Category Archives: Educació

Conferència sobre l’EEES

Fa una setmana, el passat dia 15, el vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la UB, conjuntament amb l’Observatori de l’Estudiant (un observatori depenent d’aquest mateix vicerectorat, però format per estudiants que es dediquen a investigar sobre qüestions referents a la realitat estudiantil), van organitzar una jornada sobre “La dimensió social a l’Espai Europeu d’Educació Superior”. La jornada constava de dues parts: en primer lloc, una conferència estrictament parlant, realitzada pel sociòleg Antonio Ariño, que explicava la dimensió social i donava algunes dades referents a la desigualtat d’accés a la universitat; i una segona part protagonitzada pels estudiants de l’Observatori, que exposaven breument els seus grups de treball, és a dir, explicaven què investigaven i què pretenien.

Doncs bé, jo mateix vaig participar a la conferència exposant un parell de grups de treball, perquè participo a l’Observatori de l’Estudiant. La jornada va ser gravada en vídeo, que trobareu en aquest enllaç. La conferència que ens va oferir el professor Ariño va ser prou interessant, per això recomano la seva visualització. Per altra banda, si us fa gràcia (i és per això que he escrit aquest article), òbviament també podeu escoltar la meva intervenció:  em podeu veure durant un quart d’hora a partir del moment 64′ 25”. En qualsevol cas, podeu llegir una ràpida crònica oficial sobre la jornada en aquest enllaç.

Anuncis

Nous paradigmes en educació

Ara que són vacances pot ser un bon moment perquè els que hagin estat a classe, sigui com a alumnes o com a professors, puguin pensar retrospectivament en com han trobat l’educació que han rebut o han impartit i com han trobat el context del sistema educatiu. Penso que molt gent té ben present, i jo també ho he comentat algun cop, que el sistema educactiu ja no funciona bé, que s’han perdut els ideals de la formació humanista i que, en una societat dominada per la cultura capitalista, l’únic que prima és l’interès instrumental i mercantil. Així mateix quedava molt clar, per exemple, en l’exposició de motius de la LOMCE.
El problema crec que s’agreuja quan ens adonem que no és només una qüestió d’incidència política i “adaptació” a les circumstàncies de la societat, com si fos un imperatiu normatiu acrític (és a dir, allò que diuen: si el món funciona amb empreses, doncs evidentment haurem de formar emprenedors), sinó que també és una qüestió dels valors socials generals i de les formes relacionals de les persones. Per exemple, usant termes de Bauman, ens trobem en una societat líquida, que ha convertit l’educació també en líquida. En aquest sistema i en aquest context altament individualista, doncs, l’educació no és una finestra a la comprensió del món ni una porta al desenvolupament de la llibertat personal, sinó que és una forma de reproducció cultural i una manera d’atabalar el personal, impedint que utilitzi la seva intel·ligència pròpia i promovent una sola manera de comprendre el món.
Tot això. pel que fa la formulació idealista, si voleu, sense fer referència estrictament als efectes materials d’organització social, que en part es deriven d’allò, com el fet que s’agreugen les desigualtats socials si no es promou una adequada educació.

Jo he de reconèixer que tinc dubtes també sobre la manera com, a la pràctica, hauria de ser una bona educació, però el que tinc ben clar és que no pot ser un instrument al servei dels interessos econòmics i que l’únic manera d’assegurar un bon ambient formatiu és amb el serveis públics, garantint el dret a l’educació. L’important aquí és els principis, l’orientació i el sentit que donem a l’educació, que res té a veure amb el sentit subsidiari que, per exemple, la LOMCE li dóna, tal i com he comentat més amunt. És a dir, no estem parlant d’un mitjà, sinó que l’educació és fi mateix, perquè és la clau del desenvolupament personal i l’única manera que la persona es conegui a si mateixa i al seu entorn, per tant l’educació és fi perquè la persona també és un fi en si mateix: arribar a la grandesa i a la plenitud humanista, lluny dels corrents conformistes, de l’apoliticisme i de la irresponsabilitat envers els altres.
El que tinc clar, deia, són els principis que mouen l’educació. Aquests principis no són només en abstracte la base cultural (democràtica i humanista), sinó que també mereixen una certa materialització, per tal que en l’organització social es pugui instal·lar la institució educativa i promoure aquests principis. El problema que ens trobem actualment és que no només es va desvirtuant l’educació humanista, sinó que a més es desmantella totalment l’única institucionalització que podria garantir-ne la formació, que és l’educació pública.

Un excel·lent blog amb articles detallats, rigorosos i tècnics, no només de defensa ideològica de l’educació pública, sinó ple d’informes que demostren els mals de la privatització, que pot anar molt bé per conèixer la situació i sensibilitzar és el de l’associació Soy Pública. He trobat un article, per exemple,  que crec que combina els dos enfocament crítics de l’educació que he comentat: per una banda, el fet de destruir políticament el sistema davant d’una apatia generalitzada, i per altra banda el fet d’anar escampant, en realitat, un atordiment als joves, de tal manera que se sentiran sempre cohibits, perduts, sense capacitat de jutjar el món, sense esperit crític, i preses fàcils dels impulsos irracionals de la societat de consum. Aquest article, per parlar d’això, fa referència al que anomenen indefensió apresa. Recomano, doncs, la seva lectura, tot i que jo no acabo de compartir exactament una visió tan psicologitzant.

Sigui com sigui, en aquesta entrada d’avui no em vull allargar ni desenvolupar res d’important. Només volia, després de fer tot aquest comentari, enllaçar-vos un vídeo sobre un nou paradigma d’enfocar l’educació, que penso que és prou interessant i el fons del qual parteix per parlar de l’educació és prou encertat, però suposo que se’n podrien revisar algunes coses. Sobre aquesta qüestió i el vídeo que enllaço a sota, en parlaré en una altra entrada quan comenti i reflexioni més extansament sobre un vídeo documental molt interessant intitulat “La educación prohibida”.

Crònica de la vaga educativa del 9 de maig

Un altre cop va tocar fer vaga. Aquesta vegada al sector de l’ensenyament a tot Espanya, ja anunciada des de fa un mes. I un altre cop us escric la meva crònica personal de la jornada (que acompanyaré amb algunes fotos que vaig fer), cosa que potser pot ser cansada i avorrida, però també curiosa, a la vegada que també ho aprofito per informar i contrarestar el que diuen els mitjans de comunicació oficials: ja d’entrada us diré que el que la televisió va dir que era la capçalera de la manifestació, en realitat no ho va ser exactament.Furgones preparades a Palau Reial

Vaig anar al matí a la zona universitària per participar de les activitats, especialment a la facultat de Física i Química, on havien preparat una taula rodona amb el degà de Física, un home favorable a la vaga i que participa de les protestes de tota la comunitat educativa. A les 10:30 ens havíem de reunir tots els estudiants i professors de la zona per baixar en manifestació, com és habitual, cap a Pl. Universitat. Vam trigar a reunir-nos, la gent anava fent tard, i semblava que n’érem pocs. Els Mossos d’Esquadra, per altra banda, com és habitual també, n’eren uns quants, ja estaven preparats. Com veieu a la foto, les sis forgones estaven aparcades esperant per moure’s, i quan la manifestació es va posar en marxa van aparèixer dues forgones més.

En aquesta manifestació, com que era dia de vaga “general” per educació, no només hi havia estudiants. Potser és de les manifestacions quan més professors he vist. No obstant, això contrasta amb el fet que aquesta manifestació no ha estat pas de les més nombroses, bastant més gran va ser la de l’any passat també en ocasió d’una vaga a tot ensenyament. Però també és cert, per altra banda, que el seguiment de la vaga ha estat molt elevada a la zona, llavors la gent directament no ve i és més difícil després arrossegar-la a la manifestació. Jo penso que deuríem ser mig miler de persones, però també és cert que sempre s’acaba fent una mica més gran. En tot cas, baixant per la Diagonal, també he de dir que aquesta manifestació estava bastant animada, cantàvem força, anàvem bastant ràpids i, per altra banda, molts cotxes tocaven la botzina.

Diria que vam baixar per Joan Güell fins a l’Avinguda de Madrid. En aquella cantonada vam tombar direcció oest. Va ser un tros molt divertit, perquè el carrer era ample, la gent ens mirava molt, hi havia força animació i quan cridàvem tot resssonava. Arribo a creure, també, que potser deuríem ser alguns més de 500 persones. Jo em quedava afònic de cridar, però valia la pena. No vaig estar, com altres cops, repartint fulls volants perquè no en teníem.
A la cantonada amb Numància, vam baixar cap a Sants, i després de nou girem per Tarradellas i seguim per Rosselló. Era un tram quan la gent ja semblava estar una mica cansada, perquè no fèiem tants de càntics, però així i tot estava prou animat. Per altra banda, anàvem justos de temps, perquè havíem sortit de Diagonal més tard de les onze, i calia arribar a Pl. Universitat per estar tots reunits i per posar-nos en “posició” si volíem fer el que volíem fer (com més a baix explicaré). Aquest carrer el vam fer tot recte, fins que queda tallat per Villaroel. Per allà no sé per on vam passar fins arribar a situar-nos al Carrer Balmes al costat del seminari (no sé si hi vam anar per darrera o per la part de dalt).

En aquest punt és quan arriba la cosa important, perquè tocava que baixéssim Balmes per arribar a Pelai. Per aquell carrer és per on passaria la capçalera oficial de la manifestació, la dels sindicats. Però des del moviment universitari i altres plataformes es va decidir de “colar-se” al davant de la manifestació i formar un bloc crític que portaria una nova capçalera. Certament, mentre baixàvem, s’hi anava sumant gent. Sobretot a la cantonada amb la Gran Via, perquè des de Pl. Universitat va venir un gruix de gent, un altre bloc, a sumar-se a la comitiva, que es va anar fent gran i va sumar també tota la gent que ja rondava per Pelai. El bloc crític estava format pel sector d’universitats (la PUDUP, és clar, va estendre la convocatòria de vaga a la universitat), part de la Marea Groga i secundària. Òbviament, això no tothom ho sabia, la gent simplement estava per la manifestació, els és igual si al davant o al darrera, però la gràcia de la iniciativa era fer una reivindicació dins de la reivindicació i no deixar que els sindicats l’encapçalessin.
Al final, aquí a Pelai es va formar una gran munió de gent que mica en mica va anar prenent forma, de manera força ordenada, he de dir (sempre es temia que aquest moviment no sortís gaire ordenat), i va iniciar la marxa, cap a dos quarts d’una, penso. I aquest bloc crític era molt gran i divers, com he dit, es pot comprovar per exemple per aquesta foto de La Vanguardia. També és en aquest mitjà de comunicació en l’únic on he vist que a la notícia audiovisual de la vaga s’esmentés que es va formar aquest bloc i que, doncs, el que havia de ser l’inici de la manifestació al final no ho va ser.

La-manifestacion-de-estudiante_54373937870_51351706917_600_226

Bloc crític. Foto de La Vanguardia. Mireu-la en gran a la pàgina web, perquè es nota més bé que el bloc dels sindicats està localitzat allà al fons a l’esquerra a Pelai.

Sembla que la cosa va agafar per sorpresa l’organització sindical i la premsa. No sé com s’ho van prendre, però no s’ho esperaven, i estaven a punt de marxar, ells esperaven que arribés la gent que faltava, el que passa és que per “sorpresa” es van posar al davant. Com que la premsa, com és normal, es col·loca al davant de les manifestacions, en veure que la capçalera sindical quedava marginada, vam haver de fer pas als dos cotxes dels mitjans de comunicació que hi havia, per tal que ara sí es posessin al que era la nova capçalera de la manifestació.

Doncs bé, la manifestació va seguir en un ambient altament festiu i molt animat, amb aquella cridòria tant motivadora, amb crits (tot i que amb tanta gent no es pot aconseguir que tot el bloc segueixi el mateix ritme) i també una batucada (si bé he de dir que a alguns la batucada no els sembla bé, per això cantaven “menys batucada i més barricada!”). Sigui com sigui, vam arribar a Via Laietana. Situar-se en aquesta cantonada sempre és molt interessant perquè es pot veure com de llarga i densa és una manifestació; recordo la impressió que em va causar la de l’any passat. Aquest cop, però, com que estava al començament de la manifestació, no la vaig veure tota, òbviament; estava cap a la part del mig del bloc crític, llavors veia com s’estenia per davant i veia per darrera a la llunyania els pendons sindicals.
Jo no sabia cap a on havia d’anar la manifestació, i pel que es veu alguns de la capçalera tampoc no ho deurien saber, perquè anaven a continuar cap avall, passant pel costat de l’edifici de CC.OO., sindicat que en general per a la massa mereixia crits de desaprovació. Però havíem de girar per entrar al centre cap a Pl. Sant Jaume. Certament, hi vam arribar, i estava ja bastant plena, suposo que també amb gent que es concentrava allà a la plaça per protestar però que no havia seguit la manifestació en si.
Jo no m’hi vaig quedar pas gaire estona més. Vaig marxar a un quart de tres, i vaig passar per Pl. Universitat. Ja estava tot escampat, és clar, però es veien grups de persones que també marxaven ja de la manifestació i pol·lulaven per allà. També vaig veure que l’edifici de la universitat tenia unes quantes pintades (que l’endemà, per cert, ja havien desaparegut, ho van netejar ràpidament), cosa, com a mínim, una mica lletja, perquè es tracta d’un edifici històric i s’hauria de tractar bé.

Doncs bé, ja veieu com va anar al manifestació. Avui he estat més breu, no cal detallar-ho tot. Simplement cal remarcar tres coses, que he anat narrant: que era una manifestació molt animada i pacífica, també bastant ordenada; que ha estat una manifestació més petita que la de l’any passat (deu ser que la gent es desanima… algun dia parlaré d’això); i que un bon tram de la manifestació era un bloc que no seguia el pas del que oficialment s’havia dia, no estava incorporat en el gruix que partia de la capçalera dels sindicats, sinó que marcava ell el pas.