Category Archives: Oci i entreteniment

Pel·lícules de temàtica homosexual per passar l’Orgull

Per aquestes dates, demà per ser més precisos, se celebra l’anomenat Dia de l’Orgull Gai. Avui no reflexionaré sobre aquest esdeveniment, sinó que parlaré d’una cosa molt més lleugera i entretinguda: en ocasió d’aquesta data us proposo tot un seguit de pel·lícules (llargmetratges) i sèries de televisió que jo valoro com a molt bones i que crec que poden ser l’excusa per reflexionar sobre l’homosexualitat en la nostra societat. Llavors, com que no parlo directament d’homosexualitat, sinó que estic informant de pel·lícules, doncs en realitat aquesta entrada l’arxivo a “Oci i entreteniment”, i fins i tot també fa una mica de referència a “Cultura” perquè parlo del retrat que el setè art fa de la qüestió, amb intenció certament de difondre aquests films. Però, vaja, això a vosaltres imagino que us és igual…

Jo considero que les pel·lícules d’aquesta temàtica es poden dividir en dos tipus:
1) Aquelles que certament tracten de l’homosexualitat profundament. Són aquelles pel·lícules que estan totes estructurades al voltant d’aquest aspecte, i a més també poden ser de dos tipus: poden tractar de l’homosexualitat, en el sentit que són films que presenten contingut, reflexió i crítica sobre aquesta sexualitat i la seva consideració social (com ara pel·lícules en què hi ha un viatge d’autodescobriment o en què es fa un retrat social de l’homosexualitat); i aquelles que tracten sobre l’homosexualitat, en el sentit que s’explica una història “normal”, per dir-ho d’alguna manera, però que gira entorn de l’homosexualitat del personatge principal. No sé si s’entén la diferència que jo hi veig. Potser amb els exemples que posaré a continuació s’entendrà. En tot cas, en algunes pel·lícules, no totes, els dos enfocaments són compartits: es fa un retrat de l’homosexualitat a través de les vivències del personatge principal.
2) Aquelles en què es fa referència a l’homosexualitat, però no és el tema principal de la història.  Tampoc no és un element circumstancial d’algun personatge, sinó que són aquelles pel·lícules que també tracten sobre l’homosexualitat, potser de manera directa, d’una manera que en podem captar coses i té incidència en la resta d’elements de la història.

Amb aquesta classificació pròpia, s’entén que jo no valoro només aquelles pel·lícules en què apareix algun personatge sobretot homosexual (però també LGBT), sinó que entenc que és important la imatge que se’n dóna, que faci pensar, que sigui realista i, millor, que sigui punyent. Per això, gairebé totes o totes les pel·lícules que aquí citaré i que considero molt bones són drames, el millor gènere per captar aquesta realitat.
Hi ha multitud de pel·lícules de temàtica homosexual, com és lògic, i jo aquí llistaré només les que jo he vist en els darrers anys. N’hi ha moltes de bones, que estan ben fetes i transmeten un bon missatge, però jo només posaré les que em van captivar molt, van ser impactants, tenen una bona història i transmeten bones idees i sensacions realistes sobre l’homosexualitat, considerada socialment o com a atracció individual. Llavors, he hagut de destriar les pel·lícules (i això costa), però no entengueu en cap cas que els llistats que seguiran són un rànquing personal, sinó que totes les trobo precisament molt bones, però sóc conscient que alguna destaca més positivament per alguna cosa que altres o alguna emfatitza algunes coses que altres no fan.
Ara sí, finalment us deixo amb els llistats, un per a cada tipus de pel·lícula segons l’aproximació i el tractament que es fa del tema (tal com ho he classificat més amunt).

 

1a categoria: pel·lícules pròpiament de “temàtica LGBT”:

C.R.A.Z.Y (Jean-Marc Vallée, 2005): esplèndida pel·lícula (que ubicaria sobretot en el primer subgrup) en què el protagonista explica la seva vida fins a la joventut amb els seus pares i els seus quatre germans, una vida que podem pensar que ha esdevingut tal com és per la seva condició sexual. No és tractada de manera explícitament manifesta, almenys no gaire obertament, sinó que, seguint la vida del protagonista, és més introspectiva i d’autoconeixement. No té perdició l’escena en què canta Space Oddity de David Bowie.

 

Beautiful Thing (Hettie Macdonald, 1996): tendra història d’amor entre dos amics i veïns estudiants molt autèntica i molt sensiblement explicada. Té un to una mica còmic, amb un aire que jo diria, a banda de sensible, també lent, però captivador. És també en certa forma un història de maduració, autoconeixement i enamorament, gens estrident, sinó que es deixa que la història i els personatges vagin evolucionant de manera normal a partir dels seus sentiments, per això la ubicaria principalment en el segon subgrup. No té perdició l’escena més íntima per la sensibilitat i romanticisme que transmet dels dos protagonistes al llit en què un li fa fregues a l’altre perquè té blaus perquè és maltractat a l’escola. Aquí us deixo el tràiler, però sapigueu que podeu trobar aquesta pel·lícula al Youtube.

 

Get Real (Simon Shore, 1998): un estudiant que no té problemes a viure plenament amb la seva condició sexual va de tant en tant a un wàter públic a pescar. Allà es troba amb un company seu de classe. De primer a ell li costa acceptar-ho, però al final acaben junts però d’amagat de tothom. Malgrat que potser aquesta història no em va agradar tant com l’anterior, és igualment molt bona per romàntica i per centrar el seu interès en el valor d’acceptar-se tal com s’és i enfrontar-se als problemes. El discurs final del protagonista, que pateix assetjament escolar, ho diu tot, i demostra dos caràcters diferents: el seu i el del seu company/amant. M’he adonat que aquesta pel·lícula també està penjada al Youtube.

 

Las aventuras de Priscilla, reina del desierto (Stephan Elliott, 1994): comèdia musical amb un fons dramàtic que explica el viatge pel desert d’Austràlia d’un grup de transvestits que van a fer un espectacle. Ens aproxima, doncs, a la realitat d’aquests personatges. Sobretot el protagonista, que va tenir un fill de jove, es replanteja la seva vida un cop ha de trobar-se amb la mare del seu fill i amb ell mateix. Com tota pel·lícula de transvestits, és molt divertida i té algunes escenes exagerades amb uns vestits i uns colors estridents i macos. Pels objectius de la pel·lícula i per la manera d’explicar-ho, penso que tant forma part del primer com del segon subgrup

 

Un hombre soltero (Tom Ford, 2009): molt bella en les imatges i el rodatge, penso que sap transmetre durant tota la pel·lícula emoció i sentiment, amb un ritme tranquil però evocador. Aquesta pel·lícula que ubico en el segon subgrup, la puc qualificar amb aquella expressió bastant típica dels diaris: un poema visual. L’escena del ball del protagonista amb la seva amiga és la que té més agitació i alegria, que sembla continguda, per altra banda, en algunes escenes en què sabem que el protagonista, professor universitari l’amant del qual es va morir, està alegre, a causa, potser, del fet que algú altre apareix en la seva vida.

 

Tormenta de verano (Marco Kreuzpaintner, 2004): de nou una pel·lícula d’autoconeixement personal, però no tant transcedent com CRAZY, creixement i amistat. A diferència d’altres pel·lícules que també tracten més o menys del mateix, crec que aquesta gestiona prou bé els moments alegres i de desafecció i ressalta sensiblement i intensament el valor de les relacions personals i l’afecte del protagonista amb aquell noi de qui s’acaba enomorant finalment, amb l’argument d’una competició de regates en què es troben dos equips, un dels quals està format només per nois gais, la qual cosa fa aflorar els sentiments d’un dels nois de l’altre equip. Aquesta pel·lícula, crec que l’única que us poso en què hi ha escenes de sexe més explícites, la teniu penjada també al Youtube.

 

The man who loved Yngve (Stian Kristiansen, 2008): aquesta pel·lícula noruega d’obligada visualització, que forma part dels dos subgrups, és sens dubte la que més em va emocionar de totes, fins i tot abans de CRAZY i Un hombre soltero. Està molt ben feta, segueix un desenvolupament que evoluciona molt des del principi, amb un aire més còmic, fins al final, amb un aire més dramàtic, en paral·lel a l’evolució personal del protagonista. Sempre és autèntica, sobretot, i sensible mostrant la personalitat dels personatges. Sembla que, en certa forma, la història acaba bé, després d’haver arribat a la situació final amb forta intensitat, però així i tot aquest final és trist. De debò que, si us agraden les històries romàntiques commovedores però no “cursis” i en què veiem com es van acostant els personatges, l’haureu de descarregar per internet.

 

Ma vrai vie à Rouen (Olivier Ducastel i Jacques Martineau, 2002): no és una pel·lícula totalment esplèndida, però tanmateix també la considero molt bona perquè descobreix el protagonista (un patinador interpretat per un autèntic patinador sobre gel que deu ser prou conegut a França) i els seus sentiments obertament i, malgrat que en ocasions pot ser una mica tediosa, ho mostra sensiblement i ben autènticament i de manera innovadora, en primera persona, de fet. La pel·lícula no té objectius de portar en l’escena social l’homosexualitat, sinó que tracta sobre l’homosexualitat explicant la vida del noi, per això és del segon subgrup.

 

Aquestes són potser les millors, per a mi. D’altra banda, altres pel·lícules que també són prou bones i recomano perquè penso que poden aportar alguna cosa i són interessants: À cause d’un garçonJ’ai tué ma mère, Juste une question d’amour, Boy culture, Dorian Blues, The curiosity of Chance, Em dic Harvey Milk, Dream Boy, amb un final prou punyent, i, finalment, la divertidíssima i curiosíssima The Rocky Horror Picture Show. Per descomptat, la llista podria ser bastant més llarga, però deixo aquí les que conec. Per altra banda, hi ha pel·lícules que no he vist però que sembla que poden estar bé, però les he de mirar per confirmar si hi ha algun element interessant, com ara: Brokeback Mountain (sí, encara no l’he vista…), Los chicos de la bandaHard Pill, Bent, Todo sobre mi madre, Los chicos están bien o la clàssica Trilogía de Nueva York. Teniu alguna altra recomanació d’alguna pel·lícula que us va agradar i us va aportar res?

 

Pel que fa a sèries de televisió, totes les que conec són:

Queer as Folk (RU: Sarah Harding i Charles McDougall, 1999; EUA: diversos directors, 2000-2005): no podia faltar aquesta sèrie típica, potser una de les poques que és totalment gai, per això, en certa forma, malgrat que reivindica aquesta realitat, no deixa de mostrar certs estereotips. Existeix la versió britànica i la versió nord-americana, inspirada per aquella. Molt bones les dues, però la primera la trobo més realista i propera, fins i tot una mica més humorística. Llàstima que se’m va fer curta. La coproducció nord-americana i canadenca, per altra banda, explica la vida de més personatges que la britànica, homes i una parella de lesbianes. En tots els casos, la seva vida només es narra en funció de la seva sexualitat. Tracta també diversos aspectes socials amb aquesta excusa i sobretot en la versió nord-americana, veiem, com que és més llarga, com evolucionen els personatges, si bé al final ens adonem que, en termes narratius, tots són bastant plans. Aquesta versió penso que té capítols que destaquen molt, que són més profunds i més sensibles, però en canvi d’altres (si no recordo malament, de la tercera temporada sobretot) una mica més barroers. En tot cas, està farcida de sexe i potser se’n poden captar més coses si es coneix la realitat d’EUA.
Aquí us poso la banda sonora de la versió britànica, realment molt maca. I la lletra, prou divertida:

 

Noah’s Arc (2005-2006): sèrie curteta semblant a Queer as Folk, però en comèdia, en la mesura que se centra en la vida dels quatre protagonistes gais, que a més són negres, però a la vegada el protagonista va exposant els seus pensaments, a l’estil de Sexe a Nova York. No la trobo, però, una sèrie totalment excel·lent, perquè no acaba de captivar, però tot i així està bé i sèries d’aquest tipus no se’n fan. Com en Queer as Folk, els protagonistes representen cada un un “tipus d’homosexual” diferent, i amb això és com ens podem aproximar a la seva realitat i al seu context social, i d’una manera més senzilla i realista que Queer as Folk. Aquí us poso el tràiler de la primera temporada, però que jo sàpiga aquesta sèrie no s’ha retransmès per Espanya.

 

Will y Grace (1998-2006): aquesta és una còmedia d’aquelles que anomenen sitcom, per això no és profunda, sinó més lleugereta i simple, però no sempre del tot superficial. Pot tenir escenes d’humor una mica “tonto”, però hi ha sèries que són pitjor, però d’altres són autènticament còmiques. No és, per tant, una sèrie excel·lent, però trobo que està bé per diversos motius: no és tant prejudicial a l’hora de tractar l’homosexualitat, si bé lògicament, com tota comèdia, caricaturitza a vegades els personatges; és original en l’argument (dos companys de pis amics, un de gai i una dona que va estar enamorada d’ell, i com viuen i es relacionen entre ells i els seus amics, una dona rica histriònica i un gai més jove i més efeminat); i també incorpora elements dramàtics, de fet hi ha algun capítol que fins i tot no acaba amb rialles. La sèrie no se centra exclusivament en l’homosexualitat, però hi ha algun capítol que sí que ens presenta només aquestes situacions.
Per cert que, si no m’equivoco, aquesta sèrie va ser la primera que va mostrar un petó entre dos homes en una cadena de televisió privada nord-americana. Bé, aquí us deixo uns talls d’un capítol:

 

United States of Tara (o simplement Tara: 2009-2011): sens dubte un drama amb un toc d’humor negre molt potent, prou original i amb força càrrega emocional per autenticisme. Pretén fer un retrat d’una família de classe mitjana nord-americana explicant la vida de la protagonista, una mare de família que pateix transtorn d’identitat múltiple, i la seva família (com es relacionen entre ells), entre els quals el seu fill gai, la vida del qual també ens és exposada. Malgrat que el tema principal no és l’homosexualitat com ho podria ser a Queer as Folk, aquesta sèrie em mereix una menció especial perquè és, de totes les sèries i pel·lícules que he vist, aquella que, sense cap mena de dubte, més bon tractament fa de la realitat homosexual, allunyada de prejudicis, sensiblement i, sobretot, sincerament i realistament. El defecte que té és que és una sèrie curta, amb pocs capítols per temporada, la qual cosa fa que no es pugui apreciar totalment l’evolució dels personatges, fins i tot a vegades sembla que es fa algun salt que l’espectador ha de presuposar.

 

A més, també he d’esmentar A dos metros bajo tierra i Modern Family. I sobre lesbianisme, la sèrie The L Word, que no he vist.

 

2a categoria: pel·lícules que es refereixen a l’homosexualitat i juga un paper important:

American Beauty (Sam Mendes, 1999): film imperdible i amb molt bona banda sonora que fa un retrat dramàtic i seriós d’una família tipus de classe mitja nord-americana, en què el pare sent una atracció fatal per una atractiva companya de sa filla i la mare té, per la seva banda, una aventura. Des del primer minut sabem que els protagonista està abocat a la catàstrofe, però, malgrat que el final en part s’espera, no deixa de ser sorprenent. És l’homosexualitat, o, millor dit, l’imaginari sobre l’homosexualitat, el que explica el final.

 

Mysterious Skin (Gregg Araki, 2004): un noi tímid i callat, potser “raret”, recorda haver estat abduït per extraterrestres quan era petit. Amb l’ajuda d’un prostitut arribarà a descobrir la veritat que s’amaga darrera d’aquest record, que no és gens agradable. És una història que jo diria impactant i prou original, que tracta sobre quelcom que normalment no surt a les pel·lícules. Aquí el tràiler, però també la podeu trobar al Youtube en diverses parts:

 

2:37, la hora del suicida (Murali K. Tharulli, 2006): malgrat que no està ni molt menys al mateix nivell que American Beauty, és prou bona per original i sorprenent. Fa una aproximació psicològica en forma de mosaic en un sol matí a sis estudiants d’institut, cada un dels quals amb les seves complicacions pròpies de la vida, i, de retruc, veiem l’ambient que els rodeja i com es relacionen ells entre si. Trobo que el dramatisme tens va augmentant progressivament fins al final de la pel·lícula, quan sabem que algú s’ha suïcidat.

 

Segur que hi ha moltes més pel·lícules d’aquest tipus en què indirectament es tracta sobre l’homosexualitat, però ara mateix no me’n vénen més al cap, la qual cosa vol dir que, si n’he vistes més -segur-, no em van quedar gravades, per tant no eren tan bones com aquestes.

Anuncis

Skins i Battlestar Galactica a la nova temporada del 3XL

Avui us esciuré sobre una cosa nova que encara no he tractat: televisió. Faré un petit comentari a mode de forta recomanació de dues fantàstiques sèries de televisió que arriben aquesta nova temporada al Canal 3XL: Skins i Battlestar Galactica.

Skins és una sèrie molt bona que beu de la tradició britànica de drama social, amb algun toc d’humor no còmic. És un drama d’adolescents prou original, interessant i atractiu, centrat en la vida de diversos joves, com es relacionen entre ells i l’ambient. No hi ha un argument fix ni general en la sèrie, simplement la història es va desenvolupant a partir de mostrar com és la vida de cada un dels personatges. Així, cada capítol se centra en un adolescent concret, que forma part de la colla d’amics entorn dels quals gira la història i que és, potser, l’únic que dóna cohesió global a la sèrie a través de les relacions que s’estableixen entre ells. Aquesta és una manera perfecte de poder tractar diversos temes, com ara els estudis, el sexe, l’anorèxia, la relació pares i fills, l’homosexualitat, etc., però he de dir que molts d’aquests personatges estan estereotipats i que, en ocasions, les situacions que s’expliquen i que conformen l’entremat de la sèrie són una mica exagerades. Tanmateix, això no li treu mèrit, ja que no crec que sigui una sèrie especialment realista.
Cada temporada consta d’uns deu episodis, l’últim dels quals tracta de manera grupal tots els amics que han estat mostrats individualment a cada episodi. Però, no només això, sinó que la sèrie aconsegueix donar un gir encara més original gràcies a “generacions” de personatges: cada dues temporades es canvien els personatges protagonistes. Les històries, per tant, giren entorn d’altres joves, de manera que les històries es renoven, s’emeten alenades de nous temes i es manté l’interès. Atès que hi ha cinc temporades, la sèrie consta de tres generacions: ben bé una trentena de personatges diversos. Hi ha, però, un vincle entre una generació i una altra: per exemple, la protagonista de la segona generació (per tant, de la tercera i quarta temporades) és la germana d’un dels protagonistes de la primera generació. Però aquest vincle jo diria que és simple, senzillament existeix perquè hi hagués una mínima relació, perquè els personatges no quedessin despenjats, però repeteixo que a la segona generació els adolescents de les dues temporades anteriors ja no surten, i a la cinquena temporada ja no apareixen els protagonistes de totes les altres temporades anteriors.
Al meu gust, la primera generació, la que estrena la sèrie, és la més encertada i potser, crec, una mica de res més realista que les altres generacions. En qualsevol cas, sempre és una sèrie atractiva i ben feta. El final de la primera temporada penso que és apoteòsic, i el final de la segona (per tant, el comiat de la primera generació) és sensacional, a més el primer episodi de la segona generació és molt provocatiu i ja ens mostra que aquella generació prometrà molt de si.

Skins va ser creada per l’empresa independent Company Pictures i produïda per la cadena de televisió Channel 4 (que retransmetia la sèrie pel canal E4), la mateixa que va produir l’estupenda Queer as Folk ja fa més de deu anys i que actualment també produeix altres sèries com Misfits o la comèdia The IT Crowd (ambdues també emeses pel 3XL). Segons tinc entès, també s’ha fet una pel·lícula de la sèrie centrada sobretot en els personatges de la segona generació, però em sembla que encara no ha estat llençada.
La sèrie ha rebut una bona crítica, tot i que també ha generat algun punt controvertit, i va tenir tan bona acollida que se’n va fer una versió nord-americana (ja sabeu com són els americans: volen tenir les coses pròpies. El mateix va passar amb Queer as Folk, per exemple). La sersió Skins US, malgrat ser ideada per un dels cocreadors de la versió original britànica, no té punt de comparació: és bastant mediocre i va ser més controvertida, per això en fou cancel·lada la producció havent fet només 10 episodis.

Pot ser que el nom de la sèrie ja us sonés, i és que ja havia estat retransmesa a Espanya per Antena 3 (crec que per Neox i diria que només les tres primeres temporades), però ara (no sé exactament a partir de quan perquè TVC encara no ho ha anunciat) tindrem l’ocasió de veure-la en català. És una gran oportunitat que no us podeu perdre. De moment, us enllaço un vídeo amb el tema musical original complet de la sèrie. La primera part és la més agradable, al meu gust, i és la que s’utilitza per a les caretes de la sèrie, caretes que són, a més, diferents per a cada episodi i que modifiquen una mica la música en cada temporada.

Battlestar Galactica és una sèrie de ciència-ficció d’acció, de producció angloamericana i basada en la sèrie de finals dels anys 70, de fet n’és una nova versió. Al contrari que Skins, no la conec personalment, per tant no en puc fer una valoració extensa ni tan encertada més enllà del que sé a través d’internet i tercers.
L’argument de la sèrie és la lluita enmig de la galàxia d’uns humans del futur contra uns malvats robots que volen exterminar la humanitat, robots que els mateixos homes han creat i que se’ls han girat en contra. Malgrat que aquesta premissa pugui semblar molt bàsica i basti als amants de la ciència-ficció per atreure’ls a veure la sèrie, cal saber que, de fet, a partir d’aquesta premissa es fan reflexions sobre temes diversos i es construeix una història amb gran profunditat argumental. Per exemple, segons tinc entès, es desenvolupen temes polítics que confereixen gran complexitat a la història i que poden ser un perfecte reflex de la nostra societat. Així matix, la història no evita poder fer consideracions morals i reflexions entorn de la humanitat, cosa que sens dubte pot ser reflexiu i interessant.

Actualment, la companyia nord-americana David Eick Productions, que havia coproduït aquesta sèrie amb altres companyies nord-americanes i britàniques, està produint per si sola una preqüela d’aquesta sèrie centrada en l’almirall protagonista quan era jove i lluitava contra els cylons (els robots dolents). Serà, per tant, una nova sèrie, protagonitzada, per cert, per un dels actors britànics de la segona generació d‘Skins. Ja es va fer també una altra preqüela, però en aquest cas també com a spin-off, de la sèrie original: Caprica.

Segons sembla, el 3XL emetrà tant les quatre temporades de la sèrie, com la minisèrie, com la pel·lícula com els capítols exclusius per a internet. Realment pinta molt bé.