Category Archives: Defora les nostres fronteres

Militarització de Londres (1)

D’aquí uns dies s’inauguraran a la capital del Regne Unit els Jocs Olímpics d’estiu, aquell esdeveniment esportiu internacional tan important que preveu portar a Londres uns 10.000 joves esportistes i atletes i unes quants milers més d’aficionats, seguidors o simples turistes. Però aquest no és l’únic gran moviment en massa que afecta la capital: també hi pol·lulen desplegats pels carrers i parcs uns 17.000 militars que se sumen al ja excepcional i engrandit desplegament policial. En aquesta entrada, doncs, pretenc explicar-vos la situació i informar-vos-en d’alguns detalls, i alhora valorar, com he fet en altres situacions, les implicacions i desviacions que suposa tot plegat. En una segona entrada continuació d’aquesta, que publicaré en uns dies, partiré de les valoracions i observacions que aquí faci per fer una reflexió un poc més analítica sobre la caracterització sociològica que podem de la societat a partir d’aquesta situació.

Per començar, preciso més la situació de desplegament militar: com ja és lògic en les societats occidentals, l’excusa de la seguretat s’ha utilitzat per portar milers de soldats, com he dit, a la capital. Però no només són soldats sols amb les seves potestats d’aturar els vianants, també hi ha moviment aeri, amb franctiradors en helicòpters, i fins i tot el gran portaavions HMS Ocean, el vaixell més gran de la marina, ha entrat al Tàmesi. La presència naval també s’ha fet més notòria a la base de Portland, a la badia de Weymouth, al canal de la Mànega, a gairebé 200 quilòmetres de la capital. De fet, si aquests dies esteu de vacances per la costa de la Mànega, no m’estranyaria gens que veiéssiu moviment naval o fins i tot aeri. Així mateix, hi ha instal·lats míssils en els parcs de les ciutats i fins i tot en terrats d’edificis (com a mínim, en dos terrats, segons ens relata el corresponsal de La Vanguardia). I, altanto, no només es despleguen soldats i armes convencionals, també s’emplaçarà l’anomenat LRAD (Long-range Acoustic Device: ‘aparell acústic de llarg abast’), una arma sònica que se suma a les altres noves armes de creació militar i utilitzades per EUA que traspassen l’aplicació estrictament militar i s’usen per la “preservació” de l’ordre civil com a armes antidisturbis. Aquest cas és paradigmàtic per veure com n’és d’esbiaixada, la política seguida, ja que aquesta arma serveix per a les multituds i el llarg abast que té en realitat arriba a només un metre, per tant dubto molt que pugui servir per aturar un presumpte terrorista que vulgui posar una bomba en un avió (si és això el que volen evitar).
De manera més detallada, aquí la descripció que fa la BBC de les mesures de seguretat. D’altra banda, en aquest enllaç podeu veure unes quantes fotos dels desplagament militar, que es va iniciar, si no m’equivoco, el dia 2 de maig amb exercicis i pràctiques d’entrenament.

Vista la situació, els residents de Londres diuen que la ciutat sembla més que estigui acollint uns “jocs de guerra” que no pas uns jocs esportius. I és que tota la ciutat sembla estar subjecte a una mena de confinament general. Certament la militarització de la ciutat i la conseqüent subjugació de l’ordre a les regles militars sembla total.
En efecte, davant d’això, hem de fer unes apreciacions socials molt importants per no caure en el reduccionisme desideologitzat de dir “Ah! Però sempre poden venir terroristes i si l’Estat té soldats, doncs que els faci servir!”. No. Per contra, per saber què implica tot plegat hem de tenir present dos supòsits:
1) Les regles de la guerra, i dels militars, no són les mateixes que a la vida civil no militaritzada. Òbviament. Qui de debò es pensi que els soldats protegiran només sense que això impliqui un perill tant latent com explícit i que no té significació ideològica en els valors socials, està ben equivocat.
2) Malgrat que hom pretén normalitzar la situació, no és normal ni ho ha de ser que en una democràcia una ciutat corrent es vegi “envaïda” per soldats quan no és context bèl·lic per protegir-la, en el marc d’un esdeveniment no intrínsecament polític ni militar, d’unes presumptes, indefinides i futuribles inconcretes amenaces.

Tenint en ment això, és quan podem entendre la postura contrària a la militarització que mantenen veïns i diverses organitzacios civils i de salvaguarda dels drets humans, com per exemple la “Stop the War Coalition” (que vindria a ser el nostre equivalent a la Plataforma Aturem la Guerra). Els veïns dels blocs on hi ha instal·lats míssils ja han denunciat la situació sota l’argument que viola els seus drets humans i els posa en perill innecessari. Ben cert. És curiós, igualment, que la denúncia presentada ja hagi estat desestimada. Quina rapidesa!
Respecte del segon supòsit que he indicat, vegem què diu el secretari de defensa britànic, Phillip Hammond, pel que fa al desplegament, citant les seves paraules de la BBC: “Malgrat que no hi ha una amenaça específica per als Jocs, hem d’estar a punt per ajudar a oferir unes olimpíades segures i tranquil·les perquè tothom en gaudeixi”. Això precisament és el que critiquen els moviments populars contraris i neguen que sigui així, ja que la presència militar implica una amenaça i provoca malestar i por entre els ciutadans, més que no pas aquella amenaça no específica.

Així doncs, està clar que portar tants de militars és quelcom d’antidemocràtic i una violació de drets humans, lògicament. Quins? Doncs concretament es violen aquests drets:

Dret a la seguretat i a la integritat física (article 3r de la Declaració Universal de DDHH).
Dret a la lliure circulació i trànsit pels carrers de la ciutat (article 13è).
Dret a gaudir d’un ordre internacional que garanteixi la llibertat, la seguretat i uns nivells de vida decents (article 28è), cosa que la militarització, l’oposat del pacifisme, no fa. En certa forma, també la militarització és contrària a l’esperit esportiu que acompanya els Jocs Olímpics.
Dret a no patir intromissions arbitràries en la pròpia vida ni patir limitacions que no observin “el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres [i no compleixin] les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica” (art. 29è).
En certa forma, ideològica indirectament, també es mostra poc respecte per la llibertat de consciència i, fins i tot, de religió (art 18è).

Finalment, feta tota aquesta dissertació, ara sí que puc esmentar específicament les tres implicacions polítiques i ideològiques que jo hi veig:

1. Estat d’excepció. La societat londinenca sembla haver entrat en un estat d’excepció com a pas previ al més explícit estat de guerra, atès que no hi ha conflicte obert, però això no ha impedit restringir l’espai aeri a 48 quilòmetres a la rodona de l’estadi olímpic. Hom pretén normalitzar aquest estat d’excepció, que s’extrapola a tot el país per la irradiació internacional que emeten els Jocs Olímpics, per quan hi hagi una vertadera invasió militar, perquè tothom s’acostumi a perdre llibertats i drets. Només es pot expandir l’excepció en la mesura que la gent deixa de ser “ordinària” en tant que per defecte gaudeix d’unes llibertats inherents. Si volen normalitzar-ho, més valdira que fessin Jocs Olímpics militars, així els valors bèl·lics serien una part intrínseca de la societat, igual com a l’antiga Esparta. Però nosaltres vivim ara en uns temps diferents i per sort la civilització ens ha portat nous valors democràtics i pacifistes. El contrari, per tant, ens duu a…
2. Autoritarisme. Aquesta versió de la pràctica autoritària no és exactament com aquella a la qual estem acostumats: una resposta o reacció il·legítima a una altra acció fàctica o material. En aquest cas, no hi ha hagut un fet que aparentment vulnerés l’ordre que pogués servir d’excusa per a actuar autoritàriament, sinó, en canvi, un fet, les olimpíades, que no vulnera l’ordre. Evidentment, la justificació ideològica de la seguretat (que sempre la utilitzen els conservadors) és sempre present, per això és possible actuar autoritàriament en un context d’un fet que no vulnera l’ordre. En aquest sentit, doncs, sí que podem dir que és una reacció que pretén avançar-se a quelcom que no ha passat i que nosaltres sabem infundat. Donar més pes a la restricció de llibertat, introduir les forces de l’ordre com a “substituts” del funcionament civil normal i proclamar de facto l’estat d’excepció és una manera d’inclinar-se per assolir un poder indiscutit i cercar l’obediència a les autoritats no només per raó de seguretat, sinó també per raó de patriotisme. Si la presència policial i militar, doncs, queda normalitzada en el funcionament civil normal, vol dir que la població viurà subjugada a la llei marcial, que és la negació de les llibertats civils.
3. Posar la ciutadania en situació de perill, en paral·lel a la flagrant violació de tots aquells drets humans. En efecte, qui fa la guerra són els soldats, llavors si posen míssils al terrat d’un bloc de pisos, lògicament tots aquells veïns esdevenen blanc d’aquells presumptes futuribles atacs de terroristes. Tot objecte militar és a la vegada susceptible de ser objectiu militar; és més, la lògica dels objectes militars és buscar altres objectes militars, així esdevenen els primers subjectes de l’acció militar i els segons objectius de l’acció militar en una interrelació bidireccional perpètua que pot arribar a externalitzar les consqüències de l’acció militar. Això que acabo de dir amb floritures, més senzillament és: s’imposa la lògica militar, que no té en compte res més que matar, guanyar i morir, i provoca mal tot entorn seu (els mal anomenats “danys col·laterals”), per tant la població civil es troba en un context contrari al seu desig de llibertat (l’article 28 de la Declaració Universal de DDHH que citava més amunt) i haurà de patir les arbitrarietats militars, la qual cosa ens porta de nou al punt 2.

El Bundestag aprova vendre dades personals

Llegeixo en una notícia del sempre interessant Poch-de-Feliu que el Parlament alemany ha aprovat una llei que permet la venda de dades personals recollides per l’administració pública a empreses privades. Es tracta de la nova Llei de registre, aprovada el passat dia 28 de juny al vespre durant el partit de futbol entre les seleccions italiana i alemanya. Segons ens relata la notícia, la sessió plenària va començar amb força membres, però a mesura que corria el temps, per la forta capacitat d’atracció pròpia d’un iman que té el futbol, es va anar buidant la sala. L’aprovació de la llei es va duu a terme en menys d’un minut. Aquí podeu trobar el vídeo de la votació, i ja podeu veure per les imatges que, de 620 membres que té el Bundestag, estava pràcticament desert.

-Aprovació de la nova Llei de Registre: 57 segons.
Distanciament del govern de la nova llei: 56 segons!
-(Pensa la Merkel): He, he! La meva nova App de distanciament ha valgut la pena!

A més, segons dedueixo de les paraules del periodista, semblava que els polítics, ni els qui hi van votar a favor ni els qui van votar-hi en contra, fossin totalment conscients del que significa aquesta llei. De fet, el contingut de la llei ha creat tanta esveramenta (també ha aixecat recels a la UE) i la votació, pel poc quòrum, ha estat qualificada d'”escàndol” per la premsa alemanya, que hom pretén que la cambra alta, el Bundesrat, tombi la llei. Una cosa molt estranya: la CSU, formació coaliada amb la CDU, el partit governant que compta amb majoria al Bundestag, és la màxima impulsora d’aquesta llei, però curiosament ara diputats diversos en critiquen l’aprovació i Merkel, diu Rafael Poch, la rebutja. Una doble moral que denota clar cinisme, al qual els partits d’ací fans del neoliberalisme també ens tenen acostumats.

No sóc tan coneixedor de la política de la República Federal d’Alemanya com per ampliar-vos molt més aquesta informació. Simplement es tracta d’una mesura política molt greu per a la democràcia i que m’ha impactat molt, per això amb aquesta entrada volia exemplificar amb aquesta situació un cop més la deriva que pateixen els partits polítics i la gravetat de la comercialització i inclusió dels criteris mercantils en tots els àmbits de la vida pública i privada. En efecte, el que sí que sembla clar, però cal llegir-se la llei per saber-ho millor (aquí el projecte de llei), és que l’administració pública alemanya (l’Estat, al cap i a la fi) podrà vendre les dades personals que teòricament són privades (i si es donen a l’Estat precisament és per la seguretat que es mantindran privades) a empreses. No sembla, doncs, que es tingui en compte ni tan sols la finalitat de l’intercanvi, simplement és una venda i punt, que oblida els principis d’un estat democràtic i de dret.
És a dir, ¿sabeu quan vosaltres signeu un document públic i se us diu (segons la Llei Orgànica 15/1999, si no m’equivoco) que les vostres dades es mantindran privades i només es faran servir per al propòsit específic d’aquell document? Doncs això, segons es pot deduir (però ja dic que no tinc un coneixement ben informat), a Alemanya ja no serà així. Hem d’esperar que la cambra alta rebutgi realment la llei, sinó serà un desastre; però, en qualsevol cas, els partits polítics governants, la dreta, ja ha demostrat de quina pasta estan fets. Hem d’anar en compte perquè això no arribi aquí, també. A més, jo ho trobo doblement sorprenent, perquè no es tracta d’una mesura d’aquelles que els neoliberals van fent sempre de mica en mica perquè “no faci mal” i acabi colant, sinó que és una gran llei de registre públic que el que fa, al cap i a la fi, és eliminar aquest sentit de “públic” de la paraula “registre”: no tindrà només utilitat pública per a l’administració en assumptes polítics, sinó que el criteri cívic desapareix i l’interès privat se’n podrà beneficiar.

Així, el que suposa la llei ho podem deduir de les paraules de Jan Korte, el diputat de Die Linke, el partit comunista, en la seva exposició de rebuig a la llei publicada només en el document oficial (pàg. 22469) del Bundestag, perquè en cap cas no es va fer cap discussió parlamentària (per tant, tot l’assumpte d’aquesta llei es va liquidar en 57 segons): Considerant el significat de les dades de registre i els ràpids progressos tècnics, els instruments de protecció, tant pel que fa al seu aprofitament comercial com als usos de l’administració pública, són insuficients. Augmentaran les previsibles temptatives d’empreses, però també de l’exèrcit i de grups religiosos, per aconseguir un ús més fàcil de les dades registrades o bé per aconseguir posicions preferents envers els seus clients.
A continuació, també va mostrar la seva oposició pel fet que la venda de dades implicaria, lògicament, un ingrés a les arques públiques. Certament, hem d’entendre de les seves paraules una posició moral i ideològica democràtica molt clara: l’administració, que ha de garantir els drets i deures dels ciutadans i no ha de desviar-se mai d’aquest propòsit, no pot enriquir-se venent dades personals, informació privada, en última instància.

 

Així doncs, tres coses em criden l’atenció d’aquest esdeveniment:
1. Una llei que no és que vulneri els drets essencials de privacitat, sinó que directament els considera inexistents perquè el registre públic passa a ser un objecte mercantil i la informació individual una mena de “bé immaterial”.
2. No es tracta d’una mesura menor, que seria igualment rebutjable en qualsevol cas, sinó un vertader canvi substancial que indica que alguna cosa canvia en les ments dels qui ens governen i que l’interés privat comença a tenir massa participació directa en els afers públics.
3. L’espectacle que han muntat els conservadors impulsant la llei i després criticant-la és també penós, però potser forma part de l’estratègia d’aquests que estan al servei dels potentats.

 

En altres entrades que faré algun dia o altre, ja comentaré i explicaré el dret a la privacitat i la utilitat de la protecció de dades. Pel que fa a aquesta entrada, ho deixo aquí i no en faig un comentari extens.

El Partit Pirata a Berlín

Recentment, el dia 18 de setembre, van tenir lloc les eleccions legislatives regionals a la ciutat estat alemanya de Berlín. Des de fa uns mesos que s’estan celebrant eleccions als diversos Länder (els estats federats) de la república, que en la majoria tenen lloc cada cinc anys. Doncs bé, interessat en la qüestió, faré un petit comentari, gens expert, d’aquestes eleccions com a exemple de la situació general d’Alemanya, on, com us deu sonar perquè no paren de repetir-ho a les notícies oficials, el partit governamental federal, la CDU de la cancellera Merkel, pateix força revessos.

Per posar-vos al dia, primer us informaré de la situació prèvia i després faré el breu comentari:
Al parlament d’aquesta ciutat estat hi havia representació parlamentària (que s’aconsegueix en superar el llindar electoral del 5%) de cinc partits. Per ordre de representació i repartiment d’escons eren: SPD (el partit socialdemòcrata: 30,8% i 53 escons), CDU (els democristians: 21,3% i 37 escons), Die Linke (socialistes: 13,4% i 23 esoncs), Grüne (ecologistes: 13,1% i 23 escons), FDP (liberals: 7,6% i 13 escons).
D’altra banda, la participació ha estat una mica superior a la dels darrers comicis i se situa entorn del 60,2% i ben bé un milió i mig de votants. No he trobat un gràfic per poder penjar-lo aquí, però podeu consultar els resultats oficials complets i les comparatives clicant aquí.
En les dues darreres legislatures ha governat la ciutat l’alcalde socialdemòcrata Klaus Wowereit gràcies al suport dels socialistes amb diversos partits, que el 2007 es van unir per formar Die Linke (per cert que en alemany vol dir ‘l’esquerra’, de caire comunista).

Per qüestions del sistema representatiu alemany, que és realment força complex perquè barreja el vot directe i el vot indirecte, el nombre d’escons del parlament pot ampliar-se lleugerament amb el que s’anomena Überhangmandate (‘mandats sobrants’), de manera que actualment el parlament de Berlín ha quedat configurat amb 152 escons, mentre que durant la legislatura anterior en tenia 149. El repartiment d’aquests 152 escons i el percentatge de vot aconseguit per cada partit canvia el panorama polític anterior. Vegem-ho amb aquests gràfics i amb un petit comentari:

Resultats electorals

Repartiment d'escons. Atenció: cal sumar-hi els Überhangmandate: SPD +1, Die Linke +1, Grüne +1

El que més destaca del resultat electoral és el fet que el Partit Pirata alemany ha entrat al parlament regional amb ni més ni menys que el 9% dels vots (130.000 paperetes) que li suposen 15 escons. Però, a més, el partit liberal FDP, que és el tercer en representació federal i soci de govern de la CDU, s’ha desplomat totalment i ha desaparegut del parlament, com ja ha passat també en altres Länder. El mal resultat del partit liberal és sens dubte un mal auguri i un factor negatiu per al govern federal. Per contra, la CDU, que, com he dit més amunt, ha patit alguns revessos electorals en altres estats, en el cas de la capital alemanya ha augmentat lleugerament la seva representació. El que els democristians han guanyat (+2,1%) ho han perdut els socialdemòcrates (-2,5%), però pel que fa a la repartició d’escons és diferent, ja que els primers en guanyen 2 però els darrers en perden 5. Així i tot, el Partit Socialdemòcrata Alemany ha tornat a guanyar les eleccions, però probablement no repetirà govern amb els seus antics socis de Die Linke, ja que no suma majoria absoluta i no sembla que vulgui governar en minoria. Això és tant perquè la SPD ha perdut representació com la mateia Die Linke (-1,7% i -3 escons), formació que, per afinitat ideològica, treu més vots a l’antic Berlín est, fins i tot és majoritari en alguns districtes.
L’SPD aquests dies està entaulant negociacions amb els Verds, partit que domina en el centre de la capital i que ha augmentat la seva representació amb un 4,5% i se situa a només 9 escons de la CDU. Aquest darrer partit és sens dubte el que està més allunyat de poder formar una coalició de govern, llevat que l’SPD hi volgués pactar, com ja va fer als anys noranta quan ambdós partits eren clarament majoritaris, però ara no és probable malgrat que, com mana la bona pràctica política, l’SPD i la CDU també han mantingut converses.

Recuperant el fil sobre la irrupció del Partit Pirata, aquest partit, que era el primer cop que es presentava i ja està pensant, a més, en el comicis federals del 2013, ha aconseguit un resultat espectacular entre altres motius gràcies al vot juvenil (que ha “saquejat” en part a Die Linke), així com gràcies a l’atractiu que desperta per ser nou i alternatiu, ja que no entra tan ferotgement en el joc de les discussions polítiques, sinó que basa el seu ideari en la defensa dels drets fonamentals dels ciutadans i, sobretot, en defensar les noves tecnologies i tot el que implica per a la política, com ara la transparència, la lliure informació i plena llibertat d’expressió. És el mateix que fa el Partit Pirata de Catalunya, ja que tots els partits pirates formen part d’un moviment internacional. A Espanya, els pirates també han anunciat la intenció de presentar-se a les properes generals del 20-N.  Són arguments, cal dir, que avui dia utilitza tot partit alternatiu i petit, sota el vernís de canvi de sistema. Malgrat que el fons del discurs pugui ser encertat, no sé jo si estructurar un partit com el que proposen els pirates és un discurs ideològic ampli i vàlid com per representar un model de gestió de la societat. En certa manera és el mateix que feia Ciutadans a casa nostra quan va néixer, però ara ha caigut en els mateixos vicis que la resta.

Per acabar aquesta brevíssima anàlisi, només voldria notar -al meu entendre- que em sembla clar que els partits clàssics estranyament pactaran amb els pirates, ja que aquest és un partit alternatiu amb qui no interessa tractar. Tanmateix, val a dir que Die Linke es va formar també com a nova proposta de l’esquerra, més alternativa i més autèntica i sí que va entrar al consitori.
En el cas de Berlín sembla que la preeminència dels dos grans partits SPD i CDU no és tan agosarada com en el cas federal, però tot i així, per tal que no ens confonguéssim, cal tenir present que el bipartidisme d’Alemanya no és tan preponderant com a Espanya.

P.S.: en futurs posts, de cara a les eleccions del 20-N, esciuré sobre partits alternatius, per exposar-los i comentar què representen.