Category Archives: Política

Les tenebres

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

Que un roba, sempre saltarà algú dient que li han de tallar la mà; que hi ha un violador que surt cada dia a les notícies, algun “justicier” dirà que se l’ha d’executar i que així no passarà mai més… Ara, és un requisit de tot pensament racional i d’una societat progressista no treure conclusions immediates i absolutes, sinó agafar una mica de perspectiva i contrastar els fets amb la realitat.

Si engeguem la televisió avui dia veurem desgraciadament tot el contrari: una tendència a l’imperi de l’opinió i a la irracionalitat, veurem suposats debats amb gent pontificant de forma absoluta i vehement sense contextualitzar, i acompanyant-ho d’insults a l’adversari. Més greu és encara en temps de campanya electoral. Així és com veiem que portaveus de partits polítics que es presenten en aquests programes televisius tanquen de seguida qualsevol debat amb absoluts que pretenen imponderables o invectives primàries al més pur estil de la reina de Cors: “Que li tallin el cap!”

Aquesta forma d’enraonar està encarnada en partits extremistes. Agafem un tema que va saltar als titulars com a exemple paradigmàtic: que les persones puguin dur armes. Hi ha hagut mai problemes a Espanya, un dels estats de la UE amb un índex d’homicidi més baix, perquè la gent no anés fins ara armada? No. Si de debò és aquesta o altres proclames una màxima expressió de la llibertat individual, llavors això vol dir que fins ara tots estàvem encadenats i ara vénen els salvadors? No. Llavors, no té sentit plantejar-se l’opció de portar armes, que conceptualment implica negar una situació que ja és bona i, en fer-ho, desperta unes percepcions esbiaixades de la realitat. Així, de retruc, uns, els poderosos, s’aprofiten de la desconfiança mútua entre iguals.

Fixem-nos-hi: les coses s’aprecien pel prisma de la percepció individual en detriment de la ponderació dins de la comunitat i es jutgen immediatament tal i com raja (i curiosament els dolents sempre són els altres, no un mateix: si vull portar arma, és perquè l’altre em pot matar, però jo no mataria, clar). Això no pot sinó portar a una concepció antiigualitària de la societat, que pot ser explícita (quan s’afirma ser correctes i naturals les desigualtats tal i com es presenten ara) o implícita (rebuig dels principis de la democràcia).

Aquest pensament no és ni una anècdota ni una caracterització personal, sinó una característica social profunda i substancial: es tracta de la lluita entre l’herència de la Il·lustració i la perpetuació del regne de les tenebres. Per això cal estar políticament i culturalment preparats per l’assalt que des des l’extrema dreta tant els nostres sistemes polítics com el nostre sistema de pensament rebran. Cal contraposar a les barrabassades la radicalitat democràtica.

Anuncis

Amb ganes

[Article inicialment publicat a la revista local Capgròs]

 

No una ni dues, sinó tres vegades ens demanen que dipositem el nostre vot en les immediates setmanes. I no una ni dues, sinó segur que moltes vegades la majoria de nosaltres ha dipositat ja el seu vot en la seva vida. En el fons, el que hi ha en joc és el mateix: quina societat volem.

Els nostres temps semblen caracteritzar-se per una cosa: una onada de populisme xenòfob, nacionalista agressiu i que sembla trencar la tradició de cohesió europea; una onada, en el fons, reaccionària. Davant seu, una esquerra que, des del Regne Unit fins a Espanya, intenta organitzar-se i apel·lar a la majoria. Per això, les generals i les europees són especialment les eleccions que marcaran el caràcter polític del futur.

Hi ha, però, un problema. En moltes coses s’equivoca aquesta esquerra transformadora, que sembla capficar-se en qüestions identitàries abans que identificar els qui qüestionen la justícia social. A casa nostra, a més, en moltes coses sembla també haver estat influïda per aquesta ja quasi eterna saga processista, fins al punt que, ballant la seva música, l’està dividint. Molts trobem a faltar una esquerra desacomplexada davant de la qüestió nacional i els apropiadors de la pàtria; molts enyorem aquell temps en què un partit nou va irrompre a l’Estat i efectivament assenyalava sense complexos els qui sempre guanyen (o millor, sempre volen sortir guanyant): els de dalt.

Podem estar irritats, indignats, cansats… tant d’aquesta esquerra cagadubtes, com en general. I hi tenim tot el dret i potser fins i tot tenim raó. Però no ens hem de confondre: el nostre enemic és l’abstenció i el monstre que ella pot alimentar. Amb un perill tan proper com és una dreta, ella sí, desacomplexada i desconfiada amb els principis de pluralitat i diversitat democràtics, no defallir es converteix quasi, quasi en un deure cívic. Aquella onada que recorre Europa avança amb molta empenta al galop de frases grandiloqüents, però poc suport de base (les manifestacions a Espanya en són exemple). Per això ni ens hem de conformar, ni hem de defallir. Cal demostrar de quin costat està la majoria social perquè, amb complexos o sense, efectivament els qui surten guanyant són els de sempre. Jo ho tinc clar: sé què no vull.

És obvi que necessitem una força que alhora freni la deriva reaccionària que veiem en la societat i empenyi aquella esquerra víctima de sectarismes i extravagàncies més enllà dels límits que, acomplexada, ella mateixa es posa, a fi de ser veritablement tranformadora. I aquesta força, en el fons, som nosaltres. També en aquest àmbit ens hi juguem molt, per això cal perseguir units els objectius comuns dels molts, no dels pocs. Sé que podem i jo ja en tinc ganes!

Sant Jordi, nova festa nacional

Últimament, a causa de les tensions socials derivades del procés, m’he posat a pensar sobre la manera com podríem recosir les ferides que hi pugui haver i ajudar a la construcció d’aquell “un sol poble”, que pugui aguantar els embats polaritzadors. I per fer-ho, hi ha coses clares que cal tenir ben present: Catalunya és un país plural, divers, mestís i enquadrat en una cruïlla historicocultural que vincula contínuament Espanya i Catalunya.

Vaig arribar a la conclusió que cal trobar quelcom que representi aquest país actual en el qual vivim. I estava molt clar: Sant Jordi, una diada viscuda i sentida pel poble, que certament es lliga amb “Catalunya” com a idea i que està lluny de les reivindicacions polítiques tendencioses de la Diada de l’11 de Setembre. Aquí pretenc defensar, de fet, el canvi de Diada Nacional de l’11-S a Sant Jordi. Emplaço les forces progressistes i en especial En Comú Podem, que pretén ser un reflex d’aquesta Catalunya plural, diversa i mestissa (paraula que Xavier Domènech usa freqüentment) a estudiar la proposta. Aquí la justificaré de manera senzilla i breu des de tres punts de vista interrelacionats:

https://previews.123rf.com/images/natursports/natursports1504/natursports150400039/38953823-people-in-la-rambla-during-diada-de-sant-jordi-or-saint-george-day-a-famous-catalan-celebration-on-a.jpg

Un dels aspectes positius d’aquesta diada és el seu caràcter marcadament popular. Només cal veure les escenes de vida al carrer durant aquest jornada per saber a què faig referència. L’ebullició al carrer, la vida que s’estableix i l’entusiasme de gaudir de la festa, sense preocupacions més enllà de la rosa, el llibre i passar l’estona en companyia, semblen ser un sentiment i un interès propi de tota la població catalana. Hi ha un fort entusiasme compartit per aquesta festa, a diferència de l’11-S, i que a més es viu allunyada de les tribulacions polítiques.

Hi ha uns costums generals que la gent segueix, o s’hi deixa endur, però la forma de viure la Diada és àmplia i no està ni institucionalment definida ni rígidament marcada, més aviat està socialment establerta com a tradició. El que hi ha, per tant, és interiorització (la gent, en la seva diversitat, es fa seva la festa) i convivència. Convivència de la gent al carrer, i convivència de diverses expressions culturals o formes de viure aquesta diada popular. És així com podem trobar parades de tots colors als carrers de les ciutats. Parades de llibres (i en moltes llengües) o parades de menjar originari del Marroc, per exemple, o també, paradetes de diversos (tots, de fet) partits polítics, l’una al costat de l’altra. Això seria impossible de veure per l’11 de Setembre. Per tant, Sant Jordi és un retrat de la Catalunya real -aquí sí-, la Catalunya oberta, plural i mestissa, i és sobre aquesta Catalunya que volem construir la nostra nació.

Això vol dir, per tant, que Sant Jordi és el paraigües sota el qual la gent s’expressa, siguin les seves manifestacions culturals populars, siguin simples formes d’oci o siguin les opinions polítiques. I en la mesura que aquesta festa és un marc general -català-, llavors confereix identitat compartida, pel seu caràcter popular i la convivència que s’hi expressa. Això conforma la nació en la seva pròpia riquesa interna, deixant de banda qualsevol apriorisme que encaselli la nació. Més aviat és una cosa viva i en creació, és l’aglomeració comunitària de la diversitat i pluralitat del nostre país i el seu sentiment de saber que pertanyen a una mateixa comunitat. És el sentit de la festa que omple de contingut la idea de Catalunya, i així l’abstracció de “nació” es materialitza i es fa viva.

El segon aspecte important que justifica canviar la data a Sant Jordi és el caràcter marcadament nacional de la festa. Al contrari de l’11-S, que té un caràcter eminentment nacionalista i deriva d’una concepció molt determinada de la nació, de la construcció d’una nació. Darrerament, a més, aquest lligam pren un matís més patriòtic ranci, en què es reivindica no pas la grandesa de Catalunya mateixa, o sigui, la idea en si i l’amor al país en què vivim tal i com és, sinó la pretesa identitat (una de sola i de determinada, doncs) perduda d’aquest país, que s’ha “omplert” de contingut nacionalista, com si abandonés la seva abstracció, i que es pretén recuperar amb la independència. Crec que està clar que l’11-S ja tenia un caràcter molt patrioter a l’estil del XIX de reivindicar la glòria nacional (la identitat atribuïda a la nació), d’aquí la importància de la referència històrica en aquesta Diada; però darrerament, per culpa del processisme, l’11-S ha adquirit un caràcter netament viciat. No pot ser més ja la Diada del nostre país.

Llavors, per què dic que Sant Jordi té un caràcter nacional? Participar de la vida comunitària i de les tradicions, per exemple viure aquesta mateixa festa, relacionar-se amb la resta de conciutadans i tenir com a referència cultural o política Catalunya mateixa, això ja és indici (de fet, materialització) del caràcter nacional del nostre país, sense que ningú atorgui un determinat sentit o contingut a aquest caràcter nacional, ben al contrari del que els independentistes fan amb l’11 de Setembre. I això és molt important. D’aquí l’omnipresència de la Senyera, el símbol del país i de la catalanitat. Tothom s’hi pot sentir identificat, tothom entén que és el paraigües sota el qual la gent viu aquesta festa. Aquesta omnipresència fa que siguin les quatre barres el que envoltin les roses. D’aquesta manera -i permeteu-me ara que em posi metafòric- tothom rep una https://i2.wp.com/www.escolaeduardtoda.cat/images/imatges_articles/SantJordi2014.jpgrosa, símbol de l’amor, com també rep una senyera, per tant podríem dir que es fa seu el país. I en això trobem el vincle entre el caràcter nacional i el popular de la Diada de Sant Jordi.

Finalment, Sant Jordi ja és patró de Catalunya. No es tracta tampoc, doncs, d’una tria artificial, sinó que ja hi ha aquesta vinculació cultural i simbòlica.

El tercer aspecte que dóna importància a Sant Jordi és el seu caràcter cultural, que, de fet, en certa manera és subjacent i, doncs, travessa tant el vessant nacional com popular de la festa. Per començar, està clar que aquesta celebració expressa una inclinació més cultural que no pas una inclinació més política, i això és molt bo i va lligat al seu caràcter popular. Podem dir que es reivindica la cultura, i ho fa en dues dimensions:

• La cultura en general i en abstracte, d’aquí el llibre. Fins i tot podríem dir així de manera simplista que pretén promoure la lectura (i, com dic, la cultura en general), per oposició a la simple celebració amb cants patriòtics d’una diada com l’11-S.

• De manera concreta, la cultura del país des del punt de vista històric, sense que sigui especialment desxifrada per una ideologia concreta, sinó les expressions culturals pròpies de Catalunya, d’aquí, per exemple, els concerts de sardanes o les portes obertes de diferents edificis importants, entre ells la Generalitat. Amb això, doncs, la reivindicació cultural remet al segon aspecte que hem descrit abans, el nacional, ara lligant-lo en les seves coordenades històriques. Això no és altra cosa que una reivindicació de la catalanitat, amb la qual cosa es referma el caràcter nacional de la Diada (les portes obertes de la Generalitat, de manera particular vinculen el govern propi de Catalunya amb la festa i l’entusiasme popular) i no s’oblida la història del nostre país. Òbviament, aquesta referència cultural pot casar perfectament amb el catalanisme polític, la qual cosa seria ben lògica. Ara bé, una cosa és catalanisme i una altra l’identitarisme essencialista que, ressaltant un cert sentiment nacional com a únic vàlid, pretengués apropiar-se de la festa. Però precisament per això aquesta festa és tan important, perquè és de tots, però de ningú en particular, perquè és popular, plural i transversal, per tant els intents d’apropiació fallarien, i el catalanisme (si més no el progressista) seria justament la reivindicació d’aquest caràcter no essencialista de la diada nacional.

https://photos.eltiempo.es/65/53/6b98c3195ef25838430b539c4048e8ec_720x560.jpg

Casa Batlló decorada per Sant Jordi. Tot l’edifici és una al·legoria a la llegenda.

Així, doncs, veig claríssim que seria molt positiu per aquest país canviar la festa nacional a Sant Jordi, no només pel seu valor simbòlic, sinó de fet i sobretot per la materialització mateixa d’aquesta diada, alhora popular i nacional. Podria encara, fins i tot, anar un pas més enllà: podríem no només establir Sant Jordi com la diada nacional de Catalunya, sinó també canviar-ne l’himne, que hauria de deixar de ser Els Segadors i passar a ser El Cant de la Senyera. Val a dir que són pocs els estats l’himne nacional dels quals fa referència a la seva bandera, però crec intuir que aquells que tenen l’himne que parla de la bandera (com EUA o Suïssa) és perquè identifiquen el patriotisme amb la idea de país mateix, simbolitzat per la bandera, que és superior al concepte concret que hom pugui tenir del país i a les diferències internes.