Category Archives: Indignats

Marxa per la dignitat: crònica

El passat dia 22 de març va tenir lloc a Madrid la gran Marxa per la dignitat, manifestació que es preparava des de feia mesos i que, pel que jo sé, va ser una iniciativa del Sindicato Andaluz de Trabajadores per reclamar, dit ras i curt, una vida digna, davant d’una pràctica de polítiques públiques i d’un discurs polític contrari als drets socials. Doncs bé, jo amb vaig manifestar en aquesta marxa juntament amb milions de conciutadans. Aquí us presento una ràpida crònica de la meva experiència en aquest gloriós acte d’expressió cívica i democràtica que, per altra banda, ha estat objecte d’un gran silenci mediàtic. No espereu trobar detalls dels enfrontaments amb la policia perquè jo, per aquella hora, ja havia marxat… ja us ho explicaré.

No vaig formar part dels valents que van decidir anar caminant cap a Madrid dins de la columna nord, la de Catalunya, Aragó i Navarra: certament, la manifestació estava organitzada de tal manera que sis columnes diferents provinents de tot Espanya anirien a Madrid, on també recorrerien la ciutat separadament abans de confluir en la gran marxa a les cinc de la tarda. Aquestes columnes estaven formades pels qui anaven caminant, que portaven setmanes fent-ho, i els qui van arribar a Madrid directament el mateix dia. Es diu que la columna més nombrosa, en el seu recorregut fins a Madrid, va ser l’andalusa, que comptava unes 200.000 persones en les seves files.
Vaig anar-hi amb autocar. Diversos grups de persones van organitzar-se per anar a la capital amb diversos mitjans, clar, doncs jo estava en un grup de joves provinent de Barcelona. Vam sortir a la mitjanit, amb objectiu d’arribar al matí, ja que a mig matí tota la columna nord havia de reunir-se i marxar cap al centre, a l’estació d’Atocha, per confluir amb totes les marxes.

Durant el trajecte, vam parar a la gran àrea de servei d’Alfajarín, a tocar de Saragossa, per descansar, òbviament, i intentar dormir alguns estirats. Allà hi havia molta ebullició: força autocars que també transportaven gent que formava part de la columna nord, gent força animada i la majoria de col·lectius determinats. Alguns portaven una samarreta especial de la Marxa de la dignitat per a la columna nord, en català. Aquestes persones que vaig veure a l’àrea de servei eren les mateixes amb qui hores després prendria els carrers de la capital.

Vam arribar a Madrid a quarts de nou, si no recordo malament, a la Pl. de Grècia, que és una rotonda a l’extrem est, a la zona de San Blas. Allà ens van deixar els nostres autocars, que n’eren només dos, un barri residencial, tranquil, de tipus obrer. Després d’esmorzar, havíem d’esperar que vingués la columna que caminava, per la carretera M-201, allà mateix a la Pl. de Grècia, on ja s’havia anat congregant també més gent de la columna nord, que venia amb altres autocars. Era especialment notable un grup de la PAH. No sé dir quants érem en total, perquè la gent estava dispersa mentre esperàvem inicialment. Després, vers les 11 o més tard, ja es va intentar formar la manifestació perquè estava previst que la columna caminant arribés al cap de poc, però jo no vaig poder fer una ullada general perquè, per atzar, aguantava la pancarta del grup de manifestants, orientat de tal manera que mirava cap al nord just en el lloc on l’M-201 desembocava a la rotonda. No obstant, alguna cosa vaig poder veure: érem uns pocs milers.

Els qui caminaven van trigar bastant a arribar. Sens dubte era cansat està aguantant allà la pancarta, però per sort no feia especialment calor, si bé quan sortia el sol es notava una mica, ni tampoc gaire fred, llevat quan bufava el vent. Per animar l’ambient, per altra banda, els organitzadors havien posat un equip de música just davant de la capçalera del bloc de manifestació, a la vorera d’una illa de descamptat on estan fent un estadi. Era molt graciós perquè el so repetia, amb un to neutre, consignes i missatges, mentre sonava música de lluita fragmentada. Recordava -em sembla- la manera de fer manifestacions als 70. Al carrer del costat, per cert, hi havia només dues furgones de policia, amb agents a fora fent-la petar sense disposició amenaçant.

Doncs bé, finalment des de la rotonda vam començar a veure com s’acostava la columna que anava a peu, talment com si fos una pel·lícula èpica: es veia al fons, on la carretera fa corba, apareixent mica en mica la silueta dels marxants, presidida per una pancarta la visió de la qual estava mig tapada pel cotxe de la guàrdia urbana. Realment aquesta imatge, així com la seva arribada, va animar la gent i se sentia una gran sensació, la gent fins i tot va caminar en sentit invers per acostar-s’hi, la qual cosa, però, va fer que la seva arribada es trobés inundada i no fos tan glamurosa. No es va poder apreciar bé, doncs, com aquesta columna continuava avançant per situar-se cap al davant per marxar ja de la Pl. de Grècia. Penso que estava formada per un miler de persones.
En arribar, els organitzadors van dir algunes paraules pels altaveus per donar-los la benvinguda, la gent va aplaudir, òbviament, i va intentar apartar-se perquè la columna passés més fàcilment, i el bloc guiat per la pancarta que jo sostenia va seguir-los immediatament. Val a dir que també els guàrdies urbans semblaven estar bastant contents.

Així, immediatament vam seguir, ara sí començant pròpiament la manifestació de la columna nord per Madrid fins a Atocha, però encara s’havia d’ajuntar més gent a aquesta columna. En efecte, vam passar per l’Av. d’Arcentales, però només un tros fins a aturar-nos al Parque Paraíso, vers la una. Allà hi havia uns quants autocars perquè era una altra zona de descàrrega de manifestants; en realitat, era un punt de trobada, aquí és on es formaria el gruix de la manifestació. Vam aturar-nos per dinar abans de seguir: l’organització havia disposat taules on donaven galetes i beguda diversa, tot a pagar a la voluntat.
Vaig tenir temps per passejar: és interessant observar que les zones urbanes dels costats, sobretot Hellín i Amposta, són típicament obreres, aquella mena de barris que semblen com tot un paquet preconstruït molt homogeni, de color gris i marró i com si estigués “apartat” de la resta de la ciutat.

Més tard ja se’ns va dir que calia formar-se a l’avinguda per marxar. Ens sembla que ens vam dividir en tres blocs, uns per cada origen del territori, i dins de cada hi havia grupets. Jo, per exemple, estava en el grup dels joves dins de Catalunya, darrera del qual hi havia el grup dels immigrants. Sigui com sigui, aquí ja es va començar a veure que érem més gent. No obstant, encara va ser dispersa la formació de la manifestació. No vaig poder apreciar bé la seva longitud fins que, al cap d’una estona, no vaig anar cap endavant per mirar-ho tot.
Certament, en sortir del parc vam passar pel Carrer Hermanos García Noblejas, moment quan vaig aprofitar per resseguir tota la manifestació: al parc, havia engrandit enormement: érem unes desenes de milers de persones, no m’estranyaria que 50.000 o potser més, a més bastant separats, llavors la manifestació ocupava molt. De fet, quan començava el bloc de Catalunya, que era el darrer, hi havia entre aquest i l’anterior una separació buida de gent. A la part inicial, per altra banda, persones de l’organització agafaven cordes per mantenir pels laterals la forma de la manifestació, davant de la qual hi havia un sol cotxe de policia. De fet, si una cosa es va sorprendre va ser la total falta de policia local: pràcticament només els vaig veure tallant el trànsit a la cantonada del Carrer d’Alcalà.

És per aquest carrer per on vam seguir, aquest ja més estret i amb més vida urbana, ja que l’altra era una àmplia avinguda on, malgrat la manifestació, la poca gent que hi havia o eren simpatitzants apartats o veïns que feien igualment la seva vida. A Alcalá, no tant: per tot el llarg del carrer hi havia gent diversa i gent ens els balcons, mirant. Si t’apartaves, senties comentaris favorables i d’admiració: de fet, vaig anar a un bar restaurant a comprar un entrepà i la gent comentava com d’interminable era la marxa. No només això, dins mateix del bar (i així com en aquest, en d’altres) hi havia manifestants prenent res o directament dinant. Podien estar segurs que encalçarien sense problema la manifestació.

És el tram d’aquest carrer, que vam seguir llargament, on també es començava a notar més la calor i la gent, almenys en alguns trams, estava ja una mica cansada. No ho feia manifest, en realitat: l’ànim era alt, però el ritme i la cadència dels crits polítics era relativament baix. No obstant, vaig observar que el grup més actiu i amb més “marxa” era el dels immigrants, que despertaven també l’admiració de tothom.
A l’alçada de la plaça de toros de Las Ventas (molt bonica, per cert), que és just després d’un pont que salva l’autopista M-30 que travessa Madrid, em vaig posar per la part de davant (del meu bloc) i un dels megàfons va caure a les meves mans. No tenia, però, ganes de cridar ni estimular la gent, jo també estava amb poques ganes de cridar. No obstant, òbviament, jo, així com un parell més, anàvem dient proclames de tant en tant que la gent repetia en algun moment més fortament, en d’altres menys i, sobretot, sense gaire eco: més aviat teníem ganes d’arribar a la destinació i no cridar ara. Anàvem, a més, amb una mica de pressa perquè es feia tard.

A l’alçada de la Porta d’Alcalà, ja hi havia una gran munió de manifestants, de fet em sembla que allà hi havia anat una altra columna: almenys el que seguia del Carrer d’Alcalà i el Carrer d’Alfons XII, que va en sentit sud, estaven plens de manifestants i no hi circulaven els cotxes. Jo em vaig meravellar de veure tanta gent i, malgrat que alguns pensàvem que allò era el punt de trobada, encara havíem de seguir una mica més. Estic parlant en realitat pel bloc dels joves. Això és així perquè en aquesta confluència de columnes a la Porta d’Alcalà em sembla que ja havia de canviar la manera com organitzar la manifestació: certament, la marxa principal estava organitzada no ja per territoris, sinó per blocs “cívics” -per dir-ho d’alguna manera-: primer l’organització, després moviments socials, després sindicats i després partits, si no recordo malament. Així doncs, la part juvenil va seguir per Alfons XII i no sé si ens seguia algú.

En aquest tram fins a arribar a Atocha (en realitat, la Plaça de Carles V), que no era ja gaire lluny, vam anar caminant ràpid, sense gaire posat de manifestació: havíem d’anar ràpid per col·locar-nos, a la plaça, en el bloc juvenil, i, més concretament, aquells amb qui jo anava (en el sentit relacional personal, no en el sentit de logística de la manifestació) s’havien de col·locar en el bloc estudiantil, dins del bloc de moviments socials.
Vull observar que el carrer d’Alfons XII no semblava pas tallat. El tram de direcció sud estava ple de gent, però el tram de direcció nord, per on passàvem nosaltres, estava obert i ens trobàvem cotxes, que evidentment no podien seguir. De fet, ja allà a la Porta d’Alcalà hi havia cotxes aturats, empassats per la marea de persones. Suposo que això també passava en els altres carrers que desembocaven a la porta: prova de la immensa quantitat de gent i del gran èxit de la marxa, i també prova de la poca previsió de la policia, la qual, com he dit ja, no vaig veure per enlloc.

Finalment, vam arribar a la Pl. de Carles V. Hi vam accedir per la part nord-est, des de la Baixada de Moyano, per la qual vam passar amb rapidesa esquivant la gent de tal manera que no es trenqués el grup. En arribar al final d’aquesta baixa, vaig sentir dels meus companys sospirs d’admiració: estava tota la nostra vista plena de gent, fins al peu mateix de l’estació, i amb multitud de banderes. A més, la Baixada de Moyano estava més elevada que la plaça, llavors la panoràmica que es tenia era meravellosa i corprenent. He de dir que aquell dia en aquell moment vaig tenir una de les sensacions més maques que he sentit mai en una manifestació. Es respirava un aire mig festiu, mig de manifestació, mig com si fos una diada a celebrar al carrer (tipus Sant Jordi) i mig com si la gent hagués sortit a passejar. Realment estava inundat per ciutadans corrents, ni tan sols activistes: ja dic que es veia perfectament famílies i parelles, potser amb samarretes amb lemes polítics per simpatia, “passejant” entre la multitud.
Després vam localitzar el lloc on havíem d’anar: més o menys al centre de la plaça és on es formava el grup estudiantil. Per tant, vam intentar formar-nos en cadena per no perdre’ns i vam anar ràpidament entre la multitud per arribar a aquell lloc, que identificàvem pel camió que havia de presidir el bloc.

Eren més tard de les cinc i el passeig del Prado, per on havíem de seguir, estava ple, suposo que allà s’havia posat ja la capçalera. Els carrers dels voltants també estaven plens. En aquest moment, ja em  vaig quedar sempre a lloc, no vaig recórrer per tota la manifestació, però tanmateix en l’aglomeració d’Atocha es podia veure una panoràmica de la massa i els seus distintius. Les banderes més nombroses i, sobretot, repartides, eren la republicana i la comunista (en alguna de les diverses versions, segons l’associació que l’ostentés). A banda, és clar, hi havia petits grups dins del gruix de la mani on destacava una bandera concreta, per exemple la del seu sindicat, però això no és tan destacat perquè no es tracta de símbols tan transversals com els altres dos. Hi havia, per contra, una quasi total absència de símbols i grups anarquistes (llevat dels sindicats concrets, com la CNT). De fet, em van dir que els anarquistes (suposo que els col·lectius més llibertaris que no la CNT) van fer un bloc de manifestació a part a unes illes de diferència). Em sembla que tampoc on vaig veure cap grup destacat amb estelades (però sí que hi havia un grup independentista), però en els diversos col·lectius que venien de Catalunya es podria trobar alguna estelada i senyeres.

Com que el Passeig del Prado era ple, bé semblava que la manifestació hagués començat ja. Nosaltres mica en mica ens hi dirigíem: sembla un embut, tothom de la plaça havia de passar en fila per la boca d’aquest passeig. Crec que a les sis ja estàvem encaminats. Jo notava com si hi haguessin tres fluxos de gent diferent que, a la part més estreta, s’anava barrejant per passar pel passeig, per tant semblava que no es mantenia la distinció de blocs en la mani. No obstant, encara va estar prou ben organitzat.

El sentit sud del passeig és el que estava ocupat pel flux de manifestants, però cal dir que tota la resta, els carrils en sentit nord i el passeig pròpiament, estaven igualment inundats de gent que anava marxant més a poc a poc o “passejava” o es reunia en grup. A la Pl. Cánovas del Castillo un tros de la manifestació es va aturar un moment mentre el flux principal seguia. També va ser aquí, si no recordo malament (i si no va ser aquí no recordo on va ser) on vaig veure en David Fernández de la CUP: simplement va passar per davant meu sol, com si sortís ja de la manifestació. Després vam seguir per la famosa Cibeles.
A la part de Recoletos que toca a la Plaça de Colom, que era el terme de la manifestació, el flux ja era menys distingible, més aviat era una gran massa de gent caracteritzada per haver-hi gent que intentava arribar a la plaça, altra que ja en marxava i anava en direcció contrària, i altra que veia que efectivament no podia avançar i estava parada.
Davant de la Biblioteca Nacional és on vam parar nosaltres. Veia així de cantó la gran bandera espanyola, però no vaig poder entrar en cap moment a la plaça estrictament. Aquí ens vam quedar aturats una estona. Eren vers les vuit. Ja no se sentien càntics, que van ser prou abundants durant la manifestació, tot i que barrejats amb el soroll normal de la multitud. En canvi, se sentia la megafonia de l’organització a la plaça. No sé, però, què deien.

Sobre la policia, hi havia furgones disposades davant d’alguns edificis importants, però sobretot en alguns carrers circumdants una mica apartades: crec que va ser en el Carrer d’Alcalà en la seva part oest a partir de Cibeles on vaig veure una quinzena de furgones. En tot cas, malgrat que n’hi havia unes quantres per tot el voltant, la seva presència no es feia notar i ningú no buscava enrenou.

El meu grup va decidir marxar: ja havíem complert i calia sopar i agafar l’autocar a les nou del vespre. Per tant, vam prendre el metro allà mateix, té parada a la cantonada oest de la plaça amb el Carrer Gènova. Òbviament, el metro també estava ple.
Deixeu-me que us expliqui què va passar a la parada: resulta que davant de cada accés, és a dir, de les barres aquelles giratòries que s’obren quan pagues, hi havia un guàrdia de seguretat. Però, a més, també vam identificar dos agents de la policia secreta que feien força por: ja estaven ben preparats per agafar qualsevol que es colés. Penseu, a més, que el metro de Madrid és una empresa de societat anònima. Doncs bé, entre la munió de gent a l’entrada se sentien crits perquè obrissin, cosa que òbviament no farien, i algú va fer algun intent per colar-se, però els guàrdies ja deien que no. Algú, irreflexivament, llençava proclames perquè obrissin o per incitar, no pas del tot seriosament, a colar-se. No obstant, en els 10 o 15 minuts que vaig estar esperant abans d’entrar mentre un company comprava els tiquets, van venir tres persones cobertes, que no tenien especialment una pinta que diríem, en sentit conservador, d'”antisistema”, però van passar per entre la gent del vestíbul i van anar directes a la barres d’accés, que òbviament es van saltar. Els guàrdies els van agafar, però la “secreta” se’ls va tirar a sobre com si fossin animals en zel. A més, al final vaig comptar cinc “secretes”. Jo molt sospito que no tenen autoritat per fer això.
La manera com els van agafar òbviament va evitar que poguessin fugir i va despertar crits de tothom. Els ciutadans que venien en sentit invers (per tant, a la banda de dintre de l’estació, per sortir) estaven també espantats. La policia va arraconar aquestes dues persones de manera tan salvatge que una dona d’aquestes que venia en sentit invers que estava just al costat d’un secreta els va cridar l’atenció. Em sembla que la policia, com a institució, no s’adona que desperta la més profunda indignació entre la ciutadania i que això va empitjorar les coses.

Quan vam arribar a la nostra destinació, eren quasi les nou. Alguns vam anar a un bar a sopar per esperar la resta de gent per pujar de nou als dos autocars. Per la televisió del bar, sintonitzada a La Sexta, vam veure ja la notícia de les càrregues. Tenien lloc just on havíem estat nosaltres no feia gaire, i on, de fet, la manifestació encara tenia lloc, perquè no havia acabat: els parlaments estaven en marxa i la massa no s’havia dispersat ni molt menys.
Em van dir que ja abans hi va haver càrregues, a la tarda, quan els anarquistes a la seva manifestació van voler anar al Congrés. Tanmateix, això no ho he pogut confirmar.

Jo, com dic, no estava present en el moment de les càrregues policials, però unes coses us les puc assegurar sobre l’actuació policial: 1) la policia va carregar quan li va donar la gana, amb tot el gruix de la manifestació, sense que els actes s’acabessin; 2) està clar que si hi va haver “exaltats” van ser els qui van respondre a la policia, els qui van ser provocats; 3) hi havia una total descoordinació (oficialment reconeguda) i organització de la policia, tant que faria sospitar a algú malpensat que estava fet expressament per donar aire als actes violents; i 4) la policia va disparar pilotes de molt a prop, no a la massa, sinó a cada individu particular, i suposo que és així perquè són grupets de policia que es van veure superats per la seva ineptitud i gosadia en carregar il·legítimament.Doncs bé, no puc dir res més de les càrregues, simplement que van començar a la cantonada de la Colom amb Gènova quan els parlaments s’estaven dient. De fet, a la notícia de La Vanguardia podeu veure un vídeo on se sent l’organització avisant la policia que estan carregant il·legítimament i se li exigeix que abandoni la plaça. A partir d’aquí, no puc dir res més. Si voleu un vídeo sobre les càrregues i on es pot apreciar l’actuació policial, aquí us el deixo:

Finalment, ara sí per acabar, només voldria fer una reflexió: la casualitat històrica ha volgut que les marxes tinguessin lloc en el mateix moment quan mor Suárez, que és considerat, amb exageració, el pare de la democràcia de la Transició. Tots els polítics volen emmirallar-s’hi. Però obliden que la democràcia no és deixar-se seduir per un imaginari mític, no és fer retòrica buida, no és només la construcció d’una formalitat institucional. Una consideració tal ha agreujat el silenci dels mitjans de comunicació entorn de la Marxa i desbanca, en el discurs hegemònic, el fort clam democràtic i la crítica política implícites en la Marxa.

Anuncis

1r aniversari del 15-M sota sospita policíaca

Per aquests dates se celebra el primer aniversari del moviment del 15 de maig. Es veu que quan s’acostava la data assenyalada, la policia (instrument del poder per mantenir l’estatus quo) va agafar por i va decidir posar-se a investigar els líders d’aquest moviment social. Una unitat d’elit rstrejarà la xarxa per localitzar possibles i potencials actes associats al 15-M. Això és molt graciós si tenim en compte que el 15-M no té líders. El mateix moviment, heterogeni de gent, va renunciar a tenir-ne. I també ho és perquè la policia està interpretant que el 15-M és una organització (i afegiria, a més, d’acord amb el caràcter d’aquesta mesura, organització criminal), per tant muntada jeràrquicament, ordenadament i amb un punt de comandament. La policia el que està buscant, en realitat, és les persones més actives per les xarxes socials, en una campanya de “prevenció” (per descomptat, no ho posava en dubte!). Bé, la notícia que us he enllaçat diu “previsió” en lloc de prevenció, la qual cosa encara és més significativa: des del poder es vol preveure quins seran els moviments que espontàniament i lliurement els participants del 15-M, gent indignada, pretén fer, per tal d’anticipar-se als esdeveniments. Pregunta: que potser això és Minority Report i es volen detenir els ciutadans abans no cometin un crim? Perquè jo no veig a què s’han d’anticipar. A una manifestació? Perquè si del que es tracta és de saber què decideix la gent entre ella per facilitar l’exercici de drets, també podrien seguir el Facebook de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, per exemple, per saber a quina hora i a quin lloc hi haurà una gran munió de gent per enviar-hi una patrulla i gestionar el trànsit. Si es tracta, en canvi, de controlar la gent i tenir-la contínuament sota sospita per reaccionar -repressivament- molt aviat, doncs aquesta mesura no m’estranya. Però em contiua cridant l’atenció una cosa: per què no vigilen igualment la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya? I és que la munió de gent de cames bregades pel senderisme podria encendre un foc sense permís, llavors els antiavalots s’hi haurien d’anticipar dissolent la “manifestació”.

Com està la indignació?

Fa vuit mesos que va néixer el moviment dels indignats, el 15-M. Recentment no en sentim a parlar gaire i potser la població general pot pensar que han deixat d’existir, dit de manera bruta, ja que, com bé sabeu, allò que no apareix als mitjans de comunicació és com si no tingués lloc, quan en realitat per exemple les assembles i associacions de barri (malgrat que no ho conec personalment) teixeixen un substrat associatiu o difonen la paraula crítica amb el sistema. Però realment, ja no sembla que hi hagi forts actes de visibilització. A propòsit d’això, transcric un text que és una explicació de com el moviment dels indignats s’insereix en els moviments socials. Ens pot servir per entendre una mica la situació global, per saber caracteritzar mínimament els moviments socials (si d’un cas, en una altra entrada jo ja parlaré més sobre això) i per veure’n les tendències fluctuants.
El text l’he tret d’un bloc que pertany a un espai alternatiu que va construir l’assemblea d’estudiants de la facultat d’econòmiques de la UB, un lloc, que es veu que ara ha estat desocupat, on s’oferien xerrades. Justament el que copio aquí és el resum d’una d’aquestes xerrades, que va oferir Josep Maria Antentas.

Josep Maria Antentas, professor de la UAB i membre de Revolta Global, ens ha presentat aquest dimecres 21 a la tarda una mena d’estat de la qüestió del moviment social internacional que ha despertat aquest any 2011, any del qual ha dit que acaba més tranquil del que abans podia haver semblat, però això no vol dir que més endavant no es recuperi la forta mobilització.

En el context de crisi, en un primer moment les elits dirigents sentien por perquè no controlaven la crisi, però aquesta por es va esvair quan la població no responia davant del dramatisme de la situació. Les elits dominants va dedicar-se llavors a fer demagògia de refundació del capitalisme en dues fases: salvar la banca pública i, actualment, retallar drets socials que difícialment han estat aconseguits. La demagògia encobreix el nou model social al qual les empreses ens porten, ja que l’estat social que mínimament controla el capital és un fre per a les empreses per competir. Es produeixen constantment atacs constants del capital, als quals, sota la forma d’embats financers, la UE és especialment vulnerable, ja que és un esguerro de moneda única per a economies diferents i de poder no democràtic a nivell general. A més, en aquest marc de la UE, els estats més forts (França i Alemanya) actuen com a potències neocolonials respecte de la resta d’Europa, afirma Antentas.

Aquest 2011 és quan l’acció social col·lectiva s’ha fet sentir com a resposta a tot aquest procés. Ha trigat a néixer, però és normal sempre que trigui una mica: per mobilitzar-se és bàsic sentir malestar, clar, però sobretot cal perdre la por (això és, no estar espantat del que podria passar ni cohibir-se per actuar) i, a més, pensar que activament es pot aconseguir quelcom: “si un pensa que ha estat derrotat abans de mobilitzar-se, el que sol fer és no fer-ho”, ha afirmat el ponent. I ha afegit que fins avui hem fet més accions que acaben en derrotes, però no per això hem d’abandonar.
Les revoltes al món àrab són el punt de canvi que indiquen que el procés de maduració de la resposta social col·lectiva ha arribat al final. I aquestes revoltes alimenten les mobilitzacions a la ribera nord del Mediterrani per l’efecte d’imitació difusió. I d’aquesta manera el 2011 ha estat l’any d’inici d’un “nou cicle internacional de lluites” que té l’epicentre justament al Mediterrani i d’on destaca l’exemple d’Espanya, que s’ha estès per altres llocs.
El “primer” cicle de protesta ciutadana internacional va aparèixer després de la caiguda de l’URSS i de la “proclamació” del Nou Ordre Mundial de Bush pare el 1991: es tracta del moviment antiglobalització que va començar amb els zapatistes i va prendre força el 1999. Ara, aquest segon gran cicle històric té més importància perquè el context és més dramàtic, per això també està arrelat en la població.

Antentas caracteritza aquest cicle de protestes com a un moviment que combina diversos nivells de lluita: en ambients locals i en ambients amplis, es tracta d’un moviment que concreta problemes generals a un lloc determinat com a part d’una cosa més àmplia. En aquest sentit, la jornada del 15-O va ser l’acció de protesta coordinada més important a nivell mundial des de la protesta contra la guerra de l’Iraq. Potser aquesta darrera va ser més multitudinària, però també era més superficial.
Sabent aquesta característica de la lluita dels moviments actuals, Antentas també diu que hi ha dos errors que es fan a l’hora d’analitzar les dinàmiques internacionals: ficar-ho tot en el mateix sac (per tant, simplificar-ho massa) i, el contrari, no veure les vinculacions diverses i interrelacions existents.
Per tenir-ne una idea més clara, el ponent va exposar diversos aspectes compartits d’aquests moviments internacionals de lluita:

  • Crítica al causants de la crisi, a la mercantiltizació i al fet que la crisi la paguen tots els ciutadans, en contra del que fan els financers.
  • La “indignació” s’ha convertit en senya, una etiqueta que pot no voler dir res però que permet donar identitat col·lectiva.
  • Nova generació militant: no vol dir que és una qüestió de joves o de joventut necessàriament. En tot cas, que es moguin els estudiants fa estar el sistema inquiet, i això és un baròmetre de com està la societat perquè quan es mouen ells i, per extensió, la joventut, darrera seu es mobilitzen sectors més amplis.
  • Formes de lluita innovadores: ocupació de places i acampades va ser la manera de fer arrencar les protestes, així com en el moviment antiglobalització ho era bloquejar cimeres. Les autoritats sempre reaccionen a les noves formes, llavors sempre hi ha una dinàmica d’inventar i reinventar.
  • Èmfasi en l’ocupació de l’espai públic, no només per fer les protests, sinó per recuperar-lo com a espai d’interacció i discussió pública, d’aquí l’ús del carrer i la formació d’assemblees de barri. El model de gran ciutat contemporània és de zones separades, autopistes i espais públics que són només espais d’oci i de comerç, com és el cas de la pista de gel a Pl. Catalunya. Cada cop, doncs, estem més envaïts per un espai públic mercantilitzat, llavors és lògic que els moviments socials vulguin recuperar-lo, de manera que es combina la protesta del carrer amb la voluntat de construir aquí i avui un nou espai.

L’any 2011 ha estat, doncs, particularment agitat, però l’acabem baixos d’energia, la tardor no ha estat tan calenta com alguns deien. Normal, els moviments socials són fluctuants: el temps d’un moviment social no és lineal. Antentas posa l’exemple d’algú que aprèn més en un dia que en un any: a Pl. Catalunya aquest algú s’adona que la policia no era tan democràtica com li havien dit.
Malgrat que l’any no acabi “calent”, l’escletxa existent no es tancarà, és una “escletxa estructural”. Les mobilitzacions tornaran a arrencar amb diverses formes. Ara hi ha una aturada conjuntural i Antentas es pregunta, tot sabent que no es pot preveure res de manera concreta i exacta, si, amb aquest nou govern que tirarà pel dret, les mobilitzacions sorgiran de seguida o trigaran uns mesos a incubar-se. En tot cas, està convençut que la situació no millorarà.

 

Un cop llegida aquesta interessant informació tan concentrada, potser tindreu curiositat a saber més coses. Podeu mirar aquesta entrevista a ell i a Esther Vivas sobre el moviment antiglobalització (de fa més de dos anys):