, pot repercutir negativament sobre nosaltres. El bon ecologisme consisteix, llavors, a reconèixer els perjudicis inútils sobre la natura (i, consegüentment, sobre nostre) i adaptar-nos a la natura i treballar-la en funció de les nostres possibilitats tècniques.

Darrera d’això es fa visible encara una contradicció: l’home és superior a la natura, malgrat que idealment es presenti el model com un cercle harmoniós on elements humans i naturals són iguals. Aixo és, justament, una segona paradoxa. Expliquem-ho: el model eco es justifica per l’obligació de cuidar la naturalesa; no només es pressuposa un equilibri diví, sinó també una espècie de responsabilitat de l’home envers la natura (a la qual, fins i tot, se li pressuposen drets), quelcom que només pot tenir sentit si es considera que hi ha relacions de força entre els dos “agents” (humanitat i natura). El problema de la responsabilitat, certament, és que implica una relació bilateral, la qual, òbviament, no té sentit de la natura envers l’home: quan la natura “envia” un huracà contra els pobles, com s’ha d’entendre? Doncs simplement no s’ha d’entendre de cap manera. És la divinització o l’animisme justament el que hi donen un sentit: l’huracà és un càstig dels déus. Per això seria un error considerar la relació de l’home amb el seu entorn com una responsabilitat “pura”, perquè necessàriament això seria objectivar la natura (per tal que aquesta responsabilitat tingués sentit), és a dir, filosòficament parlant, implica la mitificació de l’entorn natural com un tot, independentment de si hom pensa de debò que és un càstig diví o no.

Però encara no hem arribat al nucli d’aquesta paradoxa: la superioritat de l’home respecte de la naturalesa, que només pot ser tal justament perquè la naturalesa pren aquesta forma mitificada. El mite pren forma per oposició a l’altre model: el “model ego” forma part del resultat de l’evolució històrica i fer-hi una crítica no vol dir justificar un aparent model “natural” no corromput. Això és quelcom ideològic, un model que no té perquè contraposar-se a l’altre. Això és així perquè, en el moment idealista de valoració de la natura, s’agafen els efectes negatius que una mena de sistema d’organització social (no pas creat a voluntat, sinó per evolució històrica) provoca sobre el medi ambient, com si fos tot el sistema, diguem-ho així, de relacions naturals; per oposició, llavors, es legitima una cosa que es veu contrària (també com si realment pogués ser totalment construïda per la consciència humana). És a dir, s’agafa la part pel tot: o sigui, els efectes negatius materials, per la completa coherència del sistema natural; i per això, la solució també, en sentit invers, ofereix una imatge total a una cosa parcial: un complet aparent sistema coherent que contextualitza tota l’existència humana, a unes formes materials particulars i històricament circumscrites de “dominar” la naturalesa. És d’aquesta confusió que es produeix l’error de considerar aquest “model eco”, que, com acabo de dir, s’ofereix de forma ahistòrica, com universal en sentit “natural” (i, doncs, essencialista, i si és essencialista vol dir que, efectivament, pressuposa una bondat “natural” -tornem-hi amb aquesta paraula…- que no pot ser lògicament justificada d’altra manera que no sigui per mitjà del mite), i és així com s’aconsegueix el que en realitat es pretenia evitar: imposar aquest model ideològic no només a la resta de cultures contemporànies, sinó extrapolar-lo a tota la història i distorsionar la imatge real de les societats primitives, una imatge, doncs, que confecciona la natura d’una determinada manera. Aquest que he anomenat “complet aparent sistema coherent” no pot ser confeccionat d’altra forma que no sigui controlant la naturalesa. Aquí hi ha la gran paradoxa: aquesta coherència de què parlo, aquest “model eco”, és i ha de ser antròpicament construït, a fi i efecte de superar i descartar finalment el conflicte originari entre treball i natura. Per acabar-ho de deixar clar, només cal indicar que això vol dir que la distinció antropològica entre aldea i selva desapareixeria en favor de la segona, erròniament apreciada. No cal dir, novament, que això és un pur idealisme que oblida que l’home és un animal essencialment social i cultural.

Per tancar la qüestió, és important fer notar que la concepció del “model eco” impedeix el bon ecologisme, perquè, sota la mitificació que domina el nostre imaginari social, s’amaga la realitat de la relació entre home i entorn i, d’aquesta manera, es fa difícil de tirar endavant mesures que encaixin objectivament amb la situació. És més, bé es podria pensar que cal desterrar la mitologia de la Mare Natura per tal de poder fer un ecologisme real i que ens emancipi de les constriccions naturals. La natura entesa com una cosa harmoniosa i tot això no existeix, la Natura no és un ordre equilibrat que l’home pugui destrossar.

Amb tot això que dic no s’ha d’entendre el contrari: no estic justificant el capitalisme depredador ni l'”explotació” de la natura, simplement el que estic dient, criticant l’idealisme ecològic, és que el “model  ego” és objectivament cert, mentre que el “model eco” és una fantasia i seria “antinatural” pretendre que la natura funcionés d’aquella manera, i intentar-ho no seria sinó, al contrari del que es pensen els ecologistes fanàtics, una “imposició” de l’home sobre les lleis de l’equilibri de la naturalesa.  La cosa rau a veure si (i com) les nostres pràctiques socials en la nostra situació social actual destrossen la societat, si l’afecten negativament, si, en últim terme, impedeixen la vida humana. Llavors, a partir d’una bona concepció del “model ego” tal i com ho he justificat, i tenint en compte la cultura humana i les necessitats socials, es podrà articular un correcte ecologisme.

Anuncis

Economia verda (si som daltònics)

Abans-d’ahir va acabar la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible. Paral·lelament, però durant més dies, s’ha celebrat també la Cimera dels Pobles per la Justícia Social i Ambiental en Defensa dels Béns Comuns, que es contraposava a la cimera institucional. Del segon esdeveniment no se n’ha parlat gaire, en canvi del primer sí, perquè és oficial. Allà se suposa que calia cercar solucions i polítiques adequades per reparar el mal ambiental que la nostra societat està causant. I és que el problema és, dit ras i curt, que estem destruint la Terra. Des de la conferència aquesta (batejada com Rio+20 perquè té lloc vint anys després de la Cimera de la Terra d’on va sorgir el Protocol de Kioto), s’ha proposat un “nou” model econòmic en vistes a la sostenibilitat que s’anomena economia verda. Aparentment, això sembla molt correcte i molt lloable. Però, en realitat, l’economia verda té trampa perquè existeix un altre problema a l’hora d’enfrontar el problema ecològic: els qui no veuen el problema o només fan veure que el veuen, valgui la redundància.
Així, per entendre-ho i saber de què es tracta, aquí defineixo què és l’economia verda, molt lligada amb el que s’anomena “creixement sostenible”, i en faré una crítica perquè ens adonem, tal com he exposat, que ens enfrontem en realitat no al desastre ecològic, que també, sinó a l’estupidesa, interès particular i avarícia dels potentats.

-Pissarra: “L’estudi conclou que ESTEM DESTRUINT LA TERRA”.
-Porc capitalista amb una maleta del govern: “Podria sisplau reformular-ho amb paraules equívoques, imprecises, vagues, interessades i indirectes que tots puguem entendre?”.

Economia verda:

En la conferència Río+20, es va aprovar el que pels diaris podem llegir que és un acord de mínims, ja que als estats els ha costat posar-se d’acord (quina sorpresa!) i que alguns mateixos dels assistents (no pas Espanya), també el president de l’ONU, creuen que és insuficient i els ha faltat més valor. El document que han publicat, que a mi em sembla que té més la pinta de ser una declaració que no un acord, el podeu descarregar aquí. L’han anomenat El futur que volem i, si no m’equivoco, recull els mateixos plantejaments que van acordar els estats abans de reunir-se en aquesta cimera. Dit d’una altra manera, aquest acord ja estava redactat abans de ser aprovat, és una simple declaració no canviada. Si voleu, podeu llegir aquí una primera aproximació periodística al text.
Doncs bé, per saber què és l’economia verda, bé hem de saber com aquells que la propugnen la defensen i quins són els objectius del text. Al document s’exposa que l’economia verda és una nova orientació de polítiques públiques que han de tenir en compte certs elements (per exemple, ajudar a reduir la bretxa tecnològica entre estats desenvolupats i en vies de desenvolupament) que serveixin com a eina del creixement sostenible, però una orientació que cada estat pot guiar com cregui més convenient pels seus interessos del creixement sostenible. El creixement sostenible, d’altre part, és un model de desenvolupament integrat per les dimensions interrelacionades econòmica, social i ambiental que cerca el “creixement econòmic sostingut i inclusiu” (paràgraf 10).

Vosaltres segur que direu que aquestes definicions no són precises i només són exposició de criteris generals que sempre es diuen en el discurs polític. Doncs, en efecte, teniu raó. Però és que perdreu el temps si intenteu trobar en aquest document una definició clara, precisa i totalment operativa de “sostenibilitat” o d'”economia verda”. El pitjor és el cas de creixement sostenible: a meitat del text, aquesta expressió ja havia estat esmentada unes 200 vegades (és a dir, 200 cops en 25 pàgines!), però lògicament en cap cas la paraula va acompanyada del verd “ser”. Com que no queda definit, fa la impressió que el desenvolupament sostenible és allò mateix que les polítiques dels estats fan, d’acord amb els “pactes” fixats en moltes i diverses conferències. El desenvolupament sostenible és, per tant, un terme que jo diria autodefinitori perquè són les mateixes polítiques el que el fabriquen a partir d’uns desideràtums: tota política es diu fer-se d’acord amb els objectiu d’aquest desenvolupament sostenible, tant etèriament exposats i no diferenciats del funcionament que fins ara ha mogut la política i l’economia, i així es construeix a mesura el concepte.

 

La trampa de l’economia verda:

Els errors d’imprecisió i de definició comentats més amunt ens donen la idea que això de l’economia verda i, sobretot, el creixement sostenible, és una entelèquia, uns mots que amaguen qualsevol pràctica interessada. L’estratègia dels poderosos ha canviat només en el discurs: una vegada s’ha vist que realment estem abocats al col·lapse ecològic, ara aquells qui ho negaven propugnen utilitzar els mateixos mètodes per salvar-lo. No per evitar-lo, no per arreglar-ho, sinó per saltar-se’l.  Per a ells, la riquesa i l’apropiament pot continuar i ha de continuar fins i tot després del desastre ecològic. Per aquesta mentalitat predadora i voraç, superar els límits ecològics no és un problema, sinó que caldrà “adaptar-s’hi”, i com abans comencin a fer-ho, més rendible serà.

Així, l’objectiu d’aquesta “nova” economia passa per un extens reapropiament i comercialització de tots els recursos naturals, perquè s’entén, i així queda ben exposat en les declaracions institucionals, que la natura presta uns serveis, serveis sobre els quals, clar, cal tenir un control. Això és l’expansió màxima del neoliberalisme. Es tracta d’un projecte, diguem-ho així, que a vegades anomenen com a creixement (o desenvolupament) perdurable, expressió sinònima de desenvolupament sostenible. Una idea que engloba les pràctiques de l’economia verda i que, reunits els líders mundials en aquesta cimera, es vol materialitzar d’alguna manera al 2015 en certs objectius que jo entenc que són els substituts dels fracassats Objectius del Mil·lenni. Però hem de ser conscients de les dificultats (o potser incapacitat) per posar-se d’acord. En aquesta conferència, es diu que no s’han arribat a acords. Això en principi és dolent. Però si el que pretenien era estendre i ampliar arreu del món l’economia verda (aquesta era, de fet, la idea del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient) amb una mena de govern global i globalitzat, doncs potser fins i tot -penso jo- és millor que no hagin arribat a cap acord per muntar aquest govern, així més fàcilment podem nosaltres, els no potentats, introduir un discurs crític i buscar alternatives ecològiques reals.

Darrera de la debilitat intel·lectual manifesta per definir el concepte, ens adonem que l’economia verda es refereix a la mercantilització i privatització de l’espai natural. El discurs oficial fa enginyeria conceptual utilitzant el color verd com a símbol per descarregar l’expressió del greu pes de l’economia predadora, però això no amaga la realitat. L’economia verda l’haurien d’impulsar els governs, descentralitzadament, d’acord amb els agents socials que promouen el creixement, que no són altres que les empreses, amb l’ampliació de l’àrea d’acció dels mercats als “serveis” que ofereix la naturalesa, com per exemple les fonts d’aigua. De fet no ens ha d’estranyar que els dies anteriors de la Conferència Río+20 s’hagués celebrat igualment una altra cimera centrada i destinada a les empreses, l’anomenat Fòrum Corporatiu de Sostenibilitat: Innovació i Col·laboració pel Futur que Volem.
En efecte, l’economia verda implica que els governs renuncien a la seva tasca de getió dels afers públics en matèria mendiambiental, que traslladeden a empreses i persones individuals.

El desenvolupament sostenible i l’economia verda són dos conceptes mal entesos -expressament-. El criteri per afrontar els problemes ambientals no és ambientalista, sinó economicista. Com en molts altres aspectes de la vida social, aquí veiem la invasió de la mentalitat econòmica. Per això, malgrat que “economia verda” pot sonar molt bé i pot semblar que és una manera d’introduir la sostenibilitat a l’economia, en realitat resulta que és al revés: és una manera d’introduir l’economia d’especulació, predació i expropiació en una aparent sostenibilitat, una economia que, per tant, no canvia en funció de les circumstàncies ni del coneixement racional de la realitat mediambiental. 

Això comporta la internalització de l’explotació de la naturalesa en el circuit econòmic, com passa en l’exemple tan clàssic de fer pagar una empresa per contaminar. Això és sostenible? Això és un comportament ecològic? Justament unes de les línies principals d’aquesta mena de cimeres internacionals és posar multes als estats que incompleixin, posem per cas, una reducció d’emissions de CO2. Potser sí que de manera pràctica pot ser positiu reduir les emissions de CO2 (però això quan realment els estats lluiten per aconseguir-ho, però no ho fan, per això són polítiques hipòcrites), però d’altra banda el motor de la contaminació i els efectes negatius continuen existint. I no és aquest l’objectiu de la sostenibilitat, sinó que busca no només que les polítiques puguin ser positives, però també beneficioses per al medi ambient i per a la societat.

En definitiva, l’economia verda no és en cap cas una solució al problema del dany ambiental, sinó que és un pla de creixement econòmic en les noves circumstàncies del canvi ambiental, independentment (o millor caldria dir, indiferentment) de si aquest canvi és vist com un problema o no.

Per acabar-ho d’arrodonir, podeu llegir aquesta crítica que se’n fa des de la Cimera dels Pobles alternativa o aquest editorial de Le Monde Diplomatique en l’edició castellana d’Ignacio Ramonet. En aquest text Leonardo Boff també fa una crítica molt clara i contraposa l’economia verda a la solidaritat i humanisme que haurien de guiar la sostenibilitat. Així mateix, aquí us poso un vídeo crític amb intervencions, algunes en castellà, de diverses persones que ens expliquen precisament això que he escrit i més:

 

L’autèntica sostenibilitat:

En termes tècnics diem que la sostenibilitat s’aconsegueix quan l’economia centra el seu interès en el capital ecològic i la societat es desenvolupa en conseqüència. Tota altra pràctica que no tingui en compte l’estoc natural, sinó el desenvolupament antròpic (els fluxos) de producció i consum, no representa cap mena de sostenibilitat real i, doncs, tals pràctiques seran insostenibles perquè tenen efectes negatius sobre la base natural que les aguanta.

Cimeres d’aquest tipus, on es veu clarament la bona sintonia entre poders polític i econòmic, demostren el biaix a l’hora d’encara la qüestió. En realitat, implementant, oficialitzant i legalitzant unes mesures no veritablment sostenibles el que es fa és implantar més profundament en la societat, sota la justificació ideològica de pretés ecologisme, el desenvolupament insostenible. És a dir, s’està instituint i institucionalitzant més pregonament i a nivell mundial les mateixes pràctiques, dominants des de fa segles, que destrueixen el medi ambient. I dic pregonament perquè s’han institucionalitzat a través dels mitjans que se suposa que han de combatre aquestes pràctiques destructores del medi ambient, la qual cosa vol dir que aquesta ideologia política de la falsa sostenibilitat ha colonitzat també els nivells de discussió pública.

Ara bé, hi ha quelcom que, per acabar, voldria ressaltar. Sens dubte “economia verda” i “desenvolupament sostenible” es podrien entendre diferentment, però tal i com està acceptat pels líders polítics i els empresaris, és així com ho he exposat, unes concepcions que dominen el discurs oficial en la societat. Per això no només cal implementar polítiques efectives i resultants, sinó que aquestes han de venir ideades per uns nous valors culturals que no interpretin la naturalesa com quelcom expropiable i explotable. D’aquesta manera, si no perdéssim de vista el que de debò és la sostenibilitat, llavors perfectament podríem dir que, un cop canviat el model socioeconòmic, la nostra societat es basa en una economia verda que no és un constructe capitalista.
Precisament aquesta era la crítica a l’economia verda: la seva imatge hipòcrita que amaga el capitalisme de tota la vida. Una exposició raonada i detallada que recull les bases filosòfiques i ecològiques per a la crítica del model de producció i consum capitalista i per justificar el respecte per la naturalesa, la podeu trobar en aquest llibret de 40 pàgines elaborat per la Cimera dels Pobles que he esmentat a l’inici de l’article i que han intitulat “Un altre futur és possible”, contraposat al futur que els potentats volen.